A Catalunya, Esquerra Republicana va apostar per Bildu i Junts pel PNB, l’esquerra amb l’esquerra i el centredreta amb el centredreta, molt ordenat tot. L’endemà, tothom havia guanyat, també; els uns perquè havien apostat pels qui més van créixer, i els altres per apostar pels guanyadors. Però, si ho traslladem a Catalunya, el 12-M tothom vol ocupar el lloc de Pradales, que, segons les enquestes, ara ocupa Illa, exposat aquests dies al pseudojudici de les comissions del cas Koldo del Congrés i del Senat, una sobreexposició que veurem quin desgast pot provocar-li.

En clau catalana, pot cridar l’atenció que a Euskadi ningú reclami un pacte de govern independentista; el PNB i Bildu sumen, sobrats, una amplíssima majoria absoluta (54 de 38). Si allò fos Catalunya, Bildu rebria totes les pressions del món per pactar amb el PNB. D’altra banda, el pacte que tothom accepta amb esbalaïdora naturalitat, el dels nacionalistes del PNB amb els socialistes, aquí seria vist poc menys que una traïció, i de les grosses. Clar que a Euskadi, malgrat aquesta aclaparadora majoria independentista, ningú parla d’independència, perquè els bascos són gent d’ordre, i en aquesta disposició, ara no toca. Som als catalans a qui, com ha quedat prou clar, ens agrada posar el carro davant dels bous.

Celebrades les eleccions basques, ara toquen les catalanes. Igual ens aniria bé prendre alguna nota del que passa més enllà del nostre melic…

La entrada Ara tots volen ser Pradales se publicó primero en El Triangle.

Gràcies a aquesta casualitat, fruit del tractat d’amistat entre Espanya i els EUA, de 1953, entre Franco i Eisenhower, la construcció, habilitació i manteniment de la base, entre 1956 i 1959, va significar l’arribada de 4.500 treballadors d’arreu d’Espanya i Catalunya, i el més significatiu, que moltes famílies de Roses, no tinguessin que emigrar com ho van tenir que fer altres, per l’Any de la Fred.

Són molts els que m’han preguntat quina motivació he tingut en fer aquesta Exposició, ara ja itinerant. Doncs evidentment i d’entrada haver fet el servei militar en aquesta base i copsar al seu dia (1971-72) el pas dels americans per aquest indret, situat al bell mig del cap de Creus.

Periòdicament he anat tornant, però no es va desencadenar el pas a l’acció fins que vam celebrar fa un any i escaig, el 50è aniversari de la nostra promoció, que ens va tornar al Pení. Quan vaig veure novament que tota la zona baixa de la base està abandonada (ara queda reduïda al cim amb el radar i l’estació de seguiment) i amb avençat estat de deteriorament, vaig pensar quina llàstima que ni institucions ni societat civil s’hagin posat d’acord en pressionar en la recuperació per a usos civils d’aquesta part abandonada, com a Ràdio Liberty. Refeta, es podria convertir en un espai polivalent gestionat per un consorci de l’Estat, Generalitat, Diputació de Girona, Parc Natural del Cap de Creus i els ajuntaments que tenen els seus termes a tocar del Pení.

Ja va haver-hi un intent farà uns 12 anys, que no va reeixir. El ministeri de Defensa, llavors del PP, no tenia cap intenció, ni pressupost, per fer una deconstrucció (com es va fer amb el Club Méditerranée) i menys encara per una rehabilitació parcial. I avui, juntament amb el MITECO i amb un govern del PSOE? El Pení ens interpel·la per poder fer, entre altres, un centre d’interpretació-museu del que ha sigut la base des de 1956 i dels masos abandonats del Pení; un observatori del canvi climàtic a la Mediterrània occidental (doncs per aquí ens venen ja i vindran moltes anomalies i mals de cap, que alguns ignoren), un centre d’interpretació i documentació dels camins transhumants i carrerades del cap de Creus, doncs som una potència en quilòmetres de pedra seca, res a envejar a Menorca…Però com la realitat és la que és, rescatem de moment la petjada humana d’aquells anys amb l’Exposició, mentre constituïm  “Amics del Pení i Cap de Creus”.

Una nova associació que s’ha presentat en públic a Roses el passat 21 de març, amb la voluntat de presentar-se a altres localitats del cap de Creus, per tal que tothom se senti partícip d’aquesta iniciativa que pretén ser, més que una associació, un pal de paller per a totes aquelles persones i entitats que se sumen a la iniciativa i declaració per tal de recuperar per a usos civils (públics), la part abandonada de la base militar EVA nº 4, de l’Exèrcit de l’Aire.

Certament, la iniciativa és de llarg recorregut. I per tant requerirà de molta paciència, mirada llarga i voluntat de sinèrgia, per damunt de posicionaments particulars. Incloent els polítics. És per aquesta raó que abans de presentar-la a partits i institucions, es vol hi hagi el màxim d’adhesions del teixit associatiu; a hores d’ara, una vintena d’associacions i un centenar de persones. En una segona fase, ja ho proposarem als ajuntaments del cap de Creus.

Els “Amics del Pení i cap de Creus”, tenen com a centre de la seva activitat les persones que han viscut i treballat al Pení i cap de Creus, les que hi viuen i treballen tot l’any i les que esperem fruit d’aquesta iniciativa acabin vivint i treballant aquí, també, tot l’any. I com no, les que ja han treballat prou i ja jubilades, necessiten d’una bona qualitat de vida per poder arribar a longeves.

La entrada Passat i futur del Pení al Cap de Creus se publicó primero en El Triangle.

El president del govern espanyol va sorprendre la tarda del dimecres amb una carta molt personal. Cap dels seus col·laboradors en tenia coneixement. La gota que va fer vessar el got va ser l’admissió a tràmit per part d’un jutge d’una denúncia del grup ultra Manos Limpias, expert en l’extorsió i en presentar als jutjats denúncies falses. Aquesta denúncia es basa només en mitja dotzena de retalls d’informacions publicades en mitjans (o pseudo mitjans) de comunicació amb fortes vinculacions amb l’extrema dreta. Però, a més a més, el PP està donant ales a aquestes falsedats.

A Espanya hi ha un greu problema: la dreta política (i la ultradreta) deixa en mans de jutges la política. Quan un fet no els agrada, fan servir els seus tentacles dins de la judicatura per pervertir el joc democràtic.

D’exemples, n´hi ha un bon grapat i algun de ben antic: el jove i llavors desconegut polític del PP José María Aznar va forçar la dimissió del primer president autonòmic a Castella Lleó, Demetrio Madrid, per una suposada corrupció. Aconseguit l’objectiu, Aznar es va fer amb la presidència de l’autonomia i aquest càrrec li va servir de palanca per entrar a la política espanyola. Els fets denunciats eren falsos, però la carrera política de Demetrio Madrid va quedar estroncada.

Un segon exemple: diversos polítics catalans han viscut els invents de l’anomenada policia patriòtica del PP amb la intenció de desacreditar-los i buscar la judicialització de fets inventats.

Un tercer exemple: Mònica Oltra ha viscut un via crucis davant d’una denúncia espúria de la ultradreta amb el suport mediàtic i polític del PP. L’únic objectiu era acabar amb el govern progressista al País Valencià i tornar a governar. Fet assolit.

Ara, el president del Govern espanyol està patint directament aquest assetjament. Fins i tot el PP vol aprofitar la seva majoria absoluta al Senat per encabir dins la comissió d’investigació sobre les mascaretes les acusacions contra Begoña Gómez. Ja no són sols informacions inventades (la més increïble és quan un mitjà troba una Begoña Gómez que ha rebut una subvenció i es tracta d’una senyora que, efectivament, també es diu Begoña Gómez però és una hotelera de Cantàbria). Aquest fet va ser àmpliament difós per TeleMadrid, amb el vist i plau de Miguel Ángel Rodríguez. Si non è vero è ben trobato, diuen els italians.

Pedro Sánchez està meditant amb la seva esposa què farà. Dilluns ho sabrem. Es tracta d’una decisió estrictament personal. Malgrat que ell mateix es defineix com un resistent i moltes de les seves decisions han estat imprevisibles, la família és la família. Contra ell, s’hi val tot. Malgrat tot, tothom té un punt feble. Ha trobat la dreta i la ultradreta espanyola el taló d’Aquil·les de Pedro Sánchez?

La entrada El taló d’Aquil•les de Pedro Sánchez? se publicó primero en El Triangle.

Sempre havíem pensat que era important estudiar la historia per no caure en els mateixos errors, i així ho explicàvem als nostres alumnes. Per això sempre explicàvem  les atrocitats dels nazis contra el poble jueu i reclamàvem (i reclamem) la importància de que els nostres joves coneguessin el que va significar el cop d’estat de Franco, la guerra civil i les barbaritats del franquisme.

També teníem la idea que era molt important parlar dels drets humans com una qüestió essencial per a la humanitat, educar per la pau i ensenyar a resoldre els conflictes sense violència.

Ara, però, em pregunto com es poden transmetre aquestes idees, fonamentals pel futur de la nostre societat, si els nostres infants i joves veuen a la TV, a les xarxes, a TikTok, a Youtube… com els conflictes s’estan resolent amb guerres i més guerres i, sobretot, amb un atac a persones innocents, criatures incloses, a Israel i, de manera ostensiblement desproporcionada i cruel contra el poble palestí.

Les xarxes socials i moltes de les coses que miren els nostres joves estan plens d’anàlisis fets per personatges amb milers de seguidors que, sense tenir informació ni capacitat crítica, pontifiquen sobre el tema.

I davant de tot plegat què s’hauria de fer a les escoles? Si es pren partit per un o altre bàndol, ens acusaran d’adoctrinar, de ser islamòfobs o de ser antisemites. Hem de no dir res, per por o per pudor? Hem de deixar que tot el que havíem desitjat que fos l’educació com a eina de conscienciar el nostre alumnat i preparar-lo per a poder millorar la societat quedi aparcat?

Jo crec que la situació és terrible en sí mateixa, però a més, ara, és una barbàrie totalment televisada, en un o altre mitjà. Els infants i joves poden veure criatures massacrades, dones desesperades, hospitals esclafats, habitatges totalment destrossats i declaracions de que això continuarà perquè una de les parts “té el dret a defensar-se”. O sigui, els hi estem transmetent la idea que tot és lícit i que es poden fer barbaritats de manera totalment impune. I, a mi, això em sembla molt terrible.

Potser no cal prendre partit, però sí cal, i jo crec que és imprescindible, donar tota la informació, donar informació veraç, explicar tota la història d’aquest conflicte, com neix l’Estat d’Israel, què va passar amb la gent que ja vivia a Palestina, com s’ha anat engrandint el territori ocupat per Israel, com van quedar assetjats els habitants de Gaza, com va néixer Hamàs i què ha fet per desencadenar una resposta tant desorbitada, quins interessos estan darrera, qui dóna suport a Israel i qui dóna suport als palestins, què diu la ONU, què diuen les ONGs, què diu Metges Sense Fronteres… I a partir d’aquí, poder debatre i discutir. Cal que els ajudem a reflexionar, a entendre les raons, a buscar arguments i a intentar imaginar solucions. Les aules són un lloc privilegiat .

