LA RUÏNA I EL ‘PELOTAZO’ DEL PROJECTE FOSTER

Joan Laporta va signar (2009) amb PSC, CiU i ERC el pitjor conveni urbanístic de la història, especulatiu i ple d'ombres

El 28 de juliol de 2009, un any abans de finalitzar el seu mandat, Joan Laporta va tancar amb l’Ajuntament de Barcelona un conveni marcat, com el de Viladecans, per les presses, l’especulació, la ruïna i la falsedat per no parlar de la pèrdua d’un enorme patrimoni del club sense el permís de l’assemblea.

Encara que en aquell moment, el PSC governava a nivell municipal sota el poder de l’alcalde Jordi Hereu, el Barça va aconseguir que, sorprenentment, el grup de CiU amb Xavier Trias al capdavant, i el grup d’ERC acceptessin la pitjor de les condicions -per al Barça- de la seva històrica pretensió de renovar el Camp Nou i potenciar i donar valor als seus terrenys urbans, encara avui d’una magnitud i potencial excepcionals.

Va ser el resultat d’una fosca i misteriosa negociació sobre la qual es van projectar interessos especulatius i immobiliaris plens d’ombres i d’enigmes. D’una altra manera no s’hauria portat amb tant de secret una destrossa urbanística en la qual els veïns de les Corts van ser ignorats i desagreujats. Els mateixos veïns que Laporta havia convertit en els seus còmplices per a lluitar contra el projecte Barça 2000 de Josep Lluís Núñez, de molt menor impacte i de millores veïnals substancials.

Nou anys després Joan Laporta no sols els aixafava sota una sabatada municipal totalitària i inacceptable per al barri, sinó que també ignorava als seus propis socis del FC Barcelona. Laporta va arribar a signar el regal de la pràctica totalitat dels seus terrenys de les Corts sense que aquest acord passes ni tan sols per l’assemblea de socis.

Joan Laporta i Jordi Hereu van convocar finalment a la premsa, gairebé per sorpresa, per a subscriure un conveni desastrós que es va vendre com la promesa de transformació del territori blaugrana de les Corts i el càlcul que amb les rendes dels pisos que s’anaven a construir e la zona del Miniestadi haurien de sufragar-se el projecte Foster i un nou Palau Blaugrana.

Fruit de l’acord, el Barça aconseguia 78.000 m² de sostre per a habitatge lliure, 4.000 m² d’ús comercial i terciari i 15.000m2 per a construir un hotel.

A canvi, la directiva blaugrana cedia 52.000 m² de sostre destinat a pisos protegits, la construcció d’un centre cívic per al barri, el cost de la urbanització de la totalitat del sòl afectat per la modificació del Pla General Metropolità i dels carrers del Campus Sud, així com el dipòsit de 30 milions d’euros amb els quals l’administració respondria, si calia amb expropiacions, de les 7,06 hectàrees que es perdien d’equipament esportiu de les Corts per a reubicar-les en el terme municipal de Montcada i Reixach.

Es compensava d’aquesta manera la superfície d’equipament esportiu en l’àmbit de l’àrea metropolitana de Barcelona.

L’acord va deslligar el conflicte amb les associacions veïnals, que van continuar manifestant la seva total oposició per considerar el trasllat de l’equipament com un ‘truc’ socialment inacceptable.

El barri incorporava, segons l’informe municipal, zones verdes, una escola, un institut, un centre pre-escolar, un CAP, una residència per a majors, un centre de dia i un pavelló amb piscina, a més d’un número aproximat de més d’un miler d’habitatges del número total dels quals no menys del 50% seran pisos protegits.

Així ho van acordar prèviament a la presentació que van fer l’alcalde de Barcelona i el president del FC Barcelona amb els tres grups municipals PSC, CIU i ERC que van donar llum verda política al projecte. Tant PP com Iniciativa, que era soci del Govern, no van subscriure el pacte.

Però els comptes no li sortien al Barça amb els preus més o menys definits i el pressupost inicial del projecte Foster (240 milions), un nou Palau (72 milions), les despeses d’urbanització (5 milions) i el cost dels terrenys de Montcada (30 milions9. Segons el propi director general Joan Oliver la plusvàlua de l’operació de les Corts es xifrava en uns 150 o 200 milions, això després d’invertir 80 milions mínim en la preparació dels terrenys, les contraprestacions amb el barri i això, com es pretenia, sense invertir el que fes falta com a promotor per a obtenir un major benefici del que sens dubte era un ‘pelotazo’ a benefici no se sabia de qui. El soci, el Barça, els veïns i la ciutat segur que no. Les Corts no hauria pogut digerir un miler més de famílies, molt menys amb les poques infraestructures socials contemplades.

El projecte i la MPGM van seguir endavant fins a la seva aprovació definitiva poc abans de 2010. La següent junta presidida per Sandro Rosell va aconseguir frenar aquesta monstruositat teixida entre el FC Barcelona, PSC, CiU i ERC.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari