L’impacte no va ser diferent del que va causar al PSG en arribar-hi l’estiu del 2021 després de la seva expulsió imprevista del Barça. El club parisenc va créixer uns 300 milions, segons les estimacions en el total acumulat al llarg de la seva estada, encara que per les circumstàncies esportives va haver de complir el contracte i no renovar. La rivalitat interna amb Mbappé, a qui va vèncer a la final del Mundial, va acabar generant un clima gairebé hostil entre l’afició parisenca, propiciant que Leo tornés a quedar lliure.

Laporta va aprofitar la circumstància, un altre cop calamitosament, per jugar amb el seu retorn mitjançant trucs i enganys que, en el fons, només perseguien allunyar-lo una altra vegada del Camp Nou malgrat la demostrada voluntat del jugador de tornar a casa, al seu club.

Per només 60 milions, o fins i tot menys, ja que Leo mai no es va oposar a una nova rebaixa de les condicions ofertes al seu dia per Laporta, el Barça encara estaria al top dels clubs amb més ingressos i valor de patrocini que s’haurien vist espectacularment augmentats després de la conquesta del Mundial amb l’Argentina.

Avui, per desgràcia, el temps ha demostrat que un altre factor aliè a l’econòmic també va pesar en la decisió de Laporta, que no consent compartir i molt menys estar per sota de qualsevol altre lideratge al Barça. Laporta, volent ser l’única estrella i referent del club, a més de fer-se ell mateix més petit cada dia que passa, no ha fet més que incrementar la mediocritat al seu voltant. Com a conseqüència, tots els indicadors econòmics i de riquesa registren un descens alarmant de la marca.

La entrada Per què l’efecte Messi a la MLS augmenta l’error de Laporta en fer-lo fora? se publicó primero en El Triangle.

El canvi de líder no va poder sortir pitjor per al Barça de Laporta, absent una altra vegada a la coronació de la nova líder del femení, Aitana Bonmatí, com a millor futbolista del The Best, també guanyadora, juntament amb Messi, com a la Pilota d’Or. El president, que venia d’estar de tournée des d’abans de Nadal per l’Orient Mitjà i Bali, de protagonitzar sopars passat de voltes i fent gala de la seva inclinació a l’excés, va al·legar problemes d’agenda per no ser on havia de ser, com era la seva obligació, juntament amb la nova The Best, reina del futbol mundial a l’hora de rebre una altra distinció que enorgulleix el FC Barcelona, reconegudament el millor equip del planeta en aquest moment, campió de la Champions del 2023 i base de l’equip espanyol campió del món.

Laporta torna a poc a poc als seus orígens, a la seva veritable essència, despreocupat i insensible a l’empoderament de futbol femení -no els perdona que les seves pròpies jugadores es carreguessin al seu amiguet i salvador Luis Rubiales- i a capitanejar el naufragi institucional que des de fa mesos ja era evident en tots els ordres malgrat el camuflatge d’aquella il·lusió que havia tornat del braç electoral amb un balanç que, malgrat la Lliga 2022-23, comença a llançar massa ombres i decepcions, especialment a Europa, on el suspens ha estat total i de vegades, fins i tot, vergonyós.

La tempesta actual s’ha desfermat perquè aquest curs, que havia de ser el de l’explosió del projecte Xavi, el joc i els resultats al final del primer semestre han sembrat el pànic i han provocat el que semblava impossible, que la mateixa figura de Laporta, intocable i monolítica fa tot just unes setmanes, ara s’enfronta a un sobtat i imprevist revisionisme des del malestar i el cabreig de milers de socis que, de cop i volta, se semblen despertar d’aquest estat d’amnèsia/alienació/paràlisi, com si s’hagués passat de l’efecte pastiller i narcotitzant de l’èxtasi electoral laportista a una realitat infernal.

Laporta ha percebut aquesta frustració tan perillosa en l’ambient que ha decidit evitar dues de les primeres obligacions com a president, donar la cara en un moment crític com el que s’està vivint, després de la rebolcada del Reial Madrid a l’equip de Xavi, d’aquells que deixen seqüeles, i acompanyar la seva jugadora franquícia i reina del futbol mundial a la gala del The Best, Aitana Bonmatí, representant el FC Barcelona.

L’explicació és que Laporta s’ha tornat covard, ja no és aquell president bel·ligerant i atrevit, el personatge rupturista que va reconquerir el favor dels socis fa gairebé tres anys amb una envolupant mediàtica que, per desgràcia només era això, una pancarta que, com la catifa de Joan Gaspart, només ocultava escombraries, desgovern, interessos pestilents, nepotisme i ruïna. L’únic que li faltava a Laporta aquest dilluns era un altre premi mundial a Messi, el number one de la història enganyat, traït i injuriat per ell mateix no una solament. Aquesta vegada, absent Messi, no corria el risc de patir cap altre desvergonyiment per part de Leo a aquesta foto impossible que tan desesperadament ha buscat des que li va donar la puntada de peu en el moment equivocat. Ja tem fins i tot al mateix fantasma de Leo, víctima d’una mena de maledicció que el perseguirà per sempre.

El president s’amaga perquè el desgast de la institució, el deteriorament i la degradació del laportisme costen de dissimular. El mateix club, a la seva memorabilia, reconeix que els productes estrella continuen sent els de Leo, com una samarreta signada per ell, a la venda per 2.499 € (Un brillant de 0,5 quirats del FC Barcelona és més barat: 2.500 €) o un braçalet de capità també signat per ell, per 1.799 €, davant dels 799 € del signat per Iniesta. A les reserves de fotos i peces de Leo, la poca cosa que va quedant, a més de ser els més valorats, es redueix la mínima explotació del record de Leo.

Laporta ha deixat perdre un filó extraordinari amb un impacte real i ja indiscutible d’un minvament d’ingressos avaluat en 300 milions a conseqüència de la seva lamentable expulsió. Normal que prefereixi no avivar a l’afició barcelonista aquest efecte Leo tan negatiu per a la seva credibilitat.

L’imprevist ha estat que la Supercopa, un trofeu realment menor i prescindible, es miri per on es miri, hagi estat el detonant que socialment hagi precipitat un tomb en el corrent d’opinió al voltant d’una gestió com la de Laporta, indecent i absurda, que fins ara no s’havia posat en dubte.

Ja se sap quina és la solució preferida de Laporta en qualsevol circumstància, bonança o tragèdia: fitxar. A qui? A un altre Vítor Roque?

La entrada Laporta s’amaga fins i tot del fantasma de Messi i agreuja l’equip femení se publicó primero en El Triangle.

Almenys aquesta és l’explicació que els experts consideren més raonable i justificativa d’una regressió que, davant la magnitud de la tragèdia, s’ha abordat finalment amb una altra solució tan inesperada com incerta. Després de conèixer-se els primers resultats d’una temporada en què, precisament, el Barça havia tornat a guanyar la Lliga i el Reial Madrid havia fracassat a totes les competicions excepte a la Copa del Rei, Joan Laporta va decidir confiar sorprenentment en Paloma Mikadze, influencer que abans d’entrar a la nòmina blaugrana havia dirigit les xarxes socials i continguts de la firma de moda nupcial Rosa Clará, i que va ser incorporada al club després de les eleccions del 2021. Això sí, elegida i protegida per Manana Giorgadze, la seva mare i persona de confiança absoluta de Joan Laporta al capdavant del gabinet de presidència.

No ho va fer precisament per mèrits professionals indiscutibles, de la mateixa manera que si ara ha estat posada al capdavant d’una àrea especialment clau per al creixement econòmic futur del Barça, la sensació, estesa i compartida pels especialistes dins i fora del club és que es tracta d’una altra fidel expressió del nepotisme i de l’amiguisme dominant al nucli dur i executiu directament sota el comandament de Laporta.

El cas és que, fa tot just uns dies, Forbes va situar el Reial Madrid com el primer club esportiu del món en assolir els 500 milions de seguidors a les xarxes socials i l’estudi anual de Blnakfier per a LaLiga va llançar també una indiscutible tendència a l’alça de volum de l’activitat i presència de l’equip blanc a l’univers social media del planeta futbol.

Els resultats sostenen que el Reial Madrid ha aconseguit una fita històrica en convertir-se en la primera organització esportiva al món a superar els 500 milions de seguidors a les xarxes socials gràcies a l’activitat dels seus 37 comptes oficials en totes les seves divisions (futbol, bàsquet, futbol femení i futbol juvenil) i afiliats (Bernabéu, Madridistes) en 7 idiomes diferents (espanyol, anglès, àrab, francès, portuguès, japonès i xinès). Tots dos clubs competeixen amb el seu contingut audiovisual i interactiu en plataformes com Facebook, Instagram, WhatsApp, X (Twitter), TikTok, YouTube, Line, Snapchat, Twitch, LinkedIn, Weibo, Wechat, Toutiao, Douyin i BiliBili.

A més, el Madrid ha llançat la seva nova plataforma de streaming RM Play el mes de juny passat, paral·lelament al tancament de Barça TV a l’entorn comunicatiu del Camp Nou.

Les dades incideixen que, contra les crítiques del mateix Reial Madrid, que impugna i vota en contra de qualsevol estratègia i actuació de LaLiga dirigida per Javier Tebas, la competició espanyola continua creixent en l’àmbit internacional pel que fa a les seves audiències i, sobretot, en l’àmbit de les xarxes socials, on és més palesa la presència i la participació dels aficionats més joves. En aquest sentit, TikTok ha estat l’aplicació que ha crescut més, un 116,8%, mentre que X (Twitter) continua sent la més utilitzada amb gairebé el 60% del trànsit.

Els madridistes compten amb 363 milions de seguidors a les principals xarxes socials (Twitter, Instagram, Facebook i TikTok) i el Barça en té 342 milions. Tots dos avantatgen amb àmplia diferència la resta de clubs. El tercer de la llista és el Manchester United, amb 206 milions. Els clubs anglesos destaquen a la zona alta, amb cinc entre els deu primers. A més dels red devils, també tenen presència al top-10 el Chelsea, el Manchester City, el Liverpool i l’Arsenal. Completen aquest selecte grup el Paris Saint-Germain (PSG), la Juventus i el Bayern de Munic.

Crida l’atenció, però, el contingut d’algunes de les publicacions amb més èxit com a l’apartat d’imatges, on el Reial Madrid ha col·locat dues de les tres més celebrades amb una del fitxatge de Bellingham (7,5 milions/engangements) i una foto de Cristiano i Vinicius junts i somrient (7,3 milions). La tercera és blaugrana, encara que amb un matís destacat, ja que es tracta del post des del compte oficial del Barça on apareix Leo Messi fent un petó al trofeu de campió del món amb 6,9 milions i un text a la desesperada: “Per nosaltres sempre seràs el millor”. Una afirmació que en cap cas es correspon amb el nul esforç realitzat per Laporta perquè hagués seguit al club aquell funest estiu del 2021 o el passat, quan tampoc va ser capaç de convèncer-lo perquè tornés, malgrat el desig exprés i la voluntat del millor jugador de tots els temps.

El volum de projecció perdut per l’equip blaugrana per no haver pogut aprofitar el Mundial de Messi en imatge, compromís, màrqueting, marxandatge i creixement de marca continua sent incalculable. Aquest mateix post des del compte personal de Leo és el que va batre totes les plusmarques mundials de reproduccions, visites, interaccions i likes fins ara. El cas és que cap imatge pròpiament barcelonista no figura entre les més top.

Al rànquing de vídeos sí que aquesta proporció s’inverteix, liderada per una publicació a TikTok de Rosalía amb la samarreta del Barça, amb 77 milions de revisions, que supera els 55,5 milions d’un vídeo de Bellingham, i un altre de Cristiano del retrobament amb Ancelotti, amb 54,9 milions. Tampoc, però, aquest èxit puntual s’identifica amb cap jugador blaugrana, sinó amb la promoció de Motomami a la samarreta vestida pel Barça davant del Reial Madrid al Clàssic de la Lliga a Barcelona, una maniobra de promoció i comercial de Spotify dins el marc del seu acord de patrocini.

La combinació de vídeo i imatge a Instagram també presenta trets peculiars. La primera és una del gol del Madrid a la final del Mundial de Clubs amb 4,5 milions, seguida de dos de contingut blaugrana, una de Xavi sumant-se a la celebració al món àrab pel final del ramadà i una altra del mateix Leo Mesi sobre el seu primer gol amb el Barça l’1 de maig del 2005 i el seu gol 600 també aconseguit en la mateixa data, 1 de maig, però del 2019.

