El darrer llibre que m’ha arribat és Homo ludens (El viejo topo), on Josep Burgaya analitza la passió pel turisme que fa temps que afecta la ciutadania i les seves conseqüències. Si el llegiu sabreu perquè aquest professor universitari i assagista considereu que el “turisme sostenible” no existeix. Qui sí que existeix i que sigui per molt temps és Joan Manuel Serrat. El periodista Jaume Collell li ha dedicat La música d’una vida (Rosa dels Vents i Debate), on retrata la vida del cantant i, de pas, també una mica la de tots els que l’hem seguit i aplaudit.

Qui ja no és entre nosaltres és el periodista Josep Cabayol. Ens va deixar el llegat de la seva lluita pel periodisme crític i, darrerament, el seu combat contra l’emergència climàtica i els brètols que la infravaloraven. Va estar En guerra per la vida (Montaber) i així va titular el llibre que faríem bé de repassar ara. Sobre l’emergència climàtica apunto un parell de llibres: Piel blanca, combustible negro (Capitán Swing), on el suec Andreas Malm denuncia els perills del feixisme fòssil, i Regénesis (Capitán Swing), on el periodista britànic George Monbiot ens explica com alimentar el món sense devorar el planeta.

El capitalisme és l’enemic a batre en tots aquests llibres. L’escriptora italiana Jennifer Guerra ens planteja una opció original: El capital amoroso (Akal). I ho fa en forma de Manifest per un eros polític i revolucionari. Contra el capitalisme també aixeca la veu M.E.O’Brien a L’abolició de la família, que defensa una societat diferent basada en la “comunització de les cures”.

Apunto dues històries amb origen africà però que van més enllà d’aquest continent. Ishmael Beah ens relata a Un largo camino (Big Sur) les seves memòries de nen soldat a Serra Lleona des dels Estats Units on s’hi va instal·lar després de fugir d’aquella horrible experiència. I també des dels Estats Units, Siddharth Kara ens avergonyeix recordant-nos a Cobalto rojo (Capitán Swing) que la República Democrática del Congo es dessagna perquè nosaltres connectem els nostres mòbils i ordinadors.

Els periodistes tenen cita obligada amb Periodismo y democracia en la era de las emociones (Edicions UB), on Josep Carles Rius passa revista a l’estat de la professió; Matar el director (Navona), una novel·la de Bru Rovira que cal llegir entre línies i on una colla de professionals surten retratats, alguns bé i d’altres no gaire, i El último periodista, on Antoni Vidal ens parla de la lluita actual als mitjans de comunicació entre les persones i la intel·ligència artificial.

Per gent com jo no és fàcil endinsar-se en el món trans. Per això és bo que llegim Adolescents en transició, de Miquel Missé i Noemi Parra (Bellaterra Edicions). Subtitulen el llibre “Pensar l’experiència de gènere en temps d’incertesa”. Ho hem de fer, crec. Com crec que també és bo mirar una altra cara de la moneda: Cancelado (Círculo de Tiza), de Carmen Domingo.

És d’agrair la valentia de Roger de Gràcia en oferir-nos a Digue’m boig (Columna) el que descriu com “una història de salut mental en primera persona”. Estic convençut que molts lectors s’identificaran amb el seu patiment i els serà de molta utilitat, goso dir terapèutica.

El periodista i professor universitari Carlos Ruiz reconstrueix els inicis de la guerra civil espanyola a Les Canàries a través de com la van viure i patir avantpassats seus a Retrato del fin del mundo (Alba). Ja és ben curiós que la revolta franquista tingui les arrels en aquelles illes i se n’hagi escrit tan poc d’aquest fet.

De Carles Puigdemont se n’han escrit unes quantes coses. Algunes de lamentables, com les memòries fetes a quatre mans entre el biografiat i el seu amic Xevi Xirgo que mai no us recomanaré, clar, i d’altres de sarcàstiques i saludables com El retorn del Vivales (Sagesse), d’Albert Soler. Si voleu que us en firmi un exemplar, no aneu a Girona, d’on és ell, perquè no el trobareu. Les llibreries gironines l’han cancel·lat. Catalunya és així.

I Catalunya podria ser part d’una Espanya federal si es seguissin les idees incloses a Federalisme fàcil (EL TRIANGLE i CLUB CÒRTUM), una iniciativa que haurien de llegir els que diuen que els federalistes no existim. No existim per TV3 o pel senyor Partal, però la major part de la humanitat viu en estats federals. Existim i llegim. Així de fàcil.

No tot han de ser lectures compromeses i de batalla. Eduardo Mendoza està en plena forma, als vuitanta anys. Regaleu-vos Tres enigmas para la Organización (Seix Barral). Una bogeria genial.

La entrada Lectures per entendre i canviar el món se publicó primero en El Triangle.

Periodistes, actors, models, cineastes, dones, veuen com de la nit al dia el seu món s’ensorra i desapareixen les llibertats que havien fruït durant aquells anys. L’agost del 2021 es van evaporar aquestes llibertats amb la marxa de les forces internacionals i la fugida dels governants afganesos encapçalats pel seu president.

Lògicament, tot i que es tracta de ficció barrejada amb vídeos reals el cor de l’espectador es va fent petit a mesura que avança la pel·lícula. Mentre la veia vaig tenir un flash. Estava reflexionant sobre com deu ser de frustrant passar pel que han patit els afganesos que han vist esvair-se els seus drets i llibertats a mans dels fanàtics islamistes quan de sobte em va venir Catalunya al cap.

Ja hi som! Ja està comparant els indepes amb els talibans, segur que diran els que juguen amb l’equip estelat. No els comparo. Dic que m’ha vingut al cap la idea que aquí podem tornar a viure el dia de la marmota com els ha tocat als afganesos que, després de treure’s del damunt el fanatisme talibà, l’han tornat a patir des de l’agost del 2021.

Si torna a manar el triplet indepe que ens governa des de fa 14 anys amb les seves diverses formulacions continuarem instal·lats en la repetició de la llauna que patim pacientment els que no som de la seva corda. Les dones podran anar a escola i anar vestides com vulguin i els periodistes, escriptors, cineastes i models podran exercir els seus oficis amb les normals limitacions que comporta el nostre sistema democràtic, però la tabarra patriòtica seguirà omnipresent als mitjans de comunicació públics i al debat polític quotidià.

Quina mandra!

En qualsevol cas, que quedi clar que no comparo els talibans amb els independentistes i que, després de veure “L’últim aniversari”, estic conveçut que és molt més urgent resoldre la tragèdia afganesa que aconseguir un govern d’esquerres a Catalunya que es preocupi més per la gent i menys per les banderes i els idiomes. Si tinguéssim les dues coses juntes seria tot un detall. I qui diu Afganistan diu l’Iran, Palestina, Ucraïna, Sudan del Sud i molts altres escenaris mundials on la llibertat, la dignitat, la seguretat de les persones és inexistent.

