Si no m’agradés el sol, que no és el cas, no m’agradaria a la platja, però tampoc a la muntanya. Així, no m’agrada el feixisme de dretes, ni tampoc el d’esquerres, o l’unionista, tampoc l’independentista. No m’agrada, vingui d’on vingui i dugui la bandera que dugui. Per això, no m’agrada Vox, però tampoc l’Aliança Catalana. Dos moviments d’extrema dreta que defensen qüestions diametralment diferents; els uns, la unitat d’Espanya i els altres, la independència de Catalunya, però que coincideixen en la xenofòbia, en l’odi als estrangers. I a mi aquest sol no m’agrada. I si no fos perquè soc periodista, i, deixeu-me ser ingenu, els periodistes hauríem d’estar per altres labors, faria campanya per demanar el NO vot als xenòfobs. Defensar la unitat d’Espanya o la independència de Catalunya em sembla del tot legítim, però atiar el foc de l’odi a l’estranger, o a qui sigui, és fastigós i hauria de ser perseguit.
Per això lamento i denuncio la tebiesa amb què certs partits independentistes, com ara Junts, o Alhora, s’han manifestat fins ara amb Aliança Catalana. Quan la filial de l’ANC de Sabadell va convidar els partits independentistes, Aliança Catalana entre ells, a un cicle de xerrades, ERC i la CUP van declinar la invitació per “no normalitzar les ideologies de l’odi i el racisme”, van coincidir tots dos, “portin la bandera que portin”, van concretar els republicans. Junts i Alhora, el partit de Clara Ponsatí, van mantenir inicialment la seva participació. “Aquests suposats cordons sanitaris són en realitat propaganda gratuïta”, va argumentar Jordi Graupera, ideòleg d’Alhora. Finalment, i “davant del risc d’instrumentalització de l’entitat”, el Secretariat Nacional de l’ANC ha decidit tombar el cicle.
En honor a la veritat, les diferents ànimes que habiten Junts es comporten de manera distinta pel que fa a l’Aliança Catalana que lidera l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols. Així, mentre a uns ja els hi està bé compartir escenari amb els ultres catalans, i alguns d’aquests, i de manera desinhibida, fins i tot han fet públiques les afinitats amb els d’Orriols, el candidat Carles Puigdemont es mostrava l’altre dia contundent, descartant pactar amb la ultradreta Aliança Catalana: “No negociaré mai amb una formació de dreta extrema o ultradreta”. Veurem.
Paradoxes de la política, Aliança Catalana, i en menys mesura Alhora, estan menjant vots a Junts. Diuen, fins i tot, que la primera opció pot arribar a tenir representació al Parlament que surti del 12-M. En tingui o no (desitjo que no), el partit ultra resta força a Junts en la seva particular batalla de, si més no, tornar a liderar l’independentisme, per damunt d’ERC. Els republicans encara agraeixen al PDECat el favor de presentar-se a les darreres eleccions catalanes, aquells pocs vots, que no els van ni donar representació parlamentària, van ajudar, això no obstant, al fet que Pere Aragonès, i no Laura Borràs, fos investit president de la Generalitat. A veure si encara hauran d’agrair els republicans, o el socialista Salvador Illa, a Aliança Catalana la impertinència d’existir…
