El veritable xoc per al Barça de Joan Laporta no es redueix, ni de bon tros, al fet que Leo Messi hagi quedat molt lluny del seu radar econòmic. Algunes fonts asseguren que la proposta última del president al pare i representant del futbolista, Jorge Messi, va ser de 12 milions amb la promesa d’ampliar aquestes condicions l’agost, amb les vendes fetes. D’altres fonts, simplement, es limiten a dir que Laporta li va demanar que esperés un parell de mesos sense ni tan sols assegurar-li ni la inscripció ni tampoc una part del suposat contracte. En cap cas -això sembla confirmat- no es va tractar mai d’una oferta per escrit i en condicions, circumstància que també ha generat certa controvèrsia en la versió de les parts.
El que no és seriós per part de Laporta és haver flirtejat, sense haver fet els deures ni adoptat les mesures urgents prèvies i necessàries per encaixar els 25 milions que costava Messi -només això, 25 milions- amb aquesta mitja mentida instrumentalitzada sobre el definitiu OK de LaLiga al seu pla de viabilitat a primers de juny. Laporta va posar a Messi aquesta data com a vàlida per tancar un acord i Messi, un altre cop incaut i enganyat, s’ho va creure.
Sent cert el termini i l’existència d’un pla de tresoreria, el que va tornar a fer Laporta va ser jugar amb foc, suposant que havent emparaulat Leo, per una banda, LaLiga no gosaria aplicar la normativa i que el mateix Leo, si quedava algun serrell, no assumiria la decisió de deixar-lo plantat.
Com sempre, Laporta estava equivocat. Aquesta vegada amb l’agreujant d’un escenari posterior sense Messi i gairebé sense recursos per fitxar aquest estiu, ja que LaLiga ja li ha advertit que en aquesta finestra de fitxatges només podrà invertir en reforços el 40% de les vendes netes o de la reducció de salaris o, finalment, de l’entrada de patrocinadors.
Això, a més, sempre que compleixi un tancament al 30 de juny que garanteixi el compliment d’alguns paràmetres, com els 250 milions de benefici acordats fa un any a canvi de validar un ingrés -també net- de les palanques de 640 milions. A Laporta li tocarà suar la cansalada fins a final de mes per quadrar uns números que, de nou, són alarmantment desoladors respecte del pressupost aprovat a l’assemblea pels socis i de les previsions, començant per la minoració dels ingressos de les competicions europees, la incompetència comercial de l’equip de Laporta i el permanent augment dels salaris no esportius i de les despeses generals. El desastre està escrit en majúscules i amenaça d’empitjorar les coses.
De moment, LaLiga li ha fixat en aproximadament 15-20 milions el seu marge de recuperació salarial, sembla que prou per als endarreriments pendents, com les renovacions de Gavi, Iñaki Peña i Marcos Alonso, i les ampliacions de contracte d’Araujo i de Balde, que, fins i tot, podrien estar en risc si la comptabilitat blaugrana no atura el compte enrere d’alguna d’aquestes operacions i, superats certs límits, algun d’aquests jugadors es dona a la fuga.
A partir de les directrius de LaLiga, marcades rigorosament per l’estat crític de les finances blaugrana, les possibilitats que Joan Laporta pugui atendre les exigències de Xavi es compliquen extraordinàriament, especialment la substitució de la peça clau de Sergio Busquets. Sens dubte es pot anar oblidant de Zubimendi, el jugador de la Reial Societat amb qui somia l’staff tècnic del primer equip, senzillament perquè té contracte en vigor, és a punt de signar una millora de les seves condicions amb l’equip donostiarra i té a l’abast la possibilitat de jugar Champions la temporada que ve sense necessitat de venir al Camp Nou. La proesa de pagar la seva clàusula de llibertat de 60 milions queda, llevat de miracle, força fora de l’abast de l’actual Barça de Laporta.
Amb aquest panorama, públicament desesperat, les vendes tampoc seran un assumpte senzill, molt més després que Leo Messi relatés que, segons la mateixa junta i executius del Barça, per poder encaixar el seu fitxatge calia sacrificar futbolistes (tot apunta a Ansu Fati i Raphinha) i imposar una rebaixa salarial a un vestidor que segurament no se n’ha anat de vacances tan feliç i content com es pugui suposar. Algunes veus com la del porter Ter Stegen han advertit que els jugadors ja han fet prou esforços en aquest sentit, bàsicament, més enllà de la retallada de Josep Maria Bartomeu del 7% puntual imposat amb la primera urpada de la pandèmia, les facilitats concedides per a ajornament de fitxa que es dilataran en alguns casos fins a la temporada 2025-26.
Ara com ara, el que ha fet Laporta ha estat aplacar el soroll dels traspassos a la vista que ni Ansu Fati ni Raphinha han mostrat -al contrari- la menor predisposició a acceptar la seva sortida. Falta saber fins a quin punt el mateix Xavi està disposat a pressionar-los comunicant-los, per exprés desig de Laporta, que no tindran minuts la temporada que ve. Ho va fer l’any passat amb Gerard Piqué perquè no es va avenir a rebaixar-se la fitxa, va pressionar Frenkie de Jong al llarg de la pretemporada i, finalment, va anar apartant Jordi Alba de la titularitat fins que el lateral ha fet el definitiu pas enrere.
Xavi s’enfronta a una tessitura singular perquè fins i tot fent fora de l’equip dos davanters com Fati o Raphinha pot acabar l’estiu sense reforços en atac, si la renda d’aquests traspassos no és suficient. Un altre escenari encara pitjor implica empènyer-los fora de l’equip sense que al final es tanquin les operacions i, arribat el moment, haver de reclutar-los per jugar i guanyar els partits. Venen dies de tensió, nervis interns i grans decisions per tancar l’exercici, en primer lloc, i, posteriorment, reforçar la plantilla gairebé sense recursos, i l’amarga ombra d’aquest fracàs i ridícul viscut per haver inflat el globus mediàtic de Messi sense una base ni intencions reals d’escometre’l per part de Laporta. Massa fum.
