Figures com el ja popularment conegut com el president emèrit Joan Laporta també forgen la seva llegenda amb l’ajuda de personatges igualment singulars per referir-se a ells amb una certa benevolència. Xavier Sala Martín, per exemple, que ja sona de nou com a entorn del laportisme si les eleccions surten tan bé com pretén Laporta, mentre que, ara com ara, un altre de la banda de Reus continua ocult, Joan Oliver. No hi ha dubte que l’ex director general del FC Barcelona, responsable també dels 47,3 milions de pèrdues del mandat (84 l’últim exercici), continua actuant en l’ombra, ocult, mentre es va oblidant que el seu terrorífic pas pel Reus va deixar una víctima ’mortal’, el propi club amb més de cent anys d’història.
Entre altres motius de sobres coneguts, uns mesos abans d’entrar al club s’havia encarregat de popularitzar-se per un comentari seu que per descomptat no va agradar massa als milers de barcelonistes de fora de Catalunya ni tampoc a determinats sectors de la societat catalana però que per descomptat va complaure a Joan Laporta, per no dir que va ser la típica fanfarronada que li va decidir a fitxar-lo com a director general. “Els espanyols són xoriços pel fet de ser espanyols”, va dir en una tertúlia de ràdio quan ja treballava per al club a Nova York. Clar que llavors, segons constava i proclamava, Laporta era independentista radical. No com ara que s’ha creat un personatge de candidat despullat de qualsevol ideologia sobiranista. I hi ha qui li ho creu.
A la directiva, el seu altre company desbocat -depenent del dia i de les seves dosis d’autocontrol- va ser Albert Perrín, protagonista també d’episodis tan destacats com un encreuament d’impressions molt ‘calent’ a Catalunya Ràdio on havia acudit acompanyant a un altre membre de la junta, Jaume Ferrer, al programa Els Millors Anys de la Nostra Vida. Mentre es desenvolupava l’entrevista va arribar un dels tertulians del programa, Toni Freixa, al qual Perrín es va dirigir amb un intent de sarcasme, patètic segons els testimoniatges. “Ho sento -li va dir a Toni Freixa-, haureu d’esperar a entrar en el club. Hem guanyat, tu estàs fora i jo dins, ho sento”. La reacció de Freixa va ser interrogar-li, vist el seu estat, sobre si necessitava alguna infusió relaxant “perquè et veig nerviós, tranquil·litza’t”. En aquest moment, va explotar l’autèntic Perrín, al qual tant aprecia el president Laporta, per a respondre amb una frase molt fora de to, però molt pròpia del seu entorn directiu. “A mi el que m’agrada és que me la xuclin!”. Els presents es van quedar atònits i Toni Freixa li va respondre amb una altra pregunta, tranquil, però ja en un clima d’una certa tensió: “Però pagant tu, o amb la targeta del club?”. Irritat, Perrín va ser conduït a la porta repetint això de “jo estic dins i tu estàs fora”.
En un altre moment del seu escandalós i llibertí pas pel Barça, amb motiu d’un desplaçament a Polònia (Cracòvia) amb el primer equip, l’expedició directiva va ser convidada a visitar el camp d’extermini nazi d’Auschwitz, a pocs quilòmetres de la capital polonesa. “Aquí és on cremen periodistes?”, va ser el comentari jocós d’Albert Perrín, incapaç de demostrar el més mínim respecte ni per la premsa ni per la memòria dels milers de víctimes de l’Holocaust que van ser assassinades en aquest camp de concentració, on s’han conservat les cambres de gas, els forns crematoris i fins i tot el pèl, les maletes i les pròtesis dels últims trens de jueus que van arribar a Auschwitz. A Perrín, aquest entorn li va despertar el sentit de l’humor.
Per afegir només un nom més a aquesta petita però representativa col·lecció dels homes del president emèrit convé recordar que qui avui és el seu cap de premsa, Alex Santos, periodista vinculat històricament a l’agència EFE, va ser el seu còmplice més entregat entre la premsa durant anys i el més agosarat servidor de la seva causa en el vot de censura de 2008. Tant que va protagonitzar un fet inèdit com va ser vulnerar la jornada reflexió amb la difusió d’una entrevista, com no, de Joan Laporta, el dia abans de la votació. Una infracció ètica i d’agressió a l’esperit democràtic i de respecte a les regles del joc. Decebedor, sens dubte, encara que en la línia d’una actuació col·laboracionista personal amb l’ús i la manipulació indegudes d’un mitjà de comunicació que com a agència estatal d’informació ha d’aparentar ser neutral i respectuós amb les normes més elementals d’un acte social com són unes eleccions. Tretze anys després continuen junts desafiant qualsevol model democràtic i de respecte als socis.