Pura nostàlgia de temps inoblidables que el Barca de Laporta podria haver prolongat en el temps amb evidents beneficis econòmics. La poderosa atracció internacional de Messi, el fitxatge del qual pel PSG es va amortitzar en un mes gràcies a l’impacte en els contractes d’explotació de la marca, es va multiplicar exponencialment gràcies al Mundial, un èxit del qual només se n’ha beneficiat l’Inter Miami i no el club de la seva vida, el FC Barcelona, que s’ha perdut aquest festí comercial com demostra la caiguda d’ingressos després de la puntada de peu que li va donar Laporta i l’efecte tan malenconiós de l’univers barcelonista, demostrat amb aquest rastre encara milionari i de rècord d’interaccions a les xarxes socials blaugrana.

En termes absoluts, només amb els comptes oficials del seu primer equip, el club blanc va generar 3.000 milions d’interaccions la temporada anterior per 2,8 milions el Barça. Males notícies també amb vista a aquests plans d’explotació del Metavers i el nou desenvolupament de la monetització del món digital que, segons Laporta, resoldrà tots els problemes del club.

La entrada Messi encara salva el Barça com a líder i icona blaugrana a les xarxes socials se publicó primero en El Triangle.

Des del seu punt de vista, Messi ha enganyat tot aquest temps el Barça -a Xavi, sobretot-, tenint decidit des de fa mesos que se n’anava a Miami. Així ho ha repetit en totes les seves desesperades i lamentables intervencions, obnubilat per aquesta militància cega, el mateix Carrasco que, no fa ni dues setmanes, es recreava en l’habilitat de Laporta per haver atret Messi i haver aconseguit que, malgrat les ofertes marejants de Miami i d’Aràbia, Leo estava realment pendent de l’encant del seu president. Per tant, era plenament conscient que l’Inter Miami feia dos anys que estava negociant, avançant i aconseguint acords, encara que sense firma per l’exprés desig de Leo de no tancar-se la porta del Barça. També coneixia tothom l’oferta insuperable d’Aràbia, igualment rebutjada pel davanter argentí en espera d’escoltar i de tenir una proposta ferma de Laporta.

Carrasco sap millor que ningú, perquè és tan bon venedor de fum, com Laporta, que el seu president s’ha demorat en tot, que no ha fet els deures i que, fa més d’un mes, Messi li va anunciar el desig de prendre una decisió aquesta setmana i complir amb la promesa de garantir-li que el Barça el podia inscriure. Ni una cosa ni una altra, tot i que n’hi havia prou per tenir el sí de Messi incondicional i per un salari ridícul, s’han produït. Tot era mentida una vegada més. Massa fum, massa tard i massa supèrbia.

La entrada Per què Lluís Carrasco acusa Messi de mentider? se publicó primero en El Triangle.

El que no és seriós per part de Laporta és haver flirtejat, sense haver fet els deures ni adoptat les mesures urgents prèvies i necessàries per encaixar els 25 milions que costava Messi -només això, 25 milions- amb aquesta mitja mentida instrumentalitzada sobre el definitiu OK de LaLiga al seu pla de viabilitat a primers de juny. Laporta va posar a Messi aquesta data com a vàlida per tancar un acord i Messi, un altre cop incaut i enganyat, s’ho va creure.

Sent cert el termini i l’existència d’un pla de tresoreria, el que va tornar a fer Laporta va ser jugar amb foc, suposant que havent emparaulat Leo, per una banda, LaLiga no gosaria aplicar la normativa i que el mateix Leo, si quedava algun serrell, no assumiria la decisió de deixar-lo plantat.

Com sempre, Laporta estava equivocat. Aquesta vegada amb l’agreujant d’un escenari posterior sense Messi i gairebé sense recursos per fitxar aquest estiu, ja que LaLiga ja li ha advertit que en aquesta finestra de fitxatges només podrà invertir en reforços el 40% de les vendes netes o de la reducció de salaris o, finalment, de l’entrada de patrocinadors.

Això, a més, sempre que compleixi un tancament al 30 de juny que garanteixi el compliment d’alguns paràmetres, com els 250 milions de benefici acordats fa un any a canvi de validar un ingrés -també net- de les palanques de 640 milions. A Laporta li tocarà suar la cansalada fins a final de mes per quadrar uns números que, de nou, són alarmantment desoladors respecte del pressupost aprovat a l’assemblea pels socis i de les previsions, començant per la minoració dels ingressos de les competicions europees, la incompetència comercial de l’equip de Laporta i el permanent augment dels salaris no esportius i de les despeses generals. El desastre està escrit en majúscules i amenaça d’empitjorar les coses.

De moment, LaLiga li ha fixat en aproximadament 15-20 milions el seu marge de recuperació salarial, sembla que prou per als endarreriments pendents, com les renovacions de Gavi, Iñaki Peña i Marcos Alonso, i les ampliacions de contracte d’Araujo i de Balde, que, fins i tot, podrien estar en risc si la comptabilitat blaugrana no atura el compte enrere d’alguna d’aquestes operacions i, superats certs límits, algun d’aquests jugadors es dona a la fuga.

A partir de les directrius de LaLiga, marcades rigorosament per l’estat crític de les finances blaugrana, les possibilitats que Joan Laporta pugui atendre les exigències de Xavi es compliquen extraordinàriament, especialment la substitució de la peça clau de Sergio Busquets. Sens dubte es pot anar oblidant de Zubimendi, el jugador de la Reial Societat amb qui somia l’staff tècnic del primer equip, senzillament perquè té contracte en vigor, és a punt de signar una millora de les seves condicions amb l’equip donostiarra i té a l’abast la possibilitat de jugar Champions la temporada que ve sense necessitat de venir al Camp Nou. La proesa de pagar la seva clàusula de llibertat de 60 milions queda, llevat de miracle, força fora de l’abast de l’actual Barça de Laporta.

Amb aquest panorama, públicament desesperat, les vendes tampoc seran un assumpte senzill, molt més després que Leo Messi relatés que, segons la mateixa junta i executius del Barça, per poder encaixar el seu fitxatge calia sacrificar futbolistes (tot apunta a Ansu Fati i Raphinha) i imposar una rebaixa salarial a un vestidor que segurament no se n’ha anat de vacances tan feliç i content com es pugui suposar. Algunes veus com la del porter Ter Stegen han advertit que els jugadors ja han fet prou esforços en aquest sentit, bàsicament, més enllà de la retallada de Josep Maria Bartomeu del 7% puntual imposat amb la primera urpada de la pandèmia, les facilitats concedides per a ajornament de fitxa que es dilataran en alguns casos fins a la temporada 2025-26.

Ara com ara, el que ha fet Laporta ha estat aplacar el soroll dels traspassos a la vista que ni Ansu Fati ni Raphinha han mostrat -al contrari- la menor predisposició a acceptar la seva sortida. Falta saber fins a quin punt el mateix Xavi està disposat a pressionar-los comunicant-los, per exprés desig de Laporta, que no tindran minuts la temporada que ve. Ho va fer l’any passat amb Gerard Piqué perquè no es va avenir a rebaixar-se la fitxa, va pressionar Frenkie de Jong al llarg de la pretemporada i, finalment, va anar apartant Jordi Alba de la titularitat fins que el lateral ha fet el definitiu pas enrere.

Xavi s’enfronta a una tessitura singular perquè fins i tot fent fora de l’equip dos davanters com Fati o Raphinha pot acabar l’estiu sense reforços en atac, si la renda d’aquests traspassos no és suficient. Un altre escenari encara pitjor implica empènyer-los fora de l’equip sense que al final es tanquin les operacions i, arribat el moment, haver de reclutar-los per jugar i guanyar els partits. Venen dies de tensió, nervis interns i grans decisions per tancar l’exercici, en primer lloc, i, posteriorment, reforçar la plantilla gairebé sense recursos, i l’amarga ombra d’aquest fracàs i ridícul viscut per haver inflat el globus mediàtic de Messi sense una base ni intencions reals d’escometre’l per part de Laporta. Massa fum.

La entrada Messi no és el pitjor dels problemes d’aquest estiu per a Laporta se publicó primero en El Triangle.

“No vull deixar el meu futur en mans d’un altre”, va dir, assestant així el principal retret, encara que elegant, a un president que, per dues vegades, l’ha deixat a l’estacada, la primera vegada fa dos anys amb una punyalada traïdora, inesperada i tardana, quan el futbolista, a una setmana de començar la Lliga, va haver de suportar el trauma de rebre una puntada de peu al darrere. Aquesta segona vegada Leo ho ha vist venir, ha detectat que, darrere del veritable interès de Xavi, el seu principal interlocutor al llarg de tot aquest procés, el president només estava jugant mediàticament a la possibilitat de recuperar-lo, que es tractava només de temptar-lo pel caprici personal d’evitar passar a la història com el president que va fer fora Messi i per l’interès conjuntural de tenir distreta la premsa i l’entorn amb el seu fitxatge mentre es dissipaven les ombres del cas Negreira i de l’opacitat i escàndol social provocat pel finançament de l’Espai Barįa.

A Messi no li va tremolar el pols, a l’hora de la veritat, d’assumir personalment aquesta negativa final, prendre la iniciativa, parlar clar i definir exactament els principals motius per renunciar, a desgrat seu i al de la seva família, a tornar al Camp Nou per la porta gran.

També en el terreny mediàtic que tant domina Laporta, segurament l’únic, li ha tret avantatge actuant amb la velocitat del llamp, oferint una entrevista a Mundo Deportivo i Sport a París pocs minuts abans de fer-se oficial el fitxatge per l’Inter Miami, mentre que a Laporta no li quedava cap altra que replicar-lo en forma de nota oficial, tèbia, insulsa i amb un cert retret al seu pare, Jorge Messi, per les formes.

No era un problema de diners, sinó de maneres. Messi va rebutjar el pla de viabilitat blaugrana per assolir el seu fitxatge a còpia de traspassar jugadors que no volen marxar del Barça, com Ansu Fati, Raphinha, Frenkie de Jong o qualsevol altre, i d’obligades retallades als salaris. “No vull això ni passar una altra vegada pel mateix”, ha dit rotundament davant la perspectiva d’acabar fitxant de nou pel Barça depenent que Laporta pogués obligar alguns futbolistes a anar-se’n per força, i altres a abaixar-se o diferir salaris, una carnisseria al vestidor que tampoc garantia que al final s’obrís el buit salarial pertinent ni afavoria la seva reentrada a l’equip.

Una oferta blaugrana dominada per la incertesa, el risc i la inseguretat, impresentable per part d’un president com Laporta que, si realment pretenia el seu retorn, només havia d’haver fet els deures a temps.

Leo no ha amagat el seu dolor perquè el fessin fora amb les males formes i l’engany que va viure la vigília d’aquell 5 d’agost, quan va haver de fer les maletes i acomiadar-se amb llàgrimes amargues del Barça, el club de la seva vida. Justificadament, ha argumentat el seu lògic desig de no repetir una experiència semblant, de promeses infundades, buides i mentides. En aquesta entrevista final, Messi ha recordat no entendre que l’agost del 2021 prescindissin sobtadament dels seus serveis i, tot just uns mesos més tard, la mateixa temporada, Laporta es gastés el mateix o més en portar Ferran Torres, Aubameyang i Adama Traoré.

La impecable exposició dels seus motius, inclosa la valentia d’adjudicar-se la plena responsabilitat de la seva decisió, ha deixat igualment Laporta i el seu entorn dolguts i enrabiats. Laporta esperava seguir jugant frívolament als fitxatges, embolicar la troca fins al final, passar-se els dies intoxicant la premsa i esperar que, sota la pressió d’estar atrapat en aquest perillós joc, Leo potser acceptés venir pràcticament de franc a l’últim moment. Era, altre cop, un altre parany. Laporta apostava una vegada més per aquesta proverbial confiança en la seva sort i agafar-se al qualsevol clau roent.

S’ha topat, però, que ni Javier Tebas ni Leo Messi li han comprat el conte, no s’han cregut el seu relat, fantasiós, ni la seva capacitat per complir aquest pla de viabilitat que, amb Messi o sense a l’horitzó, farà suar sang a Laporta.

L’exèrcit del president del Barça va reaccionar com es podia esperar ahir a la mateixa nit, acusant Messi de tot: d’insensible, de ressentit, d’impacient, de mentider i de mal barcelonista. Res que Messi no sabés que passaria quan, honestament, el jugador admetés que en el seu dia li va doldre que el fessin fora, que l’enganyessin, tement que Laporta ho tornés a fer. Efectivament, Laporta volia tornar-ho a fer, però ja no podrà.

La entrada Laporta reacciona malament, acusant Messi de ressentit, insensible i impacient se publicó primero en El Triangle.

