Va dir fa temps el lehendakari Juan José Ibarretxe: “El Poble Basc és un poble major d’edat”. Ho va dir ell, el lehendakari més català que probablement han tingut mai els bascos, el del pla Ibarretxe, que, salvant les distàncies, que no són poques -pretenia preguntar als bascos dues coses: si estaven d’acord a obrir un procés de diàleg amb ETA i si estaven d’acord per iniciar una negociació sobre el “dret a decidir del poble basc”- és el més semblant al procés que han articulat els bascos, i tampoc va arribar a bon port.
Des d’aquest cantó de la història, em crida l’atenció (o no) que la independència no figuri en el sumari electoral basc. Com diria el president Jordi Pujol, per als bascos, això no toca. I és que ells no són de fabular per fabular. Han vist com els catalans van embarrancar amb el procés i han recordat el frustrat pla Ibarretxe i han decidit centrar-se en coses més terrenals, com la sanitat, l’educació, l’habitatge… Clar que ells juguen amb l’avantatge de no haver de demanar un pla de finançament singular, perquè ja tenen el concert econòmic, és a dir, el control dels seus ingressos fiscals. Així, ells poden invertir els esforços a millorar l’autogovern, que proposen ampliar i consolidar.
Arnaldo Otegi guarda en lloc segur els elogis al procés; fa poc parlava d’ell com de “gran lliçó”, i, pragmàtic, ara condueix l’esquerra abertzale per altres derroters. El PNB, pla Ibarretxe al marge, mai es van deixar engalipar per l’extraviat procés. Ells, i no Convergència, van inventar allò del peix al cove. Uns i altres, EH Bildu i PNB destinen totes les seves energies i esforços a guanyar la batalla dels matisos, els primers defensant unes noves maneres de fer política, i els segons mirant de dissuadir als bascos de la temptativa de provar alguna cosa diferent, indicant que el que hi ha ja funciona i que, per tant, millor no canviar-ho. El cas és que les enquestes donen encara un lleuger avantatge al PNB, però els conservadors poden veure pel retrovisor la imatge de Bildu cada dia més nítida, i més a prop. I els socialistes bascos, el PSE, es freguen les mans reincidint en la posició d’àrbitres.
Mentrestant, els catalans, tretze són tretze, es debaten entre els que volen recuperar el referèndum, aquest cop, si pot ser, acordat, i els qui volen passar pàgina d’una vegada per totes. Les enquestes situen al socialista Salvador Illa altra volta guanyador, i sembla que l’efecte Carles Puigdemont relegaria el president Pere Aragonès a la tercera posició. Però encara queden dies pel 12-M, i ja se sap que els dies en política poden ser una eternitat.
La majoria d’edat basca, que reconeixia Ibarretxe fa uns quants anys, situa Catalunya en l’adolescència política?
