Amb la infatigable col·laboració d’una premsa entregada, submisa i acrítica, Joan Laporta ha aconseguit posar el comptador a zero a l’entorn social i mediàtic del barcelonisme, i el cas Negreira ja dorm als braços de la premsa de Madrid. En el context de l’entorn català, que al president del Barça li interessa mantenir més controlat i aïllat, amb el focus posat en una altra actualitat, li ha donat carpetada amb la filtració, ja es veurà si imprudent i veraç, que la UEFA no castigarà el Barça a conseqüència de la trobada privada mantinguda per Laporta amb Aleksander Ceferin, el seu president, lluny de Nyon a finals de la setmana anterior.
Per descomptat és audaç, per la seva banda, donar per fet que gràcies a aquesta cimera amb Ceferin, que havia de ser secreta, la comissió de disciplina de la UEFA llençarà a la paperera l’expedient obert al Barça sobre la base del fet -matusser, es miri com es miri- d’haver facturat una fortuna a les empreses d’un membre destacat de l’estament arbitral, durant 17 anys, sense evidències ni proves que fos a canvi d’informes o d’assessorament arbitral tècnic. Però així és Laporta, que aquesta setmana s’enfronta al repte de fer possible, i no només creïble, fitxar Messi i, alhora, signar un finançament de l’Espai Barça amb unes regles i condicions que contradiuen i impedeixen les que requereixen obrir les portes del Camp Nou a Leo.
Per això l’estratègia de Laporta és la de no superposar els dos fronts davant una afició barcelonista que, amb el pas dels mesos i l’augment de les catàstrofes laportistes, sembla inusualment més anestesiada i convençuda de la bonança de la seva gestió; en aquest cas, inclòs el retorn d’un futbolista a qui mai no es va haver de fer fora. Laporta no només ha aconseguit generar l’ansietat i el desig del seu retorn a la grada del Camp Nou -que, per cert, fins a l’efecte incontrolat de la Kings League no havia corejat el nom de Messi-. També ha estès una estranya i confusa xarxa de contactes i d’expectatives amb les quals, a la vista de les aparences, sembla haver capgirat la resistència de Leo a seure a negociar amb Laporta, el president que el va fer fora i el va enganyar. Igualment, les exigències de Messi, l’únic que no s’ha filtrat des de l’entorn de la presidència i des de l’aparell de comunicació, segueixen sent un misteri i alhora un altre d’aquests mantres prefabricats pel laportisme en el sentit que Leo està desitjant tornar al Camp Nou, malgrat les milionàries ofertes del PSG, l’Inter de Miami i la lliga de l’Aràbia Saudita; i, per tant, disposat a aterrar a un cost molt baix.
La realitat no és exactament aquesta, ja que a Leo encara se li deuen diners dels diferiments de la pandèmia. Si agafa l’avió de tornada, serà per segellar un contracte d’or i unes condicions que en cap cas li facin penedir-se’n haver rebutjat les altres ofertes. La premsa, convenientment adotzenada, ofereix un relat idíl·lic en què Leo, amb l’efecte de la seva presentació, dispara els ingressos, conquereix nous patrocinis, LaLiga de Javier Tebas mira cap a un altre costat, les empreses fan cua per oferir-li milionaris contractes de publicitat, a mitges amb el club, i pràcticament s’asseguren els 100 milions d’euros que un club s’embutxaca per guanyar la Champions. En canvi, l’escenari contrastat de l’operació no s’assembla gens al conte, ja que el seu encaix salarial, estimat en no menys de 50 milions anuals, mínim per tres temporades, no falca amb la necessitat de rebaixar 200 milions de la massa salarial quan la temporada que ve arrenqui, molt menys si, a més, es pretén reforçar la seva reentrada en el joc amb dos o tres fitxatges més destacats i, per descomptat, la renovació de Busquets i el que costi tenir Jordi Alba content i de nou titular amb Messi.
Laporta haurà de demostrar a Javier Tebas la seva capacitat per obrar aquest miracle que avui sembla inabastable fins i tot amb el recurs de noves palanques, ja que la normativa permet emprar-les a millorar el balanç, però en cap cas injectar directament aquest benefici en el crèdit salarial sota la supervisió de LaLiga.
Amb la majoria dels actius venuts i compromesos, la màniga de la samarreta sembla l’únic espai publicitari de valor aprofitable per rendibilitzar el nou Barça de Leo Messi, perjudicat per endavant perquè el seu retorn no podrà produir gaires nous ingressos amb el Camp Nou demolit, sense museu ni tour ni la megastore funcionant, i amb l’aforament reduït pràcticament a la meitat per l’exili a Montjuïc. També es dona per fet que la junta de Laporta ha de vendre futbolistes per valor de 100 milions nets d’una llista on figuren Ansu Fati, Raphinha i, fins i tot, Lewandowski, un traspàs que sona a condició indispensable per acomodar al camp un Messi amb menys velocitat i recorregut als seus 36 anys complerts a partir del juny que ve. Els comptes no surten enlloc, ni les expectatives d’una operació sobre la qual, sorprenentment, tots els experts parlen d’un rendiment comercial, econòmic i futbolístic sense precedents, aclaparador, encara que fantasiós, i ningú dels seus costos i de les limitacions reals, aguditzades i incompatibles amb l’arrencada de l’Espai Barça.
Ara s’especula, fins i tot, amb signar el finançament, deixar-lo en un calaix hivernat fins a més endavant, i seguir un any més o dos al Camp Nou encara que sigui a costa de repercussió en els interessos futurs, que ja són inassolibles, i endarrerir l’obra i l’explotació, mínim a tres anys més. La contradicció final és que el Barça de Laporta omple el Camp Nou cada diumenge -per tant, no necessita Messi per a això-, sense que això solucioni el dèficit ordinari de 200 milions que ha consolidat.
Què toca aquesta setmana? Sembla que, finalment, signar el finançament i explicar-lo el pitjor possible, tard, malament i sense la lletra petita visible ni comprensible per als socis. De Messi ja se’n parlarà més endavant.
