Leo Messi, el fantasma i la fantasia del seu possible retorn al Camp Nou, ha repuntat per dues vegades els últims quinze dies perquè aquesta il·lusió s’ha convertit en l’última de les palanques mediàtiques de Joan Laporta per distreure el soci i la premsa en moments complicats.
No ho va ser tan necessària a la prèvia de l’assemblea, per desviar l’atenció dels números, com després d’aquell frustrant partit davant l’Inter, dimecres passat, que ha deixat el barcelonisme en un estat de xoc encara més agut i dolorós que la suma de les decepcions del curs passat per no passar el tall de la lligueta de Champions i, després, per la humiliant invasió social i col·lectiva davant l’Eintracht de Frankfurt també al Camp Nou.
Laporta, sense més alternativa, va haver de recórrer dues vegades a aquest renovat recurs del retorn de Messi, esperpèntic i al·lucinant, perquè amb aquesta proverbial capacitat per a la manipulació i la toxicologia informativa del laportisme el conte que explica la premsa no s’assembla en res a la veritat. Ara, als mitjans, circula el dramàtic relat d’una estrella que es va equivocar marxant del Camp Nou, avui amargada a la gàbia d’or de París, inadaptat, solitari i errabund, esfondrat futbolísticament fora del seu entorn de joc, nostàlgic i penedit dels seus errors i sense cap altra alternativa que la d’arrossegar-se davant del totpoderós Laporta perquè, una vegada perdonat de tots els seus errors, se li concedeixi el favor de tornar al club blaugrana.
Sens dubte té un mèrit extraordinari que Laporta, amb quatre frases edulcorades i un missatge infantiloide i absurd sobre la necessitat que Leo pugui acomiadar-se com es mereix del Camp Nou, hagi aconseguit que el barcelonisme mediàtic també s’hagi mostrat generosament condescendent i obert a considerar-ne la tornada sense tenir en compte la manera com va marxar.
“Dilluns veuré Messi”, va afirmar el president, en un missatge il·lusionant davant les càmeres de Barça TV, on va aparèixer divendres com a protagonista de la reestrena de Pinotxo en el paper del president que mai no va prometre haver forjat un equip per guanyar la Champions sinó només per lluitar pel títol de Lliga i que mai no va prometre tornar a guanyar triplets i sextets, i tornar a dormir tritranquil.
Això últim s’ho pot permetre, ja que, en efecte, al neobarcelonisme dels mitjans i de les xarxes socials laportistes, en aquesta realitat d’un equip aparentment condemnat a jugar l’Europa League, ningú no dubta que si Laporta li proposa tornar al Camp Nou per a jugar a la segona divisió europea, el davanter argentí no podrà dir que no a aquesta oferta, molt menys si ha de jugar a Montjuïc i resignant-se a cobrar molt menys que Jordi Alba o Ferran Torres.
Es tracta, així doncs, d’un deliri col·lectiu, un altre Matrix made in Laporta en què mai no va existir aquell 5 d’agost del 2021, en què ell mateix va arruïnar una història meravellosa en què per fi el Barça, amb una estrella descoberta quan tenia dotze anys, forjada a casa, compromesa amb la samarreta, tan culer com antimadridista, va ser capaç de jugar a un nivell inigualable durant més de catorze anys, guanyar dos triplets i convertir-se, vestit de blaugrana, en el millor futbolista de tots els temps. Tampoc no va existir, pel que es veu, aquella roda de premsa de comiat en què, arrasat en llàgrimes, es va acomiadar del Camp Nou jurant un barcelonisme etern a l’afició.
Devia ser, vist amb la perspectiva del temps, un miratge que, a més, tampoc no va desencadenar una crisi econòmica, esportiva, patrimonial i comercial amb el balanç d’una temporada sense títols, amb menys patrocinadors, amb la samarreta venuda per sota del seu valor i amb unes pèrdues estimades en més de 150 milions.
Ni ha de ser real tampoc que, per omplir aquest buit, Laporta hagi fitxat des de llavors Alves, Adama, Ferran Torres, Aubameyang, Lewandowski, Koundé, Raphinha, Christensen, Kessié i Marcos Alonso, a més de renovar com a estrelles arribades sota el seu mandat a Pedri, Gavi, Araujo o Nico.
Amb independència del que ha passat al clàssic, un partit mundialment eixordador que, però, no condiciona, almenys de moment, qui guanyarà una Lliga que serà molt llarga per a Barça i Madrid, el que a Laporta el preocupa ara és l’endemà la penúltima jornada de Champions League del 26 de març que ve en l’hipotètic cas que el seu equip surti a jugar al Camp Nou contra el Bayern estant ja fora de la primera competició europea.
Necessita la seva astúcia habitual, preparar el terreny i treure’s de la màniga nous trucs, sembla que en forma de fitxatges aquest hivern i del retorn triomfal de Messi el proper estiu.
També és prematur discernir com serà aquest futur, però cal preguntar-se si no hagués estat més barat, rendible i competitiu no fer fora Messi si després d’acabar jugant dos anys seguits l’Europa League la solució és que torni, qui sap a quin preu i en quin estat de forma, amb 35 anys i havent disputat el seu últim Mundial.
Per no parlar, fitxi o no Laporta algú el gener o el juny que ve, d’aquesta necessitat, peremptòria i obligada per LaLiga i per la precarietat financera i econòmica del Barça de Laporta de retallar en 200 milions d’euros la massa salarial actual.
És el que passa amb els contes dolents, que no hi ha cap final feliç.