El dilluns següent a l’última jornada de Lliga, el pare i representant de Leo Messi, Jorge Messi, va haver de trucar a la porta del domicili de Laporta a la Diagonal per preguntar-li per com estaven les coses. Laporta, encara en pijama, va baixar a obrir-lo a peu de carrer encara taciturn, somnolent, confús i desorientat. O almenys això semblava i aquesta és la imatge pretesament oferta a la premsa. Mitja hora de reunió per comunicar-li a Jorge, segurament de pas a Miami, l’Aràbia Saudita o qualsevol altre destí, que tot continuava igual que el 31 de gener passat, quan el Barça, amb el marge salarial excedit, ni tan sols va poder inscriure el nou contracte d’Iñaki Peña, el porter suplent que només juga quan Ter Stegen té un caprici. Igual que la renovació de Balde i de Marcos Alonso o les ampliacions de contracte de Sergi Roberto, Araujo i Gavi, que continuen esperant que algú des de dins posi una mica d’ordre als comptes.

Contra aquestes circumstàncies negatives i ombrívoles, la premsa, però, ha estat cantant, celebrant i posant música celestial a aquest fitxatge il·lusori de Messi amb el mateix entusiasme i complicitat amb què ha predit i anunciat, eufòrica, l’imminent OK de LaLiga al pla de viabilitat de Laporta, circumstància confirmada ahir i que en teoria havia de facilitar aquesta mateixa setmana l’aterratge de Leo a Barcelona per signar el contracte.

La realitat és una altra de ben diferent. Jorge Messi se’n va anar a dormir amb més promeses que mai, res més, mentre la mateixa premsa, sedada, intoxicada i enganyada des de l’aparell del club i pel mateix Laporta amb alguns dels seus sequaços del nucli dur, va haver d’admetre amb la boca petita que LaLiga contempla un escenari que no té res a veure amb aquest conte. El pla de viabilitat que té LaLiga sobre la taula calcula que, en el millor dels casos, el Barça de Laporta només podrà utilitzar un percentatge del rèdit (40%) que li puguin reportar les vendes netes de jugadors.

Aquesta és la previsió més optimista, extreta asèpticament dels comptes que el Barça de Laporta és capaç de presentar davant de l’organisme de control econòmic, sempre que es doni el compliment d’una sèrie de paràmetres quant a austeritat en les despeses i millora dels ingressos, que en bona part s’han de produir a còpia de traspassos com els d’Ansu Fati o de Raphinha, dos futbolistes que ja saben com les gasta mediàticament Laporta quan es tracta de fer negocis. Ansu Fati ha estat relegat a una suplència implacable des de fa setmanes per ordre de Laporta de la mateixa manera que, al contrari, Raphinha ha seguit sent titular per sobre de Dembélé, precisament per poder rellançar el seu valor i interès al mercat europeu de cara a col·locar-lo abans del 30 de juny, si és possible.

L’estratègia potser no ha estat la millor. Només calia veure la cara de disgust i esbalaïment de Xavi després del gol d’Ansu Fati a l’últim partit, el tercer consecutiu en dos partits, consolidant-se com el segon millor artiller de l’equip per darrere de Lewandowski i acumulant, així, raons per continuar creient en ell i en les seves possibilitats de triomfar en gran com a jugador blaugrana.

En el cas de Raphinha, un futbolista que segueix controlat per Deco, la forta amortització pendent del fitxatge converteix la seva venda en un benefici molt curt per al club, cosa que fa suposar que si es promou serà perquè les comissions són veritablement atractives.

Els entesos consideren que la maniobra de Jorge Messi, arrossegant el periodisme fins a la porta de la casa de Laporta, ha estat intel·ligent i oportuna, sobretot per aquest missatge inequívoc en el sentit que Messi “vol tornar” i “li encantaria tornar”, rematat amb una afirmació optimista a la pregunta sobre si creia possible el fitxatge. “Sí”, va respondre alt i clar a la torba de micròfons que el perseguia.

A Laporta no li ha vingut tampoc malament que, en aparença, hagi fet tot el possible per recuperar Messi. És una interpretació que fa un sector de l’entorn. Altres pensen que Laporta, que ho tenia fàcil per sortir a tancar l’acord i demostrar el seu veritable interès en l’operació, el que va fer va ser, com sempre, amagar-se a esperar un miracle. Laporta no ha fet absolutament res per reforçar, arreglar i adequar els comptes del seu club per afrontar amb serietat el retorn de Messi, a qui ja va fer fora fa dos anys. I ara tramava el mateix, primer provocar el clima mediàtic favorable i després posar-li a Leo tota la pressió com va fer per mitjà de Xavi i de Jordi Cruyff amb les seves declaracions del cap de setmana passat: “Ara tot depèn de Messi”.

No era veritat, és clar. Messi no pot invertir els pèssims comptes de Laporta ni estar pendent que, amb aquesta frivolitat que el caracteritza, el president es decideixi a buscar solucions de veritat al seu descontrol econòmic i financer a temps d’inscriure’l abans que arrenqui la temporada que ve. El que queda és que, com sempre, Laporta ha organitzat un altre embús de pes per tapar el cas Negreira o el balanç d’una temporada que ha confirmat els límits de Xavi i del mateix equip per tornar a competir a Europa.

Messi no pot continuar esperant, com pretén Laporta, sense cap oferta del club ni garanties que li pugui fer una proposta seriosa. Amb la seva visita i la seva bona actitud, oberta a la tornada i a vestir de blaugrana, Jorge Messi va deixar Laporta nu davant l’autèntica realitat, la de la seva demostrada incapacitat per fitxar Messi per un salari ridícul de 25 milions, renunciant Leo a la prima de fitxatge i a ofertes com les d’Aràbia o Miami. És del tot ridícul que Laporta, després d’ingressar aquesta temporada 640 milions nets de benefici en palanques, no hagi pogut disposar de 25 milions, només el seu salari, per fitxar Messi. Fitxar Messi era, després de tot, una altra gran comèdia del president. És el que sembla excepte un miracle que pogués obrar bé Laporta o Eduard Romeu. Sembla un acudit.

La entrada Laporta es posa en ridícul no podent fitxar Messi per només 25 milions se publicó primero en El Triangle.

Ara, com que el pla de viabilitat no assegura la seva inscripció ni tampoc la de cap altre futbolista -ni tan sols la de Gavi, si no es fan els deures-, Laporta no ha tingut cap altra ocurrència que donar-li a Messi la culpa de tot, ordenant a l’entrenador, Xavi, el secretari tècnic, Jordi Cruyff, i el seu nucli dur, que parla diàriament amb la premsa, que llancin un missatge tan pervers i malintencionat com “la pilota és a la teulada de Leo” o “ara tot depèn de Messi”.

Amb raó, el davanter argentí i el seu pare estan que pugen per les parets, alterats i emprenyats, perquè Laporta està a punt de tornar-ho a fer. És a dir, de deixar-lo tirat al final del camí i, a més, com pot passar en l’actual situació, que l’opinió pública acabi convençuda que si al final no torna al Camp Nou haurà estat exclusivament per culpa del jugador.

El discurs de Laporta, tan gràficament expressat per Xavi Hernández i Jordi Cruyff, es redueix a un plantejament cínic i recaragolat, ja que després d’haver demanat a Leo que no acceptés ofertes milionàries d’altres clubs i d’haver-li transmès el desig que torni a Barcelona, el futbolista es va limitar a respondre amb el màxim interès a acceptar unes condicions econòmiques realment excepcionals (cobraria un euro més que Lewandowski contra els 600 milions que li ofereixen a Aràbia Saudita) i el desig de disposar de l’oferta a partir que el seu equip, el PSG, resolgués la temporada guanyant el títol de lliga. Així ho va justificar, amb absoluta normalitat i sensatesa, per poder planificar el trasllat de tota la família i el període de vacances ajustats a la data de l’inici de la pretemporada amb el Barça. Només això i un petit detall afegit: tenir la certesa de la seva inscripció com a jugador del FC Barcelona a Laliga per no trobar-se, com fa dos anys, quan a última hora Laporta va preferir no renovar-ho per qüestions econòmiques.

Laporta li ho va prometre verbalment. El pare de Messi li va demanar, com vol Messi, una garantia indiscutible que el Barça no li pot oferir perquè en el fons el fitxatge de Messi és el conte de la lletera, una maniobra cent per cent mediàtica i de màrqueting que només té relació amb el greu efecte a les finances que va suposar per al Barça la maldestre i inoportuna decisió de fer-lo fora el dia 5 d’agost del 2021. A conseqüència d’aquesta puntada de peu, el Barça ha estat l’únic dels grans d’Europa que no ha recuperat la ràtio d’ingressos previs a la pandèmia, amb un diferencial estimat en més de 200 milions per temporada, gairebé quatre vegades més del que costava la fitxa que demanava per continuar vestint de blaugrana.

Laporta, com és la seva especialitat, s’ha ficat en un altre embolic difícil, per no dir impossible, de solucionar, que requereix rebaixar 200 milions de massa salarial, compensar la minva d’ingressos amb una minoració substancial de les despeses generals i recuperar l’1:1 de marge per poder destinar els beneficis de traspassos a fitxar Messi i tres cracs més per fer competitiu de veritat l’equip de Xavi a Europa.

El reclam de tota aquesta operació és Messi, a qui ara se li envia un altre missatge ambigu, ja que si vol de debò venir al Camp Nou ha de fer un acte de fe consistent a suposar que, al final d’un llarg, càlid i atropellat estiu, el president podrà fer un lloc per inscriure’l com a jugador del FC Barcelona.

A la inversa, si el més que cabal i justificat desig de Leo de començar la casa pels fonaments i signar avui mateix un contracte sense el risc de veure’s al carrer una altra vegada, també per culpa de la negligència i la improvisació de Laporta, no es compleix, l’alternativa de Leo és triar un altre camí sense incerteses ni sorpreses.

Com ho dibuixen ara des del Camp Nou, afirmant mentiderament que “tot depèn de Messi”, qualsevol pas de Leo en una altra direcció allunyada de Barcelona serà interpretada per socis i aficionats com un despit o un renunci a voler.

Un desenllaç que podria convertir-se en el súmmum de la hipocresia amb origen i final en la desastrosa gestió de Joan Laporta, que primer va guanyar les eleccions assegurant que només ell el podia renovar, que després el va fer fora del club sense contemplacions i que dos anys després el convida a tornar per un camí de sorres movedisses, ple de paranys, inestable i confús sota aquesta maleficent i malèvola amenaça de culpar-lo només a ell si ara es fa enrere. Si després de tot això Leo encara vol venir, serà un miracle.

La entrada Laporta s’avança a culpar Messi per si no aconsegueix finançament se publicó primero en El Triangle.

Messi encara sent que Laporta el va trair després de prometre’l i assegurar-li unes condicions de renovació que, en cap cas, van estar subjectes a la disponibilitat econòmica del Barça en aquell moment. Leo va acceptar el que li van proposar de la mateixa manera que va encaixar sense lamentar-se ni enrabiar-se la decisió final del president, unilateral, de trencar aquell contracte.

Messi, en la decisió d’obrir la porta a tornar a Barcelona, ha volgut suprimir del seu estat d’ànim i predisposició aquest compte pendent, un tema personal, amb Laporta, únic responsable d’aquell cop tan baix, conseqüència del qual va acabar emigrant precipitadament PSG. Una aventura condemnada al fracàs per la naturalesa pròpia el club francès, fabricat a cop de talonari, i el fortíssim vincle de Messi amb el seu únic club, el Barça, més enllà de la relació emocional. Per al joc de Leo, l’ecosistema futbolístic identitari de la Masia i d’una cultura única al món, conceptualitzada sobre la base de l’anticipació, el domini de l’espai, el control total de la pilota i l’elusió del xoc, li va permetre brillar individualment i aportar a l’equip aquest factor diferencial que va convertir el Barça en el millor equip de tots els temps.

Avui, encara que aquesta dècada prodigiosa ja és història, ni el barcelonisme ni Messi semblen disposats a girar full, en gran part perquè Laporta s’ha obstinat a reil·lusionar l’afició amb el seu retrobament. Els arguments d’aquesta obsessió, això no obstant, no se sostenen, ja que ni la grada ha demanat a Messi aquests dos últims anys -només recentment i de manera menys espontània del que sembla- ni el rendiment del davanter argentí, que el mes que ve complirà 36 anys, assegura que amb ell el Barça torni a competir per la Champions.

Pel conjunt de les actuacions de Laporta, contradictòries i capritxoses, Leo no es refia de les seves promeses. Sobretot no creu que avui Laporta li pugui garantir la inscripció a la Lliga la temporada que ve.

De fet, està condicionant la seva resposta definitiva al fet que li garanteixin que Laporta no el deixarà tirat una altra vegada, un risc percentualment molt alt en aquests moments. Fonts properes a Leo donen per fet que no donarà el seu ‘sí’ definitiu fins que LaLiga li pugui confirmar l’alta com a futbolista del FC Barcelona.

