Els quatre Beatles, John Lennon, Paul McCartney, Ringo Starr i George Harrison, formen el quartet més famós de la història de la música. Això no obstant, sempre els ha perseguit la figura del ‘cinquè Beatle’. Per a molts, aquest lloc l’ocupa indiscutiblement Brian Epstein, que va ser el seu representant; altres, atorguen la distinció a antics membres de la banda, i a figures de l’entorn del mític grup.
La premsa, esclava de les etiquetes i l’originalitat, va sobrenomenar cap a mitjan 2017 Carles Puigdemont com a ‘cinquè Beatle’, malnom que, intueixo, va agradar el president, fan de la banda de Liverpool; alguns mitjans acompanyaven la genialitat amb un vídeo del d’Amer interpretant Let it be. Era vigílies del referèndum de l’1-0, just quan Puigdemont entonava el deixem-ho estar a Espanya. La vídua de Lennon, Yoko Ono, s’havia sumat al Let catalans vote i, en resposta això, dedueixo, i a les característiques grenyes beatleianes de Puigdemont, se’l va batejar com a ‘cinquè Beatle’.
La llei d’amnistia sembla haver rescatat al ‘cinquè Beatle’ de l’ostracisme. Dijous a Elna, Puigdemont va tornar a cantar el Let it be. Ho va fer davant dels seus, que van fer els cors. Fins i tot, en un excés d’eufòria, van esgarrar-li l’anunci, aplaudint i victorejant “president!” abans d’hora. Hi havia ganes de cantar victòria, també abans d’hora, entre la claca juntista. Sense voler posar aigua al cava de la celebració, i reconeixent que la de Puigdemont és probablement la millor carta que tenen els de Junts, hi ha una dita catalana que ens fa ser prudents: No diguis blat que no sigui al sac i ben lligat.
També hi ha una altra dita, aquesta més universal, que diu que segones parts mai són bones. Desconec si Puigdemont la coneix, Oriol Junqueras sembla que la té més present. Ignoro si aquest revival és el que realment Catalunya necessita. En el seu discurs, el mateix Puigdemont reconeixia que la Catalunya d’avui no és la d’ahir (2017), i no li falta raó.
Arribarà el dia, jo creia que ja havia arribat, que caldrà començar a renovar els actors, que caldrà fer foc nou, de tant en tant és necessari, fins i tot saludable. Nous actors amb noves idees i amb nous camins per dur-les a terme. Vells rockers com Puigdemont i Junqueres restaran als llibres d’història, amb llums i ombres. De tant en tant ha d’entrar sàvia nova, és llei de vida. Sigui com vulgui, ja se sap que els polítics el que menys acostumen a saber fer és jubilar-se.
