Abans de res, aclareixo el següent: tot el que explicaré a continuació no es refereix a ningú en concret. Per tant, com es diu, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.
Una persona IDA és aquella que es troba en un estat mental alterat, sovint associat a la confusió, desorientació o pèrdua de la capacitat cognitiva.
En canvi es diu SAC a una persona que té una característica o defecte de manera molt marcada o exagerada.
Són molts els que consideren que parlar d’algú, encara que sigui per ridiculitzar-lo posant negre sobre blanc el que diuen, és la millor manera de fer-los propaganda.
Es basen en la creença que les seves paraules només busquen aconseguir la publicitat, ja que és difícil creure que tants disbarats no deixen de ser més aviat una provocació per cridar l’atenció.
Algú va dir que el millor per aconseguir ser conegut és que parlin de tu encara que sigui malament. Això és el que busca una coneguda presidenta d’una comunitat d’un estat europeu que, un dia si i l’altre també, quan obre la boca és per dir una barbaritat, cosa que resulta sospitosa, ja que és difícil acceptar que no s’adoni de semblant estupidesa.
Aquesta frase, atribuïda a Oscar Wilde, reflecteix una estratègia de comunicació basada en la provocació i la polèmica. La presidenta en qüestió, IDA, sembla seguir aquesta línia, ja que les seves declaracions sovint generen indignació, rebuig o mofa entre els seus adversaris polítics i gran part de la ciutadania.
Tanmateix, ella sap que així aconsegueix més visibilitat i notorietat. I és cert, però el que també aconsegueix és erosionar la seva credibilitat i la del seu partit, encara que no tots ho veuen així.
IDA no tracta de dir el que pensa sense embuts, sinó de dir el que no té sentit ni fonament, només per crear controvèrsia i desviar l’atenció dels problemes reals de la seva comunitat.
La seva estratègia política es basa en fer de pallassa davant de les càmeres i els mitjans de comunicació, sense importar-li el que pensin els seus adversaris o els ciutadans. Sap que té el suport del seu partit, que no gosa contradir-la ni qüestionar-la -recordeu el cas de l’ex-president del seu partit- i per això continua fent el ridícul sense fer cas de cap crítica ni insult.
Amb aquest comportament només demostra la falta de propostes serioses i constructives per part d’una persona que vol ser el centre de totes les mirades, sense importar-li el bé comú ni el respecte a la pluralitat i la diversitat.
Ara bé, és evident que amb aquesta conducta, no només aconsegueix que parlin d’ella, sinó també distreure l’atenció sobre allò que realment són problemes i evitar la crítica argumentada.
Però, els resultats electorals ens demostren que aquesta tàctica li surt bé i li permet conservar una majoria per governar i seguir fent el que vol, ignorant els problemes de les persones de la seva comunitat i menyspreant la mateixa majoria que li dona suport.
No obstant -em diu un bon amic- aquesta actitud pot tenir conseqüències negatives a llarg termini, ja que pot erosionar la confiança dels ciutadans en les institucions, pot generar més polarització i confrontació i, sobretot, pot dificultar la cooperació amb altres actors polítics i socials.
Per tant, seria més convenient que aquesta estrafolària persona governant adoptés una postura més dialogant, transparent i respectuosa amb la diversitat d’opinions i interessos que hi ha a la seva comunitat. Però això, és demanar la lluna en un cove.
També, a l’estat en qüestió, hi ha un altre polític que es caracteritza per la seva agressivitat verbal i la seva falta de respecte cap als seus adversaris. Es tracta de SAC, que no té cap problema a insultar, menysprear o ridiculitzar a qualsevol que no pensi com ell i que ha aconseguit captar l’atenció de molts votants descontents.
Fins i tot, el cap de files de la dreta moderada ha acabat adoptant algunes de les seves propostes absurdes i perilloses.
IDA o SAC diuen una cosa horrible, insensata, rància o demagògica, o tot això alhora, i correm a comentar-ho i amplificar-ho en xarxes socials.
Tanmateix, és clar que aquesta és una manera de fer política que no té cap sentit, ja que no es pot pretendre que la gent s’oblidi dels problemes reals que afecten la seva vida quotidiana amb escenaris i espectacles que només busquen generar polèmica i atreure l’atenció mediàtica.
Per aconseguir sortir d’aquest bucle cal apartar la idea que la política és espectacle o suma d’espectacles però també s’ha de posar en valor que la política és un espai d’afirmació moral i de compromís amb el benestar de la majoria social. Es tracta de tornar a defensar la política o, si es vol, les polítiques que milloren de forma real i concreta la vida de la gent.
Com algú va dir: no era que estaven rient en comptes de pensar sinó que no sabien de què reien perquè havien deixat de pensar.