Cal també cal informar de les protestes que s’estan fent al nostre país i a molts més països de tot el món, en defensa del poble palestí, que és el que en aquests moments està patint una massacre sense precedents. Però, sobretot, cal transmetre la idea que matar infants i persones innocents és una barbaritat, la faci qui la faci, i que no s’hauria de permetre. Que les guerres mai solucionen res i que sempre les paguen els pobles. Que les guerres sempre tenen darrera interessos econòmics d’aquells que les organitzen. Cal que puguin distingir entre els dirigents i els pobles. En aquest cas, han de saber que els palestins no són Hamàs ni els israelians són Netanyahu i el seu exèrcit.

Estem en un moment molt complicat de la història, amb crisis de tota mena, i ara, amb una situació humanitària terrible i l’escola, l’institut i la Universitat no haurien de quedar-ne al marge. Estem educant els futurs ciutadans i ciutadanes i cal poder inculcar-los-hi valors positius, d’empatia, de solidaritat, de justícia, de pau.

És important que els nois i noies surtin del Institut i la Universitat amb la convicció que cal lluitar contra tot tipus de violències i que cal defensar els drets humans, que no s’acostumin que les guerres i les massacres són normals, que no acabin insensibles davant el dolor aliè i que siguin capaços d’indignar-se davant les injustícies i davant la violència. Que se sentin solidaris amb les persones que pateixen i tinguin ganes d’implicar-se en aturar tot tipus d’agressions, de guerres i de violències.

La entrada Educar per la pau en temps de guerra se publicó primero en El Triangle.

És tan important la prevenció a la feina i entendre tots i cadascun dels motius per a abans de res dur-los a terme, però també entendre’ls en sí tant els empresaris com els treballadors… No pot ser que anar a la feina mati o et faci emmalaltir. Per tant, la importància de la prevenció en l’àmbit laboral és innegable. Protegir la integritat física però també mental dels treballadors i les treballadores, així com per descomptat de la reducció d’accidents i malalties laborals. A més de prevenir els riscos al lloc de treball, que contribueix a crear un ambient laboral segur, saludable i productiu. Sense oblidar que per cada prevenció també s’eviten morts.

Malauradament, encara hi ha moltes empreses que no donen prou importància a la prevenció de riscos laborals i que fins i tot ho veuen com un “simple protocol obligatori”. Però vull destacar que la prevenció de riscos laborals no només beneficia els treballadors, sinó també les mateixes empreses, ja que redueix els costos associats a accidents laborals, baixes laborals i reclamacions per indemnitzacions. Així que no, no només beneficia el treballador la prevenció com de vegades intenten vendre’ns. A més, una cultura de prevenció a l’empresa pot millorar la imatge corporativa i la satisfacció dels empleats, principalment perquè aquesta prevenció laboral és una inversió en la seguretat i el benestar dels treballadors, que repercuteix positivament fins i tot en la productivitat i l’èxit de l’empresa. Per això ha de ser fonamental promoure una cultura preventiva en tots els nivells organitzatius i empresarials per garantir un entorn laboral segur i saludable per a tots i cadascun dels treballadors.

El 2023, els accidents amb baixa laboral van disminuir un 1,1% en relació amb l’any anterior, fins a un total de 624.911 sinistres, dels quals 539.584 es van produir al centre de treball i 85.327 van ser accidents ‘in itínere’ (que són els que es produeixen en el trajecte de casa a la feina o viceversa), amb un avenç anual del 7,5%.

Oficialment, un total de 721 treballadors van morir en accident laboral el 2023, cosa que suposa 105 morts menys que el 2022 segons les estadístiques oficials… És suficient? Per suposat que no. Si volem reduir aquestes xifres, cal una implicació més activa de les administracions fomentant programes d’informació i sensibilització que ajudin els autònoms, els treballadors i les empreses a conèixer i prevenir encara més els seus riscos.

He insistit a dir oficials ja que moltes morts per accident laboral encara avui dia segueixen sense ser registrades… Em refereixo a, per exemple, l’amiant que milers de treballadors han respirat i que fins anys després no han estat conscients i que pot arribar a tenir conseqüències terribles, o sobretot els paranys de les empreses grans que per no fer malbé la imatge de la empresa van a judici i busquen la forma legal que un clar accident laboral, no ho sigui. Moltes vegades arribant a culpar el treballador malgrat estar mort. També considero que en salut mental hi ha molta feina per fer i molts prejudicis per desmuntar. Els experts en l’àmbit del treball calculen que al nostre país un terç de les depressions a la població activa es deu a la precarietat. Per això aquest 2024 el meu major desig és que els treballadors estiguem segurs en els nostres llocs de treball començant per la salut mental que és fonamental, passant pels drets bàsics recollits al propi estatut del treballador i acabant per qualsevol mínim risc que pugui suposar el ocupació que estiguem realitzant. I igual que parlem molt dels riscos del tabac per a la nostra salut o de l’alcohol per conduir, desitjo que es tingui la mateixa contundència en les properes campanyes públiques de cara als “caps” o les “macroempreses” que segueixen esquivant i minimitzant la importància de la prevenció a la feina. I vull remarcar que el suïcidi d’un treballador també ha de ser considerat accident laboral per manca de prevenció si ho considera un psiquiatre i els seus éssers estimats. Hi ha molta feina per fer…

Cal continuar avançant i no minimitzar cap risc laboral per molt simple o improbable que sembli. Tota prevenció i inversió és poca per la seguretat i la integritat del treballador o treballadora.

La entrada La falta de prevenció mata se publicó primero en El Triangle.

El darrer llibre que m’ha arribat és Homo ludens (El viejo topo), on Josep Burgaya analitza la passió pel turisme que fa temps que afecta la ciutadania i les seves conseqüències. Si el llegiu sabreu perquè aquest professor universitari i assagista considereu que el “turisme sostenible” no existeix. Qui sí que existeix i que sigui per molt temps és Joan Manuel Serrat. El periodista Jaume Collell li ha dedicat La música d’una vida (Rosa dels Vents i Debate), on retrata la vida del cantant i, de pas, també una mica la de tots els que l’hem seguit i aplaudit.

Qui ja no és entre nosaltres és el periodista Josep Cabayol. Ens va deixar el llegat de la seva lluita pel periodisme crític i, darrerament, el seu combat contra l’emergència climàtica i els brètols que la infravaloraven. Va estar En guerra per la vida (Montaber) i així va titular el llibre que faríem bé de repassar ara. Sobre l’emergència climàtica apunto un parell de llibres: Piel blanca, combustible negro (Capitán Swing), on el suec Andreas Malm denuncia els perills del feixisme fòssil, i Regénesis (Capitán Swing), on el periodista britànic George Monbiot ens explica com alimentar el món sense devorar el planeta.

El capitalisme és l’enemic a batre en tots aquests llibres. L’escriptora italiana Jennifer Guerra ens planteja una opció original: El capital amoroso (Akal). I ho fa en forma de Manifest per un eros polític i revolucionari. Contra el capitalisme també aixeca la veu M.E.O’Brien a L’abolició de la família, que defensa una societat diferent basada en la “comunització de les cures”.

Apunto dues històries amb origen africà però que van més enllà d’aquest continent. Ishmael Beah ens relata a Un largo camino (Big Sur) les seves memòries de nen soldat a Serra Lleona des dels Estats Units on s’hi va instal·lar després de fugir d’aquella horrible experiència. I també des dels Estats Units, Siddharth Kara ens avergonyeix recordant-nos a Cobalto rojo (Capitán Swing) que la República Democrática del Congo es dessagna perquè nosaltres connectem els nostres mòbils i ordinadors.

Els periodistes tenen cita obligada amb Periodismo y democracia en la era de las emociones (Edicions UB), on Josep Carles Rius passa revista a l’estat de la professió; Matar el director (Navona), una novel·la de Bru Rovira que cal llegir entre línies i on una colla de professionals surten retratats, alguns bé i d’altres no gaire, i El último periodista, on Antoni Vidal ens parla de la lluita actual als mitjans de comunicació entre les persones i la intel·ligència artificial.

Per gent com jo no és fàcil endinsar-se en el món trans. Per això és bo que llegim Adolescents en transició, de Miquel Missé i Noemi Parra (Bellaterra Edicions). Subtitulen el llibre “Pensar l’experiència de gènere en temps d’incertesa”. Ho hem de fer, crec. Com crec que també és bo mirar una altra cara de la moneda: Cancelado (Círculo de Tiza), de Carmen Domingo.

És d’agrair la valentia de Roger de Gràcia en oferir-nos a Digue’m boig (Columna) el que descriu com “una història de salut mental en primera persona”. Estic convençut que molts lectors s’identificaran amb el seu patiment i els serà de molta utilitat, goso dir terapèutica.

El periodista i professor universitari Carlos Ruiz reconstrueix els inicis de la guerra civil espanyola a Les Canàries a través de com la van viure i patir avantpassats seus a Retrato del fin del mundo (Alba). Ja és ben curiós que la revolta franquista tingui les arrels en aquelles illes i se n’hagi escrit tan poc d’aquest fet.

De Carles Puigdemont se n’han escrit unes quantes coses. Algunes de lamentables, com les memòries fetes a quatre mans entre el biografiat i el seu amic Xevi Xirgo que mai no us recomanaré, clar, i d’altres de sarcàstiques i saludables com El retorn del Vivales (Sagesse), d’Albert Soler. Si voleu que us en firmi un exemplar, no aneu a Girona, d’on és ell, perquè no el trobareu. Les llibreries gironines l’han cancel·lat. Catalunya és així.

I Catalunya podria ser part d’una Espanya federal si es seguissin les idees incloses a Federalisme fàcil (EL TRIANGLE i CLUB CÒRTUM), una iniciativa que haurien de llegir els que diuen que els federalistes no existim. No existim per TV3 o pel senyor Partal, però la major part de la humanitat viu en estats federals. Existim i llegim. Així de fàcil.

No tot han de ser lectures compromeses i de batalla. Eduardo Mendoza està en plena forma, als vuitanta anys. Regaleu-vos Tres enigmas para la Organización (Seix Barral). Una bogeria genial.

La entrada Lectures per entendre i canviar el món se publicó primero en El Triangle.

El públic veurà la pel·lícula esperant que el director expliqui per què s’ha produït aquest fenomen; i sobretot, qui són els bons i els dolents, i si el president és una transsumpte de Trump, o què. Portem anys programats pels mitjans de comunicació per a aquest tipus de preguntes, perquè optem per uns o per altres, i perquè ens “aclareixin” tota aquesta corrua de guions que consumim i no entenem, des que van anar morint les grans ideologies polítiques de els darrers cent anys.

