Confesso que tinc una gran tristor pel que ha fet en Tomàs Molina. Per a mi, en Tomàs és com si fos de casa; durant molts anys, ha estat convidat a l’hora de dinar per explicar-nos quin temps ha fet i quin farà. Els meteoròlegs són com els economistes, sovint descriuen millor el passat que endevinen el futur. Però vet aquí que ara l’home ha decidit anar de número dos de la candidatura d’ERC a les eleccions europees. L’espai del temps ja no serà el mateix sense en Molina, que davant les crítiques per l’aprofitament de la imatge, ha decidit no sortir més. Al terrabastall del canvi climàtic cal afegir ara el cataclisme del canvi de meteoròleg.
La inclusió de mediàtics a les llistes electorals és un fenomen que sempre m’ha interessat. I normalment, qui fa aquest pas invariablement declara que no és polític, i ho justifica dient que el seu compromís amb la societat l’ha impulsat. A veure, no fotem! Qui cura malalts és un metge i qui fa de diputat (a Europa, al Parlament o al Congrés) és un polític, per molt que se n’avergonyeixi. En tot cas, recomanaria als electors no votar per a fer de polític a algun que no vol ser polític; seria com posar de segon violí d’una orquestra simfònica a qui de cap manera vol ser músic.
I donar per excusa “que contribuiré decisivament a la lluita contra el canvi climàtic” sembla una mica exagerat per a 1 parlamentari entre 751 i quan la Unió disposa d’un ampli arsenal de polítics que se’n reconeixen i de tècnics que fa anys i panys no paren de fer Directives i fulls de rutes per a revertir la situació d’alteració del clima. No penso que en Tomàs, si surt elegit, pugui fer res important.
Quan es produeixen aquestes transmutacions tan radicals, el protagonista s’atipa de fer declaracions, a la vegada que qui l’ha posat a la llista es frega les mans. Clar, amb tanta xerrameca és fàcil que es deixi anar alguna afirmació poc acurada i recentment ha declarat ser un ferm partidari dels parcs eòlics per a produir energia renovable i afirma “que veu bé” la seva implantació. Aporta, com a gran argument, que “la meva filla viu als Països Baixos, i allà, miris on miris, està ple de bolets” (se suposa que vol dir aerogeneradors).
L’argument de la filla i els Països Baixos el veig poc consistent. En primer lloc, perquè el paisatge d’aquests països i el de l’Empordà (per posar un cas) és francament diferent; en realitat els molins de vent formen part de l’escenari d’Holanda des de fa segles. I encara sort que la filla no va viure a Sud-àfrica en l’època de l’apartheid perquè l’hagués vist ple de racistes, situació gens desitjable per extrapolar-la al nostre país.
En Tomàs segur que està prou informat per poder discernir entre la necessitat de fer una transició energètica i el model que volen aplicar. No qualsevol manera és bona i omplir el paisatge d’aerogeneradors (quan la demanda elèctrica baixa i encara no hem resolt la manera de fer el canvi en la part d’energia que no és elèctrica) és repetir el model dels combustibles fòssils, amb grans centres de producció allunyats dels punts de consum i amb botifarres de cables que connecten un punt amb l’altre, amb grans pèrdues d’energia. La transició s’ha de basar en l’estalvi energètic i la producció distribuïda, i molt probablement en un canvi de model a la societat que pretén un creixement infinit. Res és infinit en un món finit; l’energia del Sol i del vent ho poden semblar, però són molt escassos els elements necessaris per construir les màquines que fan la transformació de l’energia solar (l’eòlica també ho és) en electricitat.
Posar aerogeneradors a dojo, sense considerar els condicionants de biodiversitat, paisatge i medi social d’un territori, és un error. Em sorprèn que personalitats que al passat han treballat en favor de la conservació dels valors naturals (com en Jordi Sargatal, en Pep Puig o en Xavier Pastor, per posar només tres exemples) ara s’apuntin al discurs d’accelerar al màxim la generació renovable; fins i tot, hi ha qui afirma que “a l’Alt Empordà, no s’hauria de construir un parc eòlic, se n’haurien de construir dotzenes”.
En Tomàs Molina sembla que s’ha apuntat a la tribu dels apocalíptics: o posem aerogeneradors o el caos. Obliden que cal fer compatible la transició energètica amb la conservació de la biodiversitat. Potser si va al Parlament Europeu li faran veure clar.