Que hi hagi festivals com ‘Impacte’, cinemes com els Girona on projectin les seves pel·lícules i gent com Navid Mahmoudi, director de “L’últim aniversari” és molt d’agrair i convida a confiar que els dies de la marmota se superaran algun dia a tot arreu.

La entrada Els talibans, els indepes i el dia de la marmota se publicó primero en El Triangle.

El que propugnen els nacionalistes catalans -independentistes o no- és una “Catalunya, abans trencada que roja”. “Primer ens separem d’Espanya i després ja veurem” és la seva filosofia. La independència és, ara, l’objectiu prioritari. La sanitat, l’escola, els serveis socials, l’atenció als més vulnerables ja arribarà algun dia, si és que arriba.

No vol dir això que no hi hagi independentistes que no lluitin també per causes socials però la trista realitat és que, quan arriba l’hora de triar presidents de la Generalitat, formar governs locals o de pactar pressupostos s’imposa sempre la filosofia del “nosaltres primer”. I aquest “nosaltres” no són precisament els col·lectius més fràgils i necessitats de suport de la nostra societat.

L’exemple més feridor el vam tenir ara fa tres anys quan a les eleccions al Parlament de Catalunya, un partit independentista de dretes -Junts- va fer firmar a dos partits teòricament d’esquerres –ERC i CUP- un acta notarial segons la qual mai farien president al candidat socialista. Repetiran ara aquell comportament insòlit a Europa? Tornaran a fer un cordó sanitari als socialistes per evitar que Catalunya recuperi un govern d’esquerres com els de Pasqual Maragall o Jose Montilla?

Tal i com estan les coses entre Junts i ERC m’ensumo que aquest cop no hi haurà document preelectoral anti-socialista signat. Però Catalunya hauria de tenir un govern d’esquerres perquè el necessita no perquè els partits independentistes es treuen els ulls els uns als altres. Catalunya es va trencar fa un bon grapat d’anys per obra i gràcia d’uns polítics que van ignorar mig país i per uns mitjans de comunicació públics que els van acompanyar en aquest procés. Els indults i la mà esquerra dels governs de Pedro Sánchez han refet les relacions entre molts catalans però l’amenaça de tornar als anys tristos de la Catalunya trencada és present.

Amigues i amics independentistes d’esquerres perquè no li donem la volta? Apostem per un govern d’esquerres i, si un cas, després, quan el tinguem, parlem de si volem ser una autonomia o una federació d’Espanya o un estat propi.

La entrada Catalunya, abans trencada que d’esquerres se publicó primero en El Triangle.

Un clàssic d’aquestes setmanes santes que ens fan empassar als ciutadans que no creiem en deus de cap color –com jo- o que confessen altres religions és “Espartac”. L’escena final de la llarguíssima pel·lícula de Stantley Kubrick ens mostra una carretera flanquejada per persones crucificades. També ens ofereix combats a mort entre esclaus per entreteniment dels capitostos romans i la població en general. Eren tradicions de l’època. Afortunadament aquestes tradicions ja no estan vigents i no s’organitzen baralles a morts entre persones ni es crucifica ningú. La pena de mort encara és tristament vigent a massa països. Arribarà un dia en què també decaurà aquesta tradició salvatge.

Aquests dies ens hem fet un fart de veure a les nostres televisions –TV3 i TVE incloses- com passejaven la imatge d’un home clavat en una creu a processons de tota Espanya, inclosa Catalunya. Una imatge gore que espanta a qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat. Tampoc no han faltat les retransmissions de misses diverses i aparicions del Papa al Vaticà, quan la salut li ho ha permès.

Quan et queixes d’aquest exhibicionisme religiós –al qual s’apunten polítics de tot l’espectre polític al costat de militars i capellans- et diuen que no és ben bé una qüestió de fe cristiana sinó de tradició popular. Igual que les baralles a mort dels gladiadors.

Quant temps haurà de passar perquè ens deixin en pau amb aquest exhibicionisme que tan feliç fa a la gent de dretes i al qual se sumen els governants d’esquerres, o aspirants a ser-ho, per tal de no perdre els vots dels que participen amb entusiasme en aquestes processons i shows?

No cal ser un analista fi per veure que aquestes celebracions de Setmana Santa fidelitzen les idees conservadores i religioses de molta gent. L’esquerra hauria de ser valenta i criticar-ne l’ús que se’n fa.

A Catalunya passa el mateix quan amb l’excusa de celebrar actes tradicionals ens colen estelades i exaltacions independentistes a la Patum de Berga o a qualsevol correfoc, trobada castellera o actuació d’una coral.

Hi ha tradicions que hem de superar, deixar enrere. A Andalusia ja tenen la Fira d’Abril. La podrien fer durar uns quants dies més i deixar les processons pels legionaris i els cristians. A Catalunya podríem guardar les estelades a casa quan anem a una manifestació per Palestina o participem en una cursa popular.

Als cristians el que és dels cristians i als catalans el que és dels catalans. Al César el que és del César. César era un dels que crucificava gent que no li agradava i presidia combats a mort entre legionaris als circs romans. Tot això al cubell de les escombraries de la història i a les festes populars potenciem els valors d’esquerres, la llibertat, la igualtat, la fraternitat, el coneixement científic i no les supersticions i els fanatismes. Si perdem aquests vots, què hi farem! Igual en guanyem uns altres.

I a la Setmana Santa li podríem posar el nom de Setmana de vacances de primavera. Rebatejar-la no, que això també sona a coses de la religió.

La entrada Menys processons i més cultura d’esquerres se publicó primero en El Triangle.

Puigdemont i els independentistes del seu entorn buscaven desesperats algú que donés suport a la seva aventura de vulnerar l’Estatut català i la Constitució espanyola i separar-se d’Espanya amb una declaració del Parlament aconseguida amb una majoria justeta. Van aconseguir que algun país no els tanqués la porta als nassos i un d’ells va ser la Rússia de Putin.

L’intercanvi de cromos estava clar. Catalunya reconeixia que Crimea era part de Rússia i el Kremlin ajudava els independentistes tant com pogués. Emissaris russos es van reunir amb Puigdemont hores abans que proclamés la independència i oferien diners, soldats i reconeixement a la causa de la separació a canvi que Catalunya esdevingués un paradís de les criptomonedes. Elsa Artadi, aleshores portaveu del govern de Puigdemont, es va reunir amb aquests emissaris i encara corre ara.

Edward Snowden, des del seu exili de Sant Petersburg, va donar un cop de mà al procés a través de les xarxes socials i Josep Lluís Alay, cap de l’Oficina de Puigdemont, va anar tres cops a Rússia a buscar suports pels amants de l’estelada. Es va retratar tot cofoi, fins i tot, sota una gran foto de l’home que va ordenar la invasió d’Ucraïna ara fa dos anys.