Aquest és el motiu pel qual, contínuament, circulen notícies contradictòries sobre el signe i el resultat de les reunions bilaterals mantingudes entre els executius i directius del club i els responsables de LaLiga. D’una banda, aplaudeixen i expressen la seva satisfacció pel pla de negoci associat a la tornada de Messi, que incorpora una sèrie de baixes, és a dir, vendes milionàries, diversos fitxatges de renom i una entrada de patrocinadors també milionaris atrets per Leo.

D’altra banda, encara que els agrada el conte que explica Laporta la veritat és que no s’ho acaben de creure. LaLiga necessita, a més a més del relat, proves inequívoques de la serietat i de la credibilitat d’una entitat que, sota la presidència de Joan Laporta, les ha perdut irremeiablement.

Després dels números presentats per Laporta la temporada 2020-21, LaLiga va sol·licitar una auditoria independent que va demostrar una desviació de gairebé 300 milions de pèrdues no atribuïdes a l’impacte de la COVID, sinó, al contrari, inflades com a resultat de maniobres comptables i financeres sense sentit; un tret al peu segons molts analistes que ha llastat absurdament el club des d’aleshores, perjudicant el seu marge salarial i obligant-lo a sortir-ne d’aquell pou venent bona part dels seus actius fins a posar-lo en greu risc com està ara.

Hi ha motius sobrats perquè tant LaLiga com Messi desconfiïn d’aquesta tendència pertinaç de Laporta a embolicar-ho tot amb mentides, falses promeses i decisions capritxoses, especialment en l’àmbit de l’economia i de les finances.

El triple desafiament a què s’enfronta Laporta passa, primer, per demostrar uns beneficis de 250 milions el 30 de juny que ve en virtut d’un compromís amb LaLiga de l’any passat, subscrit a canvi d’acceptar-li les palanques per millorar-ne el marge salarial. En segon lloc, també està obligat, en proporció als seus ingressos, a reduir 200 milions de la massa salarial abans que comenci la temporada que ve. Finalment, i tercer, vol fitxar Messi, i per això necessita convèncer tots dos i simultàniament que ha fet els deures, cosa que no forma part de l’acreditada pèssima reputació del president del Barça.

La entrada Messi no es fia que Laporta pugui inscriure’l a la Lliga se publicó primero en El Triangle.

En el cas de Messi és significatiu, per altra banda, que el seu extraordinari talent i les seves habilitats tècniques poden dissimular i compensar la seva evident necessitat de dosificar els esforços que requereix disputar 90 minuts en qualsevol partit de primer nivell, sigui a la League 1 francesa, la Premier o LaLiga, vestit de blaugrana si finalment acaba consumant-se el retorn al Camp Nou -a Montjuïc, en aquest cas-.

La qüestió, com s’ha comprovat, és que Leo pot disputar perfectament una competició de la intensitat i l’exigència d’un Mundial, curta en el temps, si tot l’equip corre i treballa per permetre aportar les seves aptituds més admirades com són la visió de la jugada, la seva insuperable velocitat d’execució i aquest do extraordinari i únic de marcar i assistir amb una efectivitat que cap altre futbolista de la història ha demostrat mai.

Per això, el seu valor al mercat és el que ara mateix li permet tenir sobre la taula diverses ofertes milionàries, una del soccer dels EUA (Inter de Miami), una altra de la lliga d’Aràbia Saudita, la proposta de renovació del PSG i una, molt més baixa que les altres, del FC Barcelona.

Del Barça, a Leo l’atrau sobretot la possibilitat que la seva família recuperi les seves arrels barcelonines i l’estabilitat que va veure trencada i amenaçada traumàticament quan Joan Laporta el va fer fora del club. Les probabilitats de poder recuperar el nivell dels seus millors anys, que han estat els de la millor i més admirada dècada del FC Barcelona, són més aviat baixes per més que el mateix jugador s’esforci i l’equip, amb Xavi Hernández d’entrenador, treballi per explotar aquells minuts d’or que, ben dosificats, encara poden oferir a l’afició barcelonista. L’estadística juga certament en contra i demostra que, amb l’avenç de l’edat, els números de Messi han continuat sent extraordinaris i admirables individualment, com al llarg de la seva carrera, encara que sense el mateix reflex quant a títols de club.

Leo ha acumulat dues Pilota d’Or (2019 i 2021), dos The Best (2019 i 2022), una Copa de Campions (2022), una Bota d’Or (2020 i 2021), dos Pichichi (2020 i 2021), una Copa Amèrica (2021) i un Mundial (2022), posteriorment a la conquesta de la seva última Lliga amb el FC Barcelona que data de la temporada 2018-19, la mateixa que va concloure amb un agre comiat a la Champions, perdent 4-0 a la tornada de les semifinals contra el Liverpool a Anfield i la final de la Copa del Rei (1-0) contra el València a Sevilla. Un balanç que, si es vol comparar, superaria extraordinàriament el de l’equip de Xavi d’aquest any, caigut dues vegades a Europa (Champions i Europa League) i noquejat pel Reial Madrid a les semifinals de la Copa, però que, a diferència de l’estat d’ànim barcelonista d’enguany, convenientment reforçat per una premsa indulgent, generosa i perdonavides, se celebrarà amb magnificència, com si el Barça no l’hagués guanyat mai una Lliga.

A l’impacte de Liverpool, vist com el senyal inequívoc de la decadència del millor equip de futbol de tots els temps, el va seguir el 2-8 contra el Bayern de la temporada següent i la pertinaç sequera, institucionalment tan convulsa, que només va oferir el brot verd de la Copa de Koeman, el primer títol de la generació cridada a ser el relleu amb Pedri, Gavi, Araujo, Nico, Abde, Balde, etcètera. L’estat d’ànim tan entusiasta del Camp Nou actual es deu a l’efecte comprensible del final d’una travessia al desert, que haurà durat quatre anys, i de l’esperançador retorn de l’equip al mateix nivell competitiu a Europa irremeiablement perdut amb el relleu generacional necessari i l’adeu de Messi. Leo, malgrat la seva bomba al Mundial de Qatar, on va exhibir sobretot ofici, experiència, lideratge i el tarannà d’un guanyador en els moments clau, no ha pogut disputar des de fa tres anys els quarts de final de la Champions: no ho va aconseguir amb el Barça en la seva última temporada, ni tampoc no els ha pogut jugar vestit del PSG i envoltat de cracs com Mbappé i Neymar.

Tot i això, en gols i assistències Leo segueix sent el millor del seu equip amb una estadística paradoxal que enfronta el seu rendiment, sublim, encara que amb comptagotes, amb els escassos èxits col·lectius, per més que continuï sent el dominador de la seva lliga.

L’arribada de Messi, que segueix sent complicada i en cap cas imminent, també presenta un factor afegit de reflexió sobre la conveniència d’alinear-lo amb un davanter com Lewandowski, que també jugaria amb una edat de risc (35 anys). El davanter polonès, com Messi, és un gran del futbol mundial que, tot i això, tampoc ha passat dels quarts de final de la Champions les tres últimes temporades, dos amb el Bayern i un altre vestit de blaugrana, sent Bota d’Or dels anys 2021 i 2022.

Així i tot, tant l’entrenador Xavi Hernández com la direcció tècnica, que s’han mostrat partidaris i encantats del retorn de Messi, en cap cas no han donat el menor senyal d’intentar prescindir de Lewandowski. Si acaben jugant plegats serien la dupla atacant amb més edat de la història del Barça, això segur. Caldrà veure si la més eficient.

La entrada L’estadística coral de Messi refreda l’entusiasme del seu possible retorn se publicó primero en El Triangle.

Per descomptat és audaç, per la seva banda, donar per fet que gràcies a aquesta cimera amb Ceferin, que havia de ser secreta, la comissió de disciplina de la UEFA llençarà a la paperera l’expedient obert al Barça sobre la base del fet -matusser, es miri com es miri- d’haver facturat una fortuna a les empreses d’un membre destacat de l’estament arbitral, durant 17 anys, sense evidències ni proves que fos a canvi d’informes o d’assessorament arbitral tècnic. Però així és Laporta, que aquesta setmana s’enfronta al repte de fer possible, i no només creïble, fitxar Messi i, alhora, signar un finançament de l’Espai Barça amb unes regles i condicions que contradiuen i impedeixen les que requereixen obrir les portes del Camp Nou a Leo.

Per això l’estratègia de Laporta és la de no superposar els dos fronts davant una afició barcelonista que, amb el pas dels mesos i l’augment de les catàstrofes laportistes, sembla inusualment més anestesiada i convençuda de la bonança de la seva gestió; en aquest cas, inclòs el retorn d’un futbolista a qui mai no es va haver de fer fora. Laporta no només ha aconseguit generar l’ansietat i el desig del seu retorn a la grada del Camp Nou -que, per cert, fins a l’efecte incontrolat de la Kings League no havia corejat el nom de Messi-. També ha estès una estranya i confusa xarxa de contactes i d’expectatives amb les quals, a la vista de les aparences, sembla haver capgirat la resistència de Leo a seure a negociar amb Laporta, el president que el va fer fora i el va enganyar. Igualment, les exigències de Messi, l’únic que no s’ha filtrat des de l’entorn de la presidència i des de l’aparell de comunicació, segueixen sent un misteri i alhora un altre d’aquests mantres prefabricats pel laportisme en el sentit que Leo està desitjant tornar al Camp Nou, malgrat les milionàries ofertes del PSG, l’Inter de Miami i la lliga de l’Aràbia Saudita; i, per tant, disposat a aterrar a un cost molt baix.

La realitat no és exactament aquesta, ja que a Leo encara se li deuen diners dels diferiments de la pandèmia. Si agafa l’avió de tornada, serà per segellar un contracte d’or i unes condicions que en cap cas li facin penedir-se’n haver rebutjat les altres ofertes. La premsa, convenientment adotzenada, ofereix un relat idíl·lic en què Leo, amb l’efecte de la seva presentació, dispara els ingressos, conquereix nous patrocinis, LaLiga de Javier Tebas mira cap a un altre costat, les empreses fan cua per oferir-li milionaris contractes de publicitat, a mitges amb el club, i pràcticament s’asseguren els 100 milions d’euros que un club s’embutxaca per guanyar la Champions. En canvi, l’escenari contrastat de l’operació no s’assembla gens al conte, ja que el seu encaix salarial, estimat en no menys de 50 milions anuals, mínim per tres temporades, no falca amb la necessitat de rebaixar 200 milions de la massa salarial quan la temporada que ve arrenqui, molt menys si, a més, es pretén reforçar la seva reentrada en el joc amb dos o tres fitxatges més destacats i, per descomptat, la renovació de Busquets i el que costi tenir Jordi Alba content i de nou titular amb Messi.

Laporta haurà de demostrar a Javier Tebas la seva capacitat per obrar aquest miracle que avui sembla inabastable fins i tot amb el recurs de noves palanques, ja que la normativa permet emprar-les a millorar el balanç, però en cap cas injectar directament aquest benefici en el crèdit salarial sota la supervisió de LaLiga.

Amb la majoria dels actius venuts i compromesos, la màniga de la samarreta sembla l’únic espai publicitari de valor aprofitable per rendibilitzar el nou Barça de Leo Messi, perjudicat per endavant perquè el seu retorn no podrà produir gaires nous ingressos amb el Camp Nou demolit, sense museu ni tour ni la megastore funcionant, i amb l’aforament reduït pràcticament a la meitat per l’exili a Montjuïc. També es dona per fet que la junta de Laporta ha de vendre futbolistes per valor de 100 milions nets d’una llista on figuren Ansu Fati, Raphinha i, fins i tot, Lewandowski, un traspàs que sona a condició indispensable per acomodar al camp un Messi amb menys velocitat i recorregut als seus 36 anys complerts a partir del juny que ve. Els comptes no surten enlloc, ni les expectatives d’una operació sobre la qual, sorprenentment, tots els experts parlen d’un rendiment comercial, econòmic i futbolístic sense precedents, aclaparador, encara que fantasiós, i ningú dels seus costos i de les limitacions reals, aguditzades i incompatibles amb l’arrencada de l’Espai Barça.

Ara s’especula, fins i tot, amb signar el finançament, deixar-lo en un calaix hivernat fins a més endavant, i seguir un any més o dos al Camp Nou encara que sigui a costa de repercussió en els interessos futurs, que ja són inassolibles, i endarrerir l’obra i l’explotació, mínim a tres anys més. La contradicció final és que el Barça de Laporta omple el Camp Nou cada diumenge -per tant, no necessita Messi per a això-, sense que això solucioni el dèficit ordinari de 200 milions que ha consolidat.

Què toca aquesta setmana? Sembla que, finalment, signar el finançament i explicar-lo el pitjor possible, tard, malament i sense la lletra petita visible ni comprensible per als socis. De Messi ja se’n parlarà més endavant.

