No és estrany que algú com Laporta, que reflecteix exclusivament el costat fosc del Barça, i algú com Valdés, que pràcticament s’ha dedicat a exhibir el seu antibarcelonisme des que va perdre les seves facultats sota pals, s’hagin posat d’acord en un minut.

Valdés va marxar del club de la pitjor manera possible, proclamant que el seu únic desig era evitar que el Barça pogués guanyar un sol euro amb el seu traspàs quan el club li va oferir renovar, assegurant-se així un contracte en molt bones condicions a la seva edat, i li va prometre facilitar la seva marxa al Mònaco amb el qual ja tenia un preacord.

El destí li tenia preparat un desenllaç terrible, perquè es va lesionar de gravetat sense tenir contracte amb el club blaugrana i el club francès va decidir no contractar-lo al no haver superat la revisió mèdica. Per avarícia, despit i egoisme ho va perdre absolutament tot.
Tot i això, Josep Maria Bartomeu li va tornar a obrir les portes del Barça uns anys després com a entrenador d’un dels equips estrella del futbol base, de categoria juvenil. El gest, immerescut per a Valdés i d’una generositat inigualable per part de Bartomeu, li va retornar amb un comportament impresentable, despòtic i desajustat respecte dels valors essencials del club fins que degué ser acomiadat.

Valdés va arribar a negar-se a jugar un partit perquè se li creuaven els cables sense tenir en compte la imatge i els compromisos del club. Un desastre i una decepció per a tot el barcelonisme.

El seu retrobament amb el laportisme s’entén com una aliança natural entre dos dels personatges més nefastos de l’entorn fosc del Barça.

La entrada VALDÉS I LAPORTA ES RETROBEN EN EL COSTAT FOSC se publicó primero en El Triangle.

Segons va explicant el mateix Joan Laporta, no obstant això, creu haver trobat una mitja solució gràcies a la seva antiga relació amb Javier Tebas, president de la Lliga de Futbol Professional (LFP), l’organisme davant el qual el candidat guanyador de les eleccions a la presidència del FC Barcelona ha de presentar l’aval corresponent.

Tebas serà, finalment, qui ho analitzi i estudiï abans de donar per bona aquesta garantia explícitament requerida per la llei.

Cal preguntar-se, si com va explicant Laporta, Tebas li permetrà -sempre en el cas que guanyi- prestar un primer aval no pel total de la quantia exigida de 124,6 milions, sinó per una primera quantitat bastant inferior a la necessària, a l’espera que amb el pas del mandat pugui anar guanyant-se el favor de determinades entitats financeres.

Per descomptat, seria una farsa electoral greu, un incompliment flagrant de la normativa, una burla a la llei i un frau que en teoria no hauria de produir-se, molt menys per part de qui governa i ha de fer complir la llei als clubs de futbol com és l’LFP.

Succeeix, no obstant això, que aquesta infracció ja ha passat amb aquests mateixos protagonistes, Javier Tebas i Joan Laporta, quan va prendre possessió del càrrec el 2003, un moment de la història del Barça en el qual Tebas va actuar perversament a favor dels interessos personals seus i de Joan Laporta sent en aquells dies vicepresident de la LFP. Tebas s’estava preparant el terreny per a assaltar la presidència.

El final de la història va ser que el 2003 Laporta va prendre possessió de la presidència sense el requisit legal de presentar un aval pel 15% del pressupost de la temporada 2002-03 com li corresponia fer a la candidatura guanyadora de les eleccions celebrades el 15 de juny de 2003.

D’acord amb els estatuts i la famosa disposició setena de la Llei de l’Esport del 1992 els clubs que no eren societats anònimes com el FC Barcelona havien de presentar, per part de les juntes directives, un aval solidari i mancomunat pel 15% del pressupost ordinari de despeses de la temporada en curs. El juny de 2003, Joan Laporta disposava de deu dies després del 15 de juny per a presentar-l’ho.

Al límit del dia 25 de juny l’aval corresponent no va ser presentat. En el seu lloc es va presentar un aval amb data d’inici de l’1 de juliol de 2003, corresponent a la temporada 2003-04, en cap cas vàlid per a prendre possessió el dia 22 de juny. Els estatuts del FC Barcelona, a més, eren molt clars sobre aquest tema i, de fet, un jutge va reconèixer que des del 15 al 30 de juny Laporta havia complert un dels quatre anys del mandat pel qual va sortir triat.

L’operativa per a burlar la llei va ser la manera en què Javier Tebas va certificar al FC Barcelona la recepció d’un aval en data prèvia al 25 de juny, però sense especificar la data real de la cobertura a partir de l’1 de juliol, és a dir per a la temporada següent.

En la sessió de traspàs de poders per part de la Comissió Gestora tots els implicats van mirar a un altre costat en absència del secretari i sotssecretari de la Gestora, casualment absents aquell dia, tapant una irregularitat que d’haver-se destapat hagués canviat la història del club.

Javier Tebas va actuar des de l’opacitat i la il·legalitat amb la condició de fer-li un favor a Joan Laporta que segurament després es va cobrar.

S’atreviran a fer-ho una altra vegada? Laporta afirma que sí perquè des del seu punt de vista, i els fets ho corroboren, la llei està per a saltar-se-la.

La entrada JOAN LAPORTA VOL REPETIR AMB JAVIER TEBAS LES TRAMPES PER ESCAQUEJAR LA PRESENTACIÓ DE L’AVAL se publicó primero en El Triangle.

Quan es va referir en concret a l’herència de Joan Laporta al final del mandat 2003-2010, saldat amb unes pèrdues superiors als 47 milions d’euros, el periodista de la cadena Jordi Martí va negar per activa i per passiva, però sobretot amb una passió exagerada, aquesta qüestió.

Martí, nerviós, va venir a negar que aquesta fos la liquidació del final del mandat de Laporta com si en això li anés alguna cosa més que el crèdit professional. Amb tal entusiasme que va arribar fins a apostar-se uns sopars, un comentari que Toni Freixa es va prendre de broma per no voler abusar de la situació ni deixar del tot en ridícul al periodista.

Amb paciència, Freixa li va explicar que les pèrdues de més de 80 milions de l’últim exercici de Joan Laporta, 2009-10, que van produir finalment 47 milions negatius en el total del mandat, van ser impugnades per la totalitat dels membres de la directiva de Laporta davant un jutjat. La sentència va ser de desestimació íntegra de la demanda, amb el mateix resultat i elevada a sentència ferma de desestimació en resposta al recurs presentat davant l’Audiència Provincial.

Així i tot, Jordi Martí va persistir en la seva opinió. Freixa va saber aclarir-li que en el judici per l’acció de responsabilitat el que es jutjava no era la liquidació de la temporada, inamovible i cosa jutjada, sinó la responsabilitat a l’efecte de la reposició de les pèrdues. Sovint, afirma Freixa, és el tipus de mentida que a força de repetir-se centenars de vegades en l’entorn mediàtic barcelonista sembla que sigui veritat. Però no ho és.

No està clar que el periodista de la SER admetés els arguments aclaparadors i irrevocables del candidat i advocat, qui a més va afegir que és una obligació de llei per part de la junta entrant sotmetre a votació de l’assemblea les pèrdues de la junta anterior. Mites i llegendes que continuen vius només en l’imaginari periodístic.

La entrada A LA CADENA SER ES POSEN LA SAMARRETA DE LAPORTA se publicó primero en El Triangle.

La entrada OPERACIÓ DE “NETEJA” DELS TUITS MÉS OFENSIUS DE JOAN LAPORTA I ENRIC MASSIP se publicó primero en El Triangle.

L’estratègia, en aparença sorprenent, respon a una radiografia electoral sostinguda per aquest lideratge que tothom atribueix a Joan Laporta i la no menys evident certesa que Víctor Font no podrà, en cap cas, enfrontar-se a ell ni en els debats ni en l’escrutini final. No el guanyaria segons tots els indicis i les seves pròpies enquestes. Per més que les hi ha donat la volta, les enquestes realitzades per Font fa una setmana i que havia promès publicar en un parell de mitjans, Mundo Deportivo i Sport, no han vist finalment la llum perquè els resultats li són del tot insuficients.

Davant aquesta perspectiva, Víctor Font només es planteja un possible escenari en el qual pugui rendibilitzar el seu enorme esforç i inversió en una campanya eterna, iniciada fa més de dos anys i que ha requerit contínues ampliacions de capital per a mantenir-se en la cresta de l’ona. Només s’assegura estar en la següent junta del FC Barcelona si s’enrola en les files de l’“enemic”, pactant una vicepresidència per a ell, algun càrrec directiu per a determinats membres del seu equip i posicions executives en el futur del club per a altres membres amb els quals ja havia pactat condicions i càrrecs en l’organigrama.

La posada en escena aquests últims dies de Víctor Font dona a entendre que ha rebaixat el to bel·ligerant que semblava anava a proposar per a la recta final de campanya contra Joan Laporta i que la seva tàctica i objectiu a partir d’ara no son altres que acostar-se al temari i programa de Toni Freixa, que copia i replica sense rubor, per a restar-li vots i aclarir així la victòria de Joan Laporta.

No es tractaria, per tant, d’una fusió freda, sinó d’un mecanisme calculat per a reforçar aquesta victòria que presumptament ja té assegurada Laporta i de salvació en el cas de Font, la derrota del qual ja anava prenent unes proporcions de daltabaix històric. Tornar a casa sense botí seria un revés inacceptable per a un personatge presumptuós, arrogant i d’una immodèstia llegendària.

El panorama que ara s’obre també reflecteix d’altra banda que han aflorat els nervis en reacció als moviments en l’altre bàndol, fins ara dispers. El vot dels socis que senten un absolut rebuig a la figura de Laporta ha estat pretès des de fa mesos per diferents aventures en les quals s’ha utilitzat i mobilitzat a personatges i precandidats com Jordi Roche, Emili Rousaud, Joan Rosell i fins i tot a Xavi Vilajoana.

Tots aquests moviments, intrigues i experiments van ser teledirigits des d’entorns poderosos del barcelonisme més tradicional i organitzat, aquest gran nucli que en el seu moment es va unir i es va fer fort entorn de la figura de Sandro Rosell, però que després del pas de Josep Maria Bartomeu per la presidència del club s’havia quedat sense líder ni guia.

D’entrada, aquest súper-entorn s’havia desvinculat de l’opció més preparada i treballada, la que de manera natural hauria d’haver heretat aquest aparell com era Toni Freixa, rellevant ex directiu de Rosell entre 2010 i 2015 que, amb visió i encert, es va desvincular de Bartomeu quan se’n va anar Rosell anunciant el daltabaix que venia amb cinc anys d’antelació.

