Quan es va espatllar el periodisme a Catalunya?

El periodisme a Catalunya fa molts anys que està despullat. Tothom ho sap però pocs ho reconeixen. Gran part dels mitjans de comunicació més influents, encapçalats per les emissores públiques de la Generalitat i la ràdio amb més audiència del país, exerceixen de portaveus de la causa. Ja fa temps que s’ha normalitzat aquesta situació i denunciar-la no té cap sentit perquè les evidències no cal denunciar-les, es constaten a simple vista. Tindria sentit fer-ho si servís d’alguna cosa, però l’encegament sectari dels mitjans convençuts o còmplices de la causa els porta a tirar pel dret i ignorar les protestes dels ciutadans que voldrien ser informats i no adoctrinats.

Aquests dies s’ha conegut que Oriol Soler, un dels cervells del Tsunami Democràtic, iniciativa posada en marxa per mobilitzar el màxim de gent possible per protestar contra la sentència del Tribunal Suprem per la celebració del referèndum independentista de l’1 d’octubre del 2017, va crear un xat de Telegram per donar instruccions als mitjans de comunicació que estaven en sintonia amb aquesta causa de com n’havien d’informar. I resulta que la llista de representants de mitjans en sintonia amb Soler i Tsunami Democràtic incloïa -amb noms i cognoms dels directius i periodistes inclosos- TV3, Catalunya Ràdio, RAC1, ARA, El Punt Avui, Vilaweb i Nació Digital, a part de tertulians i comentaristes d’altres mitjans de comunicació independentistes. A més d’aquests periodistes dirigents destacats d’ERC, com la seva portaveu, o professors universitaris de Ciències de la Comunicació, també estaven inscrits en aquest xat.

Rebobinem: Un grup de gent crea una instància clandestina per organitzar mobilitzacions massives i aplega els responsables d’informar la ciutadania del que passa al país amb la certesa que no explicaran en què consisteix aquest muntatge i que, a més, ajudaran a complir els seus objectius difonent els missatges que es consideri necessaris per aconseguir-los.

On queda el periodisme?

Diuen que a les guerres la primera víctima és la veritat. A Catalunya no estem en guerra però el periodisme ha estat víctima des de fa massa anys  d’una causa que l’ha deixat malferit.

Que passi el mateix a d’altres indrets del món o que a Espanya sigui aclaparador el predomini de la dreta als mitjans de comunicació no és, clar, cap consol sinó més aviat un altre motiu de preocupació.

Sempre podem esperar que algun dia vingui un Tsunami potent i s’emporti pel davant tots els periodistes i directius de mitjans que han contribuït al desprestigi de la professió durant tant de temps.