A Catalunya, Esquerra Republicana va apostar per Bildu i Junts pel PNB, l’esquerra amb l’esquerra i el centredreta amb el centredreta, molt ordenat tot. L’endemà, tothom havia guanyat, també; els uns perquè havien apostat pels qui més van créixer, i els altres per apostar pels guanyadors. Però, si ho traslladem a Catalunya, el 12-M tothom vol ocupar el lloc de Pradales, que, segons les enquestes, ara ocupa Illa, exposat aquests dies al pseudojudici de les comissions del cas Koldo del Congrés i del Senat, una sobreexposició que veurem quin desgast pot provocar-li.

En clau catalana, pot cridar l’atenció que a Euskadi ningú reclami un pacte de govern independentista; el PNB i Bildu sumen, sobrats, una amplíssima majoria absoluta (54 de 38). Si allò fos Catalunya, Bildu rebria totes les pressions del món per pactar amb el PNB. D’altra banda, el pacte que tothom accepta amb esbalaïdora naturalitat, el dels nacionalistes del PNB amb els socialistes, aquí seria vist poc menys que una traïció, i de les grosses. Clar que a Euskadi, malgrat aquesta aclaparadora majoria independentista, ningú parla d’independència, perquè els bascos són gent d’ordre, i en aquesta disposició, ara no toca. Som als catalans a qui, com ha quedat prou clar, ens agrada posar el carro davant dels bous.

Celebrades les eleccions basques, ara toquen les catalanes. Igual ens aniria bé prendre alguna nota del que passa més enllà del nostre melic…

La entrada Ara tots volen ser Pradales se publicó primero en El Triangle.

Per això lamento i denuncio la tebiesa amb què certs partits independentistes, com ara Junts, o Alhora, s’han manifestat fins ara amb Aliança Catalana. Quan la filial de l’ANC de Sabadell va convidar els partits independentistes, Aliança Catalana entre ells, a un cicle de xerrades, ERC i la CUP van declinar la invitació per “no normalitzar les ideologies de l’odi i el racisme”, van coincidir tots dos, “portin la bandera que portin”, van concretar els republicans. Junts i Alhora, el partit de Clara Ponsatí, van mantenir inicialment la seva participació. “Aquests suposats cordons sanitaris són en realitat propaganda gratuïta”, va argumentar Jordi Graupera, ideòleg d’Alhora. Finalment, i “davant del risc d’instrumentalització de l’entitat”, el Secretariat Nacional de l’ANC ha decidit tombar el cicle.

En honor a la veritat, les diferents ànimes que habiten Junts es comporten de manera distinta pel que fa a l’Aliança Catalana que lidera l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols. Així, mentre a uns ja els hi està bé compartir escenari amb els ultres catalans, i alguns d’aquests, i de manera desinhibida, fins i tot han fet públiques les afinitats amb els d’Orriols, el candidat Carles Puigdemont es mostrava l’altre dia contundent, descartant pactar amb la ultradreta Aliança Catalana: “No negociaré mai amb una formació de dreta extrema o ultradreta”. Veurem.

Paradoxes de la política, Aliança Catalana, i en menys mesura Alhora, estan menjant vots a Junts. Diuen, fins i tot, que la primera opció pot arribar a tenir representació al Parlament que surti del 12-M. En tingui o no (desitjo que no), el partit ultra resta força a Junts en la seva particular batalla de, si més no, tornar a liderar l’independentisme, per damunt d’ERC. Els republicans encara agraeixen al PDECat el favor de presentar-se a les darreres eleccions catalanes, aquells pocs vots, que no els van ni donar representació parlamentària, van ajudar, això no obstant, al fet que Pere Aragonès, i no Laura Borràs, fos investit president de la Generalitat. A veure si encara hauran d’agrair els republicans, o el socialista Salvador Illa, a Aliança Catalana la impertinència d’existir…

La entrada Els d’Orriols se publicó primero en El Triangle.

Des d’aquest cantó de la història, em crida l’atenció (o no) que la independència no figuri en el sumari electoral basc. Com diria el president Jordi Pujol, per als bascos, això no toca. I és que ells no són de fabular per fabular. Han vist com els catalans van embarrancar amb el procés i han recordat el frustrat pla Ibarretxe i han decidit centrar-se en coses més terrenals, com la sanitat, l’educació, l’habitatge… Clar que ells juguen amb l’avantatge de no haver de demanar un pla de finançament singular, perquè ja tenen el concert econòmic, és a dir, el control dels seus ingressos fiscals. Així, ells poden invertir els esforços a millorar l’autogovern, que proposen ampliar i consolidar.