Al contrari, no obstant això, Toni Freixa es va quedar del tot sol i, més que això, sent víctima d’enormes pressions per a reforçar com a segon les altres opcions, cap d’elles (Roche, Rosell, Rousaud o Vilajoana) amb l’estructura i la credibilitat suficients. Com es va poder comprovar fefaentment, el sedàs de les signatures va posar a cadascú en el seu lloc, encara que deixant una mica tocat a Freixa per la senzilla raó que bona part de les seves signatures van anar a parar a aquestes precandidatures sense futur i, en alguns casos com el de Rousaud, irremeiablement condemnades a l’escàndol i la vergonya.

Avui, no obstant això, tot aquest aparell s’ha tornat a concentrar ara a l’entorn de Toni Freixa, l’única opció veritablement oposada a Laporta i molt capaç de treure-li els colors i plantar-li cara. Es tracta d’un volum de socis important i capaç d’arrossegar a altres tants de milers perquè aquest rebuig a Laporta es manifesti unit i sense deixar escapar valuosos vots a favor de Font.

Quan Laporta i Font han detectat que ara existeix un enemic potencialment perillós, i molt possiblement allistat en aquest nou exèrcit de votants per correu (més de 22.000), que s’ha organitzat de forma molt eficaç i en silenci fins a plantar-se a tres setmanes i poc de les eleccions amb un ritme de creixement important. Hi ha molt més partit del que sembla.

La entrada JOAN LAPORTA I VÍCTOR FONT JA TREBALLEN PER UN PACTE se publicó primero en El Triangle.

Per això envien a la guillotina als seus directius, als quals els hi  preparen un guió sense peus ni cap ni ajustat a la veritat perquè expliquin les bondats del passat de Joan Laporta en l’àmbit de la gestió, que no es coneixen.

És clar, tot el que s’explica no se sosté ni respon al drama econòmic que va portar al Barça a la ruïna el 2010 com a resultat d’operacions esbojarrades com Viladecans, Sogecable o Can Rigalt, això sense entrar en els detalls sobre atrocitats de Laporta contra els socis, contra el patrimoni i la caixa del club que donen per a escriure una enciclopèdia.

Des de la candidatura de Joan Laporta afirmen, per exemple, que quan la massa salarial del Barça del 2010 superava fins i tot el desfasament respecte dels ingressos de l’abisme deixat per Bartomeu, era a “conseqüència de les variables per guanyar títols”, donant a entendre que la “culpa” la tenia el balanç esportiu i no la gestió. I es queden tan amples, convençuts d’haver donat una resposta profitosa i definitiva.

En realitat, enganyen, perquè aquella temporada només es va guanyar la Lliga com a títol important i del qual no deriven variables d’impacte en el volum salarial. El club no va guanyar ni la Copa del Rei ni Champions i, a més, en el cas de la Lliga el Barça sempre pressuposta les despeses com a variables, donant per fet que la guanya, és a dir també sense cap efecte financer extra per sortir campió que empitjori o castigui en cap cas la massa salarial com a fet extraordinari. En definitiva, que el Laporta del 2010 va deixar el club pitjor que el Bartomeu del 2020. I negar-ho encara és pitjor.

La entrada LAPORTA VA DEIXAR EL CLUB L’ANY 2010 PITJOR QUE BARTOMEU L’ANY 2020 se publicó primero en El Triangle.

El debat organitzat en un mitjà de comunicació al qual estaven convidats els responsables de futbol de cada candidatura va haver de suspendre’s precisament per falta d’un representant titular de la candidatura de Joan Laporta, ja que, segons sembla, el model del seu Barça es basa exclusivament a esprémer els recursos i el poder que atorga ser president sense preocupar-se massa dels detalls de com pensar a armar una estructura de govern esportiu sensible als problemes del club.

Molt menys li interessa delegar en algú amb carisma i personalitat per al lloc de secretari tècnic de futbol, un càrrec que en definitiva el molestaria si l’ocupa algú amb coneixements, personalitat i opinió a l’hora de fitxar i traspassar. No vol a ningú que en sàpiga més o menys sinó un ninot tipus Éric Abidal com va proposar en 2015, un futbolista retirat i sense cap recorregut que després es va acabar enrolant en les files de Josep Maria Bartomeu. Allí va demostrar la seva insuficiència i falta de caràcter i encert àmpliament.

Ara, a Laporta li interessa un sense nom que li sigui lleial i aplaudeixi tots els tripijocs amb els quals somia aquest candidat si arriba a president. Ja circulen en aquest sentit massa rumors d’agents FIFA de la seva confiança que haurien invertit en el finançament de la campanya caríssima de Joan Laporta sota la promesa de recuperar amb operacions -traspassos- aquesta espècie de bestreta al llarg del primer any de mandat.

El que vol dir que Joan Laporta pot ser que acabi no presentant a cap tècnic o especialista o acabi decidint-se per un de segona o tercera fila. Serà aquesta àrea del club la que conduirà personalment. Li sedueix la idea de tornar a fitxar futbolistes com Keirrison i Henrique, operacions abarrotades de comissionistes, o com Zlatan Ibrahimovic el 2009, amb milionaris percentatges a favor del seu agent Mino Raiola. 

Ja s’ha negat a contractar a cost zero a Eric Garcia, jugador del Manchester City perquè, precisament, es tracta d’un futbolista de casa, amortitzat, jove i de manteniment molt sostenible. Laporta els prefereix estrangers, de més edat, cars i sense que el talent per a jugar a futbol sigui precisament la seva qualitat més atractiva.

El mateix passa amb la candidatura de Víctor Font, que finalment no ha pogut presentar ni comptar amb cap de les seves reiterades promeses, Xavi Hernández i Jordi Cruyff, dos exjugadors que han desmentit fins i tot que estiguin disposats a venir al club ni que es doni el cas que Víctor Font guanyi les eleccions. Així i tot, Font els manté en el seu possible organigrama sense que, com ha passat ara, hagi estat possible participar en un debat sobre l’àmbit esportiu. 

La única candidatura que l’ha presentat i el té és la de Toni Freixa, en la persona de Lluís Carreras, un tècnic reconegut i de nivell format a la Masia.

La entrada FRUSTRAT DEBAT SOBRE EL FUTUR FUTBOLÍSTIC DEL BARÇA PER MANCA DE TÈCNICS se publicó primero en El Triangle.

Els tres personatges, Xavier Sala Martín, Enric Masip i Pilar Rahola, responen a aquest perfil de laportistes que borden i mosseguen compulsivament quan l’amo fa petar els dits. Reconeixent que estan ben entrenats, ahir es van llançar sobre Toni Freixa en diferents onades per a mentir, faltar al respecte, intentar ridiculitzar i humiliar al candidat que, com Toni Freixa, va remuntant posicions. No importa el com, via lliure a la metodologia de la injúria i l’ultratge amb tal de sumar un like i de guanyar-se les riotes dels seus, això sí sense un sol argument electoral o barcelonista.

El circ de tres pistes en el qual actuen està dominat per aquesta desagradable sensació del totalitarisme, especialment pel que fa a l’àmbit polític i ideològic en el qual Pilar Rahola, que ni és sòcia, no admet ni tolera la llibertat ni la veritable independència de les persones, que són moltes, que no han convertit l’independentisme català en la seva particular ganga professional. 

Rahola és una laportista fanàtica sense més explicació que la de la seva relació personal i la seva descarada lleialtat cap a un expresident del Barça que en 23 anys de viure del Barça no ha donat la menor mostra de demòcrata, que s’ha aprofitat del càrrec, que li deu diners al club, que el va deixar sense participació social, que va enganyar els socis i que el va arruïnar com tornarà a fer-ho irremeiablement si gana. Un expresident com Laporta que entre les Rahola, els Puigdemont, els Pujol, els Maciá Alavedra, narcotràficants de renom, agents FIFA sense escrúpols, magnats del porno, dictadors sanguinaris i una premsa pusil·lànime i corrupta, el seu veritable entorn, continua semblant un ciutadà de fiar.

No fa falta descobrir ara el rufianisme de Xavier Sala i Martín, que no era ni soci del Barça quan Laporta va sortir elegit president del Barça el 2003, que va haver d’esperar a tenir un any d’antiguitat per a ser nomenat president de la comissió econòmica primer i tresorer després, és a dir màxim responsable del daltabaix econòmic i dels tripijocs freqüents del mandat de Joan Laporta, una veritable enciclopèdia de despropòsits financers, opacitat i pèrdues. 

El professor, presumptament capacitat per a portar els comptes del club, només es va equivocar de 90 milions d’euros de dèficit en la presentació dels seus comptes de la temporada 2009-10, un ridícul històric, de vergonya, que només algú amb una cara dura com la seva i la dels seus companyons Joan Laporta i Joan Oliver, corresponsables de gastar-se 47 milions que el Barça no tenia, repetirien destruint un altre club, el Reus, fins a fer-lo desaparèixer perquè, evidentment, no disposava dels recursos i la resistència del Barça.

Què dir, finalment, d’Enric Masip, un exjugador sense cap altre talent fora de la pista d’handbol que el d’amagar sota la seva pinta de guardaespatlles el seu veritable i trist paper d’escuder desmemoriat, ignorant i noi per a tot. Laporta el va adoptar com a membre de la seva guàrdia de corps per a festes i operacions en les quals sempre queda bé un xofer d’esquenes amples. El seu problema va ser perdre el contracte cent vegades per sobre de la seva capacitat tècnica i de treball en el staff de l’equip d’handbol quan Laporta va deixar de ser president. Des de llavors pidola i somia amb la volta al Barça de Laporta sense sospitar que si guanya continuarà sent com ara un xofer mal pagat. Tot això no està a Twitter, sinó en la vida real.

La entrada UN TRIDENT DE MALSON PER A LA GUERRA DE TWITTER se publicó primero en El Triangle.

No deixa de ser una bona notícia, tant per la positiva reflexió que aquest retorn suposa per a la Masia com pel fet que la línia de defensa del Barça flaqueja a causa de la lesió de Gerard Piqué, de gravetat, com per la recuperació impossible d’Umtiti, el mal moment de Lenglet i la joventut d’Araujo i d’Òscar Mingueza que, no obstant això, ja han aconseguit fer-se amb un lloc en el primer equip i haver demostrat les seves qualitats en moments extraordinàriament difícils.

El jugador del City, que queda lliure el 30 de juny pròxim, ha manifestat al club la seva voluntat de tornar al Camp Nou i ha rebutjat ofertes de l’equip de Manchester i d’altres clubs, un desig plasmat en un preacord que avui sens falta ha de validar, rebutjar o posposar perillosament la Comissió Gestora.