Els mitjans de comunicació dependents del Kremlin i de Putin han impulsat tant com han pogut el procés independentista i la seva seqüela actual. Un redactor de Komsomolskaia Pravda, que va entrevistar Puigdemont el 2019 i que ara escampa les mentides de Putin sobre la guerra a Ucraïna, va escriure 23 articles al diari El Punt Avui defensant la independència catalana i la política russa.

La trama russa no existeix, diuen Gonzalo Boye i els polítics i mitjans adeptes al règim que governa Catalunya des de fa un grapat d’anys. Els humoristes dels programes de TV3 Polònia i Està passant presenten el suport rus al procés com un invent de jutges espanyols fatxes. Podrien preparar un gag amb Putin obrint una ampolla de cava el 12 de maig si el seu “amic” Puigdemont surt de les eleccions amb opció de tornar a la presidència.

Quan Puigdemont deixa caure que “ho tornarem a fer” està clar que un error no repetirà. Allò de Rússia tapem-ho, dirà. Se li poden perdonar els errors i els delictes que es vulgui però no es pot negar que va ser, és i serà el candidat del carnisser de Moscou.

La entrada El candidat de Putin se publicó primero en El Triangle.

Després de tants anys veient tertúlies a TV3 amb una aclaparadora majoria de participants independentistes o suportant programes sectaris com Està passant tots els vespres i Més324 a les nits ja no ens sorprèn res. La cirereta del pastís la va posar Mònica Terribas a Catalunya Ràdio saludant als catalans com a ciutadans de la República després de l’1 d’octubre de 2017. D’això fa quasi set anys. En fi, que tenim això i ja forma part de la nostra quotidianitat. Algun dia tornaran els bons temps pel periodisme a Catalunya. En qualsevol cas, mai hem viscut un cas tant execrable com el de la conxorxa PP-El Mundo-COPE-Telemadrid i algun altre per mentir i manipular la informació sobre una acció que havia deixat tants morts i ferits als trens madrilenys.

I mai no hem viscut un episodi com el cap de gabinet d’un president de la comunitat autònoma enviant un whastapp a una periodista d’eldiario.es dient-li: “Us triturarem. Haureu de tancar. Idiotes. Que us bombin”. “És una amenaça?”, li va demanar la periodista. “És un anunci”, va respondre el càrrec polític. Aquest càrrec és Miguel Ángel Rodríguez, que va ser també secretari d’Estat de Comunicacions i portaveu del govern de José María Aznar entre els anys 1996 i 1998. Col·laborador de la FAES, think tank del PP, hi ha fet vídeos. Un d’ells és “Tras la masacre”, sobre els atemptats del 2004. Ja us podeu imaginar per on va aquest vídeo. Entre els seus mèrits per arribar a cap del gabinet d’Isabel Díaz Ayuso hi ha l’impuls de la campanya contra el doctor Luis Montes, anestesista i coordinador d’Urgències de l’Hospital Severo Ochoa, a Leganés, perquè defensava l’eutanàsia. L’abril del 2011 al van condemnar a indemnitzar Ochoa amb 30.000 euros per “injúries greus”.

Així les gasta la dreta a Madrid! La Federació d’Associacions de Premsa d’Espanya i l’Associació de la Premsa de Madrid no van retreure la seva actitud als periodistes que van escampar les falsedats dels atemptats del 2004. Ara han demanat que Miguel Ángel Rodríguez dimiteixi. Potser haurien pogut anar més enllà però pitjor va ser el silenci d’aleshores.

He treballat a mitjans de comunicació que els representants de la dreta i l’independentisme fanàtic han intentat triturar. Ho han fet i ho fan negant subvencions i publicitat institucional. Mai ens han enviat un whatsapp tant explícit com el de Rodríguez. De ganes no els han faltat, però han mantingut les formes. Tinc gravat a la memòria el dia que l’aleshores conseller Macià Alavedra, a qui repartíem força estopa al Diari de Barcelona, se’m va acostar al Parlament i em va dir: “A vostè què li passa, Baiges, que va mal follat?”.

En aquella època no existien els whatsapps.

La entrada ‘Pongamos que hablo de Miguel Ángel Rodríguez’ se publicó primero en El Triangle.

Però que ens prenguin el pèl i es burlin de la ciutadania per avançar cap a la independència que desitgen els que fomenten aquesta manipulació és un joc de nens comparat amb la que van fer Televisió Espanyola, Ràdio Nacional d’Espanya, El Mundo, la COPE o Telemadrid arran dels atemptats de l’11 de març del 2004 als trens de Rodalies madrilenys. La dreta espanyola va témer que els atemptats jihadistes tinguessin com a conseqüència que els ciutadans cridats a votar tres dies després castiguessin amb la seva papereta el Partit Popular que havia portat el país a participar en la guerra a l’Iraq. Al Qaeda i el seu líder Osama Bin Laden havien demanat les seves cèl·lules que atemptessin contra Espanya. Ho van fer i els terroristes jihadistes van matar 192 persones i en van ferir prop de 2.000.

Mentir i manipular la informació per aconseguir la independència és una cosa, mentir i manipular-la sobre uns atemptats que van causar una massacra humana d’aquesta magnitud és molt pitjor.

Ni els promotors de la desinformació a Catalunya ni els que van difondre la versió conspiranoica dels atemptats a Madrid, atribuint-los a ETA, han reconegut el seu comportament lamentable. Tampoc no han demanat perdó.

No falten ni en un bàndol ni en l’altre els que diuen que ho tornarien a fer. Que hi hagi qui digui que cal tornar a proclamar la independència saltant-se les lleis vigents i amb l’oposició de més de mitja Catalunya és una llauna. Que hi hagi periodistes i polítics que mantinguin encara avui que ETA va tenir a veure amb els atemptats del 11-M és més greu. És un insult als pares, mares, germans, fills, companys, companyes dels morts i ferits en aquella acció terrorista. Al conjunt de la societat. Amb les seves mentides i manipulacions han fet molt de mal, molt. Encara el fan.

A les manifestacions contra l’amnistia als independentistes processats i condemnats per la seva participació al ‘procés’ és freqüent escoltar crits de “Puigdemont a prisión”. Jo no ho he cridat mai però em quedaria sense veu cridant que tanquin a la presó a Pedro J.Ramírez, Federico Jiménez Losantos, Alfredo Urdaci i totes aquestes persones sense escrúpols que han protagonitzat des de fa 20 anys una ignomínia que ha embrutit i embruta la història d’Espanya i el seu periodisme.

La entrada Puigdemont, Pedro J. i la presó se publicó primero en El Triangle.

Arcarazo va explicar com l’aplicació d’aquesta normativa evitarà que els preus dels lloguers continuïn pujant i, fins i tot, que en determinats casos es redueixin. Se’m va disparar la vena utòpica, que sempre tinc a punt, i vaig plantejar que arribarà un dia en què no caldrà pagar per tenir un habitatge digne.

