Majd Kayyal és un periodista, activista i escriptor palestí que va néixer i viu a Haifa, una ciutat del nord d’Israel. Èter Edicions ha triat el seu llibre “La tragèdia d’en Saied Mattar” per inaugurar la seva producció editorial. Amb aquest motiu, el 25 de gener, va convocar una presentació del treball de Kayyal a la llibreria “No llegiu” del Poblenou barceloní.
Com era previsible, en la connexió on line amb Kayyal es va tractar més de la situació que pateixen Gaza i Palestina des de fa uns mesos que de “La tragèdia d’en Saied Mattar”, llibre que el, 2015, va guanyar el premi Al-Qattan per a escriptors joves palestins. Ismael Profitós i Mohamad Bitari han traduït aquest llibre del qual en recomano la lectura i aplaudeixo l’esforç de l’editorial per oferir-lo al públic.
Kayyal, que va néixer l’any 1990, va participar, el 2011, en una vaga de fam en suport dels detinguts palestins. Va participar també a la campanya de la flotilla Freedom Waves per aixecar el setge de Gaza, que va comportar la detenció dels activistes que hi van intervenir. Ha publicat una col·lecció de contes, una altra novel·la i nombrosos articles en diversos mitjans de comunicació.
Lògicament, el passat dia 25 necessitava parlar de la situació que viu avui Palestina. Un dels assistents li va preguntar quins canvis havia notat al seu entorn des del 7 d’octubre de l’any passat, el dia en què milicians de Hamàs van entrar a Israel, van matar 1.159 persones i en van segrestar 242. La resposta d’Israel ha estat un bombardeig indiscriminat de la Franja de Gaza, que ja ha fet més de 25.000 morts. L’escriptor palestí va dir que l’havia impactat el silenci que hi ha a la ciutat i que tots els israelians porten un arma ara.
Kayyat es va definir com a home d’esquerres i no creient. Li vaig demanar què en pensaven els seus companys israelians d’esquerres del que està passant. Em va contestar, ras i curt, que a Israel no hi ha gent d’esquerres. M’hauria agradat haver aprofundit en aquesta afirmació. També en d’altres que va fer. Tant de bo l’editorial pugui portar l’escriptor a Barcelona, com és la seva intenció.
Vaig tornar a casa donant-li voltes a la història de sempre: el patriotisme, el nacionalisme, solen jugar contra l’esquerra. Hi ha nacionalismes bons i nacionalismes dolents? La voluntat palestina de tenir un estat propi lliure de l’opressió israeliana encaixa dins la categoria de ‘nacionalisme bo’? L’esquerra israeliana no pot dir res contra dels bombardejos indiscriminats de l’exèrcit del seu país a Gaza emmudida per l’horrible acció de Hamàs, el 7 d’octubre?
M’agradaria poder parlar-ne un altre cop amb Majd Kayyal, a Barcelona, a Haifa o a Gaza, i fer-ho quan la pau imperi a Israel i Palestina.
