EL PITJOR CICLE DEL BARÇA ESTÀ PER ARRIBAR

L'economia del club es veu amenaçada pel retorn d'un president que ja la va enfonsar un cop

En el sí del barcelonisme augmenta la sensació de perill a mesura que la disfressa electoral de Joan Laporta deixa veure la gran maniobra d’especulació, assalt i mentida posada en marxa des del seu entorn i des d’aquesta candidatura fantasma aparentment despullada d’un passat que a molts socis els hi produeix calfreds només de pensar que pugui tornar a la presidència.

Si al llegat de Laporta al FC Barcelona -fi del seu mandat el 2010- s’agrega la gestió impresentable del seu pas per la política, on amb prou feines va resistir un o dos assalts de tercera divisió, i la seva inigualable obra al Reus, liquidat per seva banda de tota la vida, Xavier Sala Martín, Rafael Yuste i Joan Oliver, el balanç absolutament depreciat del seu post presidencialisme porta a la inevitable necessitat personal de recuperar la gran vida que es va donar al Barça. En cap cas suggereix que el Barça necessiti avui, en temps de crisi aguda, una figura del seu perfil, malgastadora, amant de la gresca i tan incapaç, com s’ha demostrat, de defensar i protegir el club de revenedors, comissionistes, fastos, advocats com ell, de minuta desbocada, i tot tipus d’entorns aprofitats i disposats a el saqueig i la corrupció.

Ja va passar, dos anys abans de la fi del seu mandat, que la seva gestió va ser posada en dubte i despullada pels especialistes econòmics i financers que van analitzar la situació de club, advertint llavors que des del punt de vista de l’estructura de la gestió havia fissures greus i un evident risc d’ensorrament. Va ser aquest, entre d’altres, algun dels motius pels quals va perdre, encara que evitat finalment per una tupinada indigne dels poders de l’esport català -sempre la Plaça de Sant Jaume al rescat- el vot de censura de l’estiu de 2008 com bé saben ell i els seus directius, inclosos els que van dimitir. També ells sabien el que de veritat havia passat, tot i que no van voler denunciar-ho.

El directiu de l’àrea econòmica Javier Faus, que es va incorporar el 2003 després de guanyar les eleccions, dimitit als dos anys per discrepàncies amb Soriano i Laporta i que posteriorment tornaria per reflotar el club de la mà de Sandro Rosell, va ser l’autor d’un brillant article al diari Expansión en què, a manera de conclusions, va exposar la realitat del Barça d’aquell moment. Una realitat encara invisible, oculta i manipulada per voluntat de Joan Laporta, la supèrbia i la gana insaciable de Joan Oliver i la precoç inutilitat de Ferran Soriano, un altre ‘atila’ de les finances.

Aquest va ser el seu contingut:

“Primera: Hi ha una mala gestió esportiva-econòmica que ha dilapidat l’increment de vendes aconseguit. Les desviacions entre el pla de negocis i la realitat es concentren en els últims dos anys de mandat. Segona: El deute net auditada ascendia, a 30 de juny de l’any 2007, a 295 milions d’euros, molt a prop del deute més alt de la història del club. Debem gairebé el mateix que fa 4 anys. No s’han fet servir els majors ingressos i la venda parcial de Can Rigalt per sanejar el balanç. Se’ns explica que les ràtios (vendes / patrimoni, vendes / deute) han millorat, com si ens anéssim a vendre al Camp Nou. Tercera: Més de dos terços del benefici net acumulat provenen d’activitats extraordinàries. Dels 78 milions d’euros de benefici, 28.6 m. resulten de la venda parcial de Can Rigalt i 28.1 m. d’euros d’activar els impostos generats per pèrdues anteriors (apunt comptable, sense transcendència en la tresoreria, ni en la reducció del deute). Sense els fets esmentats, la junta hauria d’avalar. Arribats fins aquest punt, hauríem de reprendre la conveniència o no de l’anomenat projecte Foster. És veritat que és molt important comptar amb projectes de futur. Tant de bo Barcelona i Catalunya comptessin amb més projectes que ens s’il·lusionessin com a col·lectiu. Cap pega per aquí. Però, probablement, aquí la junta s’equivoca, ja que hauria de centrar els seus esforços en gestionar, el que en les actuals circumstàncies significa sanejar el balanç i, només després, plantejar nous reptes de futur. La junta directiva actual, que no està avalant gràcies a la venda de patrimoni i ajustos comptables i que, a més, ha incomplert els estatuts del Club segons sentència ratificada per l’Audiència Provincial de Barcelona, ​​hauria en aquesta ocasió actuar amb més transparència. La major inversió a realitzar en la història del FCB així ho mereix”.

D’acord a les explicacions de Xavier Faus, el benefici que li va permetre a la directiva no avalar personalment era artificial, provinent de la venda extraordinària de Can Rigalt i del crèdit fiscal forçat el 2003, però no de la gestió. Va concloure, en definitiva, que el risc d’afrontar el projecte Foster amb la situació econòmica de moment era molt elevat perquè el deute no s’havia reduït ni els indicadors econòmics eren optimistes.

Ombres que van projectar sobre l’exercici final de 2009-10 unes pèrdues de més de 80 milions. El cicle tornarà a començar, segons els experts, si Laporta torna a la presidència després del 24 de gener, aquest cop sense reserves ni para-xocs. Qualsevol accident deixaria el club encallat, incapaç de recuperar-se per si mateix, i presa de capital aliè per manca de recursos socials.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides