La pel·lícula Civil War, del director i guionista Alex Garland, es va estrenar la setmana que s’acaba enmig d’una gran expectació. Relata l’esclat d’una furiosa guerra civil als Estats Units, quan Texas i Califòrnia encapçalen una rebel·lió en tota regla, liderant disset estats -dividits alhora entre Aliança de Florida i Nou Exèrcit Popular– contra la presidència federal.
El públic veurà la pel·lícula esperant que el director expliqui per què s’ha produït aquest fenomen; i sobretot, qui són els bons i els dolents, i si el president és una transsumpte de Trump, o què. Portem anys programats pels mitjans de comunicació per a aquest tipus de preguntes, perquè optem per uns o per altres, i perquè ens “aclareixin” tota aquesta corrua de guions que consumim i no entenem, des que van anar morint les grans ideologies polítiques de els darrers cent anys.
Però Garland no pretenia això; no desenvolupa a la pantalla una plúmbia dissertació sobre considerants polítics, econòmics i socials que han dut a l’horror. Ens porta directament a veure l’horror. Aquest és l’assumpte de la pel·lícula: l’espant d’una guerra civil, en què un paio tortura salvatgement, durant dies, dos veïns perquè li cauen malament. O un franctirador amb les ungles pintades i els cabells tenyits de colors vius, que no sap per qui combat, ni qui té al davant. Simplement, el tirador enemic vol matar-lo, però ell l’intentarà liquidar primer. Tot això en un entorn surrealista, entre restes ornamentals de Nadal, al bell mig d’un camp d’exuberància primaveral.
Això és el que pretén el director i guionista. I vaja si ho aconsegueix. La guerra civil és descontrol total, camions plens de cadàvers, assassinats per caprici, tenyits d’arguments que ni tan sols s’arriben a explicitar.
La narració s’estructura al voltant d’un grup de periodistes que viuen, fins al final, immersos en la seva “tribu”, entre els rituals que han passejat per guerres i més guerres: càmeres de fotos analògiques, com les que feien servir els grans mites històrics de la professió. Actituds i bromes típiques, la recerca maniàtica del scoop fins a l’últim minut de la pel·lícula, quan els grans rotatius s’han enfonsat, juntament amb el sistema, i ningú ja fa cas a aquestes notícies.
Aquests reporters han cobert altres guerres durant els darrers trenta i tants anys. Ho duen a la seva memòria, com ho podem veure als records que passen pel cap de la veterana fotoperiodista Lee Smith. Però també es percep al llarg de Civil War. Hi ha escenes que recorden Bòsnia, Líbia, Somàlia, Ucraïna, Sudan, Gaza. Totes elles, espantoses guerres que hem vist per la tele al llarg d’aquests últims anys, que a la memòria sembla que han tingut lloc en un únic país miserable, i que ara apareixen al paisatge primaveral pulcre de l’Est dels Estats Units, en aquests mil i escaig quilòmetres que separen Nova York de Washington, en què la vida ordenada està potes enlaire. I no és que hi hagi destrucció per tot arreu. És que, de cop i volta la vida no val res, les seguretats més elementals han desaparegut; i qualsevol amb una arma pot fer el que li sembli, sota el sol més brillant i entre les cases més acomodades.
Això és una guerra civil, en efecte.
D’altra banda, hi ha alguns detalls que apareixen al llarg del metratge i que ajudaran a respondre les preguntes que obrien aquesta ressenya.
El president dels Estats Units, protagonitzat per Nick Offerman, representa Donald Trump? Doncs no necessàriament. És cert que el director es va inspirar per rodar aquest film en l’impacte que li va provocar l’assalt al Capitoli d’ultres i milicians favorables a Trump, el 6 de gener del 2021. A Civil War veiem aquests milicians combatre i afusellar presoners, vestits de forma extravagant, amb camises plenes de flors, com les dels Boogaloo Boys que, per cert, existeixen i desitgen una guerra civil als Estats Units. Però aquests combatents són d’extrema dreta, i a la pel·lícula, sembla que se situïn al bàndol dels secessionistes.
En realitat, els posicionaments ultradretans travessen la pel·lícula de banda a banda, ja que el president ha utilitzat l’aviació per bombardejar la població civil, mentre que entre els rebels semblen sovintejar les milícies ultres. Aquest detall no fa sinó revelar la polarització extrema que es viu als Estats Units, fins al punt que segons una enquesta duta a terme per YouGov i The Economist el 2022 el 40% dels nord-americans considera plausible una nova guerra civil la propera dècada.
Per què Texas i Califòrnia encapçalen la rebel·lió? Hi ha una resposta senzilla per al primer cas: els últims mesos, Texas s’ha enfrontat amb Washington per endurir les mesures contra la immigració il·legal a través de la frontera amb Mèxic; i en aquest pols li han arribat a donar suport a 25 estats de la Unió. Una altra cosa és el paper de Califòrnia, tradicionalment molt oposada a les posicions polítiques i modes de vida de Texas. Pel que sembla, la intenció de Garland va ser que, en unir aquests dos estats, mostrava la unanimitat en la lluita contra un president abusiu que governava al llarg de tres mandats i dissolia l’FBI. Però també és possible que jugués una mica a despistar, per evitar polèmiques que no vénen al cas per al guió de Civil War -no és una guerra territorial, per exemple.
Queda una altra possibilitat: Alex Garland és britànic; durant la Guerra de Secessió (1861-65), Gran Bretanya va apostar pel Sud, malgrat que era esclavista. Ara, un segle i mig més tard, el Sud guanya, enderrocant un president abusiu al Nord. Texas, més l’aliança de Florida és, de fet, l’antic territori dels confederats. Per tant, incloure Califòrnia al bàndol dels rebels ajuda a difuminar el polèmic mapa.
