Joan Laporta aprofita les reunions amb les Penyes del FC Barcelona, un col·lectiu que ha anat creixent aquests darrers anys fins a esdevenir la major organització barcelonista autònoma i independent del club, per demanar perdó pel maltractament del què van ser objecte durant els seus anys de mandat al FC Barcelona.
Amb excepcions puntuals, ja que algunes Penyes li organitzaven actes a la seva mida, sobretot a favor del seu generós i desordenat apetit, Laporta sempre les va castigar amb la seva persistent indiferència i per l’efecte advers de la remor de fons del marcat discurs independentista de Laporta i la seva incapacitat per tolerar que, de la mateixa manera que el president proclamava els seus sentiments nacionalistes i sobiranistes, altres barcelonistes defensessin de la mateixa manera els seus, tant el seu sentit de pertinença a la família blaugrana com el de sentir-se, en molts casos, espanyols.
El 2008, quan van arribar a produir-se grans tensions entre el moviment i Laporta, les Penyes ja havien superat les mil unitats i els 100.000 afiliats. Va ser amb motiu del VIII Congrés de Penyes Barcelonistes d’Andalusia, Ceuta i Melilla, celebrat a Jerez de la Frontera, quan va esclatar una mena de guerra després que el president decidís no assistir presencialment a cap dels actes previstos. Era la segona vegada consecutiva que Laporta deixava penjats als penyistes andalusos, doncs tampoc hi havia aparegut en l’anterior celebrat a Granada dos anys abans.
El president blaugrana ja havia deixat de viatjar amb l’equip mesos abans ni havia assistit tampoc a actes rellevants socials de club. A aquesta frustració es va sumar el malestar de les penyes pel afegit de noves exigències de la directiva, que volia imposar una quota de socis en cadascuna d’elles en funció del nombre d’habitants de la localitat en què estan radicades. Encara que aquesta proposta ja havia estat aprovada pel Consell Consultiu, on tenia una major representació el gruix de les Penyes de Catalunya, numèricament molt superior a les de la resta de l’estat, Andalusia va ser una mica la primera a rebel·lar-se i adoptar una postura contrària o de desobediència en aquest Congrés.
Només va faltar que el directiu responsable del social en aquell moment, Jacint Borràs, digués en el seu discurs que el president de club, Joan Laporta, tenia altres coses més importants que fer que anar a Congrés de Penyes d’Andalusia, paraules que van ser molt mal encaixades per la totalitat del col·lectiu.
En conjunt el discurs va ser interpretat per la majoria de les Penyes andaluses com un desgreuge definitiu, un insult i la prova que la voluntat de la junta era anar reduint la força social de les penyes carregant-la d’obligacions a canvi de molt pocs, cada vegada menys, drets o facilitats.
La crispació i definitiva ruptura es va produir quan, amb motiu d’un partit a Almeria, el president sí que va decidir viatjar amb l’equip i restringir la presència al dinar de directives protocol·lària amb el president de l’Almeria, un important promotor immobiliari amb el qual li interessava reunir-se. Laporta va arribar a la capital andalusa a penes quatre hores abans del partit. Des de feia molts dies ja se sabia que la seva presència estava vetada a qualsevol iniciativa social de les penyes andaluses. Després de dinar, el president va marxar a l’estadi Jocs Mediterranis, on sí es va donar un breu bany de multituds quan va aparèixer pel túnel d’accés al camp i es va fotografiar amb tots els aplegapilotes de l’estadi. Els milers d’aficionats barcelonistes que van viatjar al partit des de punts de tota Andalusia i el Llevant es van quedar amb les ganes d’estar a prop del president. Perquè aquest sol ser el desig de la majoria dels aficionats barcelonistes que només tenen l’oportunitat de sentir el Barça de prop una vegada a l’any.
Per contra, se’l va veure a Roma en un partit de bàsquet perquè li anava de camí a Suïssa, a on va estar viatjant freqüentment. Una anormalitat de la seva agenda ja que gairebé mai se li veia al Palau Blaugrana animant als equips de les seccions professionals.
No va ser un any fàcil per a les Penyes el del 2008, rematat pel Congrés Mundial celebrat a l’Hospitalet, que ja va arribar embolicat en polèmica per la imposició del català com a únic idioma oficial en contra del criteri llargament emprat i acceptat de compaginar català i castellà per respecte i voluntat de convivència amb la nombrosa participació de barcelonista procedents de tot l’estat. La insistència de Laporta va aconseguir el seu propòsit que no era altre que deslluir la Trobada, afectada per una fortíssima absència de penyistes que van cancel·lar els seus viatges.
La politització i el to independentista que Joan Laporta ja exhibia llavors no va ajudar a millorar la relació. Va ser en la inauguració del Congrés de Penyes de l’Hospitalet (2008) on va perdre els nervis cridant i denunciat que la premsa estava “enredant” als penyistes i barcelonistes, un discurs fora de lloc, d’algú que no estava en condicions de protagonitzar un acte públic després d’una nit agitada i en un estat de nervis justificat perquè ell mateix s’havia carregat l’equip que havia liderat Ronaldinho a la final de París. Com sempre, incapaç de gestionar la seva extraordinària bona sort, caminava directe a una moció de censura.
Dotze anys després, Joan Laporta, que no ha perdut mai un minut en relacionar-se amb res del Barça en tot aquest temps (ni tan sols en les eleccions de 2015) i molt menys amb les Penyes, reapareix ara com un penedit que ha vist la llum i de sobte sent que necessita fer les paus amb el moviment de Penyes. Una disfressa, de nou, que sosté la seva estratègia d’aparèixer com qui no és per pal·liar en la mesura del possible el rebuig que provoca la seva amenaça de tornada. Tot fa suposar que es tracta, per la seva banda, d’entabanar als penyistes.