Arnaldo Otegi guarda en lloc segur els elogis al procés; fa poc parlava d’ell com de “gran lliçó”, i, pragmàtic, ara condueix l’esquerra abertzale per altres derroters. El PNB, pla Ibarretxe al marge, mai es van deixar engalipar per l’extraviat procés. Ells, i no Convergència, van inventar allò del peix al cove. Uns i altres, EH Bildu i PNB destinen totes les seves energies i esforços a guanyar la batalla dels matisos, els primers defensant unes noves maneres de fer política, i els segons mirant de dissuadir als bascos de la temptativa de provar alguna cosa diferent, indicant que el que hi ha ja funciona i que, per tant, millor no canviar-ho. El cas és que les enquestes donen encara un lleuger avantatge al PNB, però els conservadors poden veure pel retrovisor la imatge de Bildu cada dia més nítida, i més a prop. I els socialistes bascos, el PSE, es freguen les mans reincidint en la posició d’àrbitres.

Mentrestant, els catalans, tretze són tretze, es debaten entre els que volen recuperar el referèndum, aquest cop, si pot ser, acordat, i els qui volen passar pàgina d’una vegada per totes. Les enquestes situen al socialista Salvador Illa altra volta guanyador, i sembla que l’efecte Carles Puigdemont relegaria el president Pere Aragonès a la tercera posició. Però encara queden dies pel 12-M, i ja se sap que els dies en política poden ser una eternitat.

La majoria d’edat basca, que reconeixia Ibarretxe fa uns quants anys, situa Catalunya en l’adolescència política?

La entrada La majoria d’edat basca se publicó primero en El Triangle.

Vaig conèixer a Andrés fa una pila d’anys en un dels seus restaurants, concretament el Jaleo, a Washington D.C. Desconeixia llavors que el cuiner parlava català, idioma que va aprendre en la seva estada a El Bulli; en saber que jo era català, va continuar la conversa en la llengua de Rodoreda. Vam parlar de cuina, però també dels Estats Units. Encara no havia creat WCK, però ja estava ficat en múltiples accions humanitàries. Em va dir que ell era molt asturià, però també català i profundament americà. Una barreja curiosa que li ha impregnat un caràcter afable; això no obstant, carregat de fermesa. Després de la conversa, a la taula van arribar plats típics catalans que no havíem demanat.

Les morts dels set cooperants de WCK han sacsejat encara més l’escenari polític internacional. Més països comencen a estar cansats de la impunitat de Netanyahu. El president Joe Biden va trucar al seu homòleg i aliat israelià per advertir-lo que el seu suport no és un xec en blanc. Abans de trucar a Netanyahu, Biden havia trucat al cuiner Andrés. Tant de bo que el lamentable episodi sigui la gota que vessa el got i la comunitat internacional pari els peus a Netanyahu i se’l jutgi pels crims comesos.

Fora bo que els cuiners de tot el món mostressin la seva solidaritat amb els cooperants morts a Gaza. La mort els va arribar quan anaven a donar menjar a la gent de la zona, castigada per una guerra tremendament cruel. M’han faltat crespons negres als davantals o directament una vaga de davantals caiguts…

La entrada Davantals caiguts… se publicó primero en El Triangle.

Per se, l’anhel d’independència, a part de legítim, no em sembla ni dolent, si el que persegueix és un país millor, més habitable. Qui no vol viure millor en el territori on ha nascut o ha fixat les seves arrels? Suposo que no es proposa la independència per viure pitjor… Llavors, així, d’entrada ho puc comprar. El que no puc comprar i no compro és que m’aixequin la camisa. Això de la independència ja s’ha provat un o dos cops i els resultats van ser decebedors i traumàtics, pel mateix Puigdemont, i per tants altres. Llavors, per què m’he de creure jo ara que els mateixos fent el mateix obtindran resultats distints? No ho veig.

Deia Albert Einstein, si vols resultants diferents, no facis sempre el mateix. I jo hi afegiria, i que ho facin uns altres. Que Puigdemont, o Oriol Junqueras, vulguin, com els xerraires de les pel·lícules de l’oest que venen miraculosos tònics que teòricament fan créixer el cabell, vendre’ns la independència del 2017, em sembla, sincerament, una presa de pèl.

Hi ha una pregunta a dia d’avui que cap polític independentista sap respondre i que els hauria d’inhabilitar a continuar donant la tabarra. És senzilla, són tres lletres: Com? El dia que algú sàpiga respondre amb certa solvència com s’assoleix la independència, potser llavors podrem reprendre el tema. Mentrestant, poden gastar el seu temps a resoldre temes tan importants com la sequera, l’habitatge, l’educació i la sanitat, per començar.

La entrada L’ombra de Puigdemont és allargada se publicó primero en El Triangle.

La premsa, esclava de les etiquetes i l’originalitat, va sobrenomenar cap a mitjan 2017 Carles Puigdemont com a ‘cinquè Beatle’, malnom que, intueixo, va agradar el president, fan de la banda de Liverpool; alguns mitjans acompanyaven la genialitat amb un vídeo del d’Amer interpretant Let it be. Era vigílies del referèndum de l’1-0, just quan Puigdemont entonava el deixem-ho estar a Espanya. La vídua de Lennon, Yoko Ono, s’havia sumat al Let catalans vote i, en resposta això, dedueixo, i a les característiques grenyes beatleianes de Puigdemont, se’l va batejar com a ‘cinquè Beatle’.

