El 1933, el president de la República de Weimar, Paul von Hindenburg, nomenava canceller l’home que sempre havia menyspreat dient-li “aquell caporal austríac”: Adolf Hitler. Amb això, moria la democràcia a Alemanya i s’obria un sòrdid període que conduiria a una guerra mundial, als camps d’extermini i, com a colofó, a la detonació de l’arma més mortífera mai creada, la bomba atòmica.
Aquell any, la penúria económica, l’auge del feixisme i el ressentiment alemany per la derrota a la Gran Guerra, conformaven un ambient tòxic, saturat d’odi i polarització. I enmig d’aquesta atmosfera premonitòria, que augurava els desastres que després van sobrevenir, un home anomenat James Hilton publica la que serà la seva obra mestra: Horitzons Perduts (“Lost Horizon”). El 1937 Frank Capra rodaria una magnífica versió cinematográfica a la que seguiria, el 1973, un musical dirigit per Charles Jarrott, amb una meravellosa banda sonora composada per Burt Bacharach, amb lletres de Hal David. Avui és una obra menor, descatalogada i introbable, però qui això escriu va quedar literalment captivat per ella.
La connexió entre ambdós fets (el convuls món de preguerra i la publicació d’una novel·la) no és casual. Perquè Horitzons Perduts relata precisament l’existència d’un lloc idíl·lic, amagat entre les gegantines muntanyes del Tibet, on reina una harmonia i una pau eternes. És a dir, just el contrari d’allò que era el món el 1933. El concepte no és nou, ja que es troba al budisme tibetà (tot i que amb el nom de Shambala), però és James Hilton qui el popularitza fins a límits extraordinaris amb el seu llibre. Tant, que avui forma part de l’imaginari occidental: ningún sap exactament què és Shangri-La, i encara menys on es troba, però tothom ha sentit parlar d’ell i sap, o intueix, que es tracta d’un paradís, un refugi, un santuari. La perfecta utopia.
Recapitulem: a una Índia britànica immersa en aldarulls i revoltes, quatre occidentals han de ser evacuats a un avió. Durant el viatge, descobreixen que el veritable pilot ha desaparegut i que un impostor els ha segrestat. L’aeronau posa rumb en sentit contrari, en dirección cap al Tibet, i finalment acaben realitzant un aterratge forçós. El pilot mor, però el grup és recollit per uns portadors que el conduiran a Shangri-La, un monasteri situat a una vall anomenada de la Lluna Blava. Un lloc que és un veritable miracle de la natura, ja que gaudeix d’un microclima càlid i benigne, envoltat per imponents cims que el protegeixen dels torbs i els gels eterns.
En aquest espai privilegiat, tancat i ignot, la gent viu en pau amb ella mateixa, la joventut es prolonga fins a límits insospitats i les persones viuen centenars d’anys. Una teocràcia benigna -que viu dedicada al coneixement i la saviesa- regeix la petita vall, aplicant la moderació com a criteri rector de totes les coses: des del govern fins a les relacions amoroses, passant per la pròpia religió, on conviuen sense major problema el cristianisme i el budisme. El drama sorgirà quan els nostres viatgers hagin de decidir-se entre tornar al món que coneixien o gaudir d’una nova vida, plena de benestar físic i espiritual; perquè, contrariàment al que es pugui pensar, ningú els reté, no són prisoners.
Durant dècades, la novel·la va estar tan perduda per al públic de llengua espanyola com el propi Vall de la Lluna Blava. Ha tingut que ser una editorial radicada a Andorra (Trotalibros) qui ens la retorni, amb la col·laboració del govern d’aquell país. Una edició primorosa per a una obra de culte, un clàssic contemporani l’enorme difusió del qual li deu molt a haver sigut el primer llibre de butxaca publicat a gran escala, per la primera editorial dedicada a aquesta mena de textos: Pocket Book.
No estem davant d’una simple novel·la d’aventures. Horitzons Perduts va molt més enllà i mou a profundes reflexions socials, polítiques i filosòfiques. El presagi d’una catàstrofe de proporcions planetàries que arrasarà la civilització, davant la qual Shangri-La s’alça com a últim refugi; la crida a viure amb moderació i serenitat, abandonant una vida buida i frenètica; i, en definitiva, l’etern anhel humà de trobar l’harmonia i la pau interior, són alguns dels temes que hi trobarem a les seves pàgines. I que ens interpel·len avui com ahir, encara que només sigui perquè el nostre món és actualment tan convuls i trasbalsat com el que el que va veure néixer aquesta obra necessària.
Tornem a Shangri-La.
