Una de les batalles que es donen avui dia en el món democràtic gira al voltant de com exercir el lideratge polític. La dreta populista i extrema ha estat capaç d’imposar un debat basat en la cridòria, la desqualificació, la mentida, la polarització i l’extremisme. I les pròximes eleccions europees, i en altres llocs del planeta, demostraran el seu avanç, sense que s’entrevegi una neutralització dels seus plantejaments. Tristament a Catalunya també tindrem el nostre trosset de polarització, i sinó temps al temps.
Durant anys l’opinió pública admirava líders polítics que es comportaven com a visionaris, líders d’equips, anticipadors de situacions complexes, que s’arriscaven a decidir. De Gaulle, Willy Brandt, Kennedy, Churchill, Dubceck, Delort per esmentar-ne alguns de destacats, oferien la imatge que estaven preocupats pel que passava al món i a l’entorn que els envoltava. Lideratges efectius que, com Henry Mintzberg va plantejar en el seu moment, representaven lideratges heroics, exemplaritzants, aglutinadors, amb una idea clara del seu projecte i una capacitat per generar confiança i transmetre il·lusió, esperança i valors, i capaços d’agrupar forces per impulsar canvis.
Durant molts anys, sobretot a partir dels anys 2000, es va començar a parlar de lideratges post heroics, curtplacistes, poc carismàtics, conjunturals i no precisament visionaris. Es va donar en el moment de plena efervescència neoliberal en què les grans empreses, bancs i fons d’inversió i empreses tecnològiques dominaven el creixement econòmic i els seus líders eren vistos com els nous conductors de la humanitat. El Fòrum de Davos reforçava aquestes estrelles emergents que denotaven noves conductes focalitzades en una exhibició en pla star system, tenien receptes per a tot i aportaven el seu granet de sorra al desprestigi de la política i a la seva legitimitat. Inclosos antics líders, sobretot els de la “tercera via” (Blair, Schroeder i en menor mesura Clinton) amb el seu pas al sector “privat/lobby” alimentaven aquesta imatge.
La fi de les ideologies de progrés, de les grans utopies, el fracàs del “socialisme real”, el declivi socialdemòcrata va ajudar a aquest ocàs de models innovadors de lideratge polític i va començar a emergir un model més modest, pragmàtic, poc ambiciós. La debilitat post heroica va anar donant pas al fet que, en l’altre pol polític, emergia un model iliberal, autoritari, “populista”, un lideratge “autènticament fort”, com el que representaven nous polítics, especialment a partir del 2010.
No ha d’estranyar que avui dia els lideratges hegemònics s’han anat convertint en models en els quals prima una adhesió al líder per la capacitat que té d’enfrontar-se de manera simple, polaritzada, no poques vegades demagògica, i en general bastant allunyada de la veritat. És un model que aspira a debilitar les institucions democràtiques, a presentar-se salvador de la pàtria, a deteriorar la independència del poder judicial i la separació de poders, i a pretendre el domini i control dels mitjans de comunicació.
Exemples ens en sobren i en aquest paquet podem incloure des de Putin a Trump, de Netanyahu a Bukele, d’Orban a Milei, líders que es preocupen molt més en desprestigiar tots els seus adversaris, usar moltes fakes i simplificar els seus missatges per poder captar l’atenció de les masses, que a una resposta coherent i sensata pròxima a la veritat del que li pot estar ocorrent al país on governen.
Els models iliberals dels líders abans esmentats tenen clar que no tot el poble és el “poble” i els que no s’adhereixen a les seves postures són, simplement, enemics del poble.
Aquest lideratge fort emergent té punts en comú amb les figures històriques dels “homes forts-dictadors”, com bé assenyala Ruth Ben-Ghiat. Quan els fets són bons, s’ atribueixen el seu mèrit. Quan són dolents, fan que els mitjans de comunicació els esborrin. Els problemes es deuen a condicions externes o a accions enemigues. Els resultats decebedors es presenten com encara millors del que altres podrien aconseguir. La calúmnia i les fakes són les principals eines de construcció de la seva agenda política.
És en aquest moment, en què es fa tan important pensar en termes d’altres models de lideratge, quan és clar que la veritat, la primera víctima en qualsevol batalla, és substituïda per un model de comunicació d’aquests nous líders basat en simplificacions i mentides que porten que la ciutadania s’adhereixi de manera incondicional a posicions maximalistes, no argumentades, extremes, molt poc raonades i molt irracionals.
Quin seria el model per combatre aquests models emergents? Toca reconstruir un relat de progrés, que fugi d’extremismes i retòriques buides, que sigui prou categòric en la construcció d’un nou tipus de posicionament que expressi un lideratge més atrevit en el seu discurs, més clar en la seva disseminació, més contundent en el seu missatge, més il·lustratiu i visible en la seva comunicació.
Avui dia no hi ha prou exemples d’espais on emergeixin amb capacitat de confrontació iniciatives per combatre l’extrema dreta en la seva demostració vehement de capacitat per mentir, reduir les argumentacions a discursos polaritzats i simplificats. I per això, les dretes clàssiques, ja siguin liberals o conservadores, atrapades en la seva competència amb l’extrema dreta, l’únic que es proposen és no quedar enrere en el desprestigi de les polítiques de progrés, i se sumen i sotmeten a aquestes posicions demagògiques, tal com ho veiem avui dia al nostre país.
En conclusió, queda molt per fer. Falta saber si els sectors de progrés seran prou capaços de prendre la iniciativa i deixar la posició defensiva per encaminar-se cap a un model de lideratge compromès, proactiu i innovador, que neutralitzi i superi aquests discursos injustos que només fan que deteriorar i fer perdre legitimitat a una democràcia a la que, avui, li està costant molt de sostenir-se en una visió de progrés, consens i llibertat.
