La marmota Phil, no la de Bill Murray, la de veritat, no es va veure l’ombra el passat febrer, ergo la primavera es va avançar. Com el rosegador, en aquest cas el del Dia de la Marmota, Carles Puigdemont ha sortit del seu cau, despertant d’una hibernació de més de sis anys, i s’ha vist l’ombra, és allargada, ergo s’avança el procés. Com en la pel·lícula, en què un egocèntric meteoròleg de Pittsburgh, Phil Connors, viu el mateix dia una vegada i una altra, Puigdemont, i per extensió Catalunya, també està atrapat en el temps i viu el procés un i mil cops.
Per se, l’anhel d’independència, a part de legítim, no em sembla ni dolent, si el que persegueix és un país millor, més habitable. Qui no vol viure millor en el territori on ha nascut o ha fixat les seves arrels? Suposo que no es proposa la independència per viure pitjor… Llavors, així, d’entrada ho puc comprar. El que no puc comprar i no compro és que m’aixequin la camisa. Això de la independència ja s’ha provat un o dos cops i els resultats van ser decebedors i traumàtics, pel mateix Puigdemont, i per tants altres. Llavors, per què m’he de creure jo ara que els mateixos fent el mateix obtindran resultats distints? No ho veig.
Deia Albert Einstein, si vols resultants diferents, no facis sempre el mateix. I jo hi afegiria, i que ho facin uns altres. Que Puigdemont, o Oriol Junqueras, vulguin, com els xerraires de les pel·lícules de l’oest que venen miraculosos tònics que teòricament fan créixer el cabell, vendre’ns la independència del 2017, em sembla, sincerament, una presa de pèl.
Hi ha una pregunta a dia d’avui que cap polític independentista sap respondre i que els hauria d’inhabilitar a continuar donant la tabarra. És senzilla, són tres lletres: Com? El dia que algú sàpiga respondre amb certa solvència com s’assoleix la independència, potser llavors podrem reprendre el tema. Mentrestant, poden gastar el seu temps a resoldre temes tan importants com la sequera, l’habitatge, l’educació i la sanitat, per començar.
