La meva posició des del principi: tota persona que no se senti bé amb el sexe té dret a trobar-se a ell mateix i deixar de patir. El trànsit de gènere que sempre va ser minoritari i de risc s’hauria banalitzat com un “tall de cabell”. Què hauria canviat?

1.Veto inversemblant del l’habitual acompanyament professional. El psicòleg ja no està per reflexionar i garantir una sòlida decisió, està “només” per “confirmar” (teràpia afirmativa).

2.Promoure a l’escola: inferir subreptíciament deteccions de trans en qui ni tan sols s’ho hauria