Consultats els candidats, resulta que Joan Laporta ha amenaçat a Carles Tusquets amb emprendre accions legals en contra seva si aprova el fitxatge del jugador, sigui per a la seva incorporació immediata o perquè vingui a partir del dia 1 de juliol pròxim. Laporta esgrimeix, amb un dictamen del seu equip jurídic, que la Gestora no posseeix ni molt menys atribucions per a realitzar que el seria, del tot discutible, un acte de disposició per sobre de les seves funcions de provisionalitat, limitades al manteniment de les pròpies i essencials activitats del club. 

Ho és fitxar un jugador en plena temporada demanat per l’entrenador i aprovat per la secretaria tècnica a més de ser una necessitat clamorosa des del punt de vista futbolístic? Per a Laporta, evidentment no, perquè es veu president i perquè té altres plans per a aquesta posició, una operació indubtablement més cara i per descomptat deixada en mans d’agents de jugadors amb unes comissions més que generoses. Per aquests motius s’hi oposa. 

Víctor Font aposta per fitxar-lo ara mateix i compensar al City amb una quantitat de traspàs d’entre 8 i 9 milions per quatre mesos que queden de temporada. Font vol, d’aquesta manera, compensar a Koeman per haver-lo repudiat i maltractat públicament quan el club va anunciar el seu fitxatge.

Toni Freixa, per part seva, li ha preguntat públicament a Font si està cuidant dels interessos del Barça o del City del seu amic Ferran Soriano. Freixa ha estat clar en aquest sentit: no vol que el Barça pagui per un jugador que ja era seu, però sí que cal lligar-lo ara per a poder disposar d’ell la pròxima temporada gratis. Una vegada signat el contracte, és a dir quan tingui constància que perd definitivament al jugador, proposar al club de Guardiola –que només l’ha utilitzat en tot just tres partits aquesta temporada com a càstig- una compensació que a penes contempli el màxim dels drets de formació que va cobrar el Barça en el seu moment, ja que el City se’l va emportar gratis amb un canvi de residència. La quantitat no supera els dos milions d’euros. Seria una solució assumible, ja que els comptes no permeten cap dispendi.

La entrada JOAN LAPORTA AMENAÇA CARLES TUSQUETS AMB FER-LO FORA SI FITXA ÈRIC GARCÍA se publicó primero en El Triangle.

Això per no parlar de la revenda d’entrades assignades per la UEFA al FC Barcelona que van a anar a parar a afeccionats i seguidors del Arsenal i del Manchester United. Aquell negoci va fer rics a uns quants.

Tal va a ser el descontrol que el propi fill del president Joan Laporta anava per món amb un talonari d’entrades repartint entre els seus amics de classe. Qué no farien els grans que, a més, van regalar a dojo paquets de localitats que incloïen viatge en avió, desplaçaments i hotels. Fins i tot es va perdre el rastre de dos avions preparats per viatjar a París carregats d’invitats que, a última hora, no van enlairar-se malgrat haver estar contractats i pagats. Efectivament hi va haver pastilles de l’estadi buides a la zona del Barça i d’altres ocupades, també a Roma, per seguidors dels equips rivals.

De com es va enredar al propis socis del FC Barcelona, en ambdós casos es tracta de cròniques escandaloses començant perquè molts dels que van tenir el privilegi de ser convidats per Joan Laporta i els seus directius favorits no eren ni siquiera socis per la senzilla raó de que no era requisit.

Al 2006 el club decidir que el RACC, llavors partner del club en matèria de viatges, fes el repartiment d’entrades a través de les seves oficines. Però, només es van posar al repartiment molt poques entrades provocant malestar i greus incidents a més de milers de protestes contra la Junta. Espectacle trist i lamentable de cues davant de les oficines del RACC que va compartir amb milers de socis, decebuts, la mateixa indignació i acusacions contra Laporta i el seu menyspreu cap els socis.

Es calcula que un percentatge molt elevat dels barcelonistes presents a París ho van fer gràcies als seus contactes familiars o de negocis amb directius i alts càrrecs de l’època.

Quan l’equip va arribar tres anys desprès a la final de Roma, el 2009, a Roma, el monumental engany encara va ser més indecent a partir de que es va generar un procés de sorteig entre els demandants d’entrades que devien omplir prèviament un formulari on line.

L’escàndol va esclatar quan faltaven hores només per tancar aquest procés d’inscripció i el club va decidir ampliar en unes hores la possibilitat de fer-ho. Per què? En base a quina normativa i després d’haver anunciat tot un procediment?

Com es va sospitar quan, de cop, a l’últim quart d’hora de partit es van canviar les regles de joc, van ser els darrers en apuntar-se, tots aquells que van ser informats de la pròrroga, els afortunats del ‘sorteig’ que es va fer.

Per acabar de confirmar la dimensió de l’escàndol el propi Síndic del Soci va admetre el frau del procés encara que va decidir no actuar perquè li va semblar molt complicat anul·lar i tornar a fer el sorteig.

El club, a més, va gastar una milionada en comprar entrades a la Federació Italiana per atendre compromisos personals del president, localitats VIP amb viatge i allotjament de regal.

Es possible, fins i tot, que molts dels socis que van quedar fora encara el vulguin votar perquè Laporta torni a fer de les seves? Pot ser sí…

La entrada NOMÉS AMICS I FAMILIARS A LES FINALS DE PARIS I ROMA se publicó primero en El Triangle.

Encara que en aquell moment, el PSC governava a nivell municipal sota el poder de l’alcalde Jordi Hereu, el Barça va aconseguir que, sorprenentment, el grup de CiU amb Xavier Trias al capdavant, i el grup d’ERC acceptessin la pitjor de les condicions -per al Barça- de la seva històrica pretensió de renovar el Camp Nou i potenciar i donar valor als seus terrenys urbans, encara avui d’una magnitud i potencial excepcionals.

Va ser el resultat d’una fosca i misteriosa negociació sobre la qual es van projectar interessos especulatius i immobiliaris plens d’ombres i d’enigmes. D’una altra manera no s’hauria portat amb tant de secret una destrossa urbanística en la qual els veïns de les Corts van ser ignorats i desagreujats. Els mateixos veïns que Laporta havia convertit en els seus còmplices per a lluitar contra el projecte Barça 2000 de Josep Lluís Núñez, de molt menor impacte i de millores veïnals substancials.

Nou anys després Joan Laporta no sols els aixafava sota una sabatada municipal totalitària i inacceptable per al barri, sinó que també ignorava als seus propis socis del FC Barcelona. Laporta va arribar a signar el regal de la pràctica totalitat dels seus terrenys de les Corts sense que aquest acord passes ni tan sols per l’assemblea de socis.

Joan Laporta i Jordi Hereu van convocar finalment a la premsa, gairebé per sorpresa, per a subscriure un conveni desastrós que es va vendre com la promesa de transformació del territori blaugrana de les Corts i el càlcul que amb les rendes dels pisos que s’anaven a construir e la zona del Miniestadi haurien de sufragar-se el projecte Foster i un nou Palau Blaugrana.

Fruit de l’acord, el Barça aconseguia 78.000 m² de sostre per a habitatge lliure, 4.000 m² d’ús comercial i terciari i 15.000m2 per a construir un hotel.

A canvi, la directiva blaugrana cedia 52.000 m² de sostre destinat a pisos protegits, la construcció d’un centre cívic per al barri, el cost de la urbanització de la totalitat del sòl afectat per la modificació del Pla General Metropolità i dels carrers del Campus Sud, així com el dipòsit de 30 milions d’euros amb els quals l’administració respondria, si calia amb expropiacions, de les 7,06 hectàrees que es perdien d’equipament esportiu de les Corts per a reubicar-les en el terme municipal de Montcada i Reixach.

Es compensava d’aquesta manera la superfície d’equipament esportiu en l’àmbit de l’àrea metropolitana de Barcelona.

L’acord va deslligar el conflicte amb les associacions veïnals, que van continuar manifestant la seva total oposició per considerar el trasllat de l’equipament com un ‘truc’ socialment inacceptable.

El barri incorporava, segons l’informe municipal, zones verdes, una escola, un institut, un centre pre-escolar, un CAP, una residència per a majors, un centre de dia i un pavelló amb piscina, a més d’un número aproximat de més d’un miler d’habitatges del número total dels quals no menys del 50% seran pisos protegits.

Així ho van acordar prèviament a la presentació que van fer l’alcalde de Barcelona i el president del FC Barcelona amb els tres grups municipals PSC, CIU i ERC que van donar llum verda política al projecte. Tant PP com Iniciativa, que era soci del Govern, no van subscriure el pacte.

Però els comptes no li sortien al Barça amb els preus més o menys definits i el pressupost inicial del projecte Foster (240 milions), un nou Palau (72 milions), les despeses d’urbanització (5 milions) i el cost dels terrenys de Montcada (30 milions9. Segons el propi director general Joan Oliver la plusvàlua de l’operació de les Corts es xifrava en uns 150 o 200 milions, això després d’invertir 80 milions mínim en la preparació dels terrenys, les contraprestacions amb el barri i això, com es pretenia, sense invertir el que fes falta com a promotor per a obtenir un major benefici del que sens dubte era un ‘pelotazo’ a benefici no se sabia de qui. El soci, el Barça, els veïns i la ciutat segur que no. Les Corts no hauria pogut digerir un miler més de famílies, molt menys amb les poques infraestructures socials contemplades.

El projecte i la MPGM van seguir endavant fins a la seva aprovació definitiva poc abans de 2010. La següent junta presidida per Sandro Rosell va aconseguir frenar aquesta monstruositat teixida entre el FC Barcelona, PSC, CiU i ERC.

La entrada LA RUÏNA I EL ‘PELOTAZO’ DEL PROJECTE FOSTER se publicó primero en El Triangle.

Entre altres motius de sobres coneguts, uns mesos abans d’entrar al club s’havia encarregat de popularitzar-se per un comentari seu que per descomptat no va agradar massa als milers de barcelonistes de fora de Catalunya ni tampoc a determinats sectors de la societat catalana però que per descomptat va complaure a Joan Laporta, per no dir que va ser la típica fanfarronada que li va decidir a fitxar-lo com a director general. “Els espanyols són xoriços pel fet de ser espanyols”, va dir en una tertúlia de ràdio quan ja treballava per al club a Nova York. Clar que llavors, segons constava i proclamava, Laporta era independentista radical. No com ara que s’ha creat un personatge de candidat despullat de qualsevol ideologia sobiranista. I hi ha qui li ho creu.