La entrada Laporta ha de triar entre dues missions impossibles: Messi o Espai Barça se publicó primero en El Triangle.

Juli Guiu, a continuació, es va posar al capdavant de la recerca del millor patrocinador principal per al Barça tenint en compte que Rakuten acabava contracte i calia tancar l’arribada d’un altre com més aviat millor. A Juli Guiu se li pot atribuir, en gran part -o almenys així ho va reconèixer el president-. que el Barça firmés el més baix dels acords de patrocini dels grans clubs europeus, per sota de les condicions que havia tancat Josep Maria Bartomeu a canvi dels mateixos actius i cedint el naming del Camp Nou, que mai no es va aprovar en assemblea, per un preu substancialment per sota de les expectatives. Fonts fiables han confirmat, sobre aquesta mateixa operació, que gairebé 10 milions d’euros se’ls va acabar emportant Darren Dein, l’intermediari anglès clau en una negociació tan extraordinària que ha estat inexplicada i inexplicable per als socis del FC Barcelona, un mèrit imputable en bona part a la verborrea i el bon cartell del president Laporta, el nou i indiscutible rei de les assemblees telemàtiques.

Algun dia, Juli Guiu o Joan Laporta haurien d’explicar per què els ingressos ordinaris del club no s’han recuperat després de la pandèmia, i el Barça és l’únic club gran que s’ha encallat, tot i haver aconseguit aquest acord de patrocini, i per què es calcula que aquesta temporada el dèficit de l’explotació, sense palanques, serà de quasi 200 milions.

Mentrestant, però, se’ls ha acudit que Messi pot solucionar el triple desgavell que va causar la desafortunada decisió de fer-lo fora: la caiguda dels ingressos ordinaris, la pèrdua del valor de la marca i la incapacitat manifesta de l’equip per competir amb les mínimes garanties a Europa.

La primera reflexió que el barcelonisme s’hauria de fer és que sí Messi és ara tan bona idea, no hauria estat molt millor no desfer-se’n fa dos anys (o sigui, no haver-se equivocat tan greument) La segona és que, si els mateixos directius que llavors van apostar per la seva marxa, perquè era la gran solució a tots els mals, ara estan disposats a qualsevol cosa per tenir-ho de tornada, potser haurien d’admetre, si més no, el seu error, demanar disculpes i oferir un pla prou bo, des de l’àrea de màrqueting i comercial, per a garantir la reparació de les pèrdues ocasionades.

La mala notícia, de fet pèssima, és que no hi ha cap previsió sobre això, que portar Messi és una altra ocurrència temperamental i improvisada de Laporta que xoca frontalment contra el que, almenys fins avui, és el seu altre gran pla: tancar el finançament amb Limak, endeutar el club fins a un punt de no retorn amb l’Espai Barça -és a dir, condemnar-lo a la seva transformació en SA-, i, a més, emigrar a Montjuïc.

És evident que, si Juli Guiu posseeix els més mínims coneixements sobre màrqueting, consideri una barbaritat i un error, encara més gran que fer-lo fora, portar Messi quan l’aforament es redueix a la meitat, el museu a una desena part i el tour del Camp Nou deixa d’existir. Però no ho fa, no almenys en públic ni tampoc no consta en l’àmbit intern en la dinàmica d’una junta que ja no li discuteix, no gosa, absolutament res al seu president.

Per a Juli Guiu, Messi “continua sent el futbolista número u del món, sens dubte. Haaland no té el carisma que té Messi. És evident que el seu retorn seria positiu al món del màrqueting”, ha dit en el context d’un discurs impregnant de laportisme nu i cru. “Tebas seria ruc si no ens ajuda per Messi”, ha afegit amb aquesta inclinació proverbial a que siguin els altres, en aquest cas Javier Tebas, els que corregeixin i solucionin els errors d’embalum d’aquesta junta blaugrana que, definitivament, ha entrat en una espiral de bogeria i de confusió. Insultar i desqualificar el president de LaLiga no sembla, en la mateixa línia de la trajectòria de Guiu al capdavant de l’àrea de màrqueting al Barça, la manera més intel·ligent d’actuar, no tant per la reacció de Tebas, que possiblement no perdrà ni un minut a respondre, com per la imatge novament devaluada i irrespectuosa del club blaugrana.

És la representació més gràfica de la tàctica de Laporta de sempre: saltar-se la normativa, la llei, i després fer-se la víctima, l’ofès i el perseguit per les conseqüències. No es pot ser, en aquest cas, més cínic ni malintencionat, ja que plorar per endavant i insultar Tebas, si no deixa al Barça fer trampes per colar el fitxatge de Messi, sona certament a recurs patètic i infantil. Més encara quan, per la mala gestió pròpia, no és possible ni tan sols inscriure Gavi, millorar el contracte d’Araujo, renovar Marcos Alonso i evitar que s’escapi Balde.

Precisament, respecte de la tornada de Messi ha estat Tebas el que ha celebrat la notícia, sens dubte beneficiosa per a la Lliga, precisant que, en cap cas, es canviarien els criteris del control econòmic aprovats pels mateixos clubs i d’aplicació, sense excepcions, també per a tots els clubs.

El problema continua sent el mateix: Laporta va creure que, amb 34 anys, Messi estava completament acabat i que tancava la millor operació de la seva història donant-li una puntada de peu al darrere i estalviant-se el salari que demanava per quedar-se, 60 milions per quatre anys. Ni remotament, a més, va pensar, tampoc ningú de la seva junta, que guanyaria un Mundial que el coronaria com el millor futbolista de tots els temps un any més tard. ¿D’aquell error monumental i catastròfic en va tenir la culpa Tebas?

La entrada Juli Guiu insulta Tebas perquè no deixa fer trampes a Laporta se publicó primero en El Triangle.

Fer fora Messi va ser un error monstruós i un palmari incompliment electoral del qual Laporta ha resultat ser l’únic culpable, es miri com es miri, ja que de la mateixa manera que va acabar desfent-se del CEO que li recomanava no renovar-lo, del pes dels avaladors com Eduard Romeu, el vicepresident econòmic timorat i incompetent en què es recolzava Ferran Reverter, i fins i tot del mateix Piqué, que li va xiuxiuejar a l’orella que els problemes financers se solucionaven prescindint de Leo, Laporta podia no haver sucumbit a aquesta pressió i mantenir la paraula donada als socis i al mateix entorn del jugador. No ho va fer en aquell moment perquè convenia als seus propis interessos, aquells que algun dia s’acabaran coneixent.

La història, en qualsevol cas, ja ha dictat una cruel sentència i un sever càstig al Barça a causa d’aquesta decisió, víctima d’una calamitosa caiguda dels ingressos, superior als 200 milions d’euros anuals, un desprestigi internacional evident, cap títol el primer any després del seu adéu, quatre eliminacions a Champions i Europe League fregant el ridícul i la necessitat de vendre actius per 840 milions, dels quals només 200 milions s’han pogut utilitzar per fitxar jugadors que el poguessin fer oblidar. O almenys aquesta era la intenció.

L’agreujant, del tot imprevist, va ser que Leo Messi va liderar Argentina en la conquesta del Mundial de Qatar 2022, un títol que el va convertir indiscutiblement en el millor futbolista de tots els temps, sense que el FC Barcelona, el seu únic club i referent futbolístic, pogués beneficiar-se d’aquest èxit que hagués mantingut i redoblat l’atractiu i el rendiment comercial i de patrocini del club blaugrana al món.

El Camp Nou, amb Messi campió del món, s’hauria consagrat com l’única meca del futbol a tot el planeta.

En aquest context i arribats a aquesta situació, quan el Barça està a punt de tornar a guanyar la Lliga, cal preguntar-se fins a quin punt ha estat intel·ligent i apropiat promoure la necessitat de recuperar el millor jugador de tots els temps amb aquesta ansietat, pressa i desesperació que, de fet, està produint el dany col·lateral de devaluar el mèrit de l’equip de Xavi.

Laporta, per tal de canviar el que la història no pot negar, que va ser ell qui el va fer fora, en un error sense precedents, segueix filtrant de manera permanent a la seva premsa les mil maneres de recuperar-lo, donant pàbul a la probabilitat que hi ha vies, camins i fórmules que el tornin al Camp Nou la temporada que ve.

El cert, però, és que quan menys vol saber Leo de Laporta, a qui li ha negat la salutació les dues vegades que s’han trobat cara a cara, a la gala de la Pilota d’Or 2021 i la de The Best 2022, més s’esforça el president a filtrar i fomentar entre el nucli dur com i quan es poden donar les circumstàncies per al seu retorn.

Com tot allò que fa Laporta, l’única finalitat d’aquesta obsessió només és mediàtica i propagandística, ja que els opinadors del seu vast univers de palmers no només encobreixen la greu patologia -o els motius foscos- que el van empènyer a enviar-lo lluny del Camp Nou fa dos anys, sinó que ara rubriquen i accentuen el fet inqüestionable que ningú està lluitant més que Laporta per a recuperar-lo.

Aquest viatge d’anada i tornada només seria admissible, si s’escau, acompanyat d’un reconeixement de culpa, perdó i fins i tot de dimissió per haver ficat la pota i condemnat el Barça a una ruïna extrema, sense precedents i irrecuperable. Laporta, en canvi, es va emportar primer l’aplaudiment dels seus per aquella decisió tant “valenta i difícil com necessària, pel bé i recuperació econòmica del club” va ser el que es va dir al seu moment, i ara es redobla aquesta ovació per fer exactament el contrari.

No es pot perdre ni un minut a valorar si Messi pot seguir jugant al nivell exigit en un equip que competeixi per la Champions. És evident que no, com s’ha demostrat al PSG amb Mbappé, Nyemar i altres estrelles i, de fet, ja s’havia posat en evidència al Camp Nou els darrers anys, tret que s’hagués afrontat una pacient regeneració amb jugadors com Araujo, Pedri, Gavi, Balde, Nico o Abde, el camí iniciat amb Koeman, que poguessin suplir les mancances físiques d’un futbolista de la seva edat, però capaços d’aprofitar el talent únic i extraordinari de l’argentí per al joc d’atac.

Al Barça d’avui, reajustat als nous temps amb onze fitxatges de futbolistes en absolut habituats a l’estil i l’ecosistema en què Messi va sorprendre el món, no només Messi no encaixa -tampoc al PSG ni a cap altre equip-, sinó que suposaria afegir-li a la mitjana d’edat de l’equip, amb els seus 36 anys a partir del juny i els 35 de Lewandowski a partir de l’agost, el hàndicap d’una vellesa que al davanter polonès ja li està passant factura.

Laporta n’és plenament conscient i fins i tot ha convençut Xavi que amb la seva tornada cauran les Champions i els diners entraran pel Camp Nou com en els vells temps. Sap com entabanar els seus i l’entorn mediàtic que li riu les ocurrències i fa seguidisme d’aquest tipus de desvaris.

Tant que, per a sorpresa pròpia, el joc se li en ha anat de les mans i Laporta s’ha trobat que el crit de “Messi! Messi!” del públic pintoresc de la Kings League es va reproduir al Camp Nou durant la primera part del nefast partit de Copa de dijous passat, despertant aquesta mateixa sensació de necessitat i estima col·lectiva de Messi que mai no s’havia manifestat a l’estadi amb un públic de socis abonats habituals. Ni després de marxar, tampoc ni en els pitjors tràngols d’aquests dos últims anys.

Aquesta demanda popular ha vingut a complicar-li les coses principalment a Xavi, que tampoc no s’ha vist venir aquest cop pendular provocat per encoratjar i impulsar tan gratuïtament i frívolament el fals escenari del seu retorn. El perill rau en que, idealitzant aquest Barça del 2023 amb Messi, s’està depreciant l’equip que segurament guanyarà la Lliga aquesta temporada.

La combinació del 0-4 del Madrid a Copa, que no hauria d’alterar el pla de ruta blaugrana, amb el ‘mono’ prefabricat sobre la urgència i la necessitat que torni Leo no ha pogut tenir pitjors conseqüències a l’estat d’ànim barcelonista que Laporta haurà de preparar i mentalitzar ara per acceptar que Leo no tornarà al Camp Nou vestint la samarreta blaugrana si no és per al seu homenatge. Els socis del Barça estan disposats a pagar per un miratge com aquest? Laporta s’ha complicat la vida una vegada més.

La entrada Laporta cau a la seva pròpia trampa amb el fals retorn de Messi se publicó primero en El Triangle.

Les conseqüències del cas Negreira, del tot inimaginables per al barcelonisme que només consumeix premsa laportista i no comprèn l’imparable dany reputacional que s’ha estès al món a causa del silenci de la junta, i la imminent signatura del finançament de l’Espai Barça són els assumptes que haurien de ser objecte de la màxima atenció, debat i revisió per part d’un entorn blaugrana completament anestesiat i aliè al veritable drama que es viu a la rebotiga del govern del club.