Però Garland no pretenia això; no desenvolupa a la pantalla una plúmbia dissertació sobre considerants polítics, econòmics i socials que han dut a l’horror. Ens porta directament a veure l’horror. Aquest és l’assumpte de la pel·lícula: l’espant d’una guerra civil, en què un paio tortura salvatgement, durant dies, dos veïns perquè li cauen malament. O un franctirador amb les ungles pintades i els cabells tenyits de colors vius, que no sap per qui combat, ni qui té al davant. Simplement, el tirador enemic vol matar-lo, però ell l’intentarà liquidar primer. Tot això en un entorn surrealista, entre restes ornamentals de Nadal, al bell mig d’un camp d’exuberància primaveral.

Això és el que pretén el director i guionista. I vaja si ho aconsegueix. La guerra civil és descontrol total, camions plens de cadàvers, assassinats per caprici, tenyits d’arguments que ni tan sols s’arriben a explicitar.

La narració s’estructura al voltant d’un grup de periodistes que viuen, fins al final, immersos en la seva “tribu”, entre els rituals que han passejat per guerres i més guerres: càmeres de fotos analògiques, com les que feien servir els grans mites històrics de la professió. Actituds i bromes típiques, la recerca maniàtica del scoop fins a l’últim minut de la pel·lícula, quan els grans rotatius s’han enfonsat, juntament amb el sistema, i ningú ja fa cas a aquestes notícies.

Aquests reporters han cobert altres guerres durant els darrers trenta i tants anys. Ho duen a la seva memòria, com ho podem veure als records que passen pel cap de la veterana fotoperiodista Lee Smith. Però també es percep al llarg de Civil War. Hi ha escenes que recorden Bòsnia, Líbia, Somàlia, Ucraïna, Sudan, Gaza. Totes elles, espantoses guerres que hem vist per la tele al llarg d’aquests últims anys, que a la memòria sembla que han tingut lloc en un únic país miserable, i que ara apareixen al paisatge primaveral pulcre de l’Est dels Estats Units, en aquests mil i escaig quilòmetres que separen Nova York de Washington, en què la vida ordenada està potes enlaire. I no és que hi hagi destrucció per tot arreu. És que, de cop i volta la vida no val res, les seguretats més elementals han desaparegut; i qualsevol amb una arma pot fer el que li sembli, sota el sol més brillant i entre les cases més acomodades.

Això és una guerra civil, en efecte.

D’altra banda, hi ha alguns detalls que apareixen al llarg del metratge i que ajudaran a respondre les preguntes que obrien aquesta ressenya.

El president dels Estats Units, protagonitzat per Nick Offerman, representa Donald Trump? Doncs no necessàriament. És cert que el director es va inspirar per rodar aquest film en l’impacte que li va provocar l’assalt al Capitoli d’ultres i milicians favorables a Trump, el 6 de gener del 2021. A Civil War veiem aquests milicians combatre i afusellar presoners, vestits de forma extravagant, amb camises plenes de flors, com les dels Boogaloo Boys que, per cert, existeixen i desitgen una guerra civil als Estats Units. Però aquests combatents són d’extrema dreta, i a la pel·lícula, sembla que se situïn al bàndol dels secessionistes.

En realitat, els posicionaments ultradretans travessen la pel·lícula de banda a banda, ja que el president ha utilitzat l’aviació per bombardejar la població civil, mentre que entre els rebels semblen sovintejar les milícies ultres. Aquest detall no fa sinó revelar la polarització extrema que es viu als Estats Units, fins al punt que segons una enquesta duta a terme per YouGov i The Economist el 2022 el 40% dels nord-americans considera plausible una nova guerra civil la propera dècada.

Per què Texas i Califòrnia encapçalen la rebel·lió? Hi ha una resposta senzilla per al primer cas: els últims mesos, Texas s’ha enfrontat amb Washington per endurir les mesures contra la immigració il·legal a través de la frontera amb Mèxic; i en aquest pols li han arribat a donar suport a 25 estats de la Unió. Una altra cosa és el paper de Califòrnia, tradicionalment molt oposada a les posicions polítiques i modes de vida de Texas. Pel que sembla, la intenció de Garland va ser que, en unir aquests dos estats, mostrava la unanimitat en la lluita contra un president abusiu que governava al llarg de tres mandats i dissolia l’FBI. Però també és possible que jugués una mica a despistar, per evitar polèmiques que no vénen al cas per al guió de Civil War -no és una guerra territorial, per exemple.

Queda una altra possibilitat: Alex Garland és britànic; durant la Guerra de Secessió (1861-65), Gran Bretanya va apostar pel Sud, malgrat que era esclavista. Ara, un segle i mig més tard, el Sud guanya, enderrocant un president abusiu al Nord. Texas, més l’aliança de Florida és, de fet, l’antic territori dels confederats. Per tant, incloure Califòrnia al bàndol dels rebels ajuda a difuminar el polèmic mapa.

La entrada ‘Civil War’: de nou la guerra civil als Estats Units se publicó primero en El Triangle.

Per això lamento i denuncio la tebiesa amb què certs partits independentistes, com ara Junts, o Alhora, s’han manifestat fins ara amb Aliança Catalana. Quan la filial de l’ANC de Sabadell va convidar els partits independentistes, Aliança Catalana entre ells, a un cicle de xerrades, ERC i la CUP van declinar la invitació per “no normalitzar les ideologies de l’odi i el racisme”, van coincidir tots dos, “portin la bandera que portin”, van concretar els republicans. Junts i Alhora, el partit de Clara Ponsatí, van mantenir inicialment la seva participació. “Aquests suposats cordons sanitaris són en realitat propaganda gratuïta”, va argumentar Jordi Graupera, ideòleg d’Alhora. Finalment, i “davant del risc d’instrumentalització de l’entitat”, el Secretariat Nacional de l’ANC ha decidit tombar el cicle.

En honor a la veritat, les diferents ànimes que habiten Junts es comporten de manera distinta pel que fa a l’Aliança Catalana que lidera l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols. Així, mentre a uns ja els hi està bé compartir escenari amb els ultres catalans, i alguns d’aquests, i de manera desinhibida, fins i tot han fet públiques les afinitats amb els d’Orriols, el candidat Carles Puigdemont es mostrava l’altre dia contundent, descartant pactar amb la ultradreta Aliança Catalana: “No negociaré mai amb una formació de dreta extrema o ultradreta”. Veurem.

Paradoxes de la política, Aliança Catalana, i en menys mesura Alhora, estan menjant vots a Junts. Diuen, fins i tot, que la primera opció pot arribar a tenir representació al Parlament que surti del 12-M. En tingui o no (desitjo que no), el partit ultra resta força a Junts en la seva particular batalla de, si més no, tornar a liderar l’independentisme, per damunt d’ERC. Els republicans encara agraeixen al PDECat el favor de presentar-se a les darreres eleccions catalanes, aquells pocs vots, que no els van ni donar representació parlamentària, van ajudar, això no obstant, al fet que Pere Aragonès, i no Laura Borràs, fos investit president de la Generalitat. A veure si encara hauran d’agrair els republicans, o el socialista Salvador Illa, a Aliança Catalana la impertinència d’existir…

La entrada Els d’Orriols se publicó primero en El Triangle.

Com cada 23 d’abril, torna la Barcelona de la rosa i el llibre, la de la cultura i de l’amor. La ciutat canvia el paisatge, l’estat d’ànim, i l’eufòria i el bon humor s’apoderen dels habitants. La celebració s’ha estès per totes les Espanyes, però Barcelona continua sent el centre irradiador. Al capdavall, aquesta ciutat és la capital mundial de l’edició del llibre en castellà i del doblatge del cinema a l’espanyol. Tot i que compten amb nombrosos i bons publicistes, els catalans es van equivocar en no haver fet d’aquest meravellós dia del llibre i de la rosa, el dia de la pàtria, de totes les pàtries.

Arriba Sant Jordi, per tant, i és el moment de recapitular cap a on va el món editorial i quines són les inquietuds socials i polítiques del moment. La pregunta que hom es fa seria quines són les reflexions dels nostres editors i els llibres que ens proposen. Des de l’assaig polític, com és el meu cas, tinc la intuïció que l’anomenat storytelling, o l’art de narrar històries allunyades de la realitat, perd força. No nego que els ideòlegs i guionistes de les sèries que busquen atrapar-nos en els seus universos virtuals estan en plena expansió, però tot el que puja, baixa. La vida entre pantalles que ens proposen ens allunya de la conversa i la comunicació humana.

Així doncs, crec, per començar per casa, que els llibres sobre l’anomenat procés, o moviment per l’alliberament de Catalunya, o pel poder o per alimentar els egos, o pel que vostès vulguin, perden substància. L’anomenat lawfare, o Estat repressor, o policia assassina, o jutges polítics, o feixistes i tot aquest llenguatge tan amistós i alegre ja té poc recorregut. Em fa que els editors han viatjat molt i estan preocupats per aquest món tangible, del dia a dia, on vivim, més que per performances i epopeies. És el moment d’acabar ja amb les ferides de la història i el victimisme infantil i les banderes ideològiques tan marcades i tornar a casa. Millor una tornada a aquell esperit de principis del XX amb L’Espanya de tots de Pere Bosch-Gimpera, o Hacia la España de todos, de Rafael Campalans. És l’hora de la mirada conciliadora, de parlar tots amb tots, de cercar el seient de la convivència. S’ha acabat ja tant activista polític que només sap cridar i insultar i creure’s en possessió de la veritat i la raó.

Ara es tracta de conèixer millor el món que ens envolta de la manera més rigorosa possible i de com millorar les democràcies i les societats en què vivim. Aquest és el gran repte. Des d’aquesta perspectiva, jo començaria amb El activismo tranquilo, de Nacho Corredor, un manifest subjectiu a favor de la convivència, en un univers polític on els egos i els activistes amb adrenalina, els enginyers del caos, com els anomenen uns, o els alquimistes del malestar, com ho fan d’altres, abunden. I què millor aleshores per conèixer aquest món que endinsar-nos en el temps social i polític que ens ha tocat viure.

La nova llista de llibres que veuran vostès a les taules dels carrers barcelonins va ara en aquesta direcció. El gran apagón: El eclipse de la razón…, de Manuel Cruz; El peso del tiempo, d’Oriol Bartomeus; La sociedad de la intolerancia, de Fernando Vallespín, La gran fragmentación, de Ricardo de Querol; Final de partida: Élites, contraélites…, de Peter Tur­chin, o La Manada digital, de Josep Burgaya, i el seu recent llibre Homo movens, sobre el turisme de masses. Aquesta és la nova direcció de l’assagisme polític. I si voleu llegir l’últim sobre el procés, el llibre Màtria o barbàrie, d’un grup de feministes, nacionalistes, independentistes, pacifistes, progressistes, i tot els “istes” que us vulgueu imaginar. Però són temps ja de menys propaganda i política i més estudi i reflexió. Volem saber!