A la directiva, el seu altre company desbocat -depenent del dia i de les seves dosis d’autocontrol- va ser Albert Perrín, protagonista també d’episodis tan destacats com un encreuament d’impressions molt ‘calent’ a Catalunya Ràdio on havia acudit acompanyant a un altre membre de la junta, Jaume Ferrer, al programa Els Millors Anys de la Nostra Vida. Mentre es desenvolupava l’entrevista va arribar un dels tertulians del programa, Toni Freixa, al qual Perrín es va dirigir amb un intent de sarcasme, patètic segons els testimoniatges. “Ho sento -li va dir a Toni Freixa-, haureu d’esperar a entrar en el club. Hem guanyat, tu estàs fora i jo dins, ho sento”. La reacció de Freixa va ser interrogar-li, vist el seu estat, sobre si necessitava alguna infusió relaxant “perquè et veig nerviós, tranquil·litza’t”. En aquest moment, va explotar l’autèntic Perrín, al qual tant aprecia el president Laporta, per a respondre amb una frase molt fora de to, però molt pròpia del seu entorn directiu. “A mi el que m’agrada és que me la xuclin!”. Els presents es van quedar atònits i Toni Freixa li va respondre amb una altra pregunta, tranquil, però ja en un clima d’una certa tensió: “Però pagant tu, o amb la targeta del club?”. Irritat, Perrín va ser conduït a la porta repetint això de “jo estic dins i tu estàs fora”.

En un altre moment del seu escandalós i llibertí pas pel Barça, amb motiu d’un desplaçament a Polònia (Cracòvia) amb el primer equip, l’expedició directiva va ser convidada a visitar el camp d’extermini nazi d’Auschwitz, a pocs quilòmetres de la capital polonesa. “Aquí és on cremen periodistes?”, va ser el comentari jocós d’Albert Perrín, incapaç de demostrar el més mínim respecte ni per la premsa ni per la memòria dels milers de víctimes de l’Holocaust que van ser assassinades en aquest camp de concentració, on s’han conservat les cambres de gas, els forns crematoris i fins i tot el pèl, les maletes i les pròtesis dels últims trens de jueus que van arribar a Auschwitz. A Perrín, aquest entorn li va despertar el sentit de l’humor.

Per afegir només un nom més a aquesta petita però representativa col·lecció dels homes del president emèrit convé recordar que qui avui és el seu cap de premsa, Alex Santos, periodista vinculat històricament a l’agència EFE, va ser el seu còmplice més entregat entre la premsa durant anys i el més agosarat servidor de la seva causa en el vot de censura de 2008. Tant que va protagonitzar un fet inèdit com va ser vulnerar la jornada reflexió amb la difusió d’una entrevista, com no, de Joan Laporta, el dia abans de la votació. Una infracció ètica i d’agressió a l’esperit democràtic i de respecte a les regles del joc. Decebedor, sens dubte, encara que en la línia d’una actuació col·laboracionista personal amb l’ús i la manipulació indegudes d’un mitjà de comunicació que com a agència estatal d’informació ha d’aparentar ser neutral i respectuós amb les normes més elementals d’un acte social com són unes eleccions. Tretze anys després continuen junts desafiant qualsevol model democràtic i de respecte als socis.

La entrada ELS HOMES DEL PRESIDENT (EMÈRIT) se publicó primero en El Triangle.

Per a canviar d’alguna forma aquest efecte contradictori del 60% dels socis en contra va organitzar un dels seus números de circ com va ser incloure en l’assemblea ordinària de l’exercici 2007-08 una espècie de referèndum, vinculant, entre els socis compromissaris. Volia un percentatge al seu favor i va proposar el que va anomenar una espècie d’acte de ratificació en el qual va venir a posar el seu càrrec en mans de l’assemblea. 

Com és possible suposar aquella assemblea va acabar convertida en un exemple d’opacitat, de falta d’esperit democràtic i de manipulació de l’òrgan sobirà de club.

Joan Laporta va emprar tots els trucs al seu abast i els privilegis i avantatges del poder per a aquest número de ficció en ple mes d’agost, exactament en el dia de l’estiu que assegurava una menor participació, en plena època estiuenca i sota una calor de justícia, propia de l’estació.

No obstant això, sorprenentment, l’afluència de compromissaris, que van omplir el Palau en un número superior a qualsevol altra assemblea de Laporta va provocar que a l’hora de la veritat el control i la identificació dels socis compromissaris es relaxés prou com perquè entressin aquelles persones que portessin simplement un adhesiu que així ho indiqués. Va ser una sorpresa que poc després de les set de la tarda s’aconseguís la xifra rodona de 1.000 socis compromissaris, moment que es va aprofitar per a realitzar la consulta en qüestió.

Així i tot, es va moure aquest punt de l’ordre del dia del setè lloc al quart per a aprofitar aquesta inesperada i massiva participació sobre les sis de la tarda. La votació que el president havia qualificat com a vinculant sobre la seva continuïtat es va avançar abans que el cansament comencés a causar baixes entre els assistents.

La junta directiva ja havia advertit que no es votaria d’una altra manera que no fos a mà alçada amb les cartolines de colors (blau per al SÍ i vermelles per al NO), negant-se, malgrat que algunes plataformes i socis havien demanat transparència i vot secret per a una qüestió tan important i decisiva com la que es plantejava.

Va arribar el gran moment, finalment resolt enmig d’una gran confusió. Després d’haver-se aixecat les cartolines per al ‘Sí’ i el ‘No’, la majoria dels socis presents, inclosa la taula de presidència, van percebre que a simple vista no sols no s’havia produït una victòria aclaparadora del ‘Sí’, sinó que les vermelles clarament havien empatat amb les blaves. Aquesta va ser la impressió visual generalitzada. 

Ràpidament va arribar el desmentiment oficial del recompte manual amb un resultat de 56% a favor de la continuïtat de Laporta en el càrrec i 40% en contra. Un estrany silenci i no pocs murmuris van deixar pas a l’anunci de la mesa, que va donar per finalitzat aquest punt de l’ordre del dia. La sensació que va surar en el Palau Blaugrana va ser que no havia canviat molt l’elevat percentatge de rebuig social cap al president, reflectit en les mocadorades dels últims partits i en el vot de censura, però amb una evident concessió i suport al projecte d’equip proposat per Josep Guardiola.

Immediatament d’anunciar-se l’oficialitat del resultat, 400 socis es van aixecar en massa dels seus seients i es van donar a la fugida, corrent com qui diu, deixant l’assistència a l’assemblea en la mitjana habitual de les assemblees celebrades anteriorment en les mateixes dates. Procedència? Identitat? Mai se sabrà si aquesta sobre assistència, sorprenent, la va facilitar l’ús d’adhesius per a tots i si aquest avançament imprevist de la votació va respondre a les cares avorrides i de ganes de marxar-ne de la sala que Laporta va començar a detectar a les dues hores de tediosa assemblea.

La sospita d’haver manipulat l’assemblea escandalosament només es va reflectir en alguns mitjans mentre que la resta va ocultar com gairebé sempre aquests trets i senyals de signe antidemocràtic i absolutament reprovables. Després estaven les certeses, perquè mentre la resta dels punts de l’assemblea es van resoldre com és preceptiu amb un torn previ de preguntes dels compromissaris, la votació sobre si Laporta havia de seguir en el seu lloc es va inserir a correcuita sense que ningú pogués dir ni piu. Una altra vergonyosa decisió, totalitària i contrària al reglament, que afegir a la història d’un president que per alguna cosa ja es coneix com el president emèrit.

La entrada ASSEMBLEA AMB DOBLE FONS se publicó primero en El Triangle.

Tot va començar en un Gamper, després de finalitzar una tarda-nit de partit d’estiu, quan, sorprenentment, testimonis presencials veuen aparèixer sobre el terreny de joc nens d’entre 8 i 12 anys que venien de celebrar a l’interior de la llotja l’aniversari d’un d’ells. Com l’homenatjat era el fill del president Joan Laporta les recomanacions dels empleats responsables del manteniment i cura de la gespa no es respectaven. Ningú se sentia amb l’autoritat suficient per a evitar la invasió.

El grup de xavals va anar ocupant terreny, jugant sobre l’herba, saltant i corrent, tant en les àrees com en els laterals i en el centre del camp sota la preocupada vigilància de la brigada de manteniment que, de manera acurada i professional, intentava reparar pam a pam els desperfectes de la gespa després del partit disputat pel Barça davant Boca Júniors uns minuts abans. Encara que la incidència, mai vista, es va produir una vegada el públic va haver abandonat les graderies del Camp Nou i finalitzades les rodes de premsa a la zona mixta, quan a l’estadi a penes quedaven els operaris imprescindibles per a la retirada dels elements mòbils de logística, tant de funcionament de l’estadi com de cables i material per a la retransmissió televisiva, algú va gravar en vídeo l’escena i els detalls. Un vídeo de denúncia que va donar voltes per les redaccions sense que gairebé ningú s’atrevís ni a comentar-lo. La premsa fan de Laporta o sotmesa a Laporta sempre ha callat, igual que ara per no perdre els privilegis.

El cas és que la gespa havia estat estrenada només uns dies abans enfront del Wisla Cracòvia polonès, al partit d’anada de la prèvia de la Champions League. Estava, per tant, tendre, encara sotmès a vigilància intensiva a causa de la forta calor estival i dels problemes endèmics del Camp Nou per a mantenir l’herba en perfecte estat.

Prèviament s’havia detectat una primera ocupació de la llotja, sorollosa i alegre, per part d’una petita multitud infantil que als pocs minuts va desaparèixer per a reproduir-se primer de manera tímida i després ja multitudinàriament més a baix dins el túnel de sortida de vestuaris a la gespa del Camp Nou.

L’explicació, confirmada després, responia al fet que la festa havia començat a la llotja, després del partit, amb pastís, canapès i un generós servei d’àpats que, seguint instruccions de la direcció general del club, no tenia més limiti que la fam dels convidats a la llotja. És a dir que es cuinava i servia mentre hi hagués apetit. Les vetllades a la llotja d’aquesta època es van tornar interminables.

Les festes infantils es van reproduir durant bastant de temps sempre amb càrrec als comptes del club i sempre amb el mateix guió. Els grans divertint-se en la zona de llotja i els nens a baix, trepitjant i rondant pel Camp Nou al mateix temps que impedint lògicament el treball de recuperació i cura de la gespa. Dubtes? Cap, perquè sempre sonava, estrident, el tradicional ‘aniversari feliç’. Sovint, a més, quan algun operari es cansava de la interrupció i de la molèstia, posava en marxa els aspersors fallidament perquè en lloc de desallotjar el terreny de joc els xavals aprofitaven per a refrescar-se i amb els seus partidets, espatllant una mica més el sagrat terreny de joc.

Que es celebressin les festes d’aniversaris dels fills del president i d’altres directius no era l’únic privilegi. Quan hi havia presentacions de jugadors, per exemple, els acabats de fitxar havien d’atendre obligadament a aquests i als seus amics per a aconseguir autògrafs mentre centenars de nens havien de seguir els actes des de la graderia sense possibilitat cap d’aconseguir estar prop d’algun crack.

