Xavi Hernández sempre ha estat l’entrenador de Víctor Font, no el de Joan Laporta. I, per sort o per desgràcia -la balança comença a decantar-se per la segona opció…-, qui va guanyar la presidència del FC Barcelona va ser el segon. Això no obstant, tot i que Laporta havia insistit en la idea que l’egarenc no estava preparat, que li faltava experiència per entrenar el Barça, el va acabar fitxant empès pel desencert de Ronald Koeman, entrenador heretat de Josep Maria Bartomeu. “Jo no era l’entrenador de Laporta. Aquesta sensació la vaig tenir des del primer moment, després de les eleccions no hi va haver clic. Faltava aquest suport necessari des de dalt”, va manifestar després el neerlandès. I afegia: “M’havia dit mil vegades (Laporta) que Xavi no seria el seu entrenador perquè li faltava experiència. Però necessitava un escut, algú darrere de qui amagar-se”. I s’hi ha amagat fins que Xavi ha decidit plegar, buit. Així, Laporta s’ha quedat sense escut. Ara podrà triar el seu entrenador, ni el de Bartomeu, ni el de Font, el seu. I se li han acabat les excuses, ja no li queden més llegendes blaugranes darrere de qui amagar-se. Laporta, com Gary Cooper, s’ha quedat sol davant del perill.
“El Barça em tindrà pel que em necessiti, però ara penso que no em necessita”, ho resum així Xavi. I acusa l’entorn de la seva decisió, el maleït entorn, que buida i desgasta entrenadors. No se sent valorat per l’entorn, aquest ens eteri que llastra el club des de fa massa temps i que requeriria un exorcisme, com a poc. Entorn al marge, a Xavi l’han perjudicat les expectatives i el cruel i famós fair play. D’ell es volia un miracle, que ressuscités, sense diners, un moribund equip post Lionel Messi. Tampoc l’ha ajudat guanyar tan aviat una lliga i una Supercopa; un miratge que va fer creure en miracles. Sense diners ni nord, a Xavi se li hauria d’haver deixat treballar sense tantes pressions, sense exigir resultats immediats, per reconstruir un equip i retornar a una filosofia, la de Johan Cruyff, i amb la Masia com a pal de paller.
D’un temps ençà, i de maneres diferents, el Barça s’ha carregat tres llegendes: Messi, Koeman i Xavi. Això no surt gratis. La segona part de la pel·lícula de Laporta no és bona. El soci el va votar perquè arreglés el desgavell de Bartomeu, però no se’n surt, lluny d’això està enfangant encara més el club. I ja no té a Cruyff perquè li tregui una genialitat del barret de copa.
Cruyff ja li va dir a Xavi com sobreviure al Barça: “Envia el president a fer punyetes”, i no ho ha fet. Tanmateix, Xavi mereix, com resa el titular, l’amnistia.