La llei d’amnistia sembla haver rescatat al ‘cinquè Beatle’ de l’ostracisme. Dijous a Elna, Puigdemont va tornar a cantar el Let it be. Ho va fer davant dels seus, que van fer els cors. Fins i tot, en un excés d’eufòria, van esgarrar-li l’anunci, aplaudint i victorejant “president!” abans d’hora. Hi havia ganes de cantar victòria, també abans d’hora, entre la claca juntista. Sense voler posar aigua al cava de la celebració, i reconeixent que la de Puigdemont és probablement la millor carta que tenen els de Junts, hi ha una dita catalana que ens fa ser prudents: No diguis blat que no sigui al sac i ben lligat.

També hi ha una altra dita, aquesta més universal, que diu que segones parts mai són bones. Desconec si Puigdemont la coneix, Oriol Junqueras sembla que la té més present. Ignoro si aquest revival és el que realment Catalunya necessita. En el seu discurs, el mateix Puigdemont reconeixia que la Catalunya d’avui no és la d’ahir (2017), i no li falta raó.

Arribarà el dia, jo creia que ja havia arribat, que caldrà començar a renovar els actors, que caldrà fer foc nou, de tant en tant és necessari, fins i tot saludable. Nous actors amb noves idees i amb nous camins per dur-les a terme. Vells rockers com Puigdemont i Junqueres restaran als llibres d’història, amb llums i ombres. De tant en tant ha d’entrar sàvia nova, és llei de vida. Sigui com vulgui, ja se sap que els polítics el que menys acostumen a saber fer és jubilar-se.

La entrada El ‘cinquè Beatle’ se publicó primero en El Triangle.

Poc s’imaginava Pere Aragonès que una tribu d’indis de Florida l’apartaria de la presidència de la Generalitat. Ni Carles Puigdemont, ni Laura Borràs, ni Salvador Illa, ni tan sols Oriol Junqueras, han estat els seminola, propietaris del complex d’oci Hard Rock, els qui li han tallat la cabellera presidencial.

Setmana de contrastos a l’espriuana pell de brau. Mentre el Congrés aprovava, ara si, la llei d’amnistia, el Parlament desaprovava els pressupostos. El revés i el tacticisme han conduït Aragonès a l’avançament electoral. De retruc, els pressupostos estatals de 2024 també han caigut, ja que, amb bon criteri, Pedro Sánchez, ha decidit renunciar-hi, entenent que les eleccions catalanes debiliten les seves aliances.

Mentrestant, Junts fa càbales sobre si l’amnistia dona prou de si perquè Puigdemont pugui ser candidat a les catalanes -a les europees ho donaven per descomptat… El cert és que els seminola poden haver tallat també aquesta cabellera. La pròrroga en les negociacions de l’amnistia, forçada pel mateix partit, i l’avançament electoral, compliquen la concurrència.

Illa, a qui les enquestes somriuen i els enemics volen esquitxar amb mascaretes, amaga les emocions amb una expressió impertorbable, el que ve a ser de sempre fer cara de pòquer, una habilitat que no tothom posseeix. Caldrà veure, però, quant interfereix el cas Koldo d’aquí al 12 de maig.

I Carlos Carrizosa, que arriba a les eleccions sense cabellera per tallar, recull en una capsa de cartó els sis diputats mal comptats que li resten, pel camí de l’apocalipsi final. La CUP amb prou feines ha tingut temps de refer-se de la darrera desfeta electoral. Mentrestant i sense temps, Alberto Núñez Feijóo busca una alternativa més del seu gust a Alejandro Fernández per a la candidatura popular. L’ANC desfulla la margarida del seu doble salt mortal electoral. I els altres, saliven bilis. A tots agafa l’avançament amb el pas canviat.

Jèssica Albiach, menció a part, ha estat la col·laboradora necessària dels semiola. Sense ella, el destronament no hauria estat possible. La valenciana, a peu i a cavall, va pintar de vermell la línia del Hard Rock dels semiola, i d’aquí no s’ha mogut. Resumia l’argumentari opositor així: “Hard Rock aspira a ser Las Vegas del Mediterrani”. Cosa que ella, ells (comuns), no estan disposats a permetre. Li passarà factura la gosadia de forçar l’ajornament d’emergències climàtiques, docents i sanitàries?

Total, que, sigui pels semiola, l’Albiach o el desencert de l’Aragonès, Catalunya celebrarà eleccions el 12 de maig. És, recordant la data de naixement de Maryam Mirzakhani, el Dia Internacional de la Dona matemàtica. Matemàtiques és la ciència que necessitarà el futur president o presidenta de la Generalitat per formar govern, això i una alta dosi de sort i til·la, molta til·la.

Hau!

La entrada Una d’indis se publicó primero en El Triangle.