De les festes dels pares al Camp Nou, fora en dia de partit o no, existeix constància també encara que no visual, es clar.

La entrada ELS MILLORS ANIVERSARIS se publicó primero en El Triangle.

Un any abans, no obstant això, s’havia produït un episodi fins i tot més definitori de la necessitat de Joan Laporta de protegir la figura de Franco, el dictador, el qual hauria estat un pas intolerable per al seu entorn familiar com ho va ser impedir que el FC Barcelona li retirés les dues distincions imposades al ‘Caudillo’ al llarg de la complexa relació del club blaugrana amb el govern franquista.

A petició de la Plataforma d´Amics de Josep Suñol i aquest setmanari, El Triangle, van plantejar al club que retirés els honors al dictador. Se suposava que, 28 anys després de la mort de Franco, el president amb una major predisposició a corregir la història d’uns fets tan impropis i prescindibles per a una institució com el FC Barcelona, refugi del palpitar i el sentiment catalanista des del 1940 fins a la restauració de la democràcia, seria Joan Laporta. Després de sortir guanyador en les eleccions de 2003 ningú abans havia exhibit un tarannà, com ell mateix es definia, tan catalanista i sense complexos.

Va resultar, no obstant això, que la decisió sobre si el club esborrava amb ostentació aquesta imatge popularment tan rebutjable, va ser derivada per part de la directiva a un Consell de Notables del Barcelona, ideat per Joan Laporta i format per una quinzena d’intel·lectuals, els quals, la van rebutjar al·ludint i justificant que es tractava d’una imposició “en una situació no democràtica”.

El mateix Laporta va expressar llavors que “no es pot retirar la insígnia a Franco perquè no figura en els llibres d’actes i perquè el Barça va ser pressionat per a donar-la-hi”. Va preferir no irritar a la seva família o simplement respectar aquesta part de la història barcelonista, oposada en principi a la seva aparent ideologia republicana i sobiranista, però que consta com un acte de ratificació a la bona relació mantinguda en el seu moment entre el Barça i Francisco Franco i respectada per Laporta.

Més encara quan, anys més tard, al febrer de 2019, és a dir 16 anys més tard, la directiva de Josep Maria Bartomeu va decidir retirar les medalles al dictador, no se sap si exactament com a resposta a la pulsió democràtica d’un president més aviat poc dau a relacionar la política amb el Barça. Ho va fer en un comunicat on constava que la junta directiva del FC Barcelona havia acordat deixar sense efecte les distincions atorgades al general Francisco Franco en 1971 i 1974 i tots els efectes honorífics vinculats al seu lliurament, “un acord que haurà de ser ratificat pels socis en la pròxima assemblea de compromissaris. Hem pres aquesta decisió després de revisar el cas documentalment”, va explicar un portaveu recordant que aquest cas s’arrossegava des que va ser plantejat inicialment en 2003 i posteriorment en diferents moments des de feia uns anys.

En 1971, el Barça va atorgar al general Franco la medalla d’or commemorativa de la inauguració del Palau Blaugrana. En 1974, l’entitat blaugrana li va concedir la medalla d’or commemorativa de les noces de platí del club, “obligada per una norma no escrita que implicava que les distincions de nova creació” sempre es devien que atorgar per primera vegada a Francisco Franco. 

El club va aclarir que en aquest segon cas, el Barça havia atorgat per primera vegada la medalla d’or del club, de nova creació, a la penya barcelonista de Manresa, com a organitzadora de la primera reunió de penyes barcelonistes a Montserrat.

L’Assemblea de Compromissaris d’octubre d’aquest mateix any va confirmar de manera gairebé unànime la retirada de les distincions honorífiques al general Franco. De 701 compromissaris acreditats en el moment de la votació de la proposta, 671 van votar a favor, 2 en contra i 7 en blanc

Va ser el quart punt de l’ordre del dia segons el qual l’Assemblea havia de ratificar l’acord de la Junta Directiva de l’11 de febrer de 2019 que va deixar sense efecte les distincions atorgades al general Francisco Franco els anys 1951, 1971 i 1974, i tots els efectes honorífics vinculats al seu lliurament.

Cal recordar que la Junta Directiva va prendre aquella decisió d’acord amb el compromís assumit davant l’Assemblea de Compromissaris de revisar novament el cas, a partir d’una rigorosa anàlisi històrica i documental. En els anys anteriors, la retirada formal d’aquestes medalles havia estat una demanda periòdica per part de molts socis a través dels diferents canals del Club.

En 1951 el llavors president, Agustí Montal Galobart, va lliurar la seva insígnia d’or i brillants a Francisco Franco en el transcurs de la final de Copa disputada contra la Real Sociedad. Posteriorment, la Junta Directiva de l’època va acordar la reposició de la insígnia al president Montal.

En 1971 la Junta Directiva va atorgar al general Franco la medalla d’or commemorativa de la inauguració del Palau Blaugrana.

Finalment, en 1974 li va atorgar la medalla d’or commemorativa de les noces de platí del Club, obligada per la norma no escrita que implicava que les distincions de nova creació sempre havien d’atorgar-se per primera vegada a Francisco Franco. En aquest cas, el FC Barcelona havia atorgat per primera vegada la medalla d’or del Club, de nova creació, a la Penya Blaugrana de Manresa, com a organitzadora de la primera trobada de penyes barcelonistes a Montserrat. A requeriment de les autoritats de l’època, el Club va crear una nova medalla que es va lliurar a Franco una setmana després dels actes de Manresa.

En qualsevol cas, el president que es va negar a fer-lo va ser Joan Laporta per raons que tampoc són cap misteri. Perquè li convenia en aquell moment i perquè després estava per a altres prioritats com aprofitar el seu temps en el Barça per a qüestions lucratives i negocis personals. Una manera, també, de passar a la història.

La entrada FRANCO, NI ES TOCA se publicó primero en El Triangle.

Malgrat les mostres personals de solidaritat i simpaties cap a  Wangchen, el club no va fer esment ni va tenir interès a projectar cap a l’exterior un gest de tal calibre, la qual cosa es va interpretar per descomptat com la voluntat del club de no pertorbar les seves bones relacions ‘xineses’ tant per la imatge dels seus patrocinadors com pels propis negocis que el Barça manté en aquell país, on s’explota comercialment una pàgina web oficial del FC Barcelona en xinès. 

La personalitat captivadora de Wangchen, monjo director de la Casa del Tibet a Barcelona i home de confiança del Dalai Lama, va causar un profund impacte en tota la directiva i convidats, encantats de saludar i conversar amb ell, transmetent-li a més les seves simpaties per la causa de la llibertat tibetana que tant ha defensat. Banderes del Tibet, que curiosament dibuixa franges de color blaugrana convergents en un gran sol central, van aparèixer en algunes zones de l’estadi durant el partit Barcelona-Valladolid, així com una pancarta que demanava acabar amb el ‘genocidi’ xinès al Tibet -que va ser retirada en la primera part- coincidint amb aquesta visita tan significativa. 

Segons va transcendir va ser va rebre també per part del president Joan Laporta amb reiterades mostres d’ànim i de suport als ideals de llibertat tibetans, acceptant de  Wangchen un llibre, ‘L’Art de la Felicitat’, signat pel Dalai Lama en persona, així com una bandera tibetana. Laporta es va posar també el ‘kata’, peça blanca al voltant del coll que li va ser oferta en senyal de respecte.

Al marge d’aquestes mostres de simpatia personals i promeses de futura col·laboració, el suport institucional no ha anat més enllà, perquè el propi club s’ha reservat, amb tota la discreció possible, de publicar en els seus mitjans oficials cap informació respecte d’aquesta visita tan especial i d’un gest que el propi  Wangchen ha qualificat de “valent”. De fet, el departament de protocol del FC Barcelona no va incloure la presència de Wangchen en la llista de convidats oficials a la llotja. 

Aquesta directiva manté oberta una expectativa permanent de negocis amb la Xina, on el Barça va disputar dos partits l’estiu passat, a més d’un portal web i un passat en el qual a punt va estar de lluir Pequín’08 com  sponsor de la samarreta. El mateix president blaugrana, acompanyat dels vicepresidents Ferran Soriano i Marc  Ingla, van viatjar a Pequín per a intentar tancar l’acord sense aconseguir-lo finalment en un dels episodis més foscos de la gestió d’aquesta junta directiva.

L’FC Barcelona va subscriure posteriorment contractes d’explotació amb les empreses  Titan  Sports,  Sports  CN i  Eurosoccer. Titan  Sports va signar el desenvolupament d’una revista exclusiva del Barça en xinès que es  distribueix amb la revista  Weekly Soccer amb una tirada de 250.000 exemplars a la setmana. A més, l’FC Barcelona té una presència garantida en tots els mitjans  Titan amb espai gratuït per a  sponsors, espai per a comunicació amb els socis i exemplars gratuïts per a socis i afeccionats del FC Barcelona a la Xina.

Titan  Sports era llavors la major editorial d’esports de la Xina. La companyia tenia el suport de  MIH  Group a Sud-àfrica (NASDAQ).  Titan  Sports elaborava un diari amb una distribució de 1,5 milions exemplars i una revista, Soccer  Weekly, de 80 pàgines amb una distribució de 250.000 exemplars a la setmana. Aquestes dues publicacions dominaven els mitjans esportius de la Xina amb un 80% i un 60%  del mercat, respectivament, segons la web del FC Barcelona.

Per part seva,  Sports  CN, amb dos milions de visitants al dia, també potenciava la marca Barça a la Xina amb el desenvolupament d’un portal d’Internet exclusiva del Barça en xinès. L’acord anunciava importants ingressos per al club i multiplicar per 10 el trànsit actual del lloc web a la Xina, amb la perspectiva d’augmentar en un 15% el trànsit total del lloc web del FC Barcelona.

El juliol de 2006 també es va signar un contracte amb Tiger  Beer, cervesa de la Companyia Cervesera Àsia  Pacific per tres anys;  l’Àsia  Pacific dominava territoris de distribució en  Cambodia,  Thailandia, Vietnam, Laos i  Cambodia; per mediació d’aquest contracte  obtienía permís per a fer anuncis promocionals amb jugadors del Barça, promocions amb entrades i viatges més entrada. També s’estipulaba una presència fixa en viu i en directe en terres asiàtiques. I a l’agost de 2007 es va anunciar que al maig de 2008, a mediats més en concret, es jugaria un ‘bolo’ a Vietnam i s’inauguraria una escola de futbol. 

