El problema d’haver de mentir compulsiva i contínuament representa un dels obstacles de la comunicació de la candidatura de Joan Laporta, que segueix covardament amagat socialment confiant que sobretot les més joves generacions de barcelonistes el votin perquè ni coneixen ni s’han interessat per les malifetes d’un expresident que només aspira a continuar vivint del Barça, fins i tot després d’haver-lo plomat ja una vegada en companyia de personatges com Joan Oliver i Xavier Sala Martín.
Per això envien a la guillotina als seus directius, als quals els hi preparen un guió sense peus ni cap ni ajustat a la veritat perquè expliquin les bondats del passat de Joan Laporta en l’àmbit de la gestió, que no es coneixen.
És clar, tot el que s’explica no se sosté ni respon al drama econòmic que va portar al Barça a la ruïna el 2010 com a resultat d’operacions esbojarrades com Viladecans, Sogecable o Can Rigalt, això sense entrar en els detalls sobre atrocitats de Laporta contra els socis, contra el patrimoni i la caixa del club que donen per a escriure una enciclopèdia.
Des de la candidatura de Joan Laporta afirmen, per exemple, que quan la massa salarial del Barça del 2010 superava fins i tot el desfasament respecte dels ingressos de l’abisme deixat per Bartomeu, era a “conseqüència de les variables per guanyar títols”, donant a entendre que la “culpa” la tenia el balanç esportiu i no la gestió. I es queden tan amples, convençuts d’haver donat una resposta profitosa i definitiva.
En realitat, enganyen, perquè aquella temporada només es va guanyar la Lliga com a títol important i del qual no deriven variables d’impacte en el volum salarial. El club no va guanyar ni la Copa del Rei ni Champions i, a més, en el cas de la Lliga el Barça sempre pressuposta les despeses com a variables, donant per fet que la guanya, és a dir també sense cap efecte financer extra per sortir campió que empitjori o castigui en cap cas la massa salarial com a fet extraordinari. En definitiva, que el Laporta del 2010 va deixar el club pitjor que el Bartomeu del 2020. I negar-ho encara és pitjor.