I com a final d’aquest viatge per la Barcelona il·lustrada, m’agradaria recomanar-vos el llibre Si puede, no vaya al médico, d’Antonio Sitges-Serra, excap de Cirurgia de l’Hospital del Mar de Barcelona, que examina la medicina actual des d’una perspectiva humanista i crítica cap a la medicalització de la nostra societat hipocondríaca. I és que no hi ha res millor que una vida sana, tranquil·la d’esperit, allunyada dels mals sorolls; silenci i caminar com deia el filòsof, i un passeig si és possible, no us ho perdeu, per la Barcelona del jove Jordi Corominas, que irradia llum i alegria. I, és clar, acompanyats, res millor, d’un bon llibre per seguir somiant desperts.

La entrada Un viatge al Sant Jordi dels nostres somnis se publicó primero en El Triangle.

Aquell any, la penúria económica, l’auge del feixisme i el ressentiment alemany per la derrota a la Gran Guerra, conformaven un ambient tòxic, saturat d’odi i polarització. I enmig d’aquesta atmosfera premonitòria, que augurava els desastres que després van sobrevenir, un home anomenat James Hilton publica la que serà la seva obra mestra: Horitzons Perduts (“Lost Horizon”). El 1937 Frank Capra rodaria una magnífica versió cinematográfica a la que seguiria, el 1973, un musical dirigit per Charles Jarrott, amb una meravellosa banda sonora composada per Burt Bacharach, amb lletres de Hal David. Avui és una obra menor, descatalogada i introbable, però qui això escriu va quedar literalment captivat per ella.

La connexió entre ambdós fets (el convuls món de preguerra i la publicació d’una novel·la) no és casual. Perquè Horitzons Perduts relata precisament l’existència d’un lloc idíl·lic, amagat entre les gegantines muntanyes del Tibet, on reina una harmonia i una pau eternes. És a dir, just el contrari d’allò que era el món el 1933. El concepte no és nou, ja que es troba al budisme tibetà (tot i que amb el nom de Shambala), però és James Hilton qui el popularitza fins a límits extraordinaris amb el seu llibre. Tant, que avui forma part de l’imaginari occidental: ningún sap exactament què és Shangri-La, i encara menys on es troba, però tothom ha sentit parlar d’ell i sap, o intueix, que es tracta d’un paradís, un refugi, un santuari. La perfecta utopia.

Recapitulem: a una Índia britànica immersa en aldarulls i revoltes, quatre occidentals han de ser evacuats a un avió. Durant el viatge, descobreixen que el veritable pilot ha desaparegut i que un impostor els ha segrestat. L’aeronau posa rumb en sentit contrari, en dirección cap al Tibet, i finalment acaben realitzant un aterratge forçós. El pilot mor, però el grup és recollit per uns portadors que el conduiran a Shangri-La, un monasteri situat a una vall anomenada de la Lluna Blava. Un lloc que és un veritable miracle de la natura, ja que gaudeix d’un microclima càlid i benigne, envoltat per imponents cims que el protegeixen dels torbs i els gels eterns.

En aquest espai privilegiat, tancat i ignot, la gent viu en pau amb ella mateixa, la joventut es prolonga fins a límits insospitats i les persones viuen centenars d’anys. Una teocràcia benigna -que viu dedicada al coneixement i la saviesa- regeix la petita vall, aplicant la moderació com a criteri rector de totes les coses: des del govern fins a les relacions amoroses, passant per la pròpia religió, on conviuen sense major problema el cristianisme i el budisme. El drama sorgirà quan els nostres viatgers hagin de decidir-se entre tornar al món que coneixien o gaudir d’una nova vida, plena de benestar físic i espiritual; perquè, contrariàment al que es pugui pensar, ningú els reté, no són prisoners.

Durant dècades, la novel·la va estar tan perduda per al públic de llengua espanyola com el propi Vall de la Lluna Blava. Ha tingut que ser una editorial radicada a Andorra (Trotalibros) qui ens la retorni, amb la col·laboració del govern d’aquell país. Una edició primorosa per a una obra de culte, un clàssic contemporani l’enorme difusió del qual li deu molt a haver sigut el primer llibre de butxaca publicat a gran escala, per la primera editorial dedicada a aquesta mena de textos: Pocket Book.

No estem davant d’una simple novel·la d’aventures. Horitzons Perduts va molt més enllà i mou a profundes reflexions socials, polítiques i filosòfiques. El presagi d’una catàstrofe de proporcions planetàries que arrasarà la civilització, davant la qual Shangri-La s’alça com a últim refugi; la crida a viure amb moderació i serenitat, abandonant una vida buida i frenètica; i, en definitiva, l’etern anhel humà de trobar l’harmonia i la pau interior, són alguns dels temes que hi trobarem a les seves pàgines. I que ens interpel·len avui com ahir, encara que només sigui perquè el nostre món és actualment tan convuls i trasbalsat com el que el que va veure néixer aquesta obra necessària.

Tornem a Shangri-La.

La entrada Tornar a Shangri-La se publicó primero en El Triangle.

Ha decidit presentar-se com a cap de llista de Junts + Puigdemont x Catalunya (J+PxCat) a les eleccions autonòmiques del 12 de maig vinent amb l’objectiu d’esdevenir diputat al Parlament i, si l’aritmètica l’acompanya, repetir com a president de la Generalitat. Per això, ha abandonat la seva confortable residència al golf de Waterloo i s’ha instal·lat a la Catalunya Nord, a prop de la frontera amb Espanya.

Imbuït d’un egocentrisme i d’una mitomania fora de mida, Carles Puigdemont creu que tota la campanya electoral pivota sobre la seva persona, intentant imitar la figura de Francesc Macià, proclamat president de la Generalitat republicana gairebé per aclamació. L’apropiació partidista que ha fet de la vila màrtir d’Elna –símbol de la resistència catalana contra la invasió croada a l’edat mitjana– és repugnant, com ho és la tria d’Argelers com a epicentre dels actes de la campanya electoral de J+PxCat.

La platja d’Argelers va ser l’enorme i infame camp de concentració on el Govern francès va internar més de 100.000 exiliats que es van escapar de les urpes de la sanguinària repressió franquista, just acabada la Guerra Civil. Entre els refugiats hi havia molts catalans –un d’ells, el meu pare–, però també milers de republicans espanyols, de totes les procedències i partits, que van aconseguir passar la frontera i van ser reclosos en aquest infern a l’aire lliure, amb pèssimes condicions de salubritat i infraalimentats. Molts van morir en aquest abominable indret, víctimes de la fam, del fred i de malalties.

Convertint Argelers en un lloc de pelegrinatge per assistir als seus mítings electorals, Carles Puigdemont profana el record de la tragèdia que van patir els 100.000 refugiats de la Segona República que van romandre tancats en aquest camp de concentració. El seu intent d’equiparar l’Espanya democràtica amb el règim dictatorial del general Franco és grotesc, i el simulacre d’identificar el seu exili amb el dels fugitius de la repressió feixista és un insult als enormes patiments que van haver de passar per culpa de la inhumana resposta de les autoritats franceses a la retirada.

L’empanada mental que porta Carles Puigdemont és còsmica. D’un cantó, farà els seus mítings de campanya a Argelers -on hi van romandre internats milers de soldats republicans, comunistes i anarquistes-, evocant la tràgica història d’aquest indret per apropiar-se’n. I, de l’altre, presumeix d’haver-se reunit amb la cúpula de Foment del Treball, desplaçada expressament a Perpinyà per veure’l, quan, situats en el context de la Guerra Civil, haurien estat tots a Burgos, sota la protecció i la tutela del dictador Francisco Franco.

Ha fitxat de número 2 una suposada llumenera de Silicon Valley, la ultraliberal Anna Navarro, que defensa, sense parpellejar, l’ampliació de l’aeroport del Prat -com més gran, millor- i, d’altra banda, es vanagloria d’haver incorporat al projecte de J+PxCat l’associació ecologista Alternativa Verda. Es tracta d’un altre fake, com és habitual en la seva manera de fer: els històrics fundadors del moviment ecologista de Catalunya (Els Verds-Alternativa Verda), els bons amics Santiago Vilanova i Xavier Garcia, han denunciat la usurpació malèvola de les seves sigles i han remarcat que, de cap manera, donen suport a la candidatura que encapçala Carles Puigdemont.

El candidat de J+PxCat, si grates un mica, és la contradicció personificada. Sempre que pot, posa a parir els socialistes, als qui nega el pa i la sal. Però ha fet mans i mànigues perquè la seva esposa, Marcela Topor, cobri un sou indecent de la Diputació de Barcelona, presidida pel PSC, per fer una fantasmagòrica tertúlia en anglès a la televisió pública d’aquest organisme, que té una audiència ridícula.

En comptes d’estar agraït per aquest indecorós regal que li han fet els socialistes a la seva muller, Carles Puigdemont participa, amb molt de gust, en les conspiracions de saló per fer caure Pedro Sánchez, això sí, després de l’aprovació i de l’entrada en vigor de la llei d’amnistia, que espera que el beneficiarà. Els emissaris del PP mantenen contactes regulars amb l’entorn de l’expresident de la Generalitat, en la perspectiva que falqui una majoria parlamentària alternativa, encapçalada per Alberto Núñez Feijóo.

En el nucli dur de Junts hi ha molts nostàlgics dels Pactes del Majestic (1996), quan la vella Convergència va entronitzar José María Aznar a la Moncloa, a canvi d’algunes concessions significatives (supressió dels governs civils, eliminació de la mili obligatòria, millora del finançament autonòmic, més competències pels Mossos…). Carles Puigdemont es deixa estimar i no descarta aquest escenari i la reedició d’uns Pactes del Majestic-2 per portar Alberto Núñez Feijóo a la Moncloa, si els vots de Junts resulten imprescindibles.

Carles Puigdemont no és una persona de fiar i aquest és el seu principal hàndicap polític. Aquesta inconsistència i manca de credibilitat estan incrustats en el seu ADN. Que els ho preguntin als consellers del seu Govern que, seguint les seves instruccions, van anar al seu despatx oficial el 30 de setembre del 2017 -i van acabar a la presó-, mentre ell volava en secret des de Marsella cap a Brussel·les, sense haver-los avisat.

Tenim un candidat de J+PxCat amb vocació de mag i de funambulista. Però la Catalunya del 2024 no necessita un Houdini per governar els nostres destins. Ja fa més de deu anys que la política catalana és un circ i la gent ja està cansada de veure tants pallassos.

