Centenars de socis del FC Barcelona encara recorden el disgust que van patir perquè no els van tocar entrades per a les finals de Champions de París i de Roma tot i que es van esforçar en seguir les instruccions i mecanismes habilitats pel club per a aconseguir-ho. En realitat la majoria s’ho hagués pogut estalviar, l’esforç i el disgust, perquè les localitats estaven des d’un principi destinades als amics, familiars, coneguts i entorn de negocis i festes del president i de la majoria dels directius i alts càrrecs executius del club.
Això per no parlar de la revenda d’entrades assignades per la UEFA al FC Barcelona que van a anar a parar a afeccionats i seguidors del Arsenal i del Manchester United. Aquell negoci va fer rics a uns quants.
Tal va a ser el descontrol que el propi fill del president Joan Laporta anava per món amb un talonari d’entrades repartint entre els seus amics de classe. Qué no farien els grans que, a més, van regalar a dojo paquets de localitats que incloïen viatge en avió, desplaçaments i hotels. Fins i tot es va perdre el rastre de dos avions preparats per viatjar a París carregats d’invitats que, a última hora, no van enlairar-se malgrat haver estar contractats i pagats. Efectivament hi va haver pastilles de l’estadi buides a la zona del Barça i d’altres ocupades, també a Roma, per seguidors dels equips rivals.
De com es va enredar al propis socis del FC Barcelona, en ambdós casos es tracta de cròniques escandaloses començant perquè molts dels que van tenir el privilegi de ser convidats per Joan Laporta i els seus directius favorits no eren ni siquiera socis per la senzilla raó de que no era requisit.
Al 2006 el club decidir que el RACC, llavors partner del club en matèria de viatges, fes el repartiment d’entrades a través de les seves oficines. Però, només es van posar al repartiment molt poques entrades provocant malestar i greus incidents a més de milers de protestes contra la Junta. Espectacle trist i lamentable de cues davant de les oficines del RACC que va compartir amb milers de socis, decebuts, la mateixa indignació i acusacions contra Laporta i el seu menyspreu cap els socis.
Es calcula que un percentatge molt elevat dels barcelonistes presents a París ho van fer gràcies als seus contactes familiars o de negocis amb directius i alts càrrecs de l’època.
Quan l’equip va arribar tres anys desprès a la final de Roma, el 2009, a Roma, el monumental engany encara va ser més indecent a partir de que es va generar un procés de sorteig entre els demandants d’entrades que devien omplir prèviament un formulari on line.
L’escàndol va esclatar quan faltaven hores només per tancar aquest procés d’inscripció i el club va decidir ampliar en unes hores la possibilitat de fer-ho. Per què? En base a quina normativa i després d’haver anunciat tot un procediment?
Com es va sospitar quan, de cop, a l’últim quart d’hora de partit es van canviar les regles de joc, van ser els darrers en apuntar-se, tots aquells que van ser informats de la pròrroga, els afortunats del ‘sorteig’ que es va fer.
Per acabar de confirmar la dimensió de l’escàndol el propi Síndic del Soci va admetre el frau del procés encara que va decidir no actuar perquè li va semblar molt complicat anul·lar i tornar a fer el sorteig.
El club, a més, va gastar una milionada en comprar entrades a la Federació Italiana per atendre compromisos personals del president, localitats VIP amb viatge i allotjament de regal.
Es possible, fins i tot, que molts dels socis que van quedar fora encara el vulguin votar perquè Laporta torni a fer de les seves? Pot ser sí…