Com repugnant resulta l’estratègia del PP, que llança greus acusacions contra el govern de Pedro Sánchez basades, segons Alberto Núñez Feijóo, en informacions de què disposen, informacions que la resta de mortals desconeix i que, d’existir i malgrat ser molt greus, no fa públiques ni posa a disposició de la justícia. Unes informacions que els permet qualificar Sánchez de “líder d’una organització criminal” o d’afirmar que tot plegat pot amagar “un cas de finançament il·legal”. Ferits perquè, malgrat sentir-se guanyadors de les darreres eleccions, no manen, compleixen fil per randa la instrucció que el seu líder espiritual, José María Aznar, els va donar: “Qui pugui fer alguna cosa que ho faci”. I a fe de Déu que fan.

Però els excessos populars mai poden servir d’excusa per tapar vergonyes, vinguin d’on vinguin. De moment, se sap que un exassessor de qui va ser ministre i secretari d’organització del PSOE, José Luis Ábalos, Koldo García Izaguirre, hauria muntat una trama per cobrar comissions per unes partides de mascaretes a l’inici de la pandèmia. I que l’agost de 2020 el govern balear, llavors presidit per l’actual presidenta del Congrés, Francina Armengol, va estampar el segell de qualitat a un enviament que l’empresa investigada en el cas, Soluciones de Gestión, els havia fet arribar de forma “satisfactòria” -es tractava d’una partida de mascaretes valorada en 3,7 milions d’euros. Se sap això, de moment.

Tornem a José Saramago i al seu Assaig sobre la lucidesa. Aquell en què en un dia plujós d’eleccions, a una ciutat que no s’identifica, la majoria dels electors decideix, independentment, votar en blanc; el govern decreta repetir les eleccions una setmana després i el vot en blanc augmenta… Doncs això, arribarà un dia, segurament i al contrari del de Saramago, sec, no plujós, en què la gent d’aquest país s’atiparà d’allò que cantava Franco Battiato, “quanta estúpida gallina, es barallen per res”.

La entrada Les mascaretes de Koldo… se publicó primero en El Triangle.

Si més no, els uneix la idea que protestar no és terrorisme, i en els temps que corren, això no és poc. I ho van voler fer públic a la plaça del Rei de Barcelona, un marc transversal, situat al barri Gòtic, que conserva aquella disposició rectangular original, feta durant el regnat de Martí l’Humà amb la idea de celebrar-hi torneigs, i que ha estat testimoni d’innombrables fets històrics al llarg dels segles.

La foto anava acompanyada d’un manifest, o era el manifest qui acompanyava la foto? Tant es val, suposo, l’ordre dels factors… Un manifest clar, que entre altres moltes coses diu: “Avui vivim una nova escalada contra el Dret a la Protesta. Davant de la persecució i investigació per terrorisme d’11 persones dins de la causa contra Tsunami Democràtic, la societat civil manifestem que: La investigació que porta a terme l’Audiència Nacional / Tribunal Suprem contra Tsunami Democràtic suposa un atac directe a l’exercici de drets fonamentals, especialment del dret de manifestació i llibertat d’expressió i a la llibertat d’informació. Un nou exemple de l’aplicació extensiva del Codi Penal en la criminalització de la protesta…”.

Com deia el cantant cubà Pablo Milanés: “Una persona té dret a protestar i l’Estat li ha de protegir la vida, sigui quina sigui la naturalesa de la protesta”. Així, jo tinc dret a protestar contra els jutges que de manera interessada criminalitzen les protestes, o contra els despropòsits d’algunes protestes, o contra els governs inoperants que desatenen la pagesia, per exemple, o contra el que em roti. Protestar com un ciutadà per no callar com un súbdit, que deia el raper Nach. Doncs això, que protesto.

La entrada Protestar no és (era?) terrorisme se publicó primero en El Triangle.

La derrota de Pedro Sánchez (José Ramón Gómez Besteiro només hi va posar la cara) a les eleccions gallegues m’ha recordat la frase del Mag, tot i que en el cas del socialista no es va complir. Sánchez confia massa en guanyar els partits sense necessitat de baixar de l’autocar, en la seva innata sort, i sovint els partits s’han de guanyar al camp, jugant. Es va jugar Galícia a una carambola amb el BNG d’Ana Pontón, que no ha sumat. I la falta de suma no ve dels nacionalistes, ve de l’hòstia socialista.

Resumint, el PP d’Alberto Núñez Feijóo (Alfonso Rueda només hi va posar la cara) va revalidar la majoria absoluta. I no només va fer això, amb la victòria gallega Feijóo revalida també el seu lideratge al capdavant del PP espanyol, una direcció fortament amenaçada per la de sempre, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, que haurà d’esperar a una altra ocasió, que, com les meigas, habelas hailas.

No goso a qüestionar en aquest punt del partit la bona sort de Sánchez, n’ha donat bona mostra. Però, faria bé de no confiar-ho tot una vegada i una altra a la sort, després de les eleccions gallegues venen les basques i després les europees i ves a saber quan, les catalanes. Si bé és cert que Catalunya és com un salmó que nada a contracorrent, les previsions de les altres cites electorals venen mal dades. Com diu el cantant Joaquín Sabina, “la mort és només la sort amb una lletra canviada”.