La entrada Puigdemont profana la memòria d’Argelers se publicó primero en El Triangle.

Per aquest motiu, aviso d’antuvi al lector que en aquest breu assaig no hi identificarà cap novetat política desconeguda ni tampoc res que sigui extraordinari. I és que, precisament, la grandesa d’aquest text rau en el fet que, sense dir que sigui res de l’altre món, Puig apel·la a una manera d’entendre la vida en comunitat que, en un context com l’actual, sona a revolucionària. El també exsenador parla de valors com el respecte, la pluralitat, el diàleg, l’acord, la cooperació o l’entesa. També de la paraula, de la qual diu que, front el crit, l’ofensa o l’insult, és la que serveix per superar els conflictes, i per construir ponts i després creuar-los. O dels perills de la divisió. En aquest sentit, recorda que de ben jove va comprendre que “una societat dividida era capaç de causar la mort entre veïns, antics alumnes de col·legi, o entre companys que boxejaven junts en un gimnàs”.

De l’assaig voldria ressaltar-ne dues qüestions. La primera és la concepció que l’expresident autonòmic té de l’autogovern valencià. I és que Puig entén la Generalitat com una institució amb un bagatge i un rerefons històric, però que adquireix ple sentit polític si és capaç de generar benestar social, impulsar el model productiu i generar cohesió territorial. És a dir, l’exlíder valencià no entén l’autogovern com una eina per apel·lar a un passat històric gloriós, però tampoc com una mera gestoria. M’atreviria a dir que el veu com un pacte cívic entre ciutadans sobre una sèrie de drets i deures. En paraules seves, defensa que “l’Estatut d’Autonomia s’ha convertit en una realitat molt més transcendent i transformadora que aquella primera expressió medieval de conviure junts entre el Sénia i el Segura. Avui l’autogovern és més que una bandera, més que un himne, més que un mapa. L’autogovern és una palanca de progrés, una garantia de drets, un instrument útil per viure millors, amb més quotes de llibertat, igualtat i solidaritat.”

El segon element que voldria ressaltar és la seva aposta pel federalisme. No és cap novetat, ja que ha estat una de les seves banderes polítiques. Ell fa una crida a una gestió del “poder més polifònica, més policèntrica i amb menys dictats.” Potser aquesta legislatura, atès el fort accent territorial que té des del seu inici, hauria de permetre un debat serè i assossegat sobre, per exemple, una eventual descentralització d’algunes institucions de l’Estat. Tanmateix, em temo que hi haurà altres prioritats més importants i que aquest debat quedarà relegat en l’agenda pública. És cert, així mateix, que tampoc hi ajuden les actuals majories polítiques ni la distribució del poder territorial autonòmic.

Al mateix temps Puig parla de la necessitat de modificar l’actual model de finançament autonòmic i recorda que el País Valencià pateix un “infrafinançament injust, crònic i desproporcionat” de 1.300 milions d’euros anuals. És una llàstima que ni Puigdemont, ni Torra, ni Aragonès hagin aprofitat l’oportunitat de sumar esforços amb ell per mirar de resoldre aquesta qüestió o, si més no, per coordinar estratègies i situar aquest tema en l’agenda política. Ara en campanya electoral tot són promeses, però la realitat és que no han fet pràcticament res en aquest àmbit durant les seves presidències. En tot cas, el proper president de la Generalitat haurà d’abordar aquesta qüestió. I el pitjor és que ho farà en un context polític molt menys propici que fa un any. En fi… esperem que després del 12M s’imposi, com defensa Puig, el diàleg, l’escolta, la negociació, el pacte i, sobretot, l’entesa. Ens hi juguem el futur… i l’esperança.

La entrada Una reivindicació de la política se publicó primero en El Triangle.

Periodistes, actors, models, cineastes, dones, veuen com de la nit al dia el seu món s’ensorra i desapareixen les llibertats que havien fruït durant aquells anys. L’agost del 2021 es van evaporar aquestes llibertats amb la marxa de les forces internacionals i la fugida dels governants afganesos encapçalats pel seu president.

Lògicament, tot i que es tracta de ficció barrejada amb vídeos reals el cor de l’espectador es va fent petit a mesura que avança la pel·lícula. Mentre la veia vaig tenir un flash. Estava reflexionant sobre com deu ser de frustrant passar pel que han patit els afganesos que han vist esvair-se els seus drets i llibertats a mans dels fanàtics islamistes quan de sobte em va venir Catalunya al cap.

Ja hi som! Ja està comparant els indepes amb els talibans, segur que diran els que juguen amb l’equip estelat. No els comparo. Dic que m’ha vingut al cap la idea que aquí podem tornar a viure el dia de la marmota com els ha tocat als afganesos que, després de treure’s del damunt el fanatisme talibà, l’han tornat a patir des de l’agost del 2021.

Si torna a manar el triplet indepe que ens governa des de fa 14 anys amb les seves diverses formulacions continuarem instal·lats en la repetició de la llauna que patim pacientment els que no som de la seva corda. Les dones podran anar a escola i anar vestides com vulguin i els periodistes, escriptors, cineastes i models podran exercir els seus oficis amb les normals limitacions que comporta el nostre sistema democràtic, però la tabarra patriòtica seguirà omnipresent als mitjans de comunicació públics i al debat polític quotidià.

Quina mandra!

En qualsevol cas, que quedi clar que no comparo els talibans amb els independentistes i que, després de veure “L’últim aniversari”, estic conveçut que és molt més urgent resoldre la tragèdia afganesa que aconseguir un govern d’esquerres a Catalunya que es preocupi més per la gent i menys per les banderes i els idiomes. Si tinguéssim les dues coses juntes seria tot un detall. I qui diu Afganistan diu l’Iran, Palestina, Ucraïna, Sudan del Sud i molts altres escenaris mundials on la llibertat, la dignitat, la seguretat de les persones és inexistent.

Que hi hagi festivals com ‘Impacte’, cinemes com els Girona on projectin les seves pel·lícules i gent com Navid Mahmoudi, director de “L’últim aniversari” és molt d’agrair i convida a confiar que els dies de la marmota se superaran algun dia a tot arreu.

La entrada Els talibans, els indepes i el dia de la marmota se publicó primero en El Triangle.

Des d’aquest cantó de la història, em crida l’atenció (o no) que la independència no figuri en el sumari electoral basc. Com diria el president Jordi Pujol, per als bascos, això no toca. I és que ells no són de fabular per fabular. Han vist com els catalans van embarrancar amb el procés i han recordat el frustrat pla Ibarretxe i han decidit centrar-se en coses més terrenals, com la sanitat, l’educació, l’habitatge… Clar que ells juguen amb l’avantatge de no haver de demanar un pla de finançament singular, perquè ja tenen el concert econòmic, és a dir, el control dels seus ingressos fiscals. Així, ells poden invertir els esforços a millorar l’autogovern, que proposen ampliar i consolidar.

Arnaldo Otegi guarda en lloc segur els elogis al procés; fa poc parlava d’ell com de “gran lliçó”, i, pragmàtic, ara condueix l’esquerra abertzale per altres derroters. El PNB, pla Ibarretxe al marge, mai es van deixar engalipar per l’extraviat procés. Ells, i no Convergència, van inventar allò del peix al cove. Uns i altres, EH Bildu i PNB destinen totes les seves energies i esforços a guanyar la batalla dels matisos, els primers defensant unes noves maneres de fer política, i els segons mirant de dissuadir als bascos de la temptativa de provar alguna cosa diferent, indicant que el que hi ha ja funciona i que, per tant, millor no canviar-ho. El cas és que les enquestes donen encara un lleuger avantatge al PNB, però els conservadors poden veure pel retrovisor la imatge de Bildu cada dia més nítida, i més a prop. I els socialistes bascos, el PSE, es freguen les mans reincidint en la posició d’àrbitres.

Mentrestant, els catalans, tretze són tretze, es debaten entre els que volen recuperar el referèndum, aquest cop, si pot ser, acordat, i els qui volen passar pàgina d’una vegada per totes. Les enquestes situen al socialista Salvador Illa altra volta guanyador, i sembla que l’efecte Carles Puigdemont relegaria el president Pere Aragonès a la tercera posició. Però encara queden dies pel 12-M, i ja se sap que els dies en política poden ser una eternitat.

La majoria d’edat basca, que reconeixia Ibarretxe fa uns quants anys, situa Catalunya en l’adolescència política?

La entrada La majoria d’edat basca se publicó primero en El Triangle.

Una persona IDA és aquella que es troba en un estat mental alterat, sovint associat a la confusió, desorientació o pèrdua de la capacitat cognitiva.

En canvi es diu SAC a una persona que té una característica o defecte de manera molt marcada o exagerada.

Són molts els que consideren que parlar d’algú, encara que sigui per ridiculitzar-lo posant negre sobre blanc el que diuen, és la millor manera de fer-los propaganda.

Es basen en la creença que les seves paraules només busquen aconseguir la publicitat, ja que és difícil creure que tants disbarats no deixen de ser més aviat una provocació per cridar l’atenció.

Algú va dir que el millor per aconseguir ser conegut és que parlin de tu encara que sigui malament. Això és el que busca una coneguda presidenta d’una comunitat d’un estat europeu que, un dia si i l’altre també, quan obre la boca és per dir una barbaritat, cosa que resulta sospitosa, ja que és difícil acceptar que no s’adoni de semblant estupidesa.

Aquesta frase, atribuïda a Oscar Wilde, reflecteix una estratègia de comunicació basada en la provocació i la polèmica. La presidenta en qüestió, IDA, sembla seguir aquesta línia, ja que les seves declaracions sovint generen indignació, rebuig o mofa entre els seus adversaris polítics i gran part de la ciutadania.

Tanmateix, ella sap que així aconsegueix més visibilitat i notorietat. I és cert, però el que també aconsegueix és erosionar la seva credibilitat i la del seu partit, encara que no tots ho veuen així.

IDA no tracta de dir el que pensa sense embuts, sinó de dir el que no té sentit ni fonament, només per crear controvèrsia i desviar l’atenció dels problemes reals de la seva comunitat.

La seva estratègia política es basa en fer de pallassa davant de les càmeres i els mitjans de comunicació, sense importar-li el que pensin els seus adversaris o els ciutadans. Sap que té el suport del seu partit, que no gosa contradir-la ni qüestionar-la -recordeu el cas de l’ex-president del seu partit- i per això continua fent el ridícul sense fer cas de cap crítica ni insult.

Amb aquest comportament només demostra la falta de propostes serioses i constructives per part d’una persona que vol ser el centre de totes les mirades, sense importar-li el bé comú ni el respecte a la pluralitat i la diversitat.

Ara bé, és evident que amb aquesta conducta, no només aconsegueix que parlin d’ella, sinó també distreure l’atenció sobre allò que realment són problemes i evitar la crítica argumentada.

