El mínim comú múltiple

Des de les primeres eleccions autonòmiques de l’any 1980, el nacionalisme/independentisme sempre ha ostentat el poder a la Generalitat. Fins i tot els dos tripartits d’esquerres (2003-10) van tenir un fort component nacionalista, per la pressió d’ERC i d’ICV i per l’empremta política de Pasqual Maragall -el cognom pesa-, que el president José Montilla no va voler o no va saber esmenar. Recordem que el Nou Estatut del 2006 -antecedent del procés, després de la sentència del Tribunal Constitucional- va ser formulat i aprovat pel govern tripartit.

Europa, i no només Catalunya, té un passat medieval. Si ens remuntem a segles enrere, el Vell Continent era un puzle de regnes i ducats independents que no han tingut continuïtat històrica (Borgonya, Llombardia, Sicília, Sardenya, Lorena, Aquitània, Bretanya, Nàpols, Saxònia, Hannover, Württemberg, Baviera, Eslavònia, Venècia, Aragó-Catalunya, Castella…). La posterior constitució dels Estats moderns, producte de guerres i de revolucions, va modificar les fronteres i va crear noves entitats polítiques, que són les que han vertebrat i impulsat, després de l’hecatombe de la II Guerra Mundial, el gran projecte de la Unió Europea.

Hem de saber llegir la història i adaptar-nos a la realitat si volem garantir la continuïtat i la prosperitat de Catalunya. La nació és un concepte polític que ja no està de moda. En primer lloc, perquè la dinàmica comercial del mercat únic europeu ha esborrat les fronteres interiors. En segon lloc, perquè la moneda de l’euro ha creat i consolidat una nova comunitat supraestatal d’interessos. En tercer lloc, perquè les tecnologies de comunicació -en les quals les noves generacions estan totalment imbuïdes- han trencat el sentiment territorial de pertinença per crear una imparable comunitat humana global. En quart lloc, perquè les societats occidentals són, irreversiblement, mestisses i multiculturals.

Queden, com és obvi, expressions d’identitat local i nacional, però que tenen, cada cop més, un component lúdic i cultural, més que no polític: els campionats d’esports de masses (futbol, rugbi, bàsquet, ciclisme…), els festivals de música com Eurovisió, les particularitats tradicionals heretades (en el cas de Catalunya, la llengua, els castellers, Sant Jordi, les calçotades, el cagatió…) o les commemoracions d’antigues gestes patriòtiques (la descoberta d’Amèrica, el nostre 11 de Setembre, el 14 de juliol a França…).

Per encarar correctament el futur, Catalunya s’ha de desprendre del llast del nacionalisme, que està instal·lat a la Generalitat des de fa 44 anys! (Per posar-ho en perspectiva, la dictadura franquista va durar 39 anys). Amb l’arribada de Jordi Pujol al poder, l’any 1980, vam emprendre un camí que, mutatis mutandis, ha arribat fins avui. En molts sentits, Esquerra Republicana (ERC) actua com l’hereva de Convergència i els seus dirigents s’han dedicat a intentar sublimar el somni humit del pujolisme, que era la materialització de la independència.

Els socialistes de Salvador Illa aposten perquè cal passar pàgina, després de la calamitosa aventura processista. No. El que cal és canviar de llibre, perquè el conte de la recuperació i recreació de la mitificada Catalunya medieval, quan els nostres avantpassats van conquerir Mallorca i València i dominaven la Mediterrània, ja s’ha acabat. Per la “via ètnica”, com predica la candidata xenòfoba Sílvia Orriols, tampoc no anem enlloc i fem el ridícul.

Allò realment rellevant de les pròximes eleccions del 12-M és que, per primer cop en molts anys, les forces independentistes poden no sumar la majoria absoluta a l’hemicicle. Un símptoma de l’exhauriment d’aquest projecte de societat és que es presenten als comicis fins a set candidatures que propugnen la via secessionista (ERC, JxCat, la CUP, Alhora, Aliança Catalana, Front Nacional i Convergents), i això que no ha prosperat la llista cívica de l’ANC i Solidaritat Catalana per la Independència no ha aconseguit els avals necessaris! Després del fracàs en la gestió política del referèndum de l’1-O, tots es tiren els plats pel cap i cadascun d’ells creu que té la raó i la solució màgica.

Cal aprofitar aquest desconcert i aquesta desbandada del segment independentista per fer avançar una alternativa desnacionalitzadora que ens insereixi plenament en el projecte de construcció europea. El principal enemic del nacionalisme català és el nacionalisme espanyol: no poden existir l’un sense l’altre. Però hi ha vida -molt interessant i fructífera- fora d’aquesta dialèctica caïnita.

Com la religió, el sentiment patriòtic ha de ser quelcom que resti en la intimitat de cadascú. Com ens ha ensenyat la història -i ara mateix, ho veiem a Palestina i a Ucraïna- el nacionalisme exacerbat és una font d’odi, de conflictes, d’enemistats, de desgràcies i de dolor. Guardem les banderes per donar suport al nostre equip de futbol o per guarnir els balcons per Sant Jordi, però no per agredir al veí ni declarar-li la guerra.

La gent està cansada i farta dels enfrontaments tribals i de la violència que porten inherent. Des que vam sortir de les cavernes i ara que tots estem connectats al wifi, la humanitat no ha parat d’avançar i d’evolucionar. L’etapa de les pulsions nacionalistes, que vam viure i patir amb gran virulència durant els segles XIX i XX, està en absoluta decadència, perquè ja sabem quin és l’altíssim preu que cal pagar i ara no té cap mena de sentit.

Salvador Illa, si guanya les eleccions catalanes, no només ha d’intentar formar govern. Ha de tallar i fer un reset amb la inèrcia que arrosseguem a Catalunya des de fa 44 anys. Hi ha un mínim comú múltiple que abasta una àmplia majoria social catalana, inclosos una bona part dels independentistes: el federalisme.

Què és el federalisme? Ho sabem prou bé perquè és el sistema de govern que tenen als Estats Units o a Alemanya, on cadascuna de les entitats federades té àmplies competències d’autogovern. També és l’esquema de construcció de la Unió Europea i s’acosta molt a l’Estat de les Autonomies que tenim a Espanya, que cal reformar, modernitzar i millorar.

Des de Catalunya sempre hem idealitzat la monarquia dels Àustries, en contraposició als Borbons, perquè organitzava els seus dominis de manera confederal (encara que la Guerra dels Segadors i la pèrdua de la Catalunya Nord es va produir durant el regnat d’un Àustria, Felip IV). L’esperit dels Habsburg és molt present en la refundació d’Alemanya després de la II Guerra Mundial i sempre he pensat que la solució als vells i enverinats conflictes territorials d’Espanya passa per fotocopiar i adoptar la Constitució alemanya.

En la necessitat i conveniència de fer evolucionar l’Estat de les Autonomies cap a un veritable Estat federal hi poden coincidir Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo, amb el suport dels seus barons territorials. També els sectors més pragmàtics del sobiranisme català s’avindrien a superar, per aquesta via, l’atzucac que significa que la reforma de l’Estatut d’Autonomia aprovada en referèndum fos mutilada pel Tribunal Constitucional.

Hem de tancar el llibre del nacional-pujolisme, que ens ha portat al precipici i al desastre, i obrir el nou llibre del federalisme, que ens aportarà noves idees, debats i resultats molt interessants i productius. Aquesta és l’oportunitat i el repte que ens ofereixen les eleccions del 12-M i per això cal que Salvador Illa -continuador del pensament i la praxi tarradellista- obtingui una victòria clara.

(Visited 201 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari