Hi ha decisions que, per irresponsables i descurades, poden produir un efecte destructor de molt llarg abast. En el cas de la campanya del Gran Repte, posada en marxa en 2004, cal responsabilitzar conjuntament al tàndem Joan Laporta – Ferran Soriano, president i vicepresident d’operacions, d’haver provocat un desarreglo social del qual el FC Barcelona encara no s’ha recuperat avui dia.
La bogeria es va deslligar quan l’il·luminat Ferran Soriano, que continua parlant de la indústria del futbol com a tal i dels socis com a clients, va pensar que si el Barça obria la porta als socis, sense cap restricció ni condicions per a donar-se d’alta, com a mínim seria el primer club del món a arribar al milió de socis.
Així, en els seus comptes, la idea produiria 150 milions d’euros d’ingressos nous, imprevistos, una audàcia sense precedents i un èxit comercial i econòmic del qual es parlaria durant anys. Tan fàcil com suprimir el dipòsit a fons perdut que s’exigia fins llavors d’unes tres vegades el valor del carnet per a l’alta de soci a no familiars directes.
Era una limitació que, a la seva manera, permetia mantenir un lleuger equilibri entre abonats (uns 80.000) i socis (107.000 de l’època), inclosos els socis infantils.
Laporta – Soriano van decidir que, com qualsevol normativa del passat, aquest obstacle era no sols prescindible sinó absurd, equivocat i anacrònic. Abolit immediatament, la condició de soci del FC Barcelona es podia adquirir de manera universal, sense aportar cap quantitat a fons perdut ni relació consanguínia.
Només calia esperar, doncs, que un riu de milions s’acumulés en els comptes del club, entre altres coses perquè també era possible realitzar aquest tràmit en línia sense necessitat d’acreditar excessivament la identitat de l’aspirant.
El resultat, si calgués comparar-lo amb les enormes expectatives d’aconseguir un milió de socis en tot just uns mesos, pot considerar-se com un fracàs d’extraordinàries dimensions. Absolut. Durant els dos o tres anys següents la xifra de socis va aconseguir un límit de 170.000 com a punta màxima de mitjana, molts d’ells procedents dels pacs de regal per a nounats i altres campanyes de Nadal i de promocions.
No va passar d’aquesta cota en temps en els quals era possible, també, anar al mercat negre de revenda d’abonaments, de manera que qualsevol, ciutadà català, espanyol o nacional, podia donar-se d’alta com a soci al matí i a la tarda adquirir un abonament si el soci venedor acceptava l’oferta.
D’aquesta forma va ser com a milers de ‘nous’ barcelonistes van ampliar la base social de manera descontrolada i motivats, molts d’ells, per l’atractiu negoci d’una revenda permissiva i extraordinàriament ben retribuïda. Durant els anys posteriors i encara avui -fins a la pandèmia, clar- centenars de presumptes barcelonistes s’han fet amb localitats destinades totalment o parcialment a aquest mercat negre per a turistes sense que el club es beneficiés del valor de venda, partit a partit, de milers de seients.
El soci sense massa possibilitats econòmiques només podia aspira a un abonament oficial, via llista d’espera, procedent d’aquell altre que renunciava al seu seient i no acudia al mercat de traspassos obert gràcies al Gran Repte. La Junta Directiva de Laporta, no obstant això, no va moure a favor d’aquests socis un sol seient en set anys. Per què si els hi podien repartir entre amics i familiars de la junta o a benefici de les primeres bandes de revenedors?
Amb el pas dels anys, a més, van sorgir també empreses de revenda oficials amb demostrats vincles amb persones de l’entorn de la directiva.
La xifra d’afiliats, conseqüentment, es va anar reduint al voltant dels 155.000 de mitjana.
Finalment, quan a partir de 2010 es va iniciar una actualització del cens amb l’exigència d’una identificació presencial, per a comprovar que la persona propietària del carnet i de l’abonament existia de debò, la depuració es va emportar per davant a més de 8.000 socis amb una identitat més que dubtosa, entre ells centenars de socis japonesos que casualment s’havien donat d’alta. En temps d’abundància de grans finals, desplaçaments i partits extraordinàriament atractius, l’operativa dels propietaris d’aquests milers de carnets permetia copar els sortejos i la compra de localitats fins i tot del Seient Lliure amb la fi última d’una revenda que havia arribat a multiplicar per cinc el valor d’una entrada.
L’actualització va permetre fins i tot descobrir que s’havien donat d’alta socis inscrits per internet amb la foto de la seva mascota o d’una nina en el súmmum de la disbauxa, la corrupció generalitzada i el desastre administratiu més gran que s’hagi conegut. És possible imaginar com centenars de persones s’han enriquit gràcies al Gran Repte desfigurant amb el temps el sentiment barcelonista autèntic de la massa social. La prova és que ha anat baixant la quantitat de socis que acudeixen a les assemblees, que no arriba ni a un terç, o acudeixen a les urnes, per sota del cinquanta per cent.
D’aquesta degradació de la qualitat del soci, mentre milers de barcelonistes en espera volen adquirir aquesta condició i amb el temps un abonament del Camp Nou, cal responsabilitzar a Joan Laporta, que torna a presentar-se, i Ferran Soriano que envia a un dels seus, Víctor Font, a la conquesta de la llotja del Camp Nou.
Amb raó creix el nombre de socis que somien que tornin els temps del desordre. Laporta ja ha anunciat que, si guanya les eleccions, s’aixecaran de nou les limitacions per a tornar a aquest desordre en el qual els seus amics i els amics dels seus amics podran beneficiar-se del Barça, una altra vegada.