També deia el filòsof H. H. que “cada partit és una història”, “que en el futbol no hi ha màgia sense passió i lluita”, i que “qui no ho ha donat tot no ha donat res”.

La entrada Guanyar sense baixar de l’autocar se publicó primero en El Triangle.

Si s’estengués l’exemple entre la classe periodística o política d’aquest país, l’empatx de paper col·lapsaria els centres sanitaris. Indigestaria, per exemple, Alberto Núñez Feijóo, que ha blasmat fins a cansar sobre la llei d’amnistia i els indults als independentistes, a la vegada que els negociava per intentar la seva investidura. Però, no havíem quedat que els independentistes eren uns terroristes molt dolents, que no mereixien ni el bon dia? Com ironitzava l’altre dia l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero, referint-se al criteri mutable dels populars vers Carles Puigdemont, que ha deixat de ser terrorista i ves no n’acabin demanant la beatificació.

El bo del cas és que han estat els mateixos populars els qui, davant d’una insinuació de Puigdemont en què amenaçava de tibar de la manta, han preferit intentar fer una voladura controlada de l’escàndol. I l’endemà, Marta Rovira en nom d’ERC s’afegia a la festa confessant que el PP també va intentar negociar amb els republicans. Tot plegat, dibuixa el grau de cinisme que gasta Feijóo, que posa a caure d’un burro Pedro Sánchez per fer en públic maldats que ell feia d’amagat. Això sí, a canvi de l’amnistia i els indults els populars demanen genuflexió. A casa, d’això se’n diuen fer fàstics amb ganes de menjar. Nogensmenys, Feijóo continua com si res hagués passat, assenyalant com a terroristes aquells amb qui va negociar la investidura mercadejant una amnistia i uns indults dels quals ara renega i abomina. Tornem a Groucho Marx: “Aquests són els meus principis, si no li agraden, en tinc uns altres”.

La entrada El dors de Feijóo se publicó primero en El Triangle.

La recordeu? És una faula d’origen desconegut, encara que generalment atribuïda al grec Isop. La moralitat ens recorda que canviar el nostre instint, la manera de ser, no és fàcil, som com som. La inclinació de l’escorpí és la de picar i, per molt que s’esforci a fer el contrari, acabarà picant, com es demostra en la historieta que ens ocupa. El darrer sainet de la llei d’amnistia, en trànsit des del ‘no’ tocatardà d’un dels seus impulsors, Junts, fa pensar en la historieta de l’escorpí i la granota. El pacte entre Junts i el PSOE, que va permetre la investidura de Pedro Sánchez, ha naufragat a l’inici de la travessia. El partit de Carles Puigdemont no se n’ha sabut estar i, com l’escorpí, ha picat i, si bé en aquest cas encara no s’han ofegat, poc els falta. És clar que algú em dirà que la faula també funciona al revés, i que en realitat l’escorpí no és Junts, que és el PSOE. Sigui com vulgui, el que és ben cert és que el que sembla poc probable, vist el panorama, és que l’escorpí i la granota acabin el conte feliços i menjant anissos. I a la llera dreta del riu, amatents, aguaiten salivant uns cocodrils afamats de poder. Sembla, però que aquesta amenaça no sigui suficient per aliar escorpins i granotes.

La entrada La granota i l’escorpí se publicó primero en El Triangle.

“El Barça em tindrà pel que em necessiti, però ara penso que no em necessita”, ho resum així Xavi. I acusa l’entorn de la seva decisió, el maleït entorn, que buida i desgasta entrenadors. No se sent valorat per l’entorn, aquest ens eteri que llastra el club des de fa massa temps i que requeriria un exorcisme, com a poc. Entorn al marge, a Xavi l’han perjudicat les expectatives i el cruel i famós fair play. D’ell es volia un miracle, que ressuscités, sense diners, un moribund equip post Lionel Messi. Tampoc l’ha ajudat guanyar tan aviat una lliga i una Supercopa; un miratge que va fer creure en miracles. Sense diners ni nord, a Xavi se li hauria d’haver deixat treballar sense tantes pressions, sense exigir resultats immediats, per reconstruir un equip i retornar a una filosofia, la de Johan Cruyff, i amb la Masia com a pal de paller.

D’un temps ençà, i de maneres diferents, el Barça s’ha carregat tres llegendes: Messi, Koeman i Xavi. Això no surt gratis. La segona part de la pel·lícula de Laporta no és bona. El soci el va votar perquè arreglés el desgavell de Bartomeu, però no se’n surt, lluny d’això està enfangant encara més el club. I ja no té a Cruyff perquè li tregui una genialitat del barret de copa.

Cruyff ja li va dir a Xavi com sobreviure al Barça: “Envia el president a fer punyetes”, i no ho ha fet. Tanmateix, Xavi mereix, com resa el titular, l’amnistia.

La entrada Amnistia per Xavi se publicó primero en El Triangle.