Lleis com aquesta són possibles perquè el govern espanyol és una coalició entre socialistes i Sumar. No en veuríem mai una de similar amb un govern del PP i, menys encara, de coalició d’aquest partit amb Vox. Els ha faltat temps a tots dos per dir que revocaran aquesta norma si manen. Les comunitats governades pel PP, que són moltes, diuen que no aplicaran el topall al lloguer que permet la nova llei. La Brunete mediàtica, tot i que està entretinguda amb el cas Koldo, s’ha esforçat a anunciar que si els preus dels lloguers dels pisos no augmenta tal i com volen els propietaris s’ensorrarà el món.

És evident que el món no s’ensorrarà i que molts ciutadans disposaran d’una mica més de marge econòmic per arribar sense privacions especials a final de mes. D’això n’hi dic progrés.

La qüestió que se’m planteja ara es: per salvar lleis progressistes com aquesta cal amnistiar tots els implicats en el disbarat de la proclamació de la independència, començant pel seu líder màxim, Carles Puigdemont?

La cosa té encara més retranca, perquè a JuntsxCat, el partit de Puigdemont, no li agraden gens lleis com les que impedeixen l’augment descontrolat dels preus dels lloguers.

Mirem-nos-ho així: ens toca els nassos la Llei d’Amnistia però, a canvi, els fem empassar lleis progressistes a Puigdemont i companyia.

No sé si convenceré gaire gent però és una manera de veure-ho. O d’autoenganyar-se?

La entrada Progrés a canvi d’amnistia se publicó primero en El Triangle.

A tot arreu hi ha veus que avisen, denuncien i combaten la violència. Hi ha pacifistes a Rússia, Ucraïna, Israel, Palestina, Rwanda i a qualsevol indret on esclaten accions terroristes, guerres, genocidis.

La cobdícia pels diners, per la propietat de la terra, pels productes valuosos, pel petroli, els nacionalismes, els fanatismes religiosos, la por als que veiem com a diferents, fan que la veu dels que aposten per la pau, el diàleg, la solidaritat, la cooperació, la mà estesa, no s’escolti sota els crits dels que proclamen, exigeixen i imposen la violència per resoldre els conflictes amb trets i bombes.

Als carrers de mig món es demana la comunitat internacional que freni aquestes guerres, aquests genocidis. Però sembla o és impotent. Fa uns dies va ser a Barcelona Scholastique Mukasonga. En una trobada amb periodistes al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, aquesta rwandesa d’ètnia tutsi ens va parlar del seu llibre “Nostra Senyora del Nil” (Editorial Minúscula). Hi reflecteix la tensió ètnica i el clima de violència que va portar al genocidi del 1994. Atribueix part de la responsabilitat d’aquella catàstrofe humanitària a una comunitat internacional més pendent de salvar els seus representants a Rwanda que de la vida dels centenars de milers de persones que van ser assassinades.

Ens dol la inoperància de la comunitat internacional per frenar la venjança desproporcionada d’Israel per l’atac de Hamàs. I recordem com aquesta comunitat internacional va deixar abandonats els espanyols demòcrates que van lluitar contra la rebel·lió franquista. A Barcelona hi va haver dissabte una manifestació contra la invasió russa i una contra el genocidi palestí, diumenge.

Li vaig demanar a Mukasonga si creia que Rwanda podia tornar a patir un genocidi com el de fa ara trenta anys. “No crec que pugui respondre a la teva pregunta”, em va dir.

Em vaig quedar glassat!

La entrada Dos anys de guerra a Ucraïna, en fa trenta del genocidi de Rwanda, ara el de Gaza… se publicó primero en El Triangle.

Tant li fa quina sigui la realitat, aquests mitjans convençuts o comprats amb subvencions i ajuts estructurals la distorsionen per fer veure el que no és o ocultar allò que els fa nosa.

El darrer exemple d’aquesta presa de pèl a la ciutadania i de vulneració radical del Codi deontològic de la professió el tenim en la trama russa del procés. Passa com amb els ciutadans dels Estats Units que creuen que Joe Biden va fer trampa en el recompte de vots per aconseguir la presidència del país o que els humans van conviure amb els dinosaures. La trama russa del procés no va existir, és un invent de la policia patriòtica, les clavegueres de l’Estat o alguns periodistes i mitjans anticatalans. I molts catalans s’ho creuen i ho van repetint per les xarxes socials.

Carles Puigdemont es va reunir un parell de cops amb emissaris russos al Palau de la Generalitat hores abans de proclamar la independència de Catalunya. Va enviar la seva consellera de Presidència, Elsa Artadi, a reunir-se amb alguns d’aquests emissaris a la cafeteria de l’Hotel Colon, a tocar del Palau. Víctor Terradellas, com a responsable de Política internacional del partit de Puigdemont, es relacionava amb una personatges vinguts de Rússia que li oferien milers de milions d’euros i soldats si calia per donar un cop de mà a l’independentisme. Set espies russos es van passejar per Catalunya durant els anys més moguts del procés. S’han publicat els seus noms i els vols d’entrada i sortida a Catalunya. Un periodista de Komsomolskaya Pravda, Edvard Txesnokov, va publicar des de Moscou més de vint articles de suport a la causa independentista a El Punt Avui –diari que encara avui llueix un llaç groc a la seva portada- i va deixar de fer-ho dos dies abans de la invasió russa d’Ucraïna.  Josep Lluís Alay, el cap de l’Oficina de Puigdemont se’n va anar a Moscou a buscar suports per la causa independentista i es va retratar al local de Komsomolskaya Pravda sota una gran foto de Vladimir Putin.

El diari ARA va batre el rècord de la hipocresia periodística en titular un editorial “La farsa de la trama russa del procés arriba a Europa” i acabar-lo dient que si algú havia participat en aquesta trama s’havia equivocat.

Ja ho veieu: la trama russa va ser una farsa. No va existir. Però d’haver-n’hi n’hi va haver. Com les meigas.

La entrada La trama russa del ‘procés’ no va existir, però haver-n’hi n’hi va haver se publicó primero en El Triangle.

Aquests dies s’ha conegut que Oriol Soler, un dels cervells del Tsunami Democràtic, iniciativa posada en marxa per mobilitzar el màxim de gent possible per protestar contra la sentència del Tribunal Suprem per la celebració del referèndum independentista de l’1 d’octubre del 2017, va crear un xat de Telegram per donar instruccions als mitjans de comunicació que estaven en sintonia amb aquesta causa de com n’havien d’informar. I resulta que la llista de representants de mitjans en sintonia amb Soler i Tsunami Democràtic incloïa -amb noms i cognoms dels directius i periodistes inclosos- TV3, Catalunya Ràdio, RAC1, ARA, El Punt Avui, Vilaweb i Nació Digital, a part de tertulians i comentaristes d’altres mitjans de comunicació independentistes. A més d’aquests periodistes dirigents destacats d’ERC, com la seva portaveu, o professors universitaris de Ciències de la Comunicació, també estaven inscrits en aquest xat.

