Aquest diumenge vaig anar a veure als cinemes Girona la pel·lícula “L’últim aniversari” que han projectat en el marc del Festival de Cinema i Drets Humans de Catalunya ‘Impacte’. Es tracta d’una ficció basada en fets reals sobre el retorn dels talibans al poder a l’Afganistan i les represàlies que pateixen els que havien col·laborat amb el govern i les forces internacionals que els en van foragitar vint anys abans.
Periodistes, actors, models, cineastes, dones, veuen com de la nit al dia el seu món s’ensorra i desapareixen les llibertats que havien fruït durant aquells anys. L’agost del 2021 es van evaporar aquestes llibertats amb la marxa de les forces internacionals i la fugida dels governants afganesos encapçalats pel seu president.
Lògicament, tot i que es tracta de ficció barrejada amb vídeos reals el cor de l’espectador es va fent petit a mesura que avança la pel·lícula. Mentre la veia vaig tenir un flash. Estava reflexionant sobre com deu ser de frustrant passar pel que han patit els afganesos que han vist esvair-se els seus drets i llibertats a mans dels fanàtics islamistes quan de sobte em va venir Catalunya al cap.
Ja hi som! Ja està comparant els indepes amb els talibans, segur que diran els que juguen amb l’equip estelat. No els comparo. Dic que m’ha vingut al cap la idea que aquí podem tornar a viure el dia de la marmota com els ha tocat als afganesos que, després de treure’s del damunt el fanatisme talibà, l’han tornat a patir des de l’agost del 2021.
Si torna a manar el triplet indepe que ens governa des de fa 14 anys amb les seves diverses formulacions continuarem instal·lats en la repetició de la llauna que patim pacientment els que no som de la seva corda. Les dones podran anar a escola i anar vestides com vulguin i els periodistes, escriptors, cineastes i models podran exercir els seus oficis amb les normals limitacions que comporta el nostre sistema democràtic, però la tabarra patriòtica seguirà omnipresent als mitjans de comunicació públics i al debat polític quotidià.
Quina mandra!
En qualsevol cas, que quedi clar que no comparo els talibans amb els independentistes i que, després de veure “L’últim aniversari”, estic conveçut que és molt més urgent resoldre la tragèdia afganesa que aconseguir un govern d’esquerres a Catalunya que es preocupi més per la gent i menys per les banderes i els idiomes. Si tinguéssim les dues coses juntes seria tot un detall. I qui diu Afganistan diu l’Iran, Palestina, Ucraïna, Sudan del Sud i molts altres escenaris mundials on la llibertat, la dignitat, la seguretat de les persones és inexistent.
Que hi hagi festivals com ‘Impacte’, cinemes com els Girona on projectin les seves pel·lícules i gent com Navid Mahmoudi, director de “L’últim aniversari” és molt d’agrair i convida a confiar que els dies de la marmota se superaran algun dia a tot arreu.