L’escenari s’ha agreujat extraordinàriament les últimes hores a conseqüència de les contundents declaracions del president de la UEFA, Alexander Ceferin, deixant clara la seva intenció d’actuar amb tot el pes de la normativa contra el Barça. “No puc comentar directament res sobre això perquè tenim un comitè disciplinari independent encarregat d’això (…) No he tractat aquest assumpte en detall. Tot i això, puc dir alguna cosa: m’he informat i la situació és summament greu. Tan greu que, al meu entendre, és una de les més greus al futbol que jo hagi vist”. Les paraules de Ceferin han tronat a l’àmbit del futbol mundial perquè sonen realment com una amenaça seriosa i calculada, hores abans que el Comitè Executiu de la UEFA d’aquest dimecres analitzi el cas davant la magnitud que ha cobrat, un gegantisme que Laporta segueix sense considerar ni tenir en compte com ho demostren la seva passivitat i inacció. Fonts del club, òbviament canalitzades a través de mitjans amistosos, transmeten tranquil·litat donant per fet que Laporta ha mogut els fils necessaris per neutralitzar l’agressivitat de la UEFA. Però, les paraules del president a un mitjà eslovè de la seva confiança, ‘Ekipa’, indiquen precisament el contrari.

Sembla evident que el cas Negreira s’ha convertit en la millor arma de la UEFA contra l’eix de la Superlliga apuntant directament el més feble d’aquesta coalició integrada pel Reial Madrid i el Barça, realment els dos clubs més poderosos del món pel seu impacte global. El Juventus ha quedat molt tocat a causa de les irregularitats financeres trobades pel fisc italià, que li han costat una pèrdua de punts a la seva competició de lliga, mentre el Barça de Laporta apareix com la següent víctima propiciatòria. “En l’àmbit de la Lliga espanyola, l’assumpte està prescrit i no pot tenir conseqüències competitives. Els procediments estan en curs pel que fa a la fiscalia civil espanyola. Però pel que fa a la UEFA, no hi ha res que estigui prescrit”, ha establert Ceferin, deixant meridianament clar que el seu organisme està legitimat per imposar-li al Barça la sanció que cregui convenient.

No hi pot haver pitjor notícia per a la inquietud dels inversors de l’Espai Barça a poques hores d’intentar tancar el seu finançament definitiu.

Tampoc afavoreix un eventual retorn de Leo al Camp Nou, on també s’ha especulat que l’operació Messi serviria per frenar un càstig de la UEFA, una mena d’escut darrere del qual Laporta es pogués defensar posant a prova la seva autoritat i valentia a l’hora de deixar un dels grans d’Europa com és el Barça fora de la Champions. De moment, però, al seu president, Alexandre Ceferin, no li ha tremolat el pols a l’hora de qualificar els pagaments directes a Negreira durant disset anys com una de les situacions més greus que el futbol hagi conegut.

Així i tot, l’excitació avivada des de la presidència del club sobre les expectatives del fitxatge de Leo Messi ha aconseguit protagonitzar les portades, les tertúlies i les converses a les xarxes aquests dies, eclipsant les veus que exigien explicacions com cal sobre l’amenaça Negreira i sobre la impune i llibertina actuació de Laporta en les negociacions amb els fons d’inversió i els bancs que voletegen com a voltors sobre el Camp Nou olorant un festí financer i la possibilitat d’acabar controlant bona part de la propietat patrimonial i fins i tot la gestió del club.

Si Laporta subscriu un préstec de la dimensió i de les condicions que es filtren als mitjans especialitzats, el retorn del capital i dels interessos serà impossible més enllà de l’asfíxia econòmica insuperable que deixarà completament KO i inoperatiu el club a partir de l’1 de juliol vinent.

Pot ser que Laporta utilitzi Messi sent plenament conscient que la seva tornada és del tot inviable? La resposta és sí, ja que compta amb el silenci aparentment còmplice de l’entorn Messi i la voluntat personal del jugador de no pronunciar-se, com no ho ha fet fins ara, sobre la seva traumàtica expulsió del Barça, el veritable club de la seva vida. Messi sap que qualsevol declaració o al·lusió sincera sobre la traïció viscuda quan Laporta el va enganyar i el va bandejar del Camp Nou fa dos anys no s’interpretarà com una mostra de dolor o de justificada queixa sinó com un atac al Barça i Laporta.

Aquesta intel·ligent i encertada prevenció de Leo la confirmen dos fets irrefutables, un que els socis no han reivindicat la seva tornada amb cap manifestació expressa al Camp Nou, ni tan sols en els pitjors moments del Barça de Xavi, i dos, que a Laporta tampoc li va passar factura l’incompliment electoral més greu de tots els temps.

Així de plàcid i indolent s’ha tornat el comportament de la massa social blaugrana des de l’arribada de Laporta i l’exercici d’un poder absolut sobre la premsa, que alhora ha estat capaç de produir un efecte narcotitzant com mai no s’havia conegut. Si es repassa la història recent, la Grada d’Animació del Camp Nou va arribar a forçar el retorn al terreny de joc dels jugadors del Barça després de l’eliminació de la Champions a l’últim partit de la lligueta al Camp Nou contra el Bayern Munic a octubre passat.

Ni rastre ni el menor indici de retrets socials malgrat el següent KO europeu a l’Europe League, el mes de febrer passat, el quart seguit del tàndem Laporta-Xavi, al qual la grada va reaccionar prestant el seu alè incondicional a l’equip, partit rere partit al Camp Nou.

Queda demostrat, doncs, que el barcelonisme, ni tampoc Xavi, que no l’ha demanat, no necessita Messi per recuperar i mantenir aquesta il·lusió incombustible d’enguany ni ningú exigeix Laporta ni el retorn de Messi ni el seu homenatge, circumstància que reforça la veritable naturalesa d’una estratègia mediàtica absurda i d’una operació completament inassolible per a un club que no pot retenir Gavi, Araujo ni lligar Balde perquè segueix amb l’economia fosa i sense poder resoldre el problema d’una massa salarial que li exigeix traspassos aquest estiu, probablement el d’Ansu Fati i d’un altre futbolista força amortitzat o del planter si vol conservar la plantilla actual. Reforçar-la, i menys amb Messi, és una quimera, un invent de Laporta que a la seva premsa, encara que conscient de la mentida de la qual és còmplice, li convé ratificar per seguir venent aquesta la fantasia del Barça de Laporta.

La entrada El conte del fitxatge de Messi entra en una dimensió desconeguda se publicó primero en El Triangle.

La mentida que, això no obstant, remou certa premsa s’enfronta a un altre desafiament impossible per la inexistent relació entre Laporta i Leo, entre altres motius perquè el millor jugador de la història no vol saber res de qui el va enganyar i el va fer fora de casa seva, el Camp Nou, el dia cinc d’agost del 2021. Els mitjans que fan ressonar aquests tambors de reconciliació havien anunciat que Laporta es veuria amb Messi a la gala de The Best, on el president blaugrana va acompanyar Alexia Putellas, guanyadora femenina del guardó. No només no es va produir aquesta trobada, sinó que Leo, per mediació del seu entorn, va tornar a advertir Laporta, com a la festa de la Pilota d’Or 2021, que no cometés l’error d’acostar-s’hi. No va haver-hi foto ni tampoc el menor contacte.

L’únic retrobament admès va ser el viatge de Jorge Messi a Barcelona fa setmanes amb l’única finalitat de disculpar-se pels comentaris de Matías Messi, germà de Leo, dient el que veritablement pensa la família, que Laporta es va portar imperdonablement malament i traïdorament amb l’estrella argentina. D’aquella visita, Jorge Messi va prendre nota de la voluntat de Laporta d’organitzar-li un futur homenatge, proposta de la qual no n’hi ha resposta ni n’hi haurà, i va permetre que, com a contraprestació, Laporta pogués filtrar que s’havia produït aquella trobada, però a cap cas especular amb què havien parlat de res més.

Per això Laporta es limita a activar a distància i artificialment aquesta possibilitat mitjançant aquesta premsa patrocinada des del club que ha aprofitat per recuperar la notícia preguntant a diversos jugadors si desitjaven el retorn de Messi. Així ho han proclamat, entusiasmats, Sergi Roberto, Jordi Alba i Marc-André ter Stegen, tres futbolistes que en el seu moment, com la resta, es van amagar i no van ser capaços d’aixecar la veu contra l’incompliment electoral i el cataclisme que va produir la baixa en una temporada que va acabar en blanc, i el fet que el club deixés d’ingressar 200 milions com a primer efecte col·lateral. Estaria bé que, a més d’airejar el seu desig que torni Leo i a més d’admetre que mai no hauria de ser convidat a sortir per la porta més humiliant, estiguessin disposats a rebaixar-se les fitxes. I encara estaria millor que el president es dediqués a no fantasiejar i gestionar la massa salarial d’acord amb aquests ingressos minvants que no remunten.

La entrada Per què menteixen Laporta i els jugadors del Barça sobre Messi? se publicó primero en El Triangle.

Deia llavors: “Qui s’atreveixi a desobeir guanyarà el Mundial. On queda allò que deia Nelson Mandela?: “L’esport té el poder d’inspirar. Té el poder d’unir la gent com poques coses en tenen. L’esport pot crear esperança on alguna vegada hi va haver només desesperança. És més poderós que el govern per trencar barreres racials”. De veritat que la discriminació i persecució dels gais i de les dones o les 6.500 persones que han mort en la construcció dels estadis no mereixen una trista targeta groga? No fer-ho, mereix targeta vermella directa”. I en reafirmo. Així, tots expulsats.

I després hi ha la condemna a mort del futbolista iranià Amir Nasr-Azadani, de 26 anys, acusat de defensar els drets de les dones del seu país. Què ha fet el futbol, aprofitant l’aparador del Mundial, per defensar un dels seus? Res de res. Només els jugadors de la selecció d’Iran van tenir el coratge de no cantar l’himne del seu país a l’inici d’un partit i com a senyal de protesta. I, després el govern va amenaçar a les seves famílies si persistien en la protesta. Ningú més. Com si la cosa no anés amb ells.

I després ens omplirem la boca de paraules buides sobre els valors de l’esport… En aquest cas, l’esport només haurà servit per tapar les vergonyes de Qatar i perquè uns quants es facin més rics, i no parlo només dels jugadors, parlo del dels diputats del Parlament Europeu, Eva Kaili i companyia, aquells en qui ens volem emmirallar, que van acceptar suborns de Qatar. Després trobarem exagerada aquella frase d’Honoré de Balzac que diu que “darrere de cada gran fortuna hi ha un delicte”…

La entrada 64 partits després… se publicó primero en El Triangle.

Es miri per on es miri, Laporta va jubilar Leo Messi molt abans de temps pensant que així s’estalviava una bona part de la massa salarial futura, i que també anticipava la solució a l’inevitable ocàs del seu carisma i pes futbolístic.

I ho va fer a més amb traïdoria, premeditació, nocturnitat i al darrer minut, quan es donava per feta, fins i tot pel mateix jugador argentí i el seu entorn, la seva continuïtat en l’estricte compliment d’una promesa electoral que, evidentment, Laporta ja tenia pensat ignorar.

La història li ha fet pagar aquest error amb una regressió del primer equip a la foscor dels temps de Joan Gaspart i amb un ressorgiment de la figura internacional de Leo Messi, probablement l’únic dels grans futbolistes capaç de generar encara més expectació i riquesa al seu voltant fora del focus enlluernador del Camp Nou.

Els ingressos extres reportats per l’aterratge de Messi al PSG s’han avaluat en gairebé 300 milions d’euros, pràcticament els mateixos que el Barça ha deixat d’ingressar durant l’any i mig transcorreguts des de l’acomiadament i la seva sortida per la porta del darrere.

Messi, a més d’haver afegit al seu palmarès una altra Pilota d’Or, ha rematat aquesta reactivació personal liderant ni més ni menys que la conquesta d’un Mundial amb una selecció argentina que cap tècnic o analista situaria com a favorita sense la hipnòtica i contagiosa passió pel futbol i l’èxit d’un expatriat que feia anys que somiava ser tan estimat i apreciat pels seus compatriotes com ho va ser al Barça.

Avui, però, per culpa del relat pervers i de la manipulació de Laporta, a través del seu poderós aparell de comunicació, proporcional a la submissió mediàtica de la premsa catalana, a més de treure-li la samarreta blaugrana, la que tantes vegades va fer un petó després d’actuacions i gols memorables, el president li ha robat Leo l’estima d’almenys la meitat del barcelonisme.