Però, els resultats electorals ens demostren que aquesta tàctica li surt bé i li permet conservar una majoria per governar i seguir fent el que vol, ignorant els problemes de les persones de la seva comunitat i menyspreant la mateixa majoria que li dona suport.

No obstant -em diu un bon amic- aquesta actitud pot tenir conseqüències negatives a llarg termini, ja que pot erosionar la confiança dels ciutadans en les institucions, pot generar més polarització i confrontació i, sobretot, pot dificultar la cooperació amb altres actors polítics i socials.

Per tant, seria més convenient que aquesta estrafolària persona governant adoptés una postura més dialogant, transparent i respectuosa amb la diversitat d’opinions i interessos que hi ha a la seva comunitat. Però això, és demanar la lluna en un cove.

També, a l’estat en qüestió, hi ha un altre polític que es caracteritza per la seva agressivitat verbal i la seva falta de respecte cap als seus adversaris. Es tracta de SAC, que no té cap problema a insultar, menysprear o ridiculitzar a qualsevol que no pensi com ell i que ha aconseguit captar l’atenció de molts votants descontents.

Fins i tot, el cap de files de la dreta moderada ha acabat adoptant algunes de les seves propostes absurdes i perilloses.

IDA o SAC diuen una cosa horrible, insensata, rància o demagògica, o tot això alhora, i correm a comentar-ho i amplificar-ho en xarxes socials.

Tanmateix, és clar que aquesta és una manera de fer política que no té cap sentit, ja que no es pot pretendre que la gent s’oblidi dels problemes reals que afecten la seva vida quotidiana amb escenaris i espectacles que només busquen generar polèmica i atreure l’atenció mediàtica.

Per aconseguir sortir d’aquest bucle cal apartar la idea que la política és espectacle o suma d’espectacles però també s’ha de posar en valor que la política és un espai d’afirmació moral i de compromís amb el benestar de la majoria social. Es tracta de tornar a defensar la política o, si es vol, les polítiques que milloren de forma real i concreta la vida de la gent.

Com algú va dir: no era que estaven rient en comptes de pensar sinó que no sabien de què reien perquè havien deixat de pensar.

La entrada Els conceptes d’IDA i SAC se publicó primero en El Triangle.

La inclusió de mediàtics a les llistes electorals és un fenomen que sempre m’ha interessat. I normalment, qui fa aquest pas invariablement declara que no és polític, i ho justifica dient que el seu compromís amb la societat l’ha impulsat. A veure, no fotem! Qui cura malalts és un metge i qui fa de diputat (a Europa, al Parlament o al Congrés) és un polític, per molt que se n’avergonyeixi. En tot cas, recomanaria als electors no votar per a fer de polític a algun que no vol ser polític; seria com posar de segon violí d’una orquestra simfònica a qui de cap manera vol ser músic.

I donar per excusa “que contribuiré decisivament a la lluita contra el canvi climàtic” sembla una mica exagerat per a 1 parlamentari entre 751 i quan la Unió disposa d’un ampli arsenal de polítics que se’n reconeixen i de tècnics que fa anys i panys no paren de fer Directives i fulls de rutes per a revertir la situació d’alteració del clima. No penso que en Tomàs, si surt elegit, pugui fer res important.

Quan es produeixen aquestes transmutacions tan radicals, el protagonista s’atipa de fer declaracions, a la vegada que qui l’ha posat a la llista es frega les mans. Clar, amb tanta xerrameca és fàcil que es deixi anar alguna afirmació poc acurada i recentment ha declarat ser un ferm partidari dels parcs eòlics per a produir energia renovable i afirma “que veu bé” la seva implantació. Aporta, com a gran argument, que “la meva filla viu als Països Baixos, i allà, miris on miris, està ple de bolets” (se suposa que vol dir aerogeneradors).

L’argument de la filla i els Països Baixos el veig poc consistent. En primer lloc, perquè el paisatge d’aquests països i el de l’Empordà (per posar un cas) és francament diferent; en realitat els molins de vent formen part de l’escenari d’Holanda des de fa segles. I encara sort que la filla no va viure a Sud-àfrica en l’època de l’apartheid perquè l’hagués vist ple de racistes, situació gens desitjable per extrapolar-la al nostre país.

En Tomàs segur que està prou informat per poder discernir entre la necessitat de fer una transició energètica i el model que volen aplicar. No qualsevol manera és bona i omplir el paisatge d’aerogeneradors (quan la demanda elèctrica baixa i encara no hem resolt la manera de fer el canvi en la part d’energia que no és elèctrica) és repetir el model dels combustibles fòssils, amb grans centres de producció allunyats dels punts de consum i amb botifarres de cables que connecten un punt amb l’altre, amb grans pèrdues d’energia. La transició s’ha de basar en l’estalvi energètic i la producció distribuïda, i molt probablement en un canvi de model a la societat que pretén un creixement infinit. Res és infinit en un món finit; l’energia del Sol i del vent ho poden semblar, però són molt escassos els elements necessaris per construir les màquines que fan la transformació de l’energia solar (l’eòlica també ho és) en electricitat.

Posar aerogeneradors a dojo, sense considerar els condicionants de biodiversitat, paisatge i medi social d’un territori, és un error. Em sorprèn que personalitats que al passat han treballat en favor de la conservació dels valors naturals (com en Jordi Sargatal, en Pep Puig o en Xavier Pastor, per posar només tres exemples) ara s’apuntin al discurs d’accelerar al màxim la generació renovable; fins i tot, hi ha qui afirma que “a l’Alt Empordà, no s’hauria de construir un parc eòlic, se n’haurien de construir dotzenes”.

En Tomàs Molina sembla que s’ha apuntat a la tribu dels apocalíptics: o posem aerogeneradors o el caos. Obliden que cal fer compatible la transició energètica amb la conservació de la biodiversitat. Potser si va al Parlament Europeu li faran veure clar.

La entrada Perdem un meteoròleg i guanyem un polític? se publicó primero en El Triangle.

Europa, i no només Catalunya, té un passat medieval. Si ens remuntem a segles enrere, el Vell Continent era un puzle de regnes i ducats independents que no han tingut continuïtat històrica (Borgonya, Llombardia, Sicília, Sardenya, Lorena, Aquitània, Bretanya, Nàpols, Saxònia, Hannover, Württemberg, Baviera, Eslavònia, Venècia, Aragó-Catalunya, Castella…). La posterior constitució dels Estats moderns, producte de guerres i de revolucions, va modificar les fronteres i va crear noves entitats polítiques, que són les que han vertebrat i impulsat, després de l’hecatombe de la II Guerra Mundial, el gran projecte de la Unió Europea.

Hem de saber llegir la història i adaptar-nos a la realitat si volem garantir la continuïtat i la prosperitat de Catalunya. La nació és un concepte polític que ja no està de moda. En primer lloc, perquè la dinàmica comercial del mercat únic europeu ha esborrat les fronteres interiors. En segon lloc, perquè la moneda de l’euro ha creat i consolidat una nova comunitat supraestatal d’interessos. En tercer lloc, perquè les tecnologies de comunicació -en les quals les noves generacions estan totalment imbuïdes- han trencat el sentiment territorial de pertinença per crear una imparable comunitat humana global. En quart lloc, perquè les societats occidentals són, irreversiblement, mestisses i multiculturals.

Queden, com és obvi, expressions d’identitat local i nacional, però que tenen, cada cop més, un component lúdic i cultural, més que no polític: els campionats d’esports de masses (futbol, rugbi, bàsquet, ciclisme…), els festivals de música com Eurovisió, les particularitats tradicionals heretades (en el cas de Catalunya, la llengua, els castellers, Sant Jordi, les calçotades, el cagatió…) o les commemoracions d’antigues gestes patriòtiques (la descoberta d’Amèrica, el nostre 11 de Setembre, el 14 de juliol a França…).

Per encarar correctament el futur, Catalunya s’ha de desprendre del llast del nacionalisme, que està instal·lat a la Generalitat des de fa 44 anys! (Per posar-ho en perspectiva, la dictadura franquista va durar 39 anys). Amb l’arribada de Jordi Pujol al poder, l’any 1980, vam emprendre un camí que, mutatis mutandis, ha arribat fins avui. En molts sentits, Esquerra Republicana (ERC) actua com l’hereva de Convergència i els seus dirigents s’han dedicat a intentar sublimar el somni humit del pujolisme, que era la materialització de la independència.

Els socialistes de Salvador Illa aposten perquè cal passar pàgina, després de la calamitosa aventura processista. No. El que cal és canviar de llibre, perquè el conte de la recuperació i recreació de la mitificada Catalunya medieval, quan els nostres avantpassats van conquerir Mallorca i València i dominaven la Mediterrània, ja s’ha acabat. Per la “via ètnica”, com predica la candidata xenòfoba Sílvia Orriols, tampoc no anem enlloc i fem el ridícul.

Allò realment rellevant de les pròximes eleccions del 12-M és que, per primer cop en molts anys, les forces independentistes poden no sumar la majoria absoluta a l’hemicicle. Un símptoma de l’exhauriment d’aquest projecte de societat és que es presenten als comicis fins a set candidatures que propugnen la via secessionista (ERC, JxCat, la CUP, Alhora, Aliança Catalana, Front Nacional i Convergents), i això que no ha prosperat la llista cívica de l’ANC i Solidaritat Catalana per la Independència no ha aconseguit els avals necessaris! Després del fracàs en la gestió política del referèndum de l’1-O, tots es tiren els plats pel cap i cadascun d’ells creu que té la raó i la solució màgica.

Cal aprofitar aquest desconcert i aquesta desbandada del segment independentista per fer avançar una alternativa desnacionalitzadora que ens insereixi plenament en el projecte de construcció europea. El principal enemic del nacionalisme català és el nacionalisme espanyol: no poden existir l’un sense l’altre. Però hi ha vida -molt interessant i fructífera- fora d’aquesta dialèctica caïnita.

Com la religió, el sentiment patriòtic ha de ser quelcom que resti en la intimitat de cadascú. Com ens ha ensenyat la història -i ara mateix, ho veiem a Palestina i a Ucraïna- el nacionalisme exacerbat és una font d’odi, de conflictes, d’enemistats, de desgràcies i de dolor. Guardem les banderes per donar suport al nostre equip de futbol o per guarnir els balcons per Sant Jordi, però no per agredir al veí ni declarar-li la guerra.

La gent està cansada i farta dels enfrontaments tribals i de la violència que porten inherent. Des que vam sortir de les cavernes i ara que tots estem connectats al wifi, la humanitat no ha parat d’avançar i d’evolucionar. L’etapa de les pulsions nacionalistes, que vam viure i patir amb gran virulència durant els segles XIX i XX, està en absoluta decadència, perquè ja sabem quin és l’altíssim preu que cal pagar i ara no té cap mena de sentit.

