El modus operandi de la gestió de Joan Laporta i del seu entorn, per més circumstàncies i escenaris que es produeixin, respon sempre a un mateix patró: buscar la victòria i el control mediàtic, encara que sigui a còpia de propaganda mentidera, tendenciosa i manipulada. El cas de Messi, que ha entrat a la recta final i definitiva d’aquesta presumpta operació tornada, ho reflecteix amb meridiana claredat, més que mai marcat per aquest salvatge instint de supervivència que el porta a actuar sense importar sobre qui es pugui passar per damunt.
Ara, com que el pla de viabilitat no assegura la seva inscripció ni tampoc la de cap altre futbolista -ni tan sols la de Gavi, si no es fan els deures-, Laporta no ha tingut cap altra ocurrència que donar-li a Messi la culpa de tot, ordenant a l’entrenador, Xavi, el secretari tècnic, Jordi Cruyff, i el seu nucli dur, que parla diàriament amb la premsa, que llancin un missatge tan pervers i malintencionat com “la pilota és a la teulada de Leo” o “ara tot depèn de Messi”.
Amb raó, el davanter argentí i el seu pare estan que pugen per les parets, alterats i emprenyats, perquè Laporta està a punt de tornar-ho a fer. És a dir, de deixar-lo tirat al final del camí i, a més, com pot passar en l’actual situació, que l’opinió pública acabi convençuda que si al final no torna al Camp Nou haurà estat exclusivament per culpa del jugador.
El discurs de Laporta, tan gràficament expressat per Xavi Hernández i Jordi Cruyff, es redueix a un plantejament cínic i recaragolat, ja que després d’haver demanat a Leo que no acceptés ofertes milionàries d’altres clubs i d’haver-li transmès el desig que torni a Barcelona, el futbolista es va limitar a respondre amb el màxim interès a acceptar unes condicions econòmiques realment excepcionals (cobraria un euro més que Lewandowski contra els 600 milions que li ofereixen a Aràbia Saudita) i el desig de disposar de l’oferta a partir que el seu equip, el PSG, resolgués la temporada guanyant el títol de lliga. Així ho va justificar, amb absoluta normalitat i sensatesa, per poder planificar el trasllat de tota la família i el període de vacances ajustats a la data de l’inici de la pretemporada amb el Barça. Només això i un petit detall afegit: tenir la certesa de la seva inscripció com a jugador del FC Barcelona a Laliga per no trobar-se, com fa dos anys, quan a última hora Laporta va preferir no renovar-ho per qüestions econòmiques.
Laporta li ho va prometre verbalment. El pare de Messi li va demanar, com vol Messi, una garantia indiscutible que el Barça no li pot oferir perquè en el fons el fitxatge de Messi és el conte de la lletera, una maniobra cent per cent mediàtica i de màrqueting que només té relació amb el greu efecte a les finances que va suposar per al Barça la maldestre i inoportuna decisió de fer-lo fora el dia 5 d’agost del 2021. A conseqüència d’aquesta puntada de peu, el Barça ha estat l’únic dels grans d’Europa que no ha recuperat la ràtio d’ingressos previs a la pandèmia, amb un diferencial estimat en més de 200 milions per temporada, gairebé quatre vegades més del que costava la fitxa que demanava per continuar vestint de blaugrana.
Laporta, com és la seva especialitat, s’ha ficat en un altre embolic difícil, per no dir impossible, de solucionar, que requereix rebaixar 200 milions de massa salarial, compensar la minva d’ingressos amb una minoració substancial de les despeses generals i recuperar l’1:1 de marge per poder destinar els beneficis de traspassos a fitxar Messi i tres cracs més per fer competitiu de veritat l’equip de Xavi a Europa.
El reclam de tota aquesta operació és Messi, a qui ara se li envia un altre missatge ambigu, ja que si vol de debò venir al Camp Nou ha de fer un acte de fe consistent a suposar que, al final d’un llarg, càlid i atropellat estiu, el president podrà fer un lloc per inscriure’l com a jugador del FC Barcelona.
A la inversa, si el més que cabal i justificat desig de Leo de començar la casa pels fonaments i signar avui mateix un contracte sense el risc de veure’s al carrer una altra vegada, també per culpa de la negligència i la improvisació de Laporta, no es compleix, l’alternativa de Leo és triar un altre camí sense incerteses ni sorpreses.
Com ho dibuixen ara des del Camp Nou, afirmant mentiderament que “tot depèn de Messi”, qualsevol pas de Leo en una altra direcció allunyada de Barcelona serà interpretada per socis i aficionats com un despit o un renunci a voler.
Un desenllaç que podria convertir-se en el súmmum de la hipocresia amb origen i final en la desastrosa gestió de Joan Laporta, que primer va guanyar les eleccions assegurant que només ell el podia renovar, que després el va fer fora del club sense contemplacions i que dos anys després el convida a tornar per un camí de sorres movedisses, ple de paranys, inestable i confús sota aquesta maleficent i malèvola amenaça de culpar-lo només a ell si ara es fa enrere. Si després de tot això Leo encara vol venir, serà un miracle.