Rebobinem: Un grup de gent crea una instància clandestina per organitzar mobilitzacions massives i aplega els responsables d’informar la ciutadania del que passa al país amb la certesa que no explicaran en què consisteix aquest muntatge i que, a més, ajudaran a complir els seus objectius difonent els missatges que es consideri necessaris per aconseguir-los.

On queda el periodisme?

Diuen que a les guerres la primera víctima és la veritat. A Catalunya no estem en guerra però el periodisme ha estat víctima des de fa massa anys  d’una causa que l’ha deixat malferit.

Que passi el mateix a d’altres indrets del món o que a Espanya sigui aclaparador el predomini de la dreta als mitjans de comunicació no és, clar, cap consol sinó més aviat un altre motiu de preocupació.

Sempre podem esperar que algun dia vingui un Tsunami potent i s’emporti pel davant tots els periodistes i directius de mitjans que han contribuït al desprestigi de la professió durant tant de temps.

La entrada Quan es va espatllar el periodisme a Catalunya? se publicó primero en El Triangle.

El 2016, Olfa va veure com dues de les seves quatre filles marxaven de casa per incorporar-se al grup de fanàtics de l’Estat Islàmic (ISIS). En va parlar als mitjans de comunicació i la directora de cinema Kaouther Ben Hania explica així perquè va decidir convertir la seva vivència en una pel·lícula documental: “En una emissora de ràdio vaig escoltar Olfa explicar la tràgica història de les seves filles. Allò em va intrigar i em va commoure. Un cop més, era la història d’una mare i de les seves quatre filles adolescents. Olfa em va fascinar des del principi. Hi vaig veure un personatge molt potent per al cinema. Era l’encarnació d’una mare amb totes les contradiccions, les ambigüitats, les zones problemàtiques. La seva història, complexa i aterridora, em perseguia i estava molt interessada a explorar-la i comprendre-la”.

Des del començament de la pel·lícula em vaig quedar enganxat a la història d’Olfa i les seves quatre filles. Té raó Ben Hania quan diu que les vivències de les protagonistes ens permeten entendre les contradiccions i les zones obscures i confuses en què es mouen societats com la tunisiana: una barreja de generacions que conviuen, xoquen i alhora es necessiten. Una manera conservadora i tradicional veu com les seves filles en un context relativament obert però no lliure del tot. Pot castigar la filla que es vesteix i maquilla com una membre de la comunitat heavy metal o punk però alhora no pot pair que dues altres optin per posar-se el burka i marxar de casa per incorporar-se a l’ISIS casant-se amb milicians d’aquest grup.

“Quatre filles” comença amb la mare trista dient que ha perdut dues filles. Qui no està al cas de la història creurà que són mortes. Mortes no ho estan, però estan condemnades a 16 anys de presó. Una d’elles ha fet àvia a Olfa. La càmera busca la cara d’aquesta nena per posar punt i final a la pel·lícula. Què serà d’ella? Quin futur li espera?

Si premien amb un Òscar aquesta pel·lícula documental el tindrà ben merescut. Però Kouther Ben Hania ens demana alguna cosa més que aplaudir aquest possible guardó. “Quatre filles” ens apropa una realitat que ignorem i que ens reclama més atenció i implicació en combatre el dolor i les contradiccions injustes i absurdes que ens exposa.

La entrada ‘Quatre filles’ mereix més que un Òscar se publicó primero en El Triangle.

Com era previsible, en la connexió on line amb Kayyal es va tractar més de la situació que pateixen Gaza i Palestina des de fa uns mesos que de “La tragèdia d’en Saied Mattar”, llibre que el, 2015, va guanyar el premi Al-Qattan per a escriptors joves palestins. Ismael Profitós i Mohamad Bitari han traduït aquest llibre del qual en recomano la lectura i aplaudeixo l’esforç de l’editorial per oferir-lo al públic.

Kayyal, que va néixer l’any 1990, va participar, el 2011, en una vaga de fam en suport dels detinguts palestins. Va participar també a la campanya de la flotilla Freedom Waves per aixecar el setge de Gaza, que va comportar la detenció dels activistes que hi van intervenir. Ha publicat una col·lecció de contes, una altra novel·la i nombrosos articles en diversos mitjans de comunicació.

Lògicament, el passat dia 25 necessitava parlar de la situació que viu avui Palestina. Un dels assistents li va preguntar quins canvis havia notat al seu entorn des del 7 d’octubre de l’any passat, el dia en què milicians de Hamàs van entrar a Israel, van matar 1.159 persones i en van segrestar 242. La resposta d’Israel ha estat un bombardeig indiscriminat de la Franja de Gaza, que ja ha fet més de 25.000 morts. L’escriptor palestí va dir que l’havia impactat el silenci que hi ha a la ciutat i que tots els israelians porten un arma ara.

Kayyat es va definir com a home d’esquerres i no creient. Li vaig demanar què en pensaven els seus companys israelians d’esquerres del que està passant. Em va contestar, ras i curt, que a Israel no hi ha gent d’esquerres. M’hauria agradat haver aprofundit en aquesta afirmació. També en d’altres que va fer. Tant de bo l’editorial pugui portar l’escriptor a Barcelona, com és la seva intenció.

Vaig tornar a casa donant-li voltes a la història de sempre: el patriotisme, el nacionalisme, solen jugar contra l’esquerra. Hi ha nacionalismes bons i nacionalismes dolents? La voluntat palestina de tenir un estat propi lliure de l’opressió israeliana encaixa dins la categoria de ‘nacionalisme bo’? L’esquerra israeliana no pot dir res contra dels bombardejos indiscriminats de l’exèrcit del seu país a Gaza emmudida per l’horrible acció de Hamàs, el 7 d’octubre?

M’agradaria poder parlar-ne un altre cop amb Majd Kayyal, a Barcelona, a Haifa o a Gaza, i fer-ho quan la pau imperi a Israel i Palestina.

La entrada I l’esquerra israeliana, què? se publicó primero en El Triangle.

Les males arts de la policia patriòtica del govern del Partit Popular van aconseguir allò que els periodistes no van ensumar mai perquè no els interessava als propietaris dels seus mitjans o perquè no en van saber prou. Tendeixo a pensar que la culpa va ser dels interessos dels amos dels mitjans i no d’uns periodistes que considero capaços de fer bons treballs d’investigació.

Entre mentides, invents i realitats, va resultar que la policia patriòtica de Fernández Díaz va detectar que l’ex-president de la Generalitat Jordi Pujol, la seva dona i els seus set fills tenien una fortuna no declarada a Hisenda espanyola amagada en un banc andorrà. Aquests policies van amenaçar als responsables d’aquest banc dient-los que si no entregaven proves d’aquest delicte els tancarien la marca bancària amb què treballaven a Espanya. Els dirigents del banc van cedir i El Mundo va reproduir a portada una captura de pantalla dels apunts bancaris on constaven els noms i els diners que la família Pujol hi tenia. Poc després, Jordi Pujol confessava el secret que havia amagat al públic durant els seus 23 anys de mandat com a president i que cap periodista o mitjà havia sabut o volgut descobrir.

