La vida és conflicte. Es veu que tot anava bé fins que la serp aquella va enredar Eva i ella i Adam es van menjar la poma de la discòrdia i des d’aleshores que s’ha embolicat la troca. Ens hem de guanyar el pa amb sang, suor i llàgrimes i ens hem de passar la vida discutint per una plaça d’aparcament, un lloc a la cua del súper, una plaça per jugar la Champions, aprovar un examen, tenir la bandera més gran o parlar la llengua o ballar la dansa més maca de les que es fan i es desfan.
És a dir, que ens hem d’acostumar a viure en conflicte. A vegades, els conflictes deriven en violència i guerres. N’hem tingut tantes al llarg de la història de la Humanitat! I ara en tenim una de ben horrible trucant a la porta dels nostres mòbils, ordinadors i televisions, amb milers de nens morts en plenes festes de Nadal i de benvinguda al 2024. No és l’única que hi ha en marxa, evidentment. Iraq, Sudan, Iemen,…
El 2024 no ens portarà la pau que hem demanat en les nostres frases ben intencionades de cap d’any. Els conflictes no s’esvaeixen d’un dia per l’altre, d’un any a un altre. Com a molt es van suavitzant i a això és al màxim que podem esperar en tots els que hi ha al món. Començant pel que viu Catalunya d’ençà que va esclatar la passió independentista fa una dotzena d’anys. No era un conflicte nou. Que una part de la societat catalana reclami la independència ve de lluny. Normalment havia estat una reivindicació minoritària però que sovint es feia notar. La crisi del 2008, els interessos polítics de Convergència i Unió i el Partit Popular, la sentència del Tribunal Constitucional retallant l’Estatut d’Autonomia que havien aprovat els ciutadans catalans, el suport incondicional a la causa independentista de TV3 i un bon grapat de mitjans de comunicació subvencionats des del poder de la Generalitat, van fer que aquest suport es disparés i el conflicte va pujar de to i de seguidors.
El conflicte va créixer força. La cirereta la va posar la minoria ajustada del Parlament que va proclamar la independència de Catalunya basant-se en un referèndum en el qual només hi van participar els partidaris de la independència i uns quants innocents. Després de moltes voltes de guió, inclòs l’empresonament i l’indult d’alguns dels que van liderar el procés independentista i la llei d’amnistia que es debatrà aviat al Congrés dels Diputats hi ha qui diu que el conflicte es resoldrà amb un referèndum.
No, el conflicte estava aquí –primer esmorteït i després omnipresent- i ho continuarà estant, hi hagi referèndum o no n’hi hagi. La gent no deixa de ser independentista o antiindependentista en funció del resultat d’una consulta popular. Molts independentistes diuen que deixaran de ser-ho el dia que Catalunya sigui independent. Seguiran sent-ho, però, si perden el referèndum. Els altres, igual. Si un referèndum es resol amb un Sí a la independència, els que viuen a Catalunya i creuen més en els ponts que en les barreres seguiran defensant que més solidaritat entre territoris i menys fronteres.
Els conflictes humans no es resolen tirant una moneda a l’aire o la tanda dels penals. Es resolen parlant entre els implicats i amb bona voluntat per part de tots. Això és el que li podem demanar al 2024. Pel conflicte català i per tots els conflictes grans i petits que hi ha a la nostra escala de veïns, Gaza o al racó més perdut del Planeta.
