El passat dia 11 de gener s’inaugurava a Roses, una exposició (de la qual soc el comissari), “La petjada dels americans del Pení a Roses i més enllà”. Amb l’objectiu de rescatar de la memòria històrica els 10 anys (1956-66) que van marcar el futur de Roses i d’algunes localitats de l’Alt Empordà, com Figueres, Peralada i Llançà, doncs la construcció de la base militar del Pení va coincidir com una casualitat “divina” amb l’any de la Fred, el 1956, on una onada polar siberiana va fulminar l’economia d’aquesta comarca.
Gràcies a aquesta casualitat, fruit del tractat d’amistat entre Espanya i els EUA, de 1953, entre Franco i Eisenhower, la construcció, habilitació i manteniment de la base, entre 1956 i 1959, va significar l’arribada de 4.500 treballadors d’arreu d’Espanya i Catalunya, i el més significatiu, que moltes famílies de Roses, no tinguessin que emigrar com ho van tenir que fer altres, per l’Any de la Fred.
Són molts els que m’han preguntat quina motivació he tingut en fer aquesta Exposició, ara ja itinerant. Doncs evidentment i d’entrada haver fet el servei militar en aquesta base i copsar al seu dia (1971-72) el pas dels americans per aquest indret, situat al bell mig del cap de Creus.
Periòdicament he anat tornant, però no es va desencadenar el pas a l’acció fins que vam celebrar fa un any i escaig, el 50è aniversari de la nostra promoció, que ens va tornar al Pení. Quan vaig veure novament que tota la zona baixa de la base està abandonada (ara queda reduïda al cim amb el radar i l’estació de seguiment) i amb avençat estat de deteriorament, vaig pensar quina llàstima que ni institucions ni societat civil s’hagin posat d’acord en pressionar en la recuperació per a usos civils d’aquesta part abandonada, com a Ràdio Liberty. Refeta, es podria convertir en un espai polivalent gestionat per un consorci de l’Estat, Generalitat, Diputació de Girona, Parc Natural del Cap de Creus i els ajuntaments que tenen els seus termes a tocar del Pení.
Ja va haver-hi un intent farà uns 12 anys, que no va reeixir. El ministeri de Defensa, llavors del PP, no tenia cap intenció, ni pressupost, per fer una deconstrucció (com es va fer amb el Club Méditerranée) i menys encara per una rehabilitació parcial. I avui, juntament amb el MITECO i amb un govern del PSOE? El Pení ens interpel·la per poder fer, entre altres, un centre d’interpretació-museu del que ha sigut la base des de 1956 i dels masos abandonats del Pení; un observatori del canvi climàtic a la Mediterrània occidental (doncs per aquí ens venen ja i vindran moltes anomalies i mals de cap, que alguns ignoren), un centre d’interpretació i documentació dels camins transhumants i carrerades del cap de Creus, doncs som una potència en quilòmetres de pedra seca, res a envejar a Menorca…Però com la realitat és la que és, rescatem de moment la petjada humana d’aquells anys amb l’Exposició, mentre constituïm “Amics del Pení i Cap de Creus”.
Una nova associació que s’ha presentat en públic a Roses el passat 21 de març, amb la voluntat de presentar-se a altres localitats del cap de Creus, per tal que tothom se senti partícip d’aquesta iniciativa que pretén ser, més que una associació, un pal de paller per a totes aquelles persones i entitats que se sumen a la iniciativa i declaració per tal de recuperar per a usos civils (públics), la part abandonada de la base militar EVA nº 4, de l’Exèrcit de l’Aire.
Certament, la iniciativa és de llarg recorregut. I per tant requerirà de molta paciència, mirada llarga i voluntat de sinèrgia, per damunt de posicionaments particulars. Incloent els polítics. És per aquesta raó que abans de presentar-la a partits i institucions, es vol hi hagi el màxim d’adhesions del teixit associatiu; a hores d’ara, una vintena d’associacions i un centenar de persones. En una segona fase, ja ho proposarem als ajuntaments del cap de Creus.
Els “Amics del Pení i cap de Creus”, tenen com a centre de la seva activitat les persones que han viscut i treballat al Pení i cap de Creus, les que hi viuen i treballen tot l’any i les que esperem fruit d’aquesta iniciativa acabin vivint i treballant aquí, també, tot l’any. I com no, les que ja han treballat prou i ja jubilades, necessiten d’una bona qualitat de vida per poder arribar a longeves.
