Celebro la victòria de Lionel Messi en el mundial de Qatar, té una mica de justícia poètica que el millor jugador del món acabi guanyant el millor guardó del món. Dit això i pel que fa a la resta, poc més a celebrar. 64 partits esperant un gest, i res de res. L’amenaça de la FIFA de treure targeta groga als jugadors que gosessin posar-se el braçalet amb els colors de l’arc de Sant Martí i amb les paraules “One love”, en solidaritat amb el col·lectiu LGTBI, perseguit a Qatar, va desactivar qualsevol gest. Escrivia a l’inici del Mundial que l’esperança és l’últim que es perd, i somiava en què algun capità d’alguna selecció desobeís, i que l’àrbitre que hagués de sancionar-lo, també ho fes. Però no va passar. Durant 64 partits ningú s’atreví a fer-ho. Va guanyar Qatar i la hipocresia de tots plegats.
Deia llavors: “Qui s’atreveixi a desobeir guanyarà el Mundial. On queda allò que deia Nelson Mandela?: “L’esport té el poder d’inspirar. Té el poder d’unir la gent com poques coses en tenen. L’esport pot crear esperança on alguna vegada hi va haver només desesperança. És més poderós que el govern per trencar barreres racials”. De veritat que la discriminació i persecució dels gais i de les dones o les 6.500 persones que han mort en la construcció dels estadis no mereixen una trista targeta groga? No fer-ho, mereix targeta vermella directa”. I en reafirmo. Així, tots expulsats.
I després hi ha la condemna a mort del futbolista iranià Amir Nasr-Azadani, de 26 anys, acusat de defensar els drets de les dones del seu país. Què ha fet el futbol, aprofitant l’aparador del Mundial, per defensar un dels seus? Res de res. Només els jugadors de la selecció d’Iran van tenir el coratge de no cantar l’himne del seu país a l’inici d’un partit i com a senyal de protesta. I, després el govern va amenaçar a les seves famílies si persistien en la protesta. Ningú més. Com si la cosa no anés amb ells.
I després ens omplirem la boca de paraules buides sobre els valors de l’esport… En aquest cas, l’esport només haurà servit per tapar les vergonyes de Qatar i perquè uns quants es facin més rics, i no parlo només dels jugadors, parlo del dels diputats del Parlament Europeu, Eva Kaili i companyia, aquells en qui ens volem emmirallar, que van acceptar suborns de Qatar. Després trobarem exagerada aquella frase d’Honoré de Balzac que diu que “darrere de cada gran fortuna hi ha un delicte”…