Posats a desprestigiar dirigents independentistes, la policia patriòtica va filtrar a alguns mitjans de comunicació els números de comptes corrents a bancs suïssos d’Artur Mas, president de la Generalitat, i Xavier Trias, candidat a alcalde de Barcelona. Aquells números eren falsos, tot i que Mas i Trias van ser durant anys beneficiaris dels diners que els seus pares tenien a bancs suïssos.

Entre veritats i mentides ens plantem al 2024 amb una Llei d’Amnistia que vol perdonar les infraccions comeses contra la democràcia pels independentistes. Algunes veus proposen ara que també s’amnistiïn els polítics i els membres dels cossos policials que van orquestrar la guerra bruta per afeblir el suport a la independència.

Hi ha qui proposa perdonar Jordi Pujol per les seves malifetes. El sociòleg independentista Salvador Cardús, per exemple. El dia 18 escrivia a X: “El president Pujol ha de ser rehabilitat políticament i popular. “I Al Capone també”, va comentar l’escriptor Xavier Rigall.

El judici oral als Pujol hauria d’haver començat fa dos anys i mig. Artur Mas ha arribat a dir que el seu antecessor a la presidència de la Generalitat es va equivocar confessant el seu delicte. A Catalunya abans teníem un oasi pel que fa al control dels governants per part dels mitjans de comunicació. Ara tot és desert.

La entrada Policia patriòtica i patriotes independentistes se publicó primero en El Triangle.

Turull denuncia que les persones que cometen petits delictes, sobretot robatoris pel carrer o a les llars, acumulen detencions però mai no entren a la presó per temporades llargues. “Hi ha immunitat per una sèrie de gent que no té la sensació que qui la fa la paga”. Parla, clar, de persones que procedeixen d’altres països perquè no es pot expulsar els delinqüents multireincidents nascuts o nacionalitzats aquí.

Jo, si fos un delinqüent reincident d’aquests i m’oferissin l’alternativa d’entrar a la presó o ser expulsat del país, m’apuntaria a la segona opció. Valoro molt la llibertat i, a més, estic convençut que trobaria la manera de tornar a entrar al país del qual m’han fet fora.

D’altra banda, per expulsar una persona a l’Estat del qual prové cal que el vulguin allí. Amb molts països no hi ha tractat d’extradició que ho permeti. Lògicament, Catalunya, que no és un país independent, no té tractat d’extradició amb cap Estat i, per tant, malament es podria expulsar ningú sense passar per l’administració central.

Amb les bufetades que hi ha a Europa en matèria de política de migracions només faltaria que arribés ara una comunitat autònoma dient que vol organitzar la seva al seu aire.

Total, que m’ensumo que estem davant d’un debat condemnat a quedar en foc d’encenalls, la qual cosa no vol dir que Catalunya i el conjunt de comunitats autònomes espanyoles no s’hagin de coordinar en les seves accions en relació a l’acollida i tractament de les persones immigrants. Poden fer molt més del que fan. De la mateixa manera que es coordinen periòdicament per acordar les mesures a adoptar en l’àmbit sanitari seria bo que també compartissin decisions i polítiques en la qüestió migratòria.

A Catalunya contrasta la concentració de 170.000 persones a Barcelona en una manifestació feta sota el lema “volem acollir” el febrer del 2017 amb que set anys després contemplem com un dels seus partits principals demana “volem fer fora”.

Els catalans que es van manifestar el 2017 potser tenien més bones intencions que poder el govern de la seva comunitat per concretar-les. Entre les dues Catalunyes prefereixo la d’aleshores bo i reconeixent que aquella voluntat va donar ben pocs fruits. Entre la Catalunya de la il·lusió i la de l’expulsió em quedo, però, amb la primera.

La multireincidència impune és un problema, evidentment. La seva solució no passa, però, per competir per veure qui és el primer a expulsar als qui hi incorren.

La entrada “Volem fer fora” se publicó primero en El Triangle.

De Joans i Joseps encara en queden. En conec molts. A la meva família en teníem una bona colla: el meu germà, el meu pare, el meu avi patern i la meva àvia materna. El meu germà queda com a únic representant dels Joseps de la família directe.

De moment, no hi ha cap Inass o Darion Lucas a la família però algun alumne he tingut amb aquests noms el temps que he estat professor universitari. D’ases n’hi continua havent a les aules i a les llars familiars. A totes, no, però a un bon grapat, sí. Per exemple, a les cases on viuen els ultres que creuen que Catalunya o Espanya s’ensorren perquè als primers nadons del 2024 no els posen noms dels de “tota la vida”.

Temen aquests guardians dels valors patriòtics que la gent de fora que s’ha incorporat a la nostra societat ens els substitueixin. Primer ens canvien els noms dels fills i després ens canvien les tradicions.

Hi va haver un temps en què crèiem que viatjant es curava el nacionalisme. No ha estat així. O, almenys, molta gent referma la seva creença que cal tancar les fronteres als immigrants després de fer una excursió pels països dels quals provenen. Els agrada anar a països “exòtics”, omplir el seu Instagram de fotografies amb lugareños i tornar a casa explicant batalletes i curiositats del seu viatge però preservant-la dels que volen venir-hi “per aprofitar-se dels nostres ajuts i serveis socials i sanitaris”.

El nacionalisme, el patriotisme, el supremacisme es curen buscant les formes millors d’ajudar les persones vulnerables, aquí o al seu país d’origen. Una societat millor no es construeix aconseguint que uns pares indis li posin Jordi al seu fill o Laia a la seva filla. Es construeix parlant amb ells i comentant-los amb respecte quines són les seves tradicions o hàbits que ens semblen incorrectes i reconeixent els defectes de les nostres. Parlant s’entén o s’hauria d’entendre la gent. Es diguin Joan, Josep, Inass o Jacob. Aquí i allí. I intentant que com menys ases hi hagi a totes les cases, millor.

La entrada De Joans, Joseps i ases no n’hi ha a totes les cases se publicó primero en El Triangle.