Les enquestes i opinions aparegudes als mitjans i les xarxes socials aquests dies previs a la final del Mundial de Qatar han reflectit aquest rebuig inexplicable d’una part substancialment àmplia de l’afició blaugrana, sens dubte víctima d’aquesta capacitat de Laporta per tacar i adulterar la història.

Després de fer-lo fora del Camp Nou, Laporta va trobar la manera de suggerir als seus mitjans i periodistes de confiança que Messi no només no havia comprès la gravetat de la situació financera del moment, sinó que també va propagar, per salvar-se ell, el fals rumor que va tensar la corda amb el Barça per anar al PSG. Això és el que Messi no el perdonarà mai fins que Laporta admeti públicament que va mentir i demani les disculpes oportunes.

Encara que l’egoista i pertorbador motiu pel qual Laporta no va renovar Messi al seu dia, aquell fatídic 5 d’agost de 2021, sortirà a la llum tard o d’hora, el fet inqüestionable, però, és que no va ser, en qualsevol cas, per raons pressupostàries.

El debat encès a les xarxes sobre això ha deixat els laportistes en calçotets, ja que el seu únic argument ha estat esgrimir la problemàtica insuperable del marge salarial en aquell moment. En realitat, però, aquesta barrera la va provocar i va aixecar el mateix Laporta en deixar passar expressament la signatura de l’acord de renovació de Leo abans del 30 de juny del 2021; és a dir, abans de convertir-se en agent lliure. La lectura i l’impacte d’una prolongació del contracte no eren iguals que plantejar-lo com un fitxatge a partir de l’1 de juliol de la temporada 2021-22. Així li ho va dir Javier Tebas a Laporta, avançant-li l’avantatge que suposava l’acord amb CVC, suficient per assegurar la continuïtat de Leo. Amb l’afegit a favor del club que Messi no plantejava l’exigència d’una prima de fitxatge, sinó que havia acceptat les condicions proposades pel present de tornar només amb un salari.

Laporta es va desdir de la seva paraula, va trencar aquest acord i al cap de pocs mesos es va mobilitzar en la direcció oposada per fitxar quatre jugadors al desembre: Alves, Ferran Torres, Aubameyang i Adama. Tot just un petit esforç comparat amb l’activació de 870 milions en palanques que podia haver avançat uns mesos abans, si així ho hagués cregut oportú.

Hi havia recursos de sobres per lligar-ho. Fer fora Messi va ser una decisió conscient, temerària i autoritària de Laporta, a qui li va anar bé que dos nouvinguts com Eduard Romeu i Ferran Reverter aplaudissin amb les orelles aquesta aparent rebaixa del massa salarial. El resultat va ser que, pretenent fer un regat hàbil als pressupostos i marcar un gol econòmic desfent-se de Leo, Laporta es va marcar el pitjor dels gols en pròpia porta.

Després, com que no podia ser altrament a causa del seu caràcter capritxos i frívol, s’ha dedicat a embrutar l’actitud de Messi (“No va voler jugar gratis al Barça”, extrem que mai ningú li va plantejar) i alhora donar-se-les-hi de perdonavides, reiterant que el Barça li deu un homenatge i un reconeixement a la seva figura.

Advertit i amenaçat pel mateix entorn del jugador perquè no continuï utilitzant malignament el nom de Leo en va, Laporta sí que ha deixat d’insinuar la seva tornada, ja definitivament.

Quan li han preguntat ara per aquest gir històric de la vida, deixant en evidència l’error de menysprear el llegat final i sublim de Leo, només ha pogut mostrar la seva acusada bipolaritat: “S’ho mereix, home, s’ho mereix. És el millor de tots els temps. Justícia històrica! Cal felicitar-ho perquè ja té el seu Mundial, cosa que no podia faltar a la seva carrera. Leo és el millor jugador de la història i és el meu amic”.

Això últim, és clar, és indemostrable, gratuït i, de nou, mentider. Resumint, i parafrasejant un periodista ben informat, “Joan Laporta va rebutjar renovar Messi per 50 milions bruts de salari anual. Després va comprometre el Barça al pagament de 50 milions anuals fins al 2026 per amortitzar totes les despeses de l’operació Lewandowski. És només un dels seus despropòsits. El Mundial l’ha deixat en evidència”.

La entrada Laporta es va gastar a fitxar Lewandowski el que li va negar a Messi per renovar-lo se publicó primero en El Triangle.

Per què, llavors, el Laporta continua donant ales i patrocinant aquesta notícia que no para d’aparèixer recurrentment als mitjans, sobretot signats i avalats per aquests periodistes que comparteixen la cova del laportisme més resistent?

La resposta cal buscar-la en el respecte que Leo Messi sent pel FC Barcelona, per la seva gent, per la samarreta i especialment perquè li dol veure com l’equip, el seu equip, ni es recupera ni progressa a la Champions per més milions que malbarati la junta i per més que cada dia que passa creixi el deute i es redueixin els ingressos.

El que Messi no farà serà respondre a les provocacions de Laporta, amb qui segueix enutjat i sense voler ni tan sols parlar. No tant per fer-lo fora del Barça com per l’embolcall i la instrumentalització que va fer de la seva figura en clau electoral i d’aquesta roïna i malèvola insinuació que va estar negociant a dues bandes amb el Barça i el PSG. Possiblement no li ho perdonarà mai.

Laporta, en canvi, sap que Leo mantindrà aquest silenci i aquesta prudència respecte de la seva indecorosa i lamentable actitud com a president que, sota la pressió del moment i de les circumstàncies, continua fabricant aquesta permanent i fictícia il·lusió de tornar-lo al Camp Nou. Messi renúncia de ple al fet que cap titular sigui susceptible d’interpretar-se en clau de conflicte amb el Barça. No obrirà la boca ni per negar que aquesta porta estigui oberta ni de bon tros per acusar el president de ser un bocamoll i un manipulador.

En realitat, això és el que busca Laporta: posar Messi en la tessitura de respondre, acceptant o rebutjant, aquesta oferta formal per “acabar bé la seva història al Barça”, una proposta envoltada del més gran dels cinismes i de la hipocresia perquè no va ser Leo qui va decidir marxar de Barcelona el 5 d’agost del 2021 sinó Laporta qui li va donar la puntada de peu i qui, un any més tard, ha pretès convertir-se en el bo de la pel·lícula.

“Tinc un deute moral amb Messi”, ha arribat a dir per edulcorar aquesta inevitable i implacable veritat històrica que l’assenyalarà, per sempre, com el president que el va fer fora del Barça.

No només això, el seu acomiadament en forma de no renovació es va traduir en una temporada seca de títols, de pèrdua de patrocinadors i d’imatge comercial, del pitjor contracte d’esponsorització de la samarreta, d’una baixada a la taquilla i al marxandatge a més d’unes pèrdues ordinàries avaluades en 150 milions. També es va produir, com un any després s’ha repetit, l’eliminació a la Champions després de l’acomiadament.

És un missatge, el de Laporta, que conté tota la maldat pròpia del personatge, ja que el silenci de Messi no deixa de poder interpretar-se d’alguna manera com una no acceptació d’aquest homenatge pendent, d’aquell comiat com cal que va ser Laporta, i només ell, qui se li ho va negar. No va ser el barcelonisme, ans al contrari, amb qui Messi segueix en pau i harmonia plena per sempre.

Laporta, però, vol aprofitar-se aquest no hi ha ningú a l’altre costat per reforçar aquesta sensació, rotundament imaginària, que si Leo no respon és perquè s’ho està pensant o buscant la manera de trencar el contracte amb el PSG.

És inimaginable pensar avui que el PSG el deixarà lliure, això suposant que Messi ho plantegés, que tampoc, i en cap cas després del Mundial i encara menys per venir a disputar l’Europe League, això només pot passar per una ment escalfada i angoixada pel KO europeu.

Enganyifa rere enganyifa, Laporta va arribar a afirmar que en el recent viatge a París a la gala de la Pilota d’Or veuria Messi, com donant a entendre que allà parlarien d’aquest futur de concòrdia i de retrobament que només Laporta contempla en els seus somnis, ja que Leo no hi va ser convidat a aquesta cita. Un invent més.

D’altra banda, l’economia del Barça de Laporta està amenaçada per l’obligació de reduir en 200 milions la massa salarial abans de l’1 de juliol del 2023 i que tampoc no està en condicions d’afegir més llenya a la plantilla, ja que no ha recuperat, malgrat les palanques, el marge salarial suficient per donar-se un caprici, ni mig.

Una altra cosa és que Laporta es cregui aquest imaginari d’un Barça amb Messi una altra vegada de blaugrana i que la seva premsa, servicial i col·laboracionista, hi doni joc.

La entrada El joc de Laporta amb Messi segueix sent només una fantasia se publicó primero en El Triangle.

No ho va ser tan necessària a la prèvia de l’assemblea, per desviar l’atenció dels números, com després d’aquell frustrant partit davant l’Inter, dimecres passat, que ha deixat el barcelonisme en un estat de xoc encara més agut i dolorós que la suma de les decepcions del curs passat per no passar el tall de la lligueta de Champions i, després, per la humiliant invasió social i col·lectiva davant l’Eintracht de Frankfurt també al Camp Nou.

Laporta, sense més alternativa, va haver de recórrer dues vegades a aquest renovat recurs del retorn de Messi, esperpèntic i al·lucinant, perquè amb aquesta proverbial capacitat per a la manipulació i la toxicologia informativa del laportisme el conte que explica la premsa no s’assembla en res a la veritat. Ara, als mitjans, circula el dramàtic relat d’una estrella que es va equivocar marxant del Camp Nou, avui amargada a la gàbia d’or de París, inadaptat, solitari i errabund, esfondrat futbolísticament fora del seu entorn de joc, nostàlgic i penedit dels seus errors i sense cap altra alternativa que la d’arrossegar-se davant del totpoderós Laporta perquè, una vegada perdonat de tots els seus errors, se li concedeixi el favor de tornar al club blaugrana.

Sens dubte té un mèrit extraordinari que Laporta, amb quatre frases edulcorades i un missatge infantiloide i absurd sobre la necessitat que Leo pugui acomiadar-se com es mereix del Camp Nou, hagi aconseguit que el barcelonisme mediàtic també s’hagi mostrat generosament condescendent i obert a considerar-ne la tornada sense tenir en compte la manera com va marxar.

“Dilluns veuré Messi”, va afirmar el president, en un missatge il·lusionant davant les càmeres de Barça TV, on va aparèixer divendres com a protagonista de la reestrena de Pinotxo en el paper del president que mai no va prometre haver forjat un equip per guanyar la Champions sinó només per lluitar pel títol de Lliga i que mai no va prometre tornar a guanyar triplets i sextets, i tornar a dormir tritranquil.

Això últim s’ho pot permetre, ja que, en efecte, al neobarcelonisme dels mitjans i de les xarxes socials laportistes, en aquesta realitat d’un equip aparentment condemnat a jugar l’Europa League, ningú no dubta que si Laporta li proposa tornar al Camp Nou per a jugar a la segona divisió europea, el davanter argentí no podrà dir que no a aquesta oferta, molt menys si ha de jugar a Montjuïc i resignant-se a cobrar molt menys que Jordi Alba o Ferran Torres.

Es tracta, així doncs, d’un deliri col·lectiu, un altre Matrix made in Laporta en què mai no va existir aquell 5 d’agost del 2021, en què ell mateix va arruïnar una història meravellosa en què per fi el Barça, amb una estrella descoberta quan tenia dotze anys, forjada a casa, compromesa amb la samarreta, tan culer com antimadridista, va ser capaç de jugar a un nivell inigualable durant més de catorze anys, guanyar dos triplets i convertir-se, vestit de blaugrana, en el millor futbolista de tots els temps. Tampoc no va existir, pel que es veu, aquella roda de premsa de comiat en què, arrasat en llàgrimes, es va acomiadar del Camp Nou jurant un barcelonisme etern a l’afició.

Devia ser, vist amb la perspectiva del temps, un miratge que, a més, tampoc no va desencadenar una crisi econòmica, esportiva, patrimonial i comercial amb el balanç d’una temporada sense títols, amb menys patrocinadors, amb la samarreta venuda per sota del seu valor i amb unes pèrdues estimades en més de 150 milions.

Ni ha de ser real tampoc que, per omplir aquest buit, Laporta hagi fitxat des de llavors Alves, Adama, Ferran Torres, Aubameyang, Lewandowski, Koundé, Raphinha, Christensen, Kessié i Marcos Alonso, a més de renovar com a estrelles arribades sota el seu mandat a Pedri, Gavi, Araujo o Nico.

Amb independència del que ha passat al clàssic, un partit mundialment eixordador que, però, no condiciona, almenys de moment, qui guanyarà una Lliga que serà molt llarga per a Barça i Madrid, el que a Laporta el preocupa ara és l’endemà la penúltima jornada de Champions League del 26 de març que ve en l’hipotètic cas que el seu equip surti a jugar al Camp Nou contra el Bayern estant ja fora de la primera competició europea.

