Els fets demostren que el poder condueix a l’autocomplaença i a l’excés quan algú seu en un coliseu com el Camp Nou, exactament en la cadira principal de l’estadi, sentint-se si fa o no fa com una mensa d’emperador. És veritat que la designació és democràtica, però també ho és que al Barça no existeixen ni una comissió de control ni cosa semblant. D’una altra manera fets com que els fills del president Joan Laporta i d’alguns directius celebressin els aniversaris a la llotja del Camp Nou haguessin estat obertament denunciats i reprovats.
Tot va començar en un Gamper, després de finalitzar una tarda-nit de partit d’estiu, quan, sorprenentment, testimonis presencials veuen aparèixer sobre el terreny de joc nens d’entre 8 i 12 anys que venien de celebrar a l’interior de la llotja l’aniversari d’un d’ells. Com l’homenatjat era el fill del president Joan Laporta les recomanacions dels empleats responsables del manteniment i cura de la gespa no es respectaven. Ningú se sentia amb l’autoritat suficient per a evitar la invasió.
El grup de xavals va anar ocupant terreny, jugant sobre l’herba, saltant i corrent, tant en les àrees com en els laterals i en el centre del camp sota la preocupada vigilància de la brigada de manteniment que, de manera acurada i professional, intentava reparar pam a pam els desperfectes de la gespa després del partit disputat pel Barça davant Boca Júniors uns minuts abans. Encara que la incidència, mai vista, es va produir una vegada el públic va haver abandonat les graderies del Camp Nou i finalitzades les rodes de premsa a la zona mixta, quan a l’estadi a penes quedaven els operaris imprescindibles per a la retirada dels elements mòbils de logística, tant de funcionament de l’estadi com de cables i material per a la retransmissió televisiva, algú va gravar en vídeo l’escena i els detalls. Un vídeo de denúncia que va donar voltes per les redaccions sense que gairebé ningú s’atrevís ni a comentar-lo. La premsa fan de Laporta o sotmesa a Laporta sempre ha callat, igual que ara per no perdre els privilegis.
El cas és que la gespa havia estat estrenada només uns dies abans enfront del Wisla Cracòvia polonès, al partit d’anada de la prèvia de la Champions League. Estava, per tant, tendre, encara sotmès a vigilància intensiva a causa de la forta calor estival i dels problemes endèmics del Camp Nou per a mantenir l’herba en perfecte estat.
Prèviament s’havia detectat una primera ocupació de la llotja, sorollosa i alegre, per part d’una petita multitud infantil que als pocs minuts va desaparèixer per a reproduir-se primer de manera tímida i després ja multitudinàriament més a baix dins el túnel de sortida de vestuaris a la gespa del Camp Nou.
L’explicació, confirmada després, responia al fet que la festa havia començat a la llotja, després del partit, amb pastís, canapès i un generós servei d’àpats que, seguint instruccions de la direcció general del club, no tenia més limiti que la fam dels convidats a la llotja. És a dir que es cuinava i servia mentre hi hagués apetit. Les vetllades a la llotja d’aquesta època es van tornar interminables.
Les festes infantils es van reproduir durant bastant de temps sempre amb càrrec als comptes del club i sempre amb el mateix guió. Els grans divertint-se en la zona de llotja i els nens a baix, trepitjant i rondant pel Camp Nou al mateix temps que impedint lògicament el treball de recuperació i cura de la gespa. Dubtes? Cap, perquè sempre sonava, estrident, el tradicional ‘aniversari feliç’. Sovint, a més, quan algun operari es cansava de la interrupció i de la molèstia, posava en marxa els aspersors fallidament perquè en lloc de desallotjar el terreny de joc els xavals aprofitaven per a refrescar-se i amb els seus partidets, espatllant una mica més el sagrat terreny de joc.
Que es celebressin les festes d’aniversaris dels fills del president i d’altres directius no era l’únic privilegi. Quan hi havia presentacions de jugadors, per exemple, els acabats de fitxar havien d’atendre obligadament a aquests i als seus amics per a aconseguir autògrafs mentre centenars de nens havien de seguir els actes des de la graderia sense possibilitat cap d’aconseguir estar prop d’algun crack.
De les festes dels pares al Camp Nou, fora en dia de partit o no, existeix constància també encara que no visual, es clar.