La novel·la de Delibes se centra en la vida de Germán Acedo, un jove que torna al seu poble natal després d’estudiar a la ciutat. A mesura que avança el llibre, es va revelant com l’ombra del seu passat i de les seves decisions el persegueix i en condiciona el present. Es tracta en conclusió d’una obra literària enigmàtica que convida a la reflexió sobre el passat, la culpa i el destí. A través del simbolisme del xiprer, un arbre associat amb el dol i la mort, i la història del protagonista, Delibes ens mostra com les nostres decisions ens persegueixen al llarg de la nostra vida, i ens convida a afrontar les nostres ombres per poder trobar la redempció i la pau interior.

Com a Germán, a Espanya li queden moltes ombres del passat per afrontar, ombres del franquisme, que ara Vox reivindica amb veu alta i gent del PP amb mitja boca. Allò que va fer Narcís Serra al ministeri de Defensa l’any 1982 i al llarg de nou anys, no s’ha fet en altres àmbits i d’això plora la criatura. Sota l’encàrrec de Felipe González, l’exalcalde de Barcelona va afrontar el repte de democratitzar i modernitzar l’exèrcit espanyol. Això, just després del 23-F. Una de les coses que va fer Serra és pagar jubilacions daurades a militars franquistes per treure-se’ls del damunt. Una idea que, per les raons que siguin, no es va estendre a altres estaments com ara la policia i la justícia. Això ha fet que personatges com José Manuel Villarejo hagin campat a gust al llarg d’aquests anys. O que hi hagi una justícia profundament conservadora, endogàmica, i corporativa, en la qual, tret d’excepcions, no han calat els valors d’una democràcia moderna. Podem traçar una continuïtat en pràctiques policials i judicials des del franquisme.

“El hombre puede cambiarlo todo, transformarse hasta físicamente, enmendar su vida, sus instintos, sus costumbres, pero jamás podrá modificar la luz que porta dentro de sí y a cuya claridad examina la mesmedad de su paso. El hombre libremente puede elegir su camino, pero no puede alterar a voluntad la luz bajo la cual camina”, escriu Delibes a La sombra del ciprés es alargada.

La entrada L’ombra del franquisme és allargada se publicó primero en El Triangle.

Com que aquest país està anestesiat contra les deu plagues d’Egipte i ben just sent dolor, potser no calibrem la magnitud del que se’ns revela: les clavegueres de l’Estat van inventar-se informes contra gent relacionada amb l’independentisme i altra gent que, sovint, ni tan sols hi tenia res a veure, el que s’anomena guerra bruta -com si les guerres poguessin ser netes…-. De Xavier Trias a Josep Lluís Trapero, passant per Sandro Rosell o Sol Daurella. Sense importar les seqüeles, el fi justificava els mitjans, i el fi era agafar una drecera -bruta- per acabar amb els deliris indepes.

La paradoxa del cas que ara ens ocupa i preocupa és que l’amnistia pactada pels independentistes i el PSOE, que tant demonitza el PP i que busca fer taula rasa amb les desmesures del procés, a banda i banda, pot acabar salvant també Rajoy i Fernández Díaz dels seus despropòsits. Un oxímoron que crea urticària entre l’independentisme del morro fort. El preu per salvar al soldat Carles Puigdemont pot ser el de salvar alhora M. Rajoy i companyia, i a l’inrevés.

Tard o d’hora, Rajoy i el seu capellanesc ministre de l’Interior hauran de comparèixer de nou al Congrés -tot i que Rajoy en fa burla. El pacte d’investidura del PSOE i Junts així ho indica. En teoria estaran obligats a no mentir, ho diu el reglament, però també la santa mare Església. L’octau manament diu: “No donaràs fals testimoni ni mentiràs”, i Fernández Díaz ho sap. Doncs això.

La entrada De l’àngel Marcelo a l’amnistia se publicó primero en El Triangle.

De Carreras primer, i més tard Montal, van convertir l’ocurrent frase en un eslògan que ha esdevingut el leitmotiv (de l’alemany, motiu conductor) del Barça al llarg de la seva història. Hagi jugat millor o pitjor, hagi guanyat més o menys títols, el més que un club expressa la pretensió de transcendir la condició de club de futbol per ser la institució esportiva més representativa de Catalunya i un dels seus millors ambaixadors, i així mateix, postular-se com a ferm defensor dels drets i les llibertats democràtiques. Un esperit que s’edifica en àmbits com La Masia o la Fundació Barça, però i també en el dia a dia de l’entitat.

