Potser és exagerat afirmar que ja estem vivint la Tercera Guerra Mundial. Però, decididament, també ho és que seguim en Guerra Freda, una fal·làcia que s’ha repetit ad nauseam en mitjans de comunicació, mancant definicions millors. D’altra banda, la massacra de Gaza i la guerra d’Ucraïna formen part d’un mateix conflicte, com també ho és el de l’Alt Karabakh, que es va saldar amb una neteja ètnica flagrant de població armènia el setembre passat, de la qual ja ningú se’n recorda. Si es vol, es pot afegir també la crisi al Mar Roig, arran de les accions hutíes contra el trànsit marítim. I, per descomptat, els atemptats massius de l’ISIS a l’Iran i Moscou, el gener i el març d’aquest any.
A aquests conflictes se n’aniran afegint d’altres, no en dubteu, si les grans potències s’entesten a continuar perllongant el present estat de fugida cap endavant. És a dir, si es continua en l’afany que es poden solucionar aïlladament, com si no tinguessin a veure els uns amb els altres. O com si es poguessin continuar sostenint dobles rasers descomunals, en la línia que Putin és més dolent que Netanyahu, per posar un exemple. Tal com estan les coses, aquests conflictes s’han de solucionar d’una tacada. Cosa que, a més, és teòricament possible, perquè tant la guerra d’Ucraïna, com el conflicte entre israelians i palestins i fins i tot la situació al Caucas, que pot tornar a esclatar en qualsevol moment, es poden resoldre a partir de plantejaments federals.
On han anat a parar Hillary Clinton o Joseph Nye, que no fa tant pontificaven des del Partit Demòcrata sobre l’aplicació del federalisme a la resolució de conflictes internacionals, urbi et orbi? A hores d’ara són les víctimes de la Guerra per la Globalització en curs. Que ja no és, com ho va ser la Guerra Freda, un conflicte per guanyar el món per a uns ideals polítics i socials, que ja van fracassar; és a dir, el socialisme soviètic el 1991 i el neoliberalisme globalitzador, el 2008 i el 2020.
Per tant, els territoris, si són pobres o no tenen valor estratègic, poden ser d’un sol ús; les poblacions, si no aporten massa de consumidors o no són aprofitables com a mà d’obra (i la robotització les fa cada cop més prescindibles) també poden ser marginades o fins i tot exterminades; els mercats poden ser rendibles o no. Però ja no hi ha consideracions ideològiques al darrere.
Posem-hi l’expansió econòmica i estratègica de la República Popular de la Xina. No cerca la conversió ideològica o el suport d’aliats. Si són països amics, millor. Però han de tornar els préstecs amb els interessos corresponents, o pagar les obres realitzades.
El resultat de l’eclipsi dels grans corrents ideològics ha suposat l’expansió de les polítiques populistes per tot arreu, a partir de l’aplicació pertinent de dos paràmetres: cuinar solucions polítiques improvisades d’un dia per l’altre i mantenir la població en una perpètua tensió, pendent de conflictes artificiosament inflats, de bronques polítiques i dramàtiques situacions límit que duren un parell de telenotícies per ser substituïdes per altres. El resultat de tot això està a la vista: una Europa farcida de líders altament mediocres, abundància d’oportunistes i ciutadanies cada vegada més dividides.
Els orígens d’aquesta situació se situen en la pandèmia de Covid-19, en la mesura que les autoritats sanitàries dels països més desenvolupats es van revelar incapaços de prevenir l’amenaça i evitar l’encadenament de morts massives que van arribar als 15 milions a tot el món. Va ser una crisi tecnològica, que va acabar d’evidenciar el fracàs de la globalització neoliberal, ja anunciada a la gran recessió del 2008 i la crisi grega, del 2010 en endavant. Davant el desastre del 2020, la llei de la lliure oferta i la demanda no va portar les màscares vitals a les farmàcies; i la sanitat pública va ser la que va haver d’agafar les regnes de la situació, mentre s’imposaven polítiques econòmiques estatalistes per gestionar la inusitada crisi que va suposar el confinament.
A partir d’aquí i per lògica, almenys a Europa, calia haver tornat a les polítiques socials, més interessades en la salut dels seus ciutadans que en la competència comercial per vendre marques de vacunes caríssimes. Però, finalment, la pandèmia no va revitalitzar els estats decadents del benestar. Per contra, la fugida cap endavant va fer que en un període de quatre anys es passés amb rapidesa a un sistema en què la competitivitat s’ha sublimat en llenguatge militarista. La solució dels problemes internacionals a través de la diplomàcia i el desenvolupament van patir mutacions malignes cap al rearmament, la histèria bel·licista i els fets consumats. Els demagogs que es multipliquen exponencialment cada dia que passa, no admeten errors. Perquè tampoc se’ls acudeixen solucions.
Mentre els fronts de la guerra per la globalització s’estenen com a taques d’oli, cada vegada queda més clar que el que importa és l’expansionisme i el control de territoris. Que la globalització, ai, la globalització!, que ens portaria tants béns, aclamada com a font de prosperitat, està mutilada, sinó ferida de mort.
