La Catalunya ultra -la independentista i l’espanyolista- ha bramat d’allò més en saber que tots els primers nadons nascuts aquest any a les 9 regions sanitàries catalanes són fills de pares procedents de l’estranger i tenen noms com Mateo Alexander, Inass, Eithan, Darion Lucas, Ayah o Jacob. On queda allò tant nostrat de “de Joans, Joseps i ases n’hi ha a totes les cases”?
De Joans i Joseps encara en queden. En conec molts. A la meva família en teníem una bona colla: el meu germà, el meu pare, el meu avi patern i la meva àvia materna. El meu germà queda com a únic representant dels Joseps de la família directe.
De moment, no hi ha cap Inass o Darion Lucas a la família però algun alumne he tingut amb aquests noms el temps que he estat professor universitari. D’ases n’hi continua havent a les aules i a les llars familiars. A totes, no, però a un bon grapat, sí. Per exemple, a les cases on viuen els ultres que creuen que Catalunya o Espanya s’ensorren perquè als primers nadons del 2024 no els posen noms dels de “tota la vida”.
Temen aquests guardians dels valors patriòtics que la gent de fora que s’ha incorporat a la nostra societat ens els substitueixin. Primer ens canvien els noms dels fills i després ens canvien les tradicions.
Hi va haver un temps en què crèiem que viatjant es curava el nacionalisme. No ha estat així. O, almenys, molta gent referma la seva creença que cal tancar les fronteres als immigrants després de fer una excursió pels països dels quals provenen. Els agrada anar a països “exòtics”, omplir el seu Instagram de fotografies amb lugareños i tornar a casa explicant batalletes i curiositats del seu viatge però preservant-la dels que volen venir-hi “per aprofitar-se dels nostres ajuts i serveis socials i sanitaris”.
El nacionalisme, el patriotisme, el supremacisme es curen buscant les formes millors d’ajudar les persones vulnerables, aquí o al seu país d’origen. Una societat millor no es construeix aconseguint que uns pares indis li posin Jordi al seu fill o Laia a la seva filla. Es construeix parlant amb ells i comentant-los amb respecte quines són les seves tradicions o hàbits que ens semblen incorrectes i reconeixent els defectes de les nostres. Parlant s’entén o s’hauria d’entendre la gent. Es diguin Joan, Josep, Inass o Jacob. Aquí i allí. I intentant que com menys ases hi hagi a totes les cases, millor.