Tots vam aplaudir quan l’any 2006, en la seva primera etapa com a president del Barça, Joan Laporta va estampar per primera vegada en la història del club un logotip al frontal de la camiseta del Barça, el d’Unicef, reforçant així l’eslògan més que un club. El club aportava 1,5 milions d’euros a l’any per ajudar els joves amb el poder de l’esport. Després, el mateix Laporta va criticar que el seu successor al càrrec, Sandro Rosell, substituís l’entitat solidària del frontal de la camiseta per Qatar Foundation, relegant Unicef a un segon terme. Amb el mateix fervor que aplaudíem el gest de Laporta de llavors el xiulem ara després de conèixer el comunicat que l’entitat, que torna a presidir, ha fet públic davant la celebració de la Supercopa d’Espanya a l’Aràbia Saudita. “Es recomana tenir respecte i prudència en els comportaments en públic i demostracions d’afecte”, destaca el comunicat del club, que avisa que “el comportament indecent, inclòs qualsevol acte de caràcter sexual, podria tenir conseqüències legals per als estrangers” i que també poden ser motiu de sanció “les relacions entre persones del mateix sexe i les mostres de suport al col·lectiu LGBTI, també a les xarxes socials”. Unes recomanacions que xoquen frontalment contra els valors del club, el famós més que un club. És trist que l’esport, en aquest cas el futbol i el Barça, es converteixi en còmplice d’una dictadura que atropella els drets humans. Tot, com sempre, per un grapat de bitllets. Uns poderosos diners que converteixen el Barça en menys que un club.

Poderoso Caballero es don dinero, escrivia Francisco de Quevedo…

La entrada Menys que un club se publicó primero en El Triangle.

Se acabó s’ha convertit aquest 2023 també en catalitzador d’un #MeToo a Espanya, el moviment pel qual les dones relaten les seves experiències d’assetjament sexual i laboral, després del petó no consentit de Luis Rubiales a la jugadora Jennifer Hermoso a la final del Mundial de Futbol. Encara que potser només va ser casualitat que la futbolista Alexia Putellas triés exactament aquestes mateixes paraules per plantar-se en contra del president de la RFEF. “Esto es inaceptable. Se acabó. Contigo compañera”, va publicar la jugadora dues vegades Pilota d’Or a X, abans Twitter. Un Se acabó multiplicat per la resta de les jugadores de la selecció espanyola de futbol. Alguna cosa ha començat a canviar en un àmbit tan masclista com és el del futbol, un canvi insuficient, però esperançador. Mapi León, Patri Guijarro i tantes altres han dit Se acabó i quasi Se acabó, però encara hi ha feina a fer i l’hem de fer entre tots seguint el seu exemple.

El 2023, que demà s’acaba, ha estat l’any, penso, del Se acabó. Han passat altres coses, cert, rellevants igualment, però em quedo amb la frase de la Jiménez per resumir-lo: Se acabó.

*Un darrer apunt: per demanar ajuda en cas de violència masclista hi ha un telèfon d’atenció i informació: 900 900 120. També funciona un WhatsApp: 610 00 11 22. I en cas d’emergència davant d’una agressió també es pot trucar al 112.

La entrada Se acabó se publicó primero en El Triangle.

De moment, però, les fotos que hem pogut veure són les de Sánchez amb el president de la Generalitat, Pere Aragonès, i amb el líder de l’oposició i del PP, Alberto Núñez Feijóo, dijous i divendres, respectivament. Desconec si algun d’ells ha perdut l’ànima després dels retrats. El cert és que són fotos necessàries en una democràcia estàndard. Formen part del que hauria de ser normal. Això no obstant, sembla que d’un temps ençà a Espanya res és massa normal. La irrupció de l’extrema dreta de Vox ha posat el carro, Espanya, pel pedregar. Llavors, coses tan bàsiques com dialogar, pactar, fer-se fotos, adquireixen un perillós caire de singularitat.

Així, celebro les fotos de Sánchez amb Aragonès i Feijóo, com celebraré, en cas que s’acabin fent, les de Sánchez amb Puigdemont i Junqueras. Les primeres formen part de la quotidianitat política, i les segones de la necessitat de resoldre un conflicte, que no solucionarem a trompades, com alguns pretendrien. Després, veurem si les fotografies surten nítides o borroses, però això ja són figues d’un altre paner. Com deia el fotògraf Berenice Abbott: “La fotografia ajuda les persones a veure-hi”.

La entrada Fotografies… se publicó primero en El Triangle.

La barbaritat, que ha estat denunciada pel PSOE per delicte d’odi, va merèixer, a contracor, arrossegant els peus i no sense la corresponent pressió socialista, la condemna de Feijóo, que va lamentar les inquietants declaracions del líder de Vox, partit que després tibaria de manual per matisar, les paraules d’Abascal havien estat tretes de context; ja se sap, la premsa…

La denúncia del PSOE, desenganyem-nos, té un recorregut curt; la justícia espanyola inverteix el seu temps en altres guerres… I Feijóo abans de gaire haurà oblidat el pertorbador exabrupte del seu soci. I aquí no haurà passat res, fins a la propera amenaça, que probablement pujarà encara més de decibels, fins que s’hagin de lamentar danys més greus. Un tarannà, per dir-ho d’alguna manera, que enfanga arreu. Quan va dir el que va dir, Abascal valorava pel mitjà argentí la victòria de l’ultra Javier Milei, nou president d’Argentina, amb qui el líder de Vox va fotografiar-se i amb qui s’emmiralla. La pandèmia de la ultradreta s’escampa per mig món i la societat no troba en aquest cas una vacuna per a derrotar-la.

