Puigdemont profana la memòria d’Argelers

Però qui s’ha cregut que és Carles Puigdemont? La seva frivolitat amb la memòria històrica i amb els símbols de la lluita contra el feixisme denoten un gravíssim analfabetisme polític i una feridora manca de tacte i d’empatia amb els combatents antifranquistes i les víctimes de la Guerra Civil.

Ha decidit presentar-se com a cap de llista de Junts + Puigdemont x Catalunya (J+PxCat) a les eleccions autonòmiques del 12 de maig vinent amb l’objectiu d’esdevenir diputat al Parlament i, si l’aritmètica l’acompanya, repetir com a president de la Generalitat. Per això, ha abandonat la seva confortable residència al golf de Waterloo i s’ha instal·lat a la Catalunya Nord, a prop de la frontera amb Espanya.

Imbuït d’un egocentrisme i d’una mitomania fora de mida, Carles Puigdemont creu que tota la campanya electoral pivota sobre la seva persona, intentant imitar la figura de Francesc Macià, proclamat president de la Generalitat republicana gairebé per aclamació. L’apropiació partidista que ha fet de la vila màrtir d’Elna –símbol de la resistència catalana contra la invasió croada a l’edat mitjana– és repugnant, com ho és la tria d’Argelers com a epicentre dels actes de la campanya electoral de J+PxCat.

La platja d’Argelers va ser l’enorme i infame camp de concentració on el Govern francès va internar més de 100.000 exiliats que es van escapar de les urpes de la sanguinària repressió franquista, just acabada la Guerra Civil. Entre els refugiats hi havia molts catalans –un d’ells, el meu pare–, però també milers de republicans espanyols, de totes les procedències i partits, que van aconseguir passar la frontera i van ser reclosos en aquest infern a l’aire lliure, amb pèssimes condicions de salubritat i infraalimentats. Molts van morir en aquest abominable indret, víctimes de la fam, del fred i de malalties.

Convertint Argelers en un lloc de pelegrinatge per assistir als seus mítings electorals, Carles Puigdemont profana el record de la tragèdia que van patir els 100.000 refugiats de la Segona República que van romandre tancats en aquest camp de concentració. El seu intent d’equiparar l’Espanya democràtica amb el règim dictatorial del general Franco és grotesc, i el simulacre d’identificar el seu exili amb el dels fugitius de la repressió feixista és un insult als enormes patiments que van haver de passar per culpa de la inhumana resposta de les autoritats franceses a la retirada.

L’empanada mental que porta Carles Puigdemont és còsmica. D’un cantó, farà els seus mítings de campanya a Argelers -on hi van romandre internats milers de soldats republicans, comunistes i anarquistes-, evocant la tràgica història d’aquest indret per apropiar-se’n. I, de l’altre, presumeix d’haver-se reunit amb la cúpula de Foment del Treball, desplaçada expressament a Perpinyà per veure’l, quan, situats en el context de la Guerra Civil, haurien estat tots a Burgos, sota la protecció i la tutela del dictador Francisco Franco.

Ha fitxat de número 2 una suposada llumenera de Silicon Valley, la ultraliberal Anna Navarro, que defensa, sense parpellejar, l’ampliació de l’aeroport del Prat -com més gran, millor- i, d’altra banda, es vanagloria d’haver incorporat al projecte de J+PxCat l’associació ecologista Alternativa Verda. Es tracta d’un altre fake, com és habitual en la seva manera de fer: els històrics fundadors del moviment ecologista de Catalunya (Els Verds-Alternativa Verda), els bons amics Santiago Vilanova i Xavier Garcia, han denunciat la usurpació malèvola de les seves sigles i han remarcat que, de cap manera, donen suport a la candidatura que encapçala Carles Puigdemont.

El candidat de J+PxCat, si grates un mica, és la contradicció personificada. Sempre que pot, posa a parir els socialistes, als qui nega el pa i la sal. Però ha fet mans i mànigues perquè la seva esposa, Marcela Topor, cobri un sou indecent de la Diputació de Barcelona, presidida pel PSC, per fer una fantasmagòrica tertúlia en anglès a la televisió pública d’aquest organisme, que té una audiència ridícula.

En comptes d’estar agraït per aquest indecorós regal que li han fet els socialistes a la seva muller, Carles Puigdemont participa, amb molt de gust, en les conspiracions de saló per fer caure Pedro Sánchez, això sí, després de l’aprovació i de l’entrada en vigor de la llei d’amnistia, que espera que el beneficiarà. Els emissaris del PP mantenen contactes regulars amb l’entorn de l’expresident de la Generalitat, en la perspectiva que falqui una majoria parlamentària alternativa, encapçalada per Alberto Núñez Feijóo.

En el nucli dur de Junts hi ha molts nostàlgics dels Pactes del Majestic (1996), quan la vella Convergència va entronitzar José María Aznar a la Moncloa, a canvi d’algunes concessions significatives (supressió dels governs civils, eliminació de la mili obligatòria, millora del finançament autonòmic, més competències pels Mossos…). Carles Puigdemont es deixa estimar i no descarta aquest escenari i la reedició d’uns Pactes del Majestic-2 per portar Alberto Núñez Feijóo a la Moncloa, si els vots de Junts resulten imprescindibles.

Carles Puigdemont no és una persona de fiar i aquest és el seu principal hàndicap polític. Aquesta inconsistència i manca de credibilitat estan incrustats en el seu ADN. Que els ho preguntin als consellers del seu Govern que, seguint les seves instruccions, van anar al seu despatx oficial el 30 de setembre del 2017 -i van acabar a la presó-, mentre ell volava en secret des de Marsella cap a Brussel·les, sense haver-los avisat.

Tenim un candidat de J+PxCat amb vocació de mag i de funambulista. Però la Catalunya del 2024 no necessita un Houdini per governar els nostres destins. Ja fa més de deu anys que la política catalana és un circ i la gent ja està cansada de veure tants pallassos.

(Visited 1.652 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

1 comentari a “Puigdemont profana la memòria d’Argelers”

Feu un comentari