És a dir, que ens hem d’acostumar a viure en conflicte. A vegades, els conflictes deriven en violència i guerres. N’hem tingut tantes al llarg de la història de la Humanitat! I ara en tenim una de ben horrible trucant a la porta dels nostres mòbils, ordinadors i televisions, amb milers de nens morts en plenes festes de Nadal i de benvinguda al 2024. No és l’única que hi ha en marxa, evidentment. Iraq, Sudan, Iemen,…

El 2024 no ens portarà la pau que hem demanat en les nostres frases ben intencionades de cap d’any. Els conflictes no s’esvaeixen d’un dia per l’altre, d’un any a un altre. Com a molt es van suavitzant i a això és al màxim que podem esperar en tots els que hi ha al món. Començant pel que viu Catalunya d’ençà que va esclatar la passió independentista fa una dotzena d’anys. No era un conflicte nou. Que una part de la societat catalana reclami la independència ve de lluny. Normalment havia estat una reivindicació minoritària però que sovint es feia notar. La crisi del 2008, els interessos polítics de Convergència i Unió i el Partit Popular, la sentència del Tribunal Constitucional retallant l’Estatut d’Autonomia que havien aprovat els ciutadans catalans, el suport incondicional a la causa independentista de TV3 i un bon grapat de mitjans de comunicació subvencionats des del poder de la Generalitat, van fer que aquest suport es disparés i el conflicte va pujar de to i de seguidors.

El conflicte va créixer força. La cirereta la va posar la minoria ajustada del Parlament que va proclamar la independència de Catalunya basant-se en un referèndum en el qual només hi van participar els partidaris de la independència i uns quants innocents. Després de moltes voltes de guió, inclòs l’empresonament i l’indult d’alguns dels que van liderar el procés independentista i la llei d’amnistia que es debatrà aviat al Congrés dels Diputats hi ha qui diu que el conflicte es resoldrà amb un referèndum.

No, el conflicte estava aquí –primer esmorteït i després omnipresent- i ho continuarà estant, hi hagi referèndum o no n’hi hagi. La gent no deixa de ser independentista o antiindependentista en funció del resultat d’una consulta popular. Molts independentistes diuen que deixaran de ser-ho el dia que Catalunya sigui independent. Seguiran sent-ho, però, si perden el referèndum. Els altres, igual. Si un referèndum es resol amb un Sí a la independència, els que viuen a Catalunya i creuen més en els ponts que en les barreres seguiran defensant que més solidaritat entre territoris i menys fronteres.

Els conflictes humans no es resolen tirant una moneda a l’aire o la tanda dels penals. Es resolen parlant entre els implicats i amb bona voluntat per part de tots. Això és el que li podem demanar al 2024. Pel conflicte català i per tots els conflictes grans i petits que hi ha a la nostra escala de veïns, Gaza o al racó més perdut del Planeta.

La entrada Un referèndum no resoldrà el conflicte català. Ni el 2024 ni mai se publicó primero en El Triangle.

Aquestes preguntes no ens les solem fer mai. Ens creuem amb alguns d’aquests joves pels carrers de les nostres ciutats i, sovint, ens els mirem amb recança o fem veure que no els veiem.

Periòdicament, els mitjans de comunicació informen de baralles o delictes comesos per grups de joves i, de seguida, busquem si informen de la nacionalitat de les persones implicades. Normalment, els mitjans no ho especifiquen. “Segur que són moros o llatinoamericans”, pensa massa gent. N’hi ha que fins i tot ho escriuen a les xarxes socials. Hi ha polítics i aprenents de bruixot que ho aprofiten per atiar les campanyes per expulsar migrants del nostre país, sigui quin sigui el país que considerem el nostre.

Elena Molina ens acosta les vivències i esperances d’un grup de nois i noies marroquins que han aconseguit arribar a la ciutat de Melilla a la seva pel·lícula-documental “Remember my name”.  Són nois i noies que no fan por, que més aviat es fan estimar, joves que s’entusiasmen amb la possibilitat de participar al programa Got talent en una televisió espanyola. I ho acaben fent amb una coreografia de la cançó “Remember my name”, que va popularitzar Irene Cara a la pel·lícula “Fama”.

Nois i noies que sí que tenen nom i un futur complicat per davant. Però tenen futur. I depèn de les nostres societats -la d’origen i la d’acollida- que aquest futur sigui amable amb ells i elles. La pel·lícula-documental d’Elena Molina és una crida a la sensatesa i el respecte en les relacions amb aquests joves i, en general, amb tothom que vol viure i conviure amb els que portem aquí tota la vida.

S’ha d’agrair a Bogaloo Films que hagi produït un treball que tindrà un recorregut difícil a les sales comercials però que hauria de ser projectat al màxim possible de centres cívics i populars. I que s’hi hagin implicat també Movistar+, Al Jazeera Documentar i Implicate, France Televisions i Stella.

El públic del Festival de Málaga li va concedir la Biznaga de Plata. El millor premi per “Remember my name” és que coneguem els noms i qui hi ha dins la pell d’Ihsane, Assia, Mounia, Nuhaila, Hamza,… Intentem-ho! Busquem-los!

La entrada ‘Remember my name’ se publicó primero en El Triangle.

Al Parlament navarrès, els socialistes no van respondre a l’insult amb més insults. Suposo que aquestes imatges que veiem de països llunyans on els parlamentaris acaben a bufetades i cops de puny dins la cambra són el resultat de discussions començades amb insults com el del senyor Esparza. Després de dir-los “escòria” als socialistes, ell i els diputats del seu grup van marxar del Parlament no se sap ben bé perquè. Per vergonya segur que no. Per que els seus socis del PP li recriminessin l’improperi, tampoc. Ni el PP navarrès ni el líder del PP espanyol, Alberto Núñez Feijóo, han considerat necessari demanar-li prudència oratòria. Feijóo no és el més indicat per fer-ho. Va qualificar de “miserable” el pacte dels socialistes amb Bildu.

És patrimoni de la dreta el dret a insultar? No em venen al cap improperis similars als que fan servir aquests dies els seus representants procedents del bàndol de l’esquerra.

Potser convindria que socialistes i populars signessin un acord per prohibir els insults en el debat polític. El gener d’aquest any es van posar d’acord en modificar la Constitució perquè substitueixi la paraula “disminuïts” per “persones amb discapacitat”. Van tard i ja seria hora que ho facin. I també van tard els directius de TV3 que toleren que alguns dels seus humoristes en nòmina utilitzin el terme “subnormal” per referir-se a les persones que no els cauen bé.

Esparza pot criticar l’acord entre PSN i EH Bildu sense tractar d’“escòria” els socialistes i els humoristes de TV3 poden seguir fent les seves habituals bromes sobre els retards de Rodalies sense recórrer a la paraula “subnormal”. Són persones, crec, amb capacitat per fer-ho.

La entrada Escòria i subnormals se publicó primero en El Triangle.

Diumenge vaig assistir a l’acte organitzat per la conselleria d’Igualtat i Feminismes per commemorar el setanta-cinquè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. Hi va intervenir la periodista afganesa Fereshteh Rafat, que viu refugiada entre nosaltres des de que va marxar del seu país en caure en mans dels talibans. Fereshteh va recodar que diumenge feia 811 dies que havien prohibit a les nenes que anessin a l’escola i tancat a les dones a casa seva  o sota de robes que les fan invisibles. Fereshteh ens va demanar que cadascú faci el que pugui per ajudar els afganesos i afganeses que lluiten contra els talibans a fer caure el règim dictatorial que pateixen.

Recordo quan a la ràdio on treballava telefonàvem Fernando Fonseca o algun company seu que s’havia quedat a Bagdad quan uns quants metges voluntaris es van resistir a abandonar Iraq quan va ser sotmès als bombardejos d’una comunitat internacional que es va inventar que Saddam Hussein, el dictador que el governava el país, tenia a l’abast armes de destrucció massiva.

Fullejo el meravellós llibre ‘Dona, vida, llibertat’ (Reservoir Books), coordinat per la il·lustradora i dibuixant de còmics iraniana Marjane Satrapi. És un homenatge a Mahsa Amini, la noia que va ser assassinada a Teheran a cops per la policia de la moral perquè no portava “ben posat” el vel. Satrapi explica que aquest llibre té dos objectius “tractar d’explicar el que passa a l’Iran” i “enviar un missatge als iranians per recordar-los que no estan sols”.

Com va dir Fereshteh, l’aportació de cadascú pot semblar-nos molt poca cosa però tot seria molt pitjor si al món no hi haguessin Fernandos Fonsecas, Marjanes Satrapis, Fereshtehs Rafats i els milions de persones que a tot arreu volen que el compte dels dies que els afganesos i afganeses pateixen els talibans o que les iranianes i iranians suporten el règim dels aiatol·làs s’aturi definitivament. El dia en què la Declaració Universal dels Drets Humans deixi de ser un desig llunyà i esdevingui realitat a tots els racons del món.

La entrada 75 anys i 811 dies se publicó primero en El Triangle.

Tots els periodistes ens hem trobat amb casos en què algú ens concedia una entrevista a canvi de no preguntar per segons quines qüestions. Davant aquesta situació, el periodista ha de decidir si fa l’entrevista o no. El que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra.

Un dels biògrafs ensabonadors de Pujol, l’ex-director de TV3 Vicent Sanchis, va brodar aquest argument dient que no programava cap documental sobre el procés judicial de la família de l’ex-president perquè el seu pròcer es negava a parlar-ne. No només no en parlava Pujol sinó que amb el seu silenci aconseguia que TV3 tampoc no en parlés. Finalment, la TV3 de Sanchis va emetre un documental propi sobre aquest cas, indigne pel que se suposa que hauria de ser el periodisme d’investigació.

Ustrell va començar l’entrevista preguntant-li a Pujol perquè havia volgut fer l’entrevista. L’ex-president va dir que era per parlar de l’historiador Joan B.Culla, mort recentment. Va parlar uns deu minuts de Culla i els altres 15 els va utilitzar Ustrell per preguntar-li per temes d’actualitat política, des de la Llei d’Amnistia fins el futur de Catalunya passant per la situació de la llengua catalana. Li va demanar si ell hauria d’entrar dins de la Llei d’Amnistia, a la qual cosa Pujol va contestar que ell “ha estat objecte d’una actitud hostil”.

Però Ustrell no li va preguntar com tenia el seu procés judicial. És com entrevistar el testimoni d’un assassinat i no demanar-li què és el que va veure. O entrevistar Netanyahu i no demanar-li sinó creu que els seus bombardejos maten gent innocent. O entrevistar Luis Rubiales i no demanar-li què en pensa de que la futbolista Jenni Hermoso negui que el petó que li va donar fos consentit.

Pujol va convidar Ustrell per parlar de Joan B.Culla i van parlar de l’historiador traspassat i de mil coses més. L’entrevistador no li va demanar pel seu procés judicial. Només es va interessar per si encaixaria en la Llei d’Amnistia pactada per PSOE i Junts. El 25 de juliol de 2014, Jordi Pujol va confessar que havia tingut una fortuna amagada a l’estranger durant 30 anys. D’aquí a uns mesos farà 10 anys d’aquella confessió. Encara no s’ha fixat la data de l’inici del judici corresponent. Celebrar el judici encara no toca. Preguntar-li al seu protagonista el perquè d’aquest retard tampoc.

Falla la justícia i falla el periodisme.

La entrada Això no toca se publicó primero en El Triangle.

Els mitjans de comunicació han publicat aquestes dades amb motiu de la commemoració del Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona. Les he vist al meu ordinador mentre tinc sobre la taula dos llibres que denuncien aquesta violència. Un és el que ha coordinat la il·lustradora iraniana Marjane Satrapi, amb un títol que segur que us sonarà: “Dona, vida, llibertat” (Reservoir Books). És el clam que ha recorregut el món per protestar per l’assassinat de Mahsa Amini a Teheran a mans d’uns fanàtics representants del poder que la van colpejar perquè no portava el vel com dicta una norma estúpida. L’altre llibre es titula “Rezwana, un expedient europeu” (Libros del K.0.). És el nom d’una noia afganesa que, el 2015, quan tenia 13 anys va ser rescatada del mar quan es va enfonsar el vaixell de fusta on viatjava amb més de tres-centes persones que intentaven anar de Turquia a Grècia, on esperaven trobar un futur millor i més digna per les seves vides. Vides que van perdre al mar el pare, la mare i tres germans de Rezwana. Aquella nena va haver de patir, a més de la mort de tots els seus familiars més directes, els entrebancs que li han posat a Europa per poder viure allà on voldria i amb la qualitat i la dignitat que es mereix qualsevol persona. La periodista italiana Mariangela Paone reconstrueix la tragèdia de Rezwana i els vuit anys que ha viscut a Grècia i Noruega en un exercici biogràfic colpidor i que ens fa avergonyir com europeus.

Marjane Satrapi diu al pròleg de “Dona, vida, llibertat” que amb aquest llibre, una meravella que combina articles amb els còmics de disset autors, ha volgut explicar què està passant ara a l’Iran i enviar un missatge als iranians perquè sàpiguen que no estan sols.

La solidaritat entre els humans ha de fer possible que ningú no estigui sol. Ni les dones que pateixen maltractaments, ni les nenes afganeses que es troben soles a Europa després de perdre la família enmig del Mediterrani, ni les iranianes que lluiten contra una dictadura masclista.

La solidaritat i la voluntat han de vèncer totes aquestes injustícies. Voluntat com la exhibeixen els membres de la Coral Noves Veus de Terrassa. Són persones laringectomitzades de la Fundació Oncolliga. Van actuar dissabte al Hub Social Barcelona per tancar la jornada “Celebra la vida” organitzada per la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC). Una jornada celebrada sota el lema #desprésdelcàncer. Escoltar aquelles nou persones sense laringe cantant “My way”, “Boig per tu”, “Al·leluia”, “Clavelitos” o “Yo vendo unos ojos negros” era constatar que la millor manera de vèncer les injustícies i els cops durs de la vida és no rendir-se mai i tenir a prop, al costat, bona gent que ens hi ajudi. N’hi ha. Sempre n’hi ha.

La entrada Rezwana, Satrapi i Noves veus de Terrassa se publicó primero en El Triangle.