Deia Ernest Hemingway que “el feixisme és una mentida explicada per matons”. Doncs això, una mentida explicada per Abascal, Milei… Feijóo?

La entrada Penjar pels peus a Sánchez se publicó primero en El Triangle.

Desconec si el pla renove basc s’estendrà més enllà de les seves fronteres i si podria recalar a Catalunya. La realitat catalana és ben diferent, cert, però no crec que ens anés gens ni mica malament airejar una mica l’estança, especialment després del que ha plogut aquests anys. Però el cert és que aquí bufen vents diferents als bascos. L’amnistia, que el PSOE va pactar amb els grups independentistes catalans presents al Congrés a canvi de la investidura de Pedro Sánchez, habilitarà històrics de la política catalana com l’expresident Carles Puigdemont i el líder d’ERC Oriol Junqueras, que podrien tornar-ho a intentar. De fet, el secretari general de Junts, Jordi Turull, assegurava divendres de la setmana passada que Puigdemont serà el candidat de la formació davant unes eleccions autonòmiques si torna a Catalunya beneficiat per la llei d’amnistia, ho feia justament en una entrevista a Radio Euskadi. D’altra banda, desconec si l’actual president de Catalunya, Pere Aragonès, és o no el millor candidat d’ERC a les eleccions catalanes, en puc tenir els meus dubtes, però el rum-rum que corre de boca en boca és que, en cas de ser habilitat per l’amnistia, el candidat republicà podria ser Junqueras.

Insisteixo, crec que a la política catalana li vindria bé una mica d’aire fresc, renovació. Seguir l’exemple basc. El procés ha obert ferides, que costa cicatritzar. No crec que un xoc entre Puigdemont i Junqueras sigui el millor per aquest país. Amb ells ja sabem fins a on hem arribat. Com deia Albert Einstein, “si busques resultats distints, no facis sempre el mateix”.

La entrada El pla ‘renove’ basc se publicó primero en El Triangle.

Aquella cara no dissimulada de mal sogre no és pròpia d’un rei que, en teoria, fa descansar el seu crèdit en una suposada neutralitat. Els reis no parlen, o no haurien de fer-ho -el 3 d’octubre va fer-ho i no va ajudar a asserenar els ànims, més aviat el contrari, i feia un rictus similar-, però s’expressen amb gestos, i els del monarca espanyol deien que no està còmode amb l’èxit de Sánchez, o que no ho està amb l’elevat preu que el socialista haurà de pagar a l’independentisme per conservar el poder. Feia cara Felip VI d’incomodar-li la rúbrica a la llei d’amnistia. Sempre pot abdicar, com va fer en el seu dia i durant unes hores el rei Balduí de Bèlgica per estalviar-se firmar la llei de l’avortament. El cert és que al rei espanyol se’l va veure més relaxat i cofoi quan qui opositava a president era el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, o quan rep en visita al líder de Vox, Santiago Abascal. Lluny queda aquella estranya parella que van formar el rei Joan Carles I amb el president socialista i republicà (?) Felipe González.

És cert que alguns dels partits que han fet possible la investidura de Sánchez van demanar no fa pas massa -quan es discutien els pressupostos del 2022- la supressió del títol de rei, però no és menys cert que el president acostuma a garantir sempre que cal la continuïtat monàrquica. Sigui com vulgui, fora bo que algun dia s’obrís també aquest meló. El cert és que Sánchez s’ha especialitzat a fer “de la necessitat virtut” i qui sap si en un futur més o menys immediat no haurà de convertir en virtut la necessitat d’abolir la monarquia espanyola. Tant de bo. Hakuna-matata.

La entrada Scar VI se publicó primero en El Triangle.

Del cara a cara Sánchez-Feijóo em quedo amb la topada lírica. La resta, més del mateix. Són dos personatges que es tenen ganes i que acostumen a retreure’s sovint les mateixes merdes. Feijóo va tornar a negar, per enèsima vegada, la legitimitat de la investidura de Sánchez, i a invocar les deu plagues d’Egipte del sanchisme, i Sánchez va destinar temps, paciència i ironia a explicar el perquè, malgrat guanyar les eleccions, Feijóo en realitat les havia perdut. Una cançó de l’enfadós que cansa. D’altra banda, Sánchez anava tan sobrat en el seu discurs, sabedor de tenir millors cartes, que va pecar, més que mai, d’excés d’arrogància.

Total, que Sánchez ja és president. Ho és, desenganyem-nos, gràcies a Vox, amb qui només el PP vol sumar. Ara, afrontem el mandat de l’amnistia, la prebenda que Sánchez ha hagut de pagar a l’independentisme per ser president. Veurem com transita de la teoria a la pràctica. La incògnita és saber quant durarà aquest mandat agafat amb pinces, i quant durarà Feijóo com a líder del PP. Isabel Díaz Ayuso escalfa a la banda.

“Despacito y buena letra, que el hacer las cosas bien, importa más que el hacerlas”, deia Machado (el bo…), o era Serrano…?

La entrada Feijóo és més de Manuel Machado se publicó primero en El Triangle.