Era clar que un posicionament públic, ni que fora expressant l’hospitalitat i cordialitat d’un club com el Barça que defensa la llibertat d’expressió i els valors elementals de la democràcia, cap a un representant del  Tibet, poda irritar a la poderosa xinesa. Laporta va preferir amagar covardament a  Thubten  Wangchen abans que posar en risc aquests contractes xinesos amb organitzacions i empreses susceptibles d’irritar-s’amb una picada d’ullet barcelonista a favor de les reivindicacions d’un poble com el tibetà, oprimit pel totalitarisme xinès.

Precisament un dels missatges  que el líder  Wangchen va tractar de transmetre als barcelonistes va ser la de convidar a la manifestació pacífica convocada davant de l’ambaixada de la Xina a Madrid per a forçar el diàleg amb el Dalai Lama al qual la Xina s’oposava. El capità barcelonista Carles Puyol era i continua sent un actiu defensor de la causa del Tibet participant en diferents activitats per la seva amistat personal amb  Thubten  Wangchen.

La entrada AMAGANT A THUBTEN WANGCHEN DELS NEGOCIS XINESOS se publicó primero en El Triangle.

La bogeria es va deslligar quan l’il·luminat Ferran Soriano, que continua parlant de la indústria del futbol com a tal i dels socis com a clients, va pensar que si el Barça obria la porta als socis, sense cap restricció ni condicions per a donar-se d’alta, com a mínim seria el primer club del món a arribar al milió de socis.

Així, en els seus comptes, la idea produiria 150 milions d’euros d’ingressos nous, imprevistos, una audàcia sense precedents i un èxit comercial i econòmic del qual es parlaria durant anys. Tan fàcil com suprimir el dipòsit a fons perdut que s’exigia fins llavors d’unes tres vegades el valor del carnet per a l’alta de soci a no familiars directes.

Era una limitació que, a la seva manera, permetia mantenir un lleuger equilibri entre abonats (uns 80.000) i socis (107.000 de l’època), inclosos els socis infantils.

Laporta – Soriano van decidir que, com qualsevol normativa del passat, aquest obstacle era no sols prescindible sinó absurd, equivocat i anacrònic. Abolit immediatament, la condició de soci del FC Barcelona es podia adquirir de manera universal, sense aportar cap quantitat a fons perdut ni relació consanguínia.

Només calia esperar, doncs, que un riu de milions s’acumulés en els comptes del club, entre altres coses perquè també era possible realitzar aquest tràmit en línia sense necessitat d’acreditar excessivament la identitat de l’aspirant.

El resultat, si calgués comparar-lo amb les enormes expectatives d’aconseguir un milió de socis en tot just uns mesos, pot considerar-se com un fracàs d’extraordinàries dimensions. Absolut. Durant els dos o tres anys següents la xifra de socis va aconseguir un límit de 170.000 com a punta màxima de mitjana, molts d’ells procedents dels pacs de regal per a nounats i altres campanyes de Nadal i de promocions.

No va passar d’aquesta cota en temps en els quals era possible, també, anar al mercat negre de revenda d’abonaments, de manera que qualsevol, ciutadà català, espanyol o nacional, podia donar-se d’alta com a soci al matí i a la tarda adquirir un abonament si el soci venedor acceptava l’oferta.

D’aquesta forma va ser com a milers de ‘nous’ barcelonistes van ampliar la base social de manera descontrolada i motivats, molts d’ells, per l’atractiu negoci d’una revenda permissiva i extraordinàriament ben retribuïda. Durant els anys posteriors i encara avui -fins a la pandèmia, clar- centenars de presumptes barcelonistes s’han fet amb localitats destinades totalment o parcialment a aquest mercat negre per a turistes sense que el club es beneficiés del valor de venda, partit a partit, de milers de seients.

El soci sense massa possibilitats econòmiques només podia aspira a un abonament oficial, via llista d’espera, procedent d’aquell altre que renunciava al seu seient i no acudia al mercat de traspassos obert gràcies al Gran Repte. La Junta Directiva de Laporta, no obstant això, no va moure a favor d’aquests socis un sol seient en set anys. Per què si els hi podien repartir entre amics i familiars de la junta o a benefici de les primeres bandes de revenedors?

Amb el pas dels anys, a més, van sorgir també empreses de revenda oficials amb demostrats vincles amb persones de l’entorn de la directiva.

La xifra d’afiliats, conseqüentment, es va anar reduint al voltant dels 155.000 de mitjana.

Finalment, quan a partir de 2010 es va iniciar una actualització del cens amb l’exigència d’una identificació presencial, per a comprovar que la persona propietària del carnet i de l’abonament existia de debò, la depuració es va emportar per davant a més de 8.000 socis amb una identitat més que dubtosa, entre ells centenars de socis japonesos que casualment s’havien donat d’alta. En temps d’abundància de grans finals, desplaçaments i partits extraordinàriament atractius, l’operativa dels propietaris d’aquests milers de carnets permetia copar els sortejos i la compra de localitats fins i tot del  Seient  Lliure amb la fi última d’una revenda que havia arribat a multiplicar per cinc el valor d’una entrada.

L’actualització va permetre fins i tot descobrir que s’havien donat d’alta socis inscrits per internet amb la foto de la seva mascota o d’una nina en el súmmum de la disbauxa, la corrupció generalitzada i el desastre administratiu més gran que s’hagi conegut. És possible imaginar com centenars de persones s’han enriquit gràcies al Gran Repte desfigurant amb el temps el sentiment barcelonista autèntic de la massa social. La prova és que ha anat baixant la quantitat de socis que acudeixen a les assemblees, que no arriba ni a un terç, o acudeixen a les urnes, per sota del cinquanta per cent.

D’aquesta degradació de la qualitat del soci, mentre milers de barcelonistes en espera volen adquirir aquesta condició i amb el temps un abonament del Camp Nou, cal responsabilitzar a Joan Laporta, que torna a presentar-se, i Ferran Soriano que envia a un dels seus, Víctor Font, a la conquesta de la llotja del Camp Nou.

Amb raó creix el nombre de socis que somien que tornin els temps del desordre. Laporta ja ha anunciat que, si guanya les eleccions, s’aixecaran de nou les limitacions per a tornar a aquest desordre en el qual els seus amics i els amics dels seus amics podran beneficiar-se del Barça, una altra vegada.

La entrada EL ‘GRAN REPTE’, EL GRAN NYAP se publicó primero en El Triangle.

La història diu que aquests personatges, juntament amb Joan Oliver i Salvador  Sostres, també distingit simpatitzant de la FCO, van arribar a segrestar el poder de decisió del club en els últims mesos sent els preferits de Laporta. La desaprovació de les seves actuacions per part membres de la pròpia junta de Laporta no va ser un obstacle perquè poguessin campar a pler. Especialment en el terreny mediàtic, perquè des del club alimentaven la força de la Fundació Catalunya  Oberta i viceversa. En el mateix patronat van ser-hi  Lluís  Prenafeta i Macià  Alavedra, tots dos detinguts en el marc de l’operació Pretòria durant aquells temps en els quals l’aparell convergent dominava el món, inclòs el FC Barcelona.

El paroxisme es va aconseguir durant l’últim any de mandat (2008-09), període en el qual l’estrella de Barça TV, amb la complaença del seu director, Vicent Sanchis, va ser Salvador  Sostres, qui durant mesos va insultar als socis del FC Barcelona i va representar els ‘valors’ del club amb l’aprovació i el ple consentiment de Joan Laporta. Van ser celebris i celebrats pels seus col·legues de club i de Fundació els atacs contra el Grupo Godó i especialment contra Mundo Deportivo: “Nosaltres tenim més memòria i més mala llet que ells”, va arribar a amenaçar des de Barça TV.

Ningú li va posar límits ni fre a un soci capaç d’escriure sobre els efectes tràgics d’un terratrèmol a Haiti ocorregut en aquells temps en els següents termes: “Això d’Haití és un drama, però el món, a vegades, fa neteja. No podem viure tots tant de temps i només els millors i els que viuen en millors condicions perduren. El món menstrua, com així ha de ser. No m’alegro, de la tragèdia d’Haití, però aquestes coses passen i equilibren el planeta”.  En aquesta mateixa línia, durant un programa en directe de Barça TV  Sostres i Sanchis es  van fer un fart de riure fent broma de manera macabra amb el drama de la tragèdia aèria dels Andes soferta per un equip de rugbi i el fet d’haver de recórrer a la  antropofàgia per a sobreviure. Un dels supervivents va estar convidat a la llotja del Camp Nou al Barça-Tenerife, la qual cosa va ser motiu de broma, burla i acudits absolutament impresentables per a la imatge del club, amfitrió del supervivent.

La pregunta és quan reapareixerà Salvador Sostres, en quin moment deixarà anar el que veritablement pensa d’aquestes eleccions sinó és que el tenen emmordassat a l’espera de guanyar-les. Perquè aquest és l’entorn en el qual Joan Laporta s’ha sentit més còmode i en el qual es troba a gust. Inevitablement ha hagut d’amagar a Joan Oliver, braç executor de l’escombratge i liquidació del Reus i del Barça de l’època amb la diferència que el club blaugrana, ja amb Rosell a la presidència, va poder sol·licitar i retornar un crèdit de 150 milions d’euros per a recuperar l’estabilitat econòmica i solvència financera. 

Finalment, el think tank nacionalista i liberal  Fundació Catalunya  Oberta ( FCO), fundat per la ex mà dreta de Jordi Pujol Lluís  Prenafeta, va anunciar al juny de 2017 que posava fi a les seves activitats després de 16 anys i d’haver estat punt de trobada de personatges públics tan coneguts com l’economista Xavier Sala-i-Martin, l’actual director de TV3, Vicent Sanchis, l’ex-director general del Barça i ex-director de TV3 Joan Oliver, o els també ex-directors de TV3 Enric Canals i Lluís Oliva.

En el seu llistat d’adherits destacaven noms tan mediàtics com els de, Núria Llorach, Quim Torra, els columnistes i escriptors  Àstrid  Bierge, Enric Vila, Salvador  Sostres i Francesc-Marc Álvaro, i els filòsofs Francesc Puigpelat, Bernat  Dedéu i Jordi  Graupera.

Va ser un adeu, segons va explicar El Tringle, caracteritzat per la discreció -sense ressò en la xarxa- i l’absència d’explicacions: si bé la  FCO va publicar un últim text no va justificar per què no seguia endavant. En canvi, va lamentar que el sentit comú «ha estat sovint escombrat pels discursos dominants titllats de «neoliberalisme», un pecat de lesa ideologia». En aquest sentit, va assenyalar irònicament que «hi ha qui té tota la raó i detesta a aquells que es mouen per la funesta mania de pensar». Quant al catalanisme, es refereix a la «intransigència» d’Espanya: «Porten segles imposant il·legalitats des del totalitarisme». «La Fundació Catalunya  Oberta cessa. Però els seus valors, els seus ideals, absolutament civilizatoris en aquesta part del món, no han caducat. Més aviat al contrari. Fan falta ara més que mai», s’acomiadà.

