75 anys i 811 dies

Dissabte vaig anar al Primer Concert Benèfic de Nadal Fernando Fonseca Fundació, a favor del projecte ‘Per posar un nen dret’. Fernando Fonseca va ser un metge que compaginava el seu treball habitual amb l’impuls i participació en iniciatives on posava els seus coneixements mèdics al servei de causes solidàries. Va organitzar diverses expedicions al Txad per operar nens i nenes amb deformacions a les mans o els peus. Quan va morir, la documentalista Fina Sensada va recollir el seu testimoni i va promoure la fundació que du el seu nom. Al concert de dissabte ens van recordar que de ben petit Fonseca va decidir, en veure com un amic seu va morir al Marroc per manca de recursos per accedir a l’atenció que necessitava, que de gran seria metge, però “metge dels pobres”.

Diumenge vaig assistir a l’acte organitzat per la conselleria d’Igualtat i Feminismes per commemorar el setanta-cinquè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. Hi va intervenir la periodista afganesa Fereshteh Rafat, que viu refugiada entre nosaltres des de que va marxar del seu país en caure en mans dels talibans. Fereshteh va recodar que diumenge feia 811 dies que havien prohibit a les nenes que anessin a l’escola i tancat a les dones a casa seva  o sota de robes que les fan invisibles. Fereshteh ens va demanar que cadascú faci el que pugui per ajudar els afganesos i afganeses que lluiten contra els talibans a fer caure el règim dictatorial que pateixen.

Recordo quan a la ràdio on treballava telefonàvem Fernando Fonseca o algun company seu que s’havia quedat a Bagdad quan uns quants metges voluntaris es van resistir a abandonar Iraq quan va ser sotmès als bombardejos d’una comunitat internacional que es va inventar que Saddam Hussein, el dictador que el governava el país, tenia a l’abast armes de destrucció massiva.

Fullejo el meravellós llibre ‘Dona, vida, llibertat’ (Reservoir Books), coordinat per la il·lustradora i dibuixant de còmics iraniana Marjane Satrapi. És un homenatge a Mahsa Amini, la noia que va ser assassinada a Teheran a cops per la policia de la moral perquè no portava “ben posat” el vel. Satrapi explica que aquest llibre té dos objectius “tractar d’explicar el que passa a l’Iran” i “enviar un missatge als iranians per recordar-los que no estan sols”.

Com va dir Fereshteh, l’aportació de cadascú pot semblar-nos molt poca cosa però tot seria molt pitjor si al món no hi haguessin Fernandos Fonsecas, Marjanes Satrapis, Fereshtehs Rafats i els milions de persones que a tot arreu volen que el compte dels dies que els afganesos i afganeses pateixen els talibans o que les iranianes i iranians suporten el règim dels aiatol·làs s’aturi definitivament. El dia en què la Declaració Universal dels Drets Humans deixi de ser un desig llunyà i esdevingui realitat a tots els racons del món.

(Visited 123 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari