Entre el nou clan de Joan Laporta destaca la presència de Víctor Valdés, probablement l’únic dels centenars de jugadors de la Masia dels últims 40 anys que ha perdut pel camí aquests valors i educació que són propis i segell de l’estil de formació de la millor escola de futbol del món.
No és estrany que algú com Laporta, que reflecteix exclusivament el costat fosc del Barça, i algú com Valdés, que pràcticament s’ha dedicat a exhibir el seu antibarcelonisme des que va perdre les seves facultats sota pals, s’hagin posat d’acord en un minut.
Valdés va marxar del club de la pitjor manera possible, proclamant que el seu únic desig era evitar que el Barça pogués guanyar un sol euro amb el seu traspàs quan el club li va oferir renovar, assegurant-se així un contracte en molt bones condicions a la seva edat, i li va prometre facilitar la seva marxa al Mònaco amb el qual ja tenia un preacord.
El destí li tenia preparat un desenllaç terrible, perquè es va lesionar de gravetat sense tenir contracte amb el club blaugrana i el club francès va decidir no contractar-lo al no haver superat la revisió mèdica. Per avarícia, despit i egoisme ho va perdre absolutament tot.
Tot i això, Josep Maria Bartomeu li va tornar a obrir les portes del Barça uns anys després com a entrenador d’un dels equips estrella del futbol base, de categoria juvenil. El gest, immerescut per a Valdés i d’una generositat inigualable per part de Bartomeu, li va retornar amb un comportament impresentable, despòtic i desajustat respecte dels valors essencials del club fins que degué ser acomiadat.
Valdés va arribar a negar-se a jugar un partit perquè se li creuaven els cables sense tenir en compte la imatge i els compromisos del club. Un desastre i una decepció per a tot el barcelonisme.
El seu retrobament amb el laportisme s’entén com una aliança natural entre dos dels personatges més nefastos de l’entorn fosc del Barça.