Salvador Illa, si guanya les eleccions catalanes, no només ha d’intentar formar govern. Ha de tallar i fer un reset amb la inèrcia que arrosseguem a Catalunya des de fa 44 anys. Hi ha un mínim comú múltiple que abasta una àmplia majoria social catalana, inclosos una bona part dels independentistes: el federalisme.

Què és el federalisme? Ho sabem prou bé perquè és el sistema de govern que tenen als Estats Units o a Alemanya, on cadascuna de les entitats federades té àmplies competències d’autogovern. També és l’esquema de construcció de la Unió Europea i s’acosta molt a l’Estat de les Autonomies que tenim a Espanya, que cal reformar, modernitzar i millorar.

Des de Catalunya sempre hem idealitzat la monarquia dels Àustries, en contraposició als Borbons, perquè organitzava els seus dominis de manera confederal (encara que la Guerra dels Segadors i la pèrdua de la Catalunya Nord es va produir durant el regnat d’un Àustria, Felip IV). L’esperit dels Habsburg és molt present en la refundació d’Alemanya després de la II Guerra Mundial i sempre he pensat que la solució als vells i enverinats conflictes territorials d’Espanya passa per fotocopiar i adoptar la Constitució alemanya.

En la necessitat i conveniència de fer evolucionar l’Estat de les Autonomies cap a un veritable Estat federal hi poden coincidir Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo, amb el suport dels seus barons territorials. També els sectors més pragmàtics del sobiranisme català s’avindrien a superar, per aquesta via, l’atzucac que significa que la reforma de l’Estatut d’Autonomia aprovada en referèndum fos mutilada pel Tribunal Constitucional.

Hem de tancar el llibre del nacional-pujolisme, que ens ha portat al precipici i al desastre, i obrir el nou llibre del federalisme, que ens aportarà noves idees, debats i resultats molt interessants i productius. Aquesta és l’oportunitat i el repte que ens ofereixen les eleccions del 12-M i per això cal que Salvador Illa -continuador del pensament i la praxi tarradellista- obtingui una victòria clara.

La entrada El mínim comú múltiple se publicó primero en El Triangle.

Poc temps després d’acabar la carrera vaig decidir fer-me autònoma en comptes de buscar feina a agències. Intento traspassar la frontera de la comoditat i el silenci sovint quan no vull una cosa, perquè la zona de confort és una presó silenciosa que t’atrapa quan troba l’oportunitat i on l’ambició i l’atreviment no hi acostumen a tenir cabuda.

Per sort o per desgràcia la meva natura no em permet acceptar allò en què no crec sense fer-me sentir terriblement incòmoda, com si un insecte em rasqués tot el cos mentre ascendeix des del dit petit del peu fins a l’últim cabell que neix del meu cap. Tot i això, cal dir que el preu de nedar contra corrent o, com molts em diuen, “de tenir collons”, de vegades és alt. I amb això em ve al cap una conversa que vam tenir un dia dinant amb la meva estimada Jana, perquè molts cops no és fàcil complir els teus somnis, ni tan sols intentar-ho.

Aquella tarda d’estiu a Can Rafael, mentre per a dinar menjàvem uns arrossos i compartíem anècdotes que, com sempre, ens arrenquen somriures, va brollar un malestar comú que sentíem: el de voler sortir del convencionalisme sense sentir-se culpable. La Jana vol ser copyrighter, i serà de les millors que hi ha, no en tinc cap mena de dubte. La Júlia, una de les meves millors amigues de l’època universitària, també està surfejant les dificultats de “sobreviure” al no convencionalisme i perseguir el seu somni de ser periodista. I com la Júlia d’altres amigues valentes que tinc, com la Marta i la Marta, que volen dedicar-se al món audiovisual. Jo aspiro a ser una bona periodista d’investigació i conflictes. Cap de nosaltres no vol seguir camins convencionals i això ens duu a estar sotmeses molts cops a comentaris com “quan trobaràs una bona feina?” o “perquè no et dediques a una altra cosa que et permeti viure millor?”.

Amb això no vull dir que per ser “valenta” hagis de sortir-te de l’esquema general sempre. Hi ha moltes persones valentes que tenen altres somnis i lluiten per ells, i també està bé.

El que vull defensar avui és que, rebutjar l’opció aparentment fàcil i convencional molts cops és més difícil del que sembla, ja que implica mantenir-se ferma davant del dubte que de vegades es sembra amb comentaris d’intenció benigna que degoten dins el meu cap dia a dia: “i si no ho aconsegueixes i es fa tard?”. La societat de les presses i el capitalisme ferotge, només preocupat per produir com més i més ràpid millor, ha transformat les nostres ments en màquines anticipatòries i ens ha fet revertir l’escala de valors, ubicant al cim d’aquesta allò que més generi econòmicament. La impaciència no ens permet valorar que hi ha ocasions en les quals el resultat triga més a arribar i la nostra poca tolerància davant la frustració ens impedeix veure que, de vegades, no puguem acceptar que si no surt no passa res.

Potser el problema es troba en el fet que avui dia no hi ha altra cosa vàlida que l’èxit, com si intentar-ho no fos ja una victòria en si mateix. I també que l’èxit es tradueix en diners.

I la veritat és que l’actualitat del món laboral tampoc està per tirar coets: segons l’informe “Joves i emancipació a Catalunya i Europa”, publicat per Comissions Obreres (CCOO), la taxa d’emancipació juvenil marca mínims a Catalunya, amb un 17%. La temporalitat, els salaris baixos i la falta de lloguer social són els principals motius del baix nombre de joves independitzats. En aquesta tessitura, i afegint que cada cop les traves burocràtiques pels autònoms són majors, és més que complex poder sortir endavant de qualsevol de les maneres.

Si bé és cert que de vegades les renúncies que s’han de fer són grosses, el plaer d’aconseguir petites fites i assaborir-les és enorme. I per a mi això també és èxit; l’alegria de cada assoliment, cada encàrrec acabat, cada reportatge publicat. L’altre dia al diari ABC van publicar 5 consells per tenir una vida plena, esmentats per un psiquiatre. Un d’aquests cinc consells era “tenir un projecte o objectiu de vida”, que et dugui a la plenitud i cada dia et faci llevar-te amb ganes, per molt que de vegades faci mandra. Per a mi, aquest consell no pot ser més real ni cert, perquè en moments de la meva vida en què no he tingut molt clar el rumb ni el com, he recordat sempre el perquè.

La entrada Estimada Jana, nedarem juntes a contracorrent se publicó primero en El Triangle.

A aquests conflictes se n’aniran afegint d’altres, no en dubteu, si les grans potències s’entesten a continuar perllongant el present estat de fugida cap endavant. És a dir, si es continua en l’afany que es poden solucionar aïlladament, com si no tinguessin a veure els uns amb els altres. O com si es poguessin continuar sostenint dobles rasers descomunals, en la línia que Putin és més dolent que Netanyahu, per posar un exemple. Tal com estan les coses, aquests conflictes s’han de solucionar d’una tacada. Cosa que, a més, és teòricament possible, perquè tant la guerra d’Ucraïna, com el conflicte entre israelians i palestins i fins i tot la situació al Caucas, que pot tornar a esclatar en qualsevol moment, es poden resoldre a partir de plantejaments federals.

On han anat a parar Hillary Clinton o Joseph Nye, que no fa tant pontificaven des del Partit Demòcrata sobre l’aplicació del federalisme a la resolució de conflictes internacionals, urbi et orbi? A hores d’ara són les víctimes de la Guerra per la Globalització en curs. Que ja no és, com ho va ser la Guerra Freda, un conflicte per guanyar el món per a uns ideals polítics i socials, que ja van fracassar; és a dir, el socialisme soviètic el 1991 i el neoliberalisme globalitzador, el 2008 i el 2020.

Per tant, els territoris, si són pobres o no tenen valor estratègic, poden ser d’un sol ús; les poblacions, si no aporten massa de consumidors o no són aprofitables com a mà d’obra (i la robotització les fa cada cop més prescindibles) també poden ser marginades o fins i tot exterminades; els mercats poden ser rendibles o no. Però ja no hi ha consideracions ideològiques al darrere.

Posem-hi l’expansió econòmica i estratègica de la República Popular de la Xina. No cerca la conversió ideològica o el suport d’aliats. Si són països amics, millor. Però han de tornar els préstecs amb els interessos corresponents, o pagar les obres realitzades.

El resultat de l’eclipsi dels grans corrents ideològics ha suposat l’expansió de les polítiques populistes per tot arreu, a partir de l’aplicació pertinent de dos paràmetres: cuinar solucions polítiques improvisades d’un dia per l’altre i mantenir la població en una perpètua tensió, pendent de conflictes artificiosament inflats, de bronques polítiques i dramàtiques situacions límit que duren un parell de telenotícies per ser substituïdes per altres. El resultat de tot això està a la vista: una Europa farcida de líders altament mediocres, abundància d’oportunistes i ciutadanies cada vegada més dividides.

Els orígens d’aquesta situació se situen en la pandèmia de Covid-19, en la mesura que les autoritats sanitàries dels països més desenvolupats es van revelar incapaços de prevenir l’amenaça i evitar l’encadenament de morts massives que van arribar als 15 milions a tot el món. Va ser una crisi tecnològica, que va acabar d’evidenciar el fracàs de la globalització neoliberal, ja anunciada a la gran recessió del 2008 i la crisi grega, del 2010 en endavant. Davant el desastre del 2020, la llei de la lliure oferta i la demanda no va portar les màscares vitals a les farmàcies; i la sanitat pública va ser la que va haver d’agafar les regnes de la situació, mentre s’imposaven polítiques econòmiques estatalistes per gestionar la inusitada crisi que va suposar el confinament.

A partir d’aquí i per lògica, almenys a Europa, calia haver tornat a les polítiques socials, més interessades en la salut dels seus ciutadans que en la competència comercial per vendre marques de vacunes caríssimes. Però, finalment, la pandèmia no va revitalitzar els estats decadents del benestar. Per contra, la fugida cap endavant va fer que en un període de quatre anys es passés amb rapidesa a un sistema en què la competitivitat s’ha sublimat en llenguatge militarista. La solució dels problemes internacionals a través de la diplomàcia i el desenvolupament van patir mutacions malignes cap al rearmament, la histèria bel·licista i els fets consumats. Els demagogs que es multipliquen exponencialment cada dia que passa, no admeten errors. Perquè tampoc se’ls acudeixen solucions.

Mentre els fronts de la guerra per la globalització s’estenen com a taques d’oli, cada vegada queda més clar que el que importa és l’expansionisme i el control de territoris. Que la globalització, ai, la globalització!, que ens portaria tants béns, aclamada com a font de prosperitat, està mutilada, sinó ferida de mort.

La entrada La guerra per la globalització mutilada se publicó primero en El Triangle.

Durant anys l’opinió pública admirava líders polítics que es comportaven com a visionaris, líders d’equips, anticipadors de situacions complexes, que s’arriscaven a decidir. De Gaulle, Willy Brandt, Kennedy, Churchill, Dubceck, Delort per esmentar-ne alguns de destacats, oferien la imatge que estaven preocupats pel que passava al món i a l’entorn que els envoltava. Lideratges efectius que, com Henry Mintzberg va plantejar en el seu moment, representaven lideratges heroics, exemplaritzants, aglutinadors, amb una idea clara del seu projecte i una capacitat per generar confiança i transmetre il·lusió, esperança i valors, i capaços d’agrupar forces per impulsar canvis.

Durant molts anys, sobretot a partir dels anys 2000, es va començar a parlar de lideratges post heroics, curtplacistes, poc carismàtics, conjunturals i no precisament visionaris. Es va donar en el moment de plena efervescència neoliberal en què les grans empreses, bancs i fons d’inversió i empreses tecnològiques dominaven el creixement econòmic i els seus líders eren vistos com els nous conductors de la humanitat. El Fòrum de Davos reforçava aquestes estrelles emergents que denotaven noves conductes focalitzades en una exhibició en pla star system, tenien receptes per a tot i aportaven el seu granet de sorra al desprestigi de la política i a la seva legitimitat. Inclosos antics líders, sobretot els de la “tercera via” (Blair, Schroeder i en menor mesura Clinton) amb el seu pas al sector “privat/lobby” alimentaven aquesta imatge.

La fi de les ideologies de progrés, de les grans utopies, el fracàs del “socialisme real”, el declivi socialdemòcrata va ajudar a aquest ocàs de models innovadors de lideratge polític i va començar a emergir un model més modest, pragmàtic, poc ambiciós. La debilitat post heroica va anar donant pas al fet que, en l’altre pol polític, emergia un model iliberal, autoritari, “populista”, un lideratge “autènticament fort”, com el que representaven nous polítics, especialment a partir del 2010.

No ha d’estranyar que avui dia els lideratges hegemònics s’han anat convertint en models en els quals prima una adhesió al líder per la capacitat que té d’enfrontar-se de manera simple, polaritzada, no poques vegades demagògica, i en general bastant allunyada de la veritat. És un model que aspira a debilitar les institucions democràtiques, a presentar-se salvador de la pàtria, a deteriorar la independència del poder judicial i la separació de poders, i a pretendre el domini i control dels mitjans de comunicació.

Exemples ens en sobren i en aquest paquet podem incloure des de Putin a Trump, de Netanyahu a Bukele, d’Orban a Milei, líders que es preocupen molt més en desprestigiar tots els seus adversaris, usar moltes fakes i simplificar els seus missatges per poder captar l’atenció de les masses, que a una resposta coherent i sensata pròxima a la veritat del que li pot estar ocorrent al país on governen.

Els models iliberals dels líders abans esmentats tenen clar que no tot el poble és el “poble” i els que no s’adhereixen a les seves postures són, simplement, enemics del poble.

Aquest lideratge fort emergent té punts en comú amb les figures històriques dels “homes forts-dictadors”, com bé assenyala Ruth Ben-Ghiat. Quan els fets són bons, s’ atribueixen el seu mèrit. Quan són dolents, fan que els mitjans de comunicació els esborrin. Els problemes es deuen a condicions externes o a accions enemigues. Els resultats decebedors es presenten com encara millors del que altres podrien aconseguir. La calúmnia i les fakes són les principals eines de construcció de la seva agenda política.

És en aquest moment, en què es fa tan important pensar en termes d’altres models de lideratge, quan és clar que la veritat, la primera víctima en qualsevol batalla, és substituïda per un model de comunicació d’aquests nous líders basat en simplificacions i mentides que porten que la ciutadania s’adhereixi de manera incondicional a posicions maximalistes,  no argumentades, extremes, molt poc raonades i molt irracionals.

Quin seria el model per combatre aquests models emergents? Toca reconstruir un relat de progrés, que fugi d’extremismes i retòriques buides, que sigui prou categòric en la construcció d’un nou tipus de posicionament que expressi un lideratge més atrevit en el seu discurs, més clar en la seva disseminació, més contundent en el seu missatge, més il·lustratiu i visible en la seva comunicació.

Avui dia no hi ha prou exemples d’espais on emergeixin amb capacitat de confrontació iniciatives per combatre l’extrema dreta en la seva demostració vehement de capacitat per mentir, reduir les argumentacions a discursos polaritzats i simplificats. I per això, les dretes clàssiques, ja siguin liberals o conservadores, atrapades en la seva competència amb l’extrema dreta, l’únic que es proposen és no quedar enrere en el desprestigi de les polítiques de progrés, i se sumen i sotmeten a aquestes posicions demagògiques, tal com ho veiem avui dia al nostre país.

En conclusió, queda molt per fer. Falta saber si els sectors de progrés seran prou capaços de prendre la iniciativa i deixar la posició defensiva per encaminar-se cap a un model de lideratge compromès, proactiu i innovador, que neutralitzi i superi aquests discursos injustos que només fan que deteriorar i fer perdre legitimitat a una democràcia a la que, avui, li està costant molt de sostenir-se en una visió de progrés, consens i llibertat.

La entrada El lideratge polític en el seu laberint se publicó primero en El Triangle.

El que propugnen els nacionalistes catalans -independentistes o no- és una “Catalunya, abans trencada que roja”. “Primer ens separem d’Espanya i després ja veurem” és la seva filosofia. La independència és, ara, l’objectiu prioritari. La sanitat, l’escola, els serveis socials, l’atenció als més vulnerables ja arribarà algun dia, si és que arriba.

No vol dir això que no hi hagi independentistes que no lluitin també per causes socials però la trista realitat és que, quan arriba l’hora de triar presidents de la Generalitat, formar governs locals o de pactar pressupostos s’imposa sempre la filosofia del “nosaltres primer”. I aquest “nosaltres” no són precisament els col·lectius més fràgils i necessitats de suport de la nostra societat.

L’exemple més feridor el vam tenir ara fa tres anys quan a les eleccions al Parlament de Catalunya, un partit independentista de dretes -Junts- va fer firmar a dos partits teòricament d’esquerres –ERC i CUP- un acta notarial segons la qual mai farien president al candidat socialista. Repetiran ara aquell comportament insòlit a Europa? Tornaran a fer un cordó sanitari als socialistes per evitar que Catalunya recuperi un govern d’esquerres com els de Pasqual Maragall o Jose Montilla?

Tal i com estan les coses entre Junts i ERC m’ensumo que aquest cop no hi haurà document preelectoral anti-socialista signat. Però Catalunya hauria de tenir un govern d’esquerres perquè el necessita no perquè els partits independentistes es treuen els ulls els uns als altres. Catalunya es va trencar fa un bon grapat d’anys per obra i gràcia d’uns polítics que van ignorar mig país i per uns mitjans de comunicació públics que els van acompanyar en aquest procés. Els indults i la mà esquerra dels governs de Pedro Sánchez han refet les relacions entre molts catalans però l’amenaça de tornar als anys tristos de la Catalunya trencada és present.

Amigues i amics independentistes d’esquerres perquè no li donem la volta? Apostem per un govern d’esquerres i, si un cas, després, quan el tinguem, parlem de si volem ser una autonomia o una federació d’Espanya o un estat propi.

La entrada Catalunya, abans trencada que d’esquerres se publicó primero en El Triangle.

No justifico els crims comesos pels milicians de Hamàs aquell dia, però no es pot entendre la brutalitat de l’acció supressiva del 7 d’octubre sense reconèixer el carreró sense sortida en el que Binyamin Netanyahu ha deixat des que governa Israel els territoris palestins, convertint Gaza en quelcom comparable als guetos en que els nazis tancaven els jueus, i fent impossible un territori palestí autogovernat i sostenible a Cisjordània, en haver-s’hi instal·lat aquestes últimes dècades gairebé mig milió de colons jueus, molts d’ells vinguts de Llatinoamèrica o l’antiga Unió Soviètica als qui Israel els ha donat terres, cases i aigua arravatada als palestins.

Netanyahu ha pogut fer tot això gràcies a la seva aliança amb la ultradreta racista i els grups religiosos, aconseguint perpetuar-se en el poder i evitar així haver de donar comptes a la justícia per les causes de corrupció que està imputat. Per Netanyahu continuar en el poder indefinidament a qualsevol preu, hi hagi pau o hi hagi guerra, és la solució que necessita per evadir la presó. I aquests sis mesos, amb l’excusa de l’atac del 7 d’octubre intenta passar a la història com el líder que va fer Israel més gran, aplicant una solució final per Gaza. Deixar dos milions de persones sense casa i sense terra, devastant la franja com va fer Alemanya, per exemple al gueto de Varsòvia, mentre els colons de Cisjordània maten dia a dia amb plena impunitat civils palestins per prendre’ls la terra i l’aigua i fer Israel encara més gran.

Aquests últims dies Netanyahu i el govern dels partits que li donen suport han comés dos fets que no sabem si poden ser contraproduents als plans per continuar l’ofensiva per construir aquest Gran Israel. Un, el bombardeig de l’ambaixada iraniana a Damasc, fet sense precedents que vulnera tota legalitat internacional que no sabem si forma part d’una provocació deliberada per fer que l’Iran i Hizbul·là caiguin al parany, acabin amb la seva resposta moderada i es desencadeni una nova guerra al sud del Líban i nord d’Israel a la que Netanyahu respondria potser complint un dels seus somnis messiànics, bombardejant Beirut i Teheran.

L’altra fet ha estat l’assassinat de de set treballadors de l’ONG World Central Kitchen que ha indignat a l’admistració Biden, principal proveïdora d’armes a Israel. Assassinats que confirmen l’actitud genocida amb la que actua Israel que considera als palestins como a “no persones” i a les ong i periodistes còmplices, amb uns plantejaments semblant als que tenia l’Alemanya nazi amb els jueus. Es diu molt que Israel és la única democràcia del Pròxim Orient. Però si abans era una democràcia només pel ciutadans de nacionalitat israeliana, no pels milions de palestins de Gaza i Cisjordània que vivien en un regim d’aparheid, ara és un estat boig liderat per algú que fuig de la justícia. I més enllà que certament faci mes gran territorialment Israel, per més desenes de milers de palestins que mati, no aconseguirà la seva solució final de fer desaparèixer els palestins de Gaza i Cisjordània.

I acabi quan acabi el lideratge de Netanyahu a l’estat jueu, el llegat que haurà deixat amb tant morts serà més odi i rancúnia, i més persones disposades a morir d’aquí cinc o cinquanta anys perpetrant nous atacs cap a Israel com els del 7 d’octubre.

La entrada Netanyahu busca la seva solució final se publicó primero en El Triangle.