Necessita la seva astúcia habitual, preparar el terreny i treure’s de la màniga nous trucs, sembla que en forma de fitxatges aquest hivern i del retorn triomfal de Messi el proper estiu.

També és prematur discernir com serà aquest futur, però cal preguntar-se si no hagués estat més barat, rendible i competitiu no fer fora Messi si després d’acabar jugant dos anys seguits l’Europa League la solució és que torni, qui sap a quin preu i en quin estat de forma, amb 35 anys i havent disputat el seu últim Mundial.

Per no parlar, fitxi o no Laporta algú el gener o el juny que ve, d’aquesta necessitat, peremptòria i obligada per LaLiga i per la precarietat financera i econòmica del Barça de Laporta de retallar en 200 milions d’euros la massa salarial actual.

És el que passa amb els contes dolents, que no hi ha cap final feliç.

La entrada Laporta segueix utilitzant el fantasma de Messi com a palanca de distracció se publicó primero en El Triangle.

La notícia avançada per 2Playbook no concretava les xifres de l’operació, però xifrava l’anterior contracte, que tenia Movistar +, en 2,5 milions anuals. La idea és l’explotació dels drets d’una Lliga que ara mateix s’ha tornat més atractiva amb el fitxatge de Leo Messi pel PSG, encara que també s’especula amb la marxa de Kylian Mbappé al Reial Madrid.

D’acord amb aquestes notícies, ara es tracta d’ultimar les negociacions de subllicència per l’emissió a través d’un canal de televisió o una OTT. És una operació que comporta riscos i que compta amb la presència orbital d’Ibai Llanos, que ja va ser el primer espanyol a entrevistar a Messi a París, i també serà a través del seu canal en Twitch com podrà seguir-se des d’Espanya el partit entre el Reims i el PSG, aquest diumenge a les 20:45, en el presumpte debut de l’argentí. L’encontre podrà seguir-se a Espanya i de manera gratuïta tant en el canal del conegut ‘streamer’ com a Telecinco, que ha anunciat que ha adquirit aquest partit.

De moment no existeix una estratègia per a l’explotació d’aquesta inversió, que inclou altres compromisos, altres partits de la jornada i partits de segona divisió que, al seu torn, requereixen comentaristes i actuacions de màrqueting i comercials associades.

L’èxit dels negocis de Gerard Piqué és comunament celebrat per la seva indubtable ressonància mediàtica, enorme. No obstant això, una altra cosa són els rèdits d’aquestes inversions, especialment de la mà de Kosmos i del seu propietari, un inversor japonès milionari com és Hiroshi Mikitani. La seva amistat amb el futbolista va sorgir amb el seu pas pel club per millorar d’una lesió, i de les converses per tancar la venda de la samarreta a Rakuten, en les quals hi va participar.

Piqué va trobar en Kosmos la capitalització necessària a les seves inquietuds en el món dels negocis però, per descomptat, després d’haver tancat per fallida i nul rendiment empresarial els seus propis negocis en solitari, com una societat de videojocs, una franquícia d’hamburgueses o una beguda isotònica. El gran cop, en aparença, va ser la compra dels drets de la Copa Davis, el format de la qual va revolucionar en forma de fase final en seu única.

Una enorme inversió que, de moment, està per veure -difícil- si podrà recuperar, perquè l’efecte de la pandèmia i el rebuig del món del tenis a aquest invent ha provocat tant de desinterès que es parla de recuperar un altre format per intentar minorar les pèrdues. Té més sentit, per descomptat, que Gerard Piqué, un personatge amb un incomparable palmarès esportiu, assessori i orienti a Kosmos en el món que teòricament sí que coneix i maneja com és el del futbol. Les enormes pèrdues previstes en la Copa Davis necessiten ser recuperades.

També, a través de Kosmos, Piqué s’ha convertit en una espècie d’agent de jugadors, entre ells de Samuel Umtiti, el jugador francès que, sota la seva protecció i gràcies a l’amistat del jugador amb el president Joan Laporta, es quedarà al club. Aquesta era una continuïtat cantada amb o sense el plàcet de Ronald Koeman, que s’ha vist obligat a quedar-se un futbolista amb el qual inicialment no comptava.

Piqué ja va tenir problemes i pèrdues intentant crear una productora pròpia de futbolistes per generar ingressos mitjançant la venda de produccions per a espais esportius. Ningú pot oblidar aquest reportatge, de la seva fallida productora, en la qual Antoine Griezmann li va dir ‘no’ al FC Barcelona en el primer intent del Barça per fitxar-lo.

Resulta complicat, com a conclusió, traduir en grans beneficis aquests diners tan fàcils que guanya com a jugador. Menys si, com diuen, s’ha rebaixat la fitxa per donar exemple a la resta dels capitans. L’impacte directe en la plantilla ha estat el de generar un malestar evident i dubtes sobre l’efectivitat d’aquestes rebaixes que pocs aficionats es creuen realment. I cal no oblidar, tampoc, la seva participació, via a Kosmos, en la SAD de l’Andorra club de futbol en un moment en què, si volia reflotar un club, el Reus estava a la venda per un euro.

La entrada Piqué s’aventura en un altre negoci de risc se publicó primero en El Triangle.

Les llorejades manifestacions electoralistes de Joan Laporta havien estat especialment aplaudides i vociferades pels mitjans públics com Tv3/Esport3 i Catalunya Ràdio, assenyalant-ho sense cap rubor ni dissimulació com el millor candidat per dirigir el FC Barcelona i, de manera indiscutible, l’únic capaç de convèncer a Leo Messi per seguir al FC Barcelona. No sols el presentaven com una figura de confiança de l’entorn de Messi, al qual va aconseguir fins i tot que anés a votar el dia de les eleccions, sinó com una garantia de la solvència i la capacitat de gestió necessàries per a superar el sot econòmic en el qual es troba el club, sobretot, per la seva elevada massa salarial, assumible sempre que una pandèmia no hagués rebaixat els ingressos en gairebé la meitat.

Res podia interposar-se, segons el discurs dels mitjans oficials de Catalunya, entre Joan Laporta i el canvi d’escenari d’un Barça en risc de perdre a Messi, curt de tresoreria. Pretenia un club amb Messi signant el seu últim gran contracte, i els nous patrocinadors bastonejant l’oficina del president per aportar nous ingressos.

Era la pel·lícula de Joan Laporta i del seu entorn, produïda i dirigida des de TV3 pel seu director, Vicent Sanchis, amb el seguidisme de Catalunya Ràdio i de la resta dels mitjans, temorosos de la ira de Laporta en cas de no fer-li prou la pilota durant les eleccions. Doncs era el candidat favorit de la Corporació i un personatge políticament blindat pel mateix Govern de la Generalitat.

Ahir, amb precisió i oportunitat, però per descomptat amb raó i arguments, l’excandidat Toni Freixa recordava que la televisió pública de Catalunya va reservar durant l’estiu calent de l’any passat el ‘prime time’ de TV3 per a dos especials apocalíptics. El primer, després de l’eliminació de la Champions i, el segon, amb la finalitat d’escalfar el vot de censura en contra de Josep Maria Bartomeu. Laporta cavalcava triomfal cap a la renovació de Messi i semblava que els seus tentacles movien la Lliga de Futbol Professional (LFP) i els problemes econòmics no eren part de l’equació ni podien ser un obstacle per a la seva reeixida gestió.

Un any més tard, amb la notícia estratosfèrica i insuperable que suposa haver fet fora a Messi del Barça després d’haver-lo enganyat durant mesos, aquests mateixos mitjans han rebut consignes de no anar més enllà de fer programes enfocats a tancar la pàgina de l’adéu de Messi -com més de pressa millor-, no carregar les tintes, no fer enquestes que poguessin malmetre la imatge i prestigi de Joan Laporta i, com a part del guió, rematar la feina a base de pulles i al·lusions a l’enorme i insuperable herència de Josep Maria Bartomeu.

La bogeria del periodisme ha fregat el paroxisme fins a un punt de demència que han protagonitzat, per exemple, RAC1 en la seva editorial del dimecres al matí, amb un exercici d’imaginació insuperable. En aquest editorial va arribar a relacionar el fitxatge de Messi el 2021 pel PSG com una conseqüència de la venda de la publicitat de la samarreta a Qatar Foundation per part del president Sandro Rosell el 2010, afavorint en aquells dies l’entrada de capital de Qatar a Europa i la compra del PSG. No és possible, ni en estat febril de la redacció, arribar a culpar a Sandro Rosell de la fugida de Messi.

Més encara, sense donar el context adequat, és a dir, sense recordar que la publicitat va ser un recurs d’urgència per pal·liar la ruïna heretada de Joan Laporta i la necessitat de trobar recursos econòmics per pagar un crèdit sindicat de 150 milions d’euros. El deute superava el volum dels ingressos i Laporta havia marxat sense estar al dia del pagament de nòmines i de fitxes. Res que no se sàpiga ni que res que contínuament s’amagui quan el neo-periodisme es refereix a l’anterior mandat de Laporta com un exemple de gestió plusquamperfecte.

L’altre referent simptomàtic va ser un tuit de Francesc Garriga, periodista de TV3 i veu del laportisme al llarg de la campanya a favor de Joan Laporta de la televisió pública, amb el següent text: “Acabada l’etapa de Laporta, Rosell va haver de “malvendre” a Txigrinski perquè hi havia tensions de tresoreria. En acabar Bartomeu, ha marxat Messi perquè no queda un duro. De 2010 a 2021. Endevina quan es va tirar endavant una acció de responsabilitat…”.

En efecte, l’ucraïnès Dmitrò Txigrinski va ser retornat al Xakhtar Donetsk després d’haver estat fitxat obsessivament per Josep Guardiola i haver comprovat que, per desgràcia, no estava a l’altura, ni de bon tros, per a jugar al Barça. Amb sort, dels 25 milions pagats per l’ucraïnès, el club va poder recuperar 15 milions. Rosell el va vendre perquè no jugava gairebé ni en els entrenaments, i per poder pagar als empleats i al mateix cos tècnic. Txigrinski pràcticament no va tornar a jugar en el seu club d’origen, que el va acabar venent per tot just dos milions d’euros, completament devaluat.

Faria bé de recordar el periodista que, aquesta mateixa temporada, Guardiola li va dir a la nova junta de Rosell que no comptava amb Zlatan Ibrahimovic, que havia costat un any abans més de 70 milions d’euros i, amb el seu traspàs, va deixar unes enormes pèrdues -més de 30 milions-, afegides al desastre deixat per Laporta. Com a conseqüència, el primer exercici de Rosell es va tancar amb 9 milions de dèficit. No es pot oferir una visió més esbiaixada, manipulada i d’alguna forma impulsada des de la desesperació del ruïnós passat de Laporta i de l’enorme reactivació econòmica de Rosell, perquè la responsabilitat de Joan Laporta per haver fet fora a Leo Messi del FC Barcelona resulta inqüestionable, sobretot quan el mateix president ho va admetre i va presumir-ne, abans de marxar de vacances uns dies per relaxar-se.

El periodisme s’ha vist certament afectat per aquesta ‘laportitis’ aguda que, davant d’un rebuig com el provocat per la monumental falsedat de Messi, pot ser que necessiti una medicació urgent. La millor recepta, per a començar, deixar d’intentar culpar avui a Rosell de la puntada de Laporta a Messi onze anys després. O serà aquest el motiu d’un documental o un programa especial de TV3 per a justificar la ineptitud de Laporta?

La entrada TV3 i Catalunya Ràdio redueixen i manipulen la ‘puntada’ de Laporta a Messi se publicó primero en El Triangle.

Al mateix temps que Ronald Koeman es fa a la idea de jugar el primer partit, o potser tota la temporada, sense Memphis Depay i la resta dels nous fitxatges, perquè el Barça segueix sense poder inscriure’ls, el president passa unes vacances a Eivissa, despreocupat i aliè.

El seu pla de guerra era enviar la inscripció a la Lliga de Futbol Professional (LFP) i que fora Javier Tebas qui la rebutgés. Ara que no el necessiten per la baralla, ha marxat de festa deixant en mans dels que no volien a Messi la solució als molts problemes que Joan Laporta ha anat deixant penjats, autocomplaent, aquests últims mesos.

Sigui el que sigui el que digui l’auditoria, Josep Maria Bartomeu no serà tècnicament el responsable, molt menys després d’impedir-li seguir en el càrrec la temporada 2020-21 per la pressió d’un vot de censura també secundat per Joan Laporta.

La entrada Laporta, de vacances sense inscriure a Depay se publicó primero en El Triangle.