Com si aquestes eleccions es celebressin en el llunyà oest, ni ha hagut prou perquè el candidat Toni Freixa aixequés una mica la veu, marqués distàncies amb Víctor Font i li donés una estirada d’orelles a Joan Laporta perquè, de sobte, fos víctima de successius i organitzats atacs desfermats de tres dels pistolers de Twitter més ràpids d’aquesta altra realitat, d’aquest món dominat per l’insult, la mala educació, la intolerància i el pensament únic.
Els tres personatges, Xavier Sala Martín, Enric Masip i Pilar Rahola, responen a aquest perfil de laportistes que borden i mosseguen compulsivament quan l’amo fa petar els dits. Reconeixent que estan ben entrenats, ahir es van llançar sobre Toni Freixa en diferents onades per a mentir, faltar al respecte, intentar ridiculitzar i humiliar al candidat que, com Toni Freixa, va remuntant posicions. No importa el com, via lliure a la metodologia de la injúria i l’ultratge amb tal de sumar un like i de guanyar-se les riotes dels seus, això sí sense un sol argument electoral o barcelonista.
El circ de tres pistes en el qual actuen està dominat per aquesta desagradable sensació del totalitarisme, especialment pel que fa a l’àmbit polític i ideològic en el qual Pilar Rahola, que ni és sòcia, no admet ni tolera la llibertat ni la veritable independència de les persones, que són moltes, que no han convertit l’independentisme català en la seva particular ganga professional.
Rahola és una laportista fanàtica sense més explicació que la de la seva relació personal i la seva descarada lleialtat cap a un expresident del Barça que en 23 anys de viure del Barça no ha donat la menor mostra de demòcrata, que s’ha aprofitat del càrrec, que li deu diners al club, que el va deixar sense participació social, que va enganyar els socis i que el va arruïnar com tornarà a fer-ho irremeiablement si gana. Un expresident com Laporta que entre les Rahola, els Puigdemont, els Pujol, els Maciá Alavedra, narcotràficants de renom, agents FIFA sense escrúpols, magnats del porno, dictadors sanguinaris i una premsa pusil·lànime i corrupta, el seu veritable entorn, continua semblant un ciutadà de fiar.
No fa falta descobrir ara el rufianisme de Xavier Sala i Martín, que no era ni soci del Barça quan Laporta va sortir elegit president del Barça el 2003, que va haver d’esperar a tenir un any d’antiguitat per a ser nomenat president de la comissió econòmica primer i tresorer després, és a dir màxim responsable del daltabaix econòmic i dels tripijocs freqüents del mandat de Joan Laporta, una veritable enciclopèdia de despropòsits financers, opacitat i pèrdues.
El professor, presumptament capacitat per a portar els comptes del club, només es va equivocar de 90 milions d’euros de dèficit en la presentació dels seus comptes de la temporada 2009-10, un ridícul històric, de vergonya, que només algú amb una cara dura com la seva i la dels seus companyons Joan Laporta i Joan Oliver, corresponsables de gastar-se 47 milions que el Barça no tenia, repetirien destruint un altre club, el Reus, fins a fer-lo desaparèixer perquè, evidentment, no disposava dels recursos i la resistència del Barça.
Què dir, finalment, d’Enric Masip, un exjugador sense cap altre talent fora de la pista d’handbol que el d’amagar sota la seva pinta de guardaespatlles el seu veritable i trist paper d’escuder desmemoriat, ignorant i noi per a tot. Laporta el va adoptar com a membre de la seva guàrdia de corps per a festes i operacions en les quals sempre queda bé un xofer d’esquenes amples. El seu problema va ser perdre el contracte cent vegades per sobre de la seva capacitat tècnica i de treball en el staff de l’equip d’handbol quan Laporta va deixar de ser president. Des de llavors pidola i somia amb la volta al Barça de Laporta sense sospitar que si guanya continuarà sent com ara un xofer mal pagat. Tot això no està a Twitter, sinó en la vida real.
