Que les mascaretes portarien cua, es veia venir. Les presses, ja se sap, mai han estat bones companyes de viatge. A pesar que en aquest cas, a causa de la urgència i magnitud de la tragèdia -la pandèmia-, era necessari no encantar-se, això no eximeix de responsabilitats. Els lladregots, sempre alerta, aviat ensumen el negoci. Poc els importà que en joc hi hagués la salut de conciutadans, no són gent escrupolosa… Ja se sap, l’Espanya de la picaresca és universal, si no que li ho preguntin al cec de la novel·la El lazarillo de Tormes, a qui el jove pigall roba el vi aprofitant-se de la seva ceguesa. “M’era llum la gana, ja que diuen que l’enginy amb ella s’aviva”, s’excusava. No crec que els qui van traficar amb mascaretes passessin fam, em decanto més aviat a pensar en la cobdícia. Sigui com vulgui, sense embuts, ens trobaríem davant d’un cas de corrupció repugnant.
Com repugnant resulta l’estratègia del PP, que llança greus acusacions contra el govern de Pedro Sánchez basades, segons Alberto Núñez Feijóo, en informacions de què disposen, informacions que la resta de mortals desconeix i que, d’existir i malgrat ser molt greus, no fa públiques ni posa a disposició de la justícia. Unes informacions que els permet qualificar Sánchez de “líder d’una organització criminal” o d’afirmar que tot plegat pot amagar “un cas de finançament il·legal”. Ferits perquè, malgrat sentir-se guanyadors de les darreres eleccions, no manen, compleixen fil per randa la instrucció que el seu líder espiritual, José María Aznar, els va donar: “Qui pugui fer alguna cosa que ho faci”. I a fe de Déu que fan.
Però els excessos populars mai poden servir d’excusa per tapar vergonyes, vinguin d’on vinguin. De moment, se sap que un exassessor de qui va ser ministre i secretari d’organització del PSOE, José Luis Ábalos, Koldo García Izaguirre, hauria muntat una trama per cobrar comissions per unes partides de mascaretes a l’inici de la pandèmia. I que l’agost de 2020 el govern balear, llavors presidit per l’actual presidenta del Congrés, Francina Armengol, va estampar el segell de qualitat a un enviament que l’empresa investigada en el cas, Soluciones de Gestión, els havia fet arribar de forma “satisfactòria” -es tractava d’una partida de mascaretes valorada en 3,7 milions d’euros. Se sap això, de moment.
Tornem a José Saramago i al seu Assaig sobre la lucidesa. Aquell en què en un dia plujós d’eleccions, a una ciutat que no s’identifica, la majoria dels electors decideix, independentment, votar en blanc; el govern decreta repetir les eleccions una setmana després i el vot en blanc augmenta… Doncs això, arribarà un dia, segurament i al contrari del de Saramago, sec, no plujós, en què la gent d’aquest país s’atiparà d’allò que cantava Franco Battiato, “quanta estúpida gallina, es barallen per res”.
