En un moment en què la cridòria, la desqualificació i, fins i tot, l’insult s’han apoderat de la política espanyola, val la pena llegir Una idea d’esperança de l’expresident valencià Ximo Puig. El llibre, tal com apunta l’autor, és una “carta d’urgència” en la qual relata, en un mode reflexiu, el seu pas per la presidència de la Generalitat Valenciana (2015-2023). El títol que l’actual ambaixador d’Espanya a l’OCDE utilitza és una crida a l’esperança en un moment en el qual, segons ell, el govern de PP i Vox està fent retrocedir el País Valencià en els diferents àmbits de la seva vida pública. Tanmateix, el títol apel·la a no defallir en la important tasca que tenim de preservar uns valors polítics compartits que són, precisament, els que asseguren la civilitat i la convivència de persones que tenim visions diferents sobre el futur col·lectiu.
Per aquest motiu, aviso d’antuvi al lector que en aquest breu assaig no hi identificarà cap novetat política desconeguda ni tampoc res que sigui extraordinari. I és que, precisament, la grandesa d’aquest text rau en el fet que, sense dir que sigui res de l’altre món, Puig apel·la a una manera d’entendre la vida en comunitat que, en un context com l’actual, sona a revolucionària. El també exsenador parla de valors com el respecte, la pluralitat, el diàleg, l’acord, la cooperació o l’entesa. També de la paraula, de la qual diu que, front el crit, l’ofensa o l’insult, és la que serveix per superar els conflictes, i per construir ponts i després creuar-los. O dels perills de la divisió. En aquest sentit, recorda que de ben jove va comprendre que “una societat dividida era capaç de causar la mort entre veïns, antics alumnes de col·legi, o entre companys que boxejaven junts en un gimnàs”.
De l’assaig voldria ressaltar-ne dues qüestions. La primera és la concepció que l’expresident autonòmic té de l’autogovern valencià. I és que Puig entén la Generalitat com una institució amb un bagatge i un rerefons històric, però que adquireix ple sentit polític si és capaç de generar benestar social, impulsar el model productiu i generar cohesió territorial. És a dir, l’exlíder valencià no entén l’autogovern com una eina per apel·lar a un passat històric gloriós, però tampoc com una mera gestoria. M’atreviria a dir que el veu com un pacte cívic entre ciutadans sobre una sèrie de drets i deures. En paraules seves, defensa que “l’Estatut d’Autonomia s’ha convertit en una realitat molt més transcendent i transformadora que aquella primera expressió medieval de conviure junts entre el Sénia i el Segura. Avui l’autogovern és més que una bandera, més que un himne, més que un mapa. L’autogovern és una palanca de progrés, una garantia de drets, un instrument útil per viure millors, amb més quotes de llibertat, igualtat i solidaritat.”
El segon element que voldria ressaltar és la seva aposta pel federalisme. No és cap novetat, ja que ha estat una de les seves banderes polítiques. Ell fa una crida a una gestió del “poder més polifònica, més policèntrica i amb menys dictats.” Potser aquesta legislatura, atès el fort accent territorial que té des del seu inici, hauria de permetre un debat serè i assossegat sobre, per exemple, una eventual descentralització d’algunes institucions de l’Estat. Tanmateix, em temo que hi haurà altres prioritats més importants i que aquest debat quedarà relegat en l’agenda pública. És cert, així mateix, que tampoc hi ajuden les actuals majories polítiques ni la distribució del poder territorial autonòmic.
Al mateix temps Puig parla de la necessitat de modificar l’actual model de finançament autonòmic i recorda que el País Valencià pateix un “infrafinançament injust, crònic i desproporcionat” de 1.300 milions d’euros anuals. És una llàstima que ni Puigdemont, ni Torra, ni Aragonès hagin aprofitat l’oportunitat de sumar esforços amb ell per mirar de resoldre aquesta qüestió o, si més no, per coordinar estratègies i situar aquest tema en l’agenda política. Ara en campanya electoral tot són promeses, però la realitat és que no han fet pràcticament res en aquest àmbit durant les seves presidències. En tot cas, el proper president de la Generalitat haurà d’abordar aquesta qüestió. I el pitjor és que ho farà en un context polític molt menys propici que fa un any. En fi… esperem que després del 12M s’imposi, com defensa Puig, el diàleg, l’escolta, la negociació, el pacte i, sobretot, l’entesa. Ens hi juguem el futur… i l’esperança.