Aquest think tank i els seus opinadors van carregar contra els responsables de TV3 en 2009 per haver emès les imatges de  Prenafeta emmanillat quan va ser detingut en el marc del cas Pretòria, i van criticar el seu empresonament en un cas de possible suborn, blanqueig i corrupció urbanística en el qual un dels acusats va ser Lluís  Prenafeta, finalment condemnat.

La entrada A L’ESPERA DE SALVADOR SOSTRES se publicó primero en El Triangle.

Encara que es va fer el sorprès, com si no sabés res quan en realitat l’havia impulsat des de la rebotiga del CCE, no comptava amb la presència d’un membre de Tribunal Català de l’Esport, Román Gómez Ponti, que mostrés el seu desacord amb la motivació, el redactat i la intenció d’aquesta modificació de la normativa.

L’obstacle va provocar un perceptible malestar a David Moner, que no va ser directament el promotor de la moció però sí que va transcendir la seva connivència amb el ponent així com el seu compromís amb Laporta tractant de trobar la manera de satisfer una de les prioritats de Laporta: estirar el mandat més enllà dels límits que imposen els actuals estatuts i el mateix marc de la llei, que permet a les associacions com el FCB decidir el període dels mandats presidencials.

A la reunió del Consell, presidit per la Secretària General de l’Esport de la Generalitat, Anna Pruna, un jurista va proposar que obligatòriament la nova normativa determini que les directives electes disposin d’un mandat de sis anys. Es tractaria d’un decret que per llei no faria necessari que els clubs adaptessin els seus estatuts un per un. La presentació va anar acompanyada d’una disposició transitòria anul·lant la seva aplicació de manera retroactiva, fórmula que si en un principi sembla tancar la porta a qualsevol intent d’estirar els mandats en curs hi havia juristes que opinaven, però, que s’obria la possibilitat de sol·licitar la aplicació de l’última normativa més favorable i acollir-se a una ampliació del mandat.

La motivació va ser argumentada sobre la base que la vida mitjana dels presidents era de tres mandats de quatre, o sigui de dotze anys, i que facilitaria aquesta renovació de càrrecs el fet d’ampliar-la a sis. Alguns dels assistents, experts juristes, no donaven crèdit a alguns dels raonaments esgrimits, entre ells el fet de semblar innecessaria i farragosa la convocatòria d’eleccions cada quatre anys, com si aquesta bona pràctica democràtica universalment estesa per considerar-se un període suficient per a desenvolupar un projecte de gestió en tots els àmbits fora perjudicial per a la vida dels clubs catalans. Davant d’aquesta exposició, que després David Moner va donar suport des del seu càrrec, un membre del Consell va expressar la seva sensació que la proposta només tenia com a finalitat afavorir els interessos d’un president i d’una entitat. Sense anomenar-la, es va entendre que l’al·lusió anava dirigida a Joan Laporta, president del FC Barcelona, ​​que no ha amagat la seva esperança que una modificació de la Llei de l’Esport pogués donar-li dos anys de propina, el que li permetria aconseguir el seu somni de dirigir l’ampliació Foster.

El Consell, un cop exposades aquesta i una altra proposta de canvi de el redactat de la llei, va iniciar un procés en el que els clubs i les institucions podien presentar al·legacions. Després, una comissió jurídica va emetre un informe legal i a partir d’aquí un calendari de tràmits podria aprovar la reforma, finalment, en uns sis mesos. Es tractava d’una iniciativa que molts juristes no van entendre en el moment ja que no existia una demanda social en l’àmbit de l’esport català que justifiqués una reforma tan rigorosa i taxativa i molt menys la necessitat de donar peu a polèmiques posteriors en la seva ocupació. Van deduir aquests mateixos juristes consultats que l’objectiu era, en efecte, buscar una fórmula per ampliar el mandat de el president Joan Laporta. Això de moment, encara que després finalment l’assumpte acabés litigant-se anys després en els tribunals. Si s’ajustava a dret o no és una cosa que estava per determinar, però de la mateixa manera que la UFEC de David Moner impulsava aquest canvi, la Secretària General de l’Esport, Anna Pruna, ja va expressar la seva opinió desfavorable a aprovar-la quan va prendre possessió del seu càrrec. Finalment, Laporta i Moner no van aconseguir avançar en el seu propòsit davant de l’alarma social que hauria produït per evitar que l’esport català actués com una república bananera. No hi havia una altra qualificació. Després, però, Moner i Laporta es van encarregar d’evitar que el vot de censura d’Oriol Giralt tirés endavant. En aquest procés, Moner era la llei i el garant de l’aplicació de les lleis. (Rialles)

La entrada L’HÀBIT DE SALTAR-SE LA LLEI se publicó primero en El Triangle.

Amb excepcions puntuals, ja que algunes Penyes li organitzaven actes a la seva mida, sobretot a favor del seu generós i desordenat apetit, Laporta sempre les va castigar amb la seva persistent indiferència i per l’efecte advers de la remor de fons del marcat discurs independentista de Laporta i la seva incapacitat per tolerar que, de la mateixa manera que el president proclamava els seus sentiments nacionalistes i sobiranistes, altres barcelonistes defensessin de la mateixa manera els seus, tant el seu sentit de pertinença a la família blaugrana com el de sentir-se, en molts casos, espanyols.

El 2008, quan van arribar a produir-se grans tensions entre el moviment i Laporta, les Penyes ja havien superat les mil unitats i els 100.000 afiliats. Va ser amb motiu del VIII Congrés de Penyes Barcelonistes d’Andalusia, Ceuta i Melilla, celebrat a Jerez de la Frontera, quan va esclatar una mena de guerra després que el president decidís no assistir presencialment a cap dels actes previstos. Era la segona vegada consecutiva que Laporta deixava penjats als penyistes andalusos, doncs tampoc hi havia aparegut en l’anterior celebrat a Granada dos anys abans.

El president blaugrana ja havia deixat de viatjar amb l’equip mesos abans ni havia assistit tampoc a actes rellevants socials de club. A aquesta frustració es va sumar el malestar de les penyes pel afegit de noves exigències de la directiva, que volia imposar una quota de socis en cadascuna d’elles en funció del nombre d’habitants de la localitat en què estan radicades. Encara que aquesta proposta ja havia estat aprovada pel Consell Consultiu, on tenia una major representació el gruix de les Penyes de Catalunya, numèricament molt superior a les de la resta de l’estat, Andalusia va ser una mica la primera a rebel·lar-se i adoptar una postura contrària o de desobediència en aquest Congrés.

Només va faltar que el directiu responsable del social en aquell moment, Jacint Borràs, digués en el seu discurs que el president de club, Joan Laporta, tenia altres coses més importants que fer que anar a Congrés de Penyes d’Andalusia, paraules que van ser molt mal encaixades per la totalitat del col·lectiu.

En conjunt el discurs va ser interpretat per la majoria de les Penyes andaluses com un desgreuge definitiu, un insult i la prova que la voluntat de la junta era anar reduint la força social de les penyes carregant-la d’obligacions a canvi de molt pocs, cada vegada menys, drets o facilitats.

La crispació i definitiva ruptura es va produir quan, amb motiu d’un partit a Almeria, el president sí que va decidir viatjar amb l’equip i restringir la presència al dinar de directives protocol·lària amb el president de l’Almeria, un important promotor immobiliari amb el qual li interessava reunir-se. Laporta va arribar a la capital andalusa a penes quatre hores abans del partit. Des de feia molts dies ja se sabia que la seva presència estava vetada a qualsevol iniciativa social de les penyes andaluses. Després de dinar, el president va marxar a l’estadi Jocs Mediterranis, on sí es va donar un breu bany de multituds quan va aparèixer pel túnel d’accés al camp i es va fotografiar amb tots els aplegapilotes de l’estadi. Els milers d’aficionats barcelonistes que van viatjar al partit des de punts de tota Andalusia i el Llevant es van quedar amb les ganes d’estar a prop del president. Perquè aquest sol ser el desig de la majoria dels aficionats barcelonistes que només tenen l’oportunitat de sentir el Barça de prop una vegada a l’any.

Per contra, se’l va veure a Roma en un partit de bàsquet perquè li anava de camí a Suïssa, a on va estar viatjant freqüentment. Una anormalitat de la seva agenda ja que gairebé mai se li veia al Palau Blaugrana animant als equips de les seccions professionals.

No va ser un any fàcil per a les Penyes el del 2008, rematat pel Congrés Mundial celebrat a l’Hospitalet, que ja va arribar embolicat en polèmica per la imposició del català com a únic idioma oficial en contra del criteri llargament emprat i acceptat de compaginar català i castellà per respecte i voluntat de convivència amb la nombrosa participació de barcelonista procedents de tot l’estat. La insistència de Laporta va aconseguir el seu propòsit que no era altre que deslluir la Trobada, afectada per una fortíssima absència de penyistes que van cancel·lar els seus viatges.

La politització i el to independentista que Joan Laporta ja exhibia llavors no va ajudar a millorar la relació. Va ser en la inauguració del Congrés de Penyes de l’Hospitalet (2008) on va perdre els nervis cridant i denunciat que la premsa estava “enredant” als penyistes i barcelonistes, un discurs fora de lloc, d’algú que no estava en condicions de protagonitzar un acte públic després d’una nit agitada i en un estat de nervis justificat perquè ell mateix s’havia carregat l’equip que havia liderat Ronaldinho a la final de París. Com sempre, incapaç de gestionar la seva extraordinària bona sort, caminava directe a una moció de censura.

Dotze anys després, Joan Laporta, que no ha perdut mai un minut en relacionar-se amb res del Barça en tot aquest temps (ni tan sols en les eleccions de 2015) i molt menys amb les Penyes, reapareix ara com un penedit que ha vist la llum i de sobte sent que necessita fer les paus amb el moviment de Penyes. Una disfressa, de nou, que sosté la seva estratègia d’aparèixer com qui no és per pal·liar en la mesura del possible el rebuig que provoca la seva amenaça de tornada. Tot fa suposar que es tracta, per la seva banda, d’entabanar als penyistes.

La entrada ARA SÍ QUE ELS ESTAN ENREDANT se publicó primero en El Triangle.

Si al llegat de Laporta al FC Barcelona -fi del seu mandat el 2010- s’agrega la gestió impresentable del seu pas per la política, on amb prou feines va resistir un o dos assalts de tercera divisió, i la seva inigualable obra al Reus, liquidat per seva banda de tota la vida, Xavier Sala Martín, Rafael Yuste i Joan Oliver, el balanç absolutament depreciat del seu post presidencialisme porta a la inevitable necessitat personal de recuperar la gran vida que es va donar al Barça. En cap cas suggereix que el Barça necessiti avui, en temps de crisi aguda, una figura del seu perfil, malgastadora, amant de la gresca i tan incapaç, com s’ha demostrat, de defensar i protegir el club de revenedors, comissionistes, fastos, advocats com ell, de minuta desbocada, i tot tipus d’entorns aprofitats i disposats a el saqueig i la corrupció.

Ja va passar, dos anys abans de la fi del seu mandat, que la seva gestió va ser posada en dubte i despullada pels especialistes econòmics i financers que van analitzar la situació de club, advertint llavors que des del punt de vista de l’estructura de la gestió havia fissures greus i un evident risc d’ensorrament. Va ser aquest, entre d’altres, algun dels motius pels quals va perdre, encara que evitat finalment per una tupinada indigne dels poders de l’esport català -sempre la Plaça de Sant Jaume al rescat- el vot de censura de l’estiu de 2008 com bé saben ell i els seus directius, inclosos els que van dimitir. També ells sabien el que de veritat havia passat, tot i que no van voler denunciar-ho.

El directiu de l’àrea econòmica Javier Faus, que es va incorporar el 2003 després de guanyar les eleccions, dimitit als dos anys per discrepàncies amb Soriano i Laporta i que posteriorment tornaria per reflotar el club de la mà de Sandro Rosell, va ser l’autor d’un brillant article al diari Expansión en què, a manera de conclusions, va exposar la realitat del Barça d’aquell moment. Una realitat encara invisible, oculta i manipulada per voluntat de Joan Laporta, la supèrbia i la gana insaciable de Joan Oliver i la precoç inutilitat de Ferran Soriano, un altre ‘atila’ de les finances.

Aquest va ser el seu contingut:

“Primera: Hi ha una mala gestió esportiva-econòmica que ha dilapidat l’increment de vendes aconseguit. Les desviacions entre el pla de negocis i la realitat es concentren en els últims dos anys de mandat. Segona: El deute net auditada ascendia, a 30 de juny de l’any 2007, a 295 milions d’euros, molt a prop del deute més alt de la història del club. Debem gairebé el mateix que fa 4 anys. No s’han fet servir els majors ingressos i la venda parcial de Can Rigalt per sanejar el balanç. Se’ns explica que les ràtios (vendes / patrimoni, vendes / deute) han millorat, com si ens anéssim a vendre al Camp Nou. Tercera: Més de dos terços del benefici net acumulat provenen d’activitats extraordinàries. Dels 78 milions d’euros de benefici, 28.6 m. resulten de la venda parcial de Can Rigalt i 28.1 m. d’euros d’activar els impostos generats per pèrdues anteriors (apunt comptable, sense transcendència en la tresoreria, ni en la reducció del deute). Sense els fets esmentats, la junta hauria d’avalar. Arribats fins aquest punt, hauríem de reprendre la conveniència o no de l’anomenat projecte Foster. És veritat que és molt important comptar amb projectes de futur. Tant de bo Barcelona i Catalunya comptessin amb més projectes que ens s’il·lusionessin com a col·lectiu. Cap pega per aquí. Però, probablement, aquí la junta s’equivoca, ja que hauria de centrar els seus esforços en gestionar, el que en les actuals circumstàncies significa sanejar el balanç i, només després, plantejar nous reptes de futur. La junta directiva actual, que no està avalant gràcies a la venda de patrimoni i ajustos comptables i que, a més, ha incomplert els estatuts del Club segons sentència ratificada per l’Audiència Provincial de Barcelona, ​​hauria en aquesta ocasió actuar amb més transparència. La major inversió a realitzar en la història del FCB així ho mereix”.

D’acord a les explicacions de Xavier Faus, el benefici que li va permetre a la directiva no avalar personalment era artificial, provinent de la venda extraordinària de Can Rigalt i del crèdit fiscal forçat el 2003, però no de la gestió. Va concloure, en definitiva, que el risc d’afrontar el projecte Foster amb la situació econòmica de moment era molt elevat perquè el deute no s’havia reduït ni els indicadors econòmics eren optimistes.

Ombres que van projectar sobre l’exercici final de 2009-10 unes pèrdues de més de 80 milions. El cicle tornarà a començar, segons els experts, si Laporta torna a la presidència després del 24 de gener, aquest cop sense reserves ni para-xocs. Qualsevol accident deixaria el club encallat, incapaç de recuperar-se per si mateix, i presa de capital aliè per manca de recursos socials.

La entrada EL PITJOR CICLE DEL BARÇA ESTÀ PER ARRIBAR se publicó primero en El Triangle.

La desaparició de l’ordinador va tenir, en realitat, dues explicacions diferents, ja que d’una banda va ser conegut que, dies abans de la denúncia, fruit de les desavinences i crispades relacions familiars de el matrimoni Laporta-Echevarria, i del més que possible desencadenant d’un divorci inevitable, es va produir una forta discussió entre sogre i gendre al domicili de Juan Echevarria de Sant Cugat.

L’encreuament d’acusacions i de veus pujades de to, amenaces i actituds, va acabar amb un cop de porta de Joan Laporta a la sortida del domicili. Fonts familiars van indicar que, en efecte, al poc temps Laporta es va adonar l’oblit de l’ordinador a casa del seu sogre, a qui va reclamar sense sort que li fos retornat. La tensió va anar en augment perquè, com era de suposar, el contingut del disc dur podria ser molt valuós en determinades mans. Laporta no es va atrevir a denunciar-ho i reclamar davant l’autoritat perquè, realment, la situació hauria estat compromesa i hagués complicat encara més l’escenari familiar previ al divorci, això sense comptar que molt possiblement qualsevol intervenció de les forces de l’ordre es reflectiria tard o d’hora en els diaris o mitjans de comunicació.

Va ser al cap de pocs dies quan un programa de televisió va avançar el tema de el robatori de l’ordinador de Joan Laporta, sostret del seu despatx professional a la blindada zona d’oficines del FC Barcelona durant la disputa del Barça-Manchester United de Champions de la temporada 2007- 08.

Al contrastar la notícia, el club va mostrar un viu interès a deixar clar que “Laporta tampoc fa servir tant aquest ordinador” i reiterat que “la informació que conté no és d’excessiva rellevància”. Aquestes fonts així mateix van explicar que el lladre va estar a punt de creuar-se amb el guàrdia de seguretat i que només l’atzar va fer que pogués escapolir sense ser vist.

Altres mitjans van disposar de material i detalls facilitats pel club per oferir amplis reportatges sobre el robatori, per descomptat amb un enfocament que situava al president en el centre d’una persecució i d’una campanya en contra seva, ja que eren temps delicats a causa d’una més que deficient gestió esportiva i econòmica de club.

Segons fonts policials, la sostracció va tenir lloc un dimecres cap a les 21.00 hores, quan el Barça-Manchester ja estava en marxa. Un home jove amb la cara tapada per una gorra, però sense guants, va grimpar pel pati interior de la zona d’oficines, a la qual va accedir pel Palau Blaugrana. Des d’aquí es va colar en el sector de Presidència per una finestra contigua al despatx de Laporta sense que saltés alarma alguna. Sempre segons els Mossos, que es van fer càrrec de la investigació, el subjecte, vestit amb roba esportiva, es va anar directe al despatx de Laporta, va agafar l’ordinador, va sortir i va tornar a entrar; al seu parer va remoure uns papers encara que es desconeix amb certesa què va fer la segona vegada que va entrar. El lladre va deixar empremtes dactilars i segons les primeres teories el robatori podria ser un cas d’espionatge al contenir l’ordinador correspondència personal però també contractes amb Nike i una televisió, tal com ha explicat el mateix Joan Laporta.

El despatx de Laporta, habitualment blindat, no estava tancat amb clau la nit dels fets. A la zona de oficines havia aquella nit un vigilant de seguretat. El lladre havia accedit fàcilment a les instal·lacions de club, per la qual cosa o bé havia de ser soci o aficionat amb entrada pel partit contra els ‘diables vermells’ o bé una persona autoritzada a estar al recinte. Malgrat les mesures de seguretat d’oficines, d’un temps ençà un autèntic búnquer, un cop el subjecte va estar al passadís de despatxos i a l’interior del despatx de Joan Laporta ningú va poder adonar-se de la seva presència. Pel que sembla, el lladre no va encendre la llum en cap moment i l’informe policial no fa esment que utilitzés una llanterna, la qual cosa porta a pensar que podria conèixer la zona.

Després va aparèixer un vídeo de les càmeres de seguretat. Per les imatges, els mitjans havien assegurat que no permetien establir un retrat clar de l’assaltant. Segons La Vanguardia, fonts coneixedores de el cas van assenyalar que les imatges no eren les extretes de les càmeres que es troben a l’interior del propi despatx de Laporta. Al vídeo, hilarant, el presumpte autor del robatori passava en efecte fins a dues vegades per davant de la càmera mostrant visible i es diria que intencionadament que portava a la mà un ordinador portàtil. Com si no volgués deixar dubtes sobre quin era l’objectiu del furt.

Immediatament a la denúncia, el FC Barcelona va realitzar un comunicat en el qual, a més, deixava ben clar que legalment cap contingut de l’ordinador robat podria ser utilitzat ni difós sense ser un delicte greu en contra del seu propietari, el president del FC Barcelona, ​​Joan Laporta ni tampoc ser utilitzat en cap judici, demanda o investigació d’acord amb les lleis.

El robatori de l’ordinador es va perpetrar en uns dies de diferència en relació a un altre assalt i robatori, en aquest cas domiciliari, patit per la família de l’aleshores entrenador del primer equip, Frank Rijkaard, mentre el tècnic blaugrana i la seva dona Monique es trobaven dins juntament amb el fill de tots dos, Mitch. Segons la descripció de fet facilitada als Mossos, l’intrús va accedir a la planta superior de l’habitatge per una finestra de la zona del dormitori. En aquesta zona totes les finestres estaven protegides amb reixes, el que hauria impossibilitat una irrupció. Només la finestra del menjador era vulnerable, encara que va resultar estrany que el gos guardià de la família no hagués alertat de la presència d’un intrús. Els Rijkaard van denunciar el robatori d’una important quantitat de diners en metàl·lic, així com de valuoses joies, pel que sembla no tancades a la caixa forta de l’habitatge. Les finances de Frank en aquell moment estaven amenaçades pel reclam del fisc italià del pagament pendent d’una quantitat xifrada en 7 milions d’euros en concepte d’impostos per drets d’imatge de la seva etapa com a jugador del Milan.

La entrada EL ROBATORI SOSPITÓS DE L’ORDINADOR DEL PRESIDENT se publicó primero en El Triangle.