Estimada Jana, nedarem juntes a contracorrent

L’altre dia vaig dir “no” a una oferta temptadorament estable i una allau de cares d’espant -com si la meva vida estigués condemnada a no trobar mai més res per dir “no”- va envoltar-me.

Poc temps després d’acabar la carrera vaig decidir fer-me autònoma en comptes de buscar feina a agències. Intento traspassar la frontera de la comoditat i el silenci sovint quan no vull una cosa, perquè la zona de confort és una presó silenciosa que t’atrapa quan troba l’oportunitat i on l’ambició i l’atreviment no hi acostumen a tenir cabuda.

Susana Alonso

Per sort o per desgràcia la meva natura no em permet acceptar allò en què no crec sense fer-me sentir terriblement incòmoda, com si un insecte em rasqués tot el cos mentre ascendeix des del dit petit del peu fins a l’últim cabell que neix del meu cap. Tot i això, cal dir que el preu de nedar contra corrent o, com molts em diuen, “de tenir collons”, de vegades és alt. I amb això em ve al cap una conversa que vam tenir un dia dinant amb la meva estimada Jana, perquè molts cops no és fàcil complir els teus somnis, ni tan sols intentar-ho.

Aquella tarda d’estiu a Can Rafael, mentre per a dinar menjàvem uns arrossos i compartíem anècdotes que, com sempre, ens arrenquen somriures, va brollar un malestar comú que sentíem: el de voler sortir del convencionalisme sense sentir-se culpable. La Jana vol ser copyrighter, i serà de les millors que hi ha, no en tinc cap mena de dubte. La Júlia, una de les meves millors amigues de l’època universitària, també està surfejant les dificultats de “sobreviure” al no convencionalisme i perseguir el seu somni de ser periodista. I com la Júlia d’altres amigues valentes que tinc, com la Marta i la Marta, que volen dedicar-se al món audiovisual. Jo aspiro a ser una bona periodista d’investigació i conflictes. Cap de nosaltres no vol seguir camins convencionals i això ens duu a estar sotmeses molts cops a comentaris com “quan trobaràs una bona feina?” o “perquè no et dediques a una altra cosa que et permeti viure millor?”.

Amb això no vull dir que per ser “valenta” hagis de sortir-te de l’esquema general sempre. Hi ha moltes persones valentes que tenen altres somnis i lluiten per ells, i també està bé.

El que vull defensar avui és que, rebutjar l’opció aparentment fàcil i convencional molts cops és més difícil del que sembla, ja que implica mantenir-se ferma davant del dubte que de vegades es sembra amb comentaris d’intenció benigna que degoten dins el meu cap dia a dia: “i si no ho aconsegueixes i es fa tard?”. La societat de les presses i el capitalisme ferotge, només preocupat per produir com més i més ràpid millor, ha transformat les nostres ments en màquines anticipatòries i ens ha fet revertir l’escala de valors, ubicant al cim d’aquesta allò que més generi econòmicament. La impaciència no ens permet valorar que hi ha ocasions en les quals el resultat triga més a arribar i la nostra poca tolerància davant la frustració ens impedeix veure que, de vegades, no puguem acceptar que si no surt no passa res.

Potser el problema es troba en el fet que avui dia no hi ha altra cosa vàlida que l’èxit, com si intentar-ho no fos ja una victòria en si mateix. I també que l’èxit es tradueix en diners.

I la veritat és que l’actualitat del món laboral tampoc està per tirar coets: segons l’informe “Joves i emancipació a Catalunya i Europa”, publicat per Comissions Obreres (CCOO), la taxa d’emancipació juvenil marca mínims a Catalunya, amb un 17%. La temporalitat, els salaris baixos i la falta de lloguer social són els principals motius del baix nombre de joves independitzats. En aquesta tessitura, i afegint que cada cop les traves burocràtiques pels autònoms són majors, és més que complex poder sortir endavant de qualsevol de les maneres.

Si bé és cert que de vegades les renúncies que s’han de fer són grosses, el plaer d’aconseguir petites fites i assaborir-les és enorme. I per a mi això també és èxit; l’alegria de cada assoliment, cada encàrrec acabat, cada reportatge publicat. L’altre dia al diari ABC van publicar 5 consells per tenir una vida plena, esmentats per un psiquiatre. Un d’aquests cinc consells era “tenir un projecte o objectiu de vida”, que et dugui a la plenitud i cada dia et faci llevar-te amb ganes, per molt que de vegades faci mandra. Per a mi, aquest consell no pot ser més real ni cert, perquè en moments de la meva vida en què no he tingut molt clar el rumb ni el com, he recordat sempre el perquè.

(Visited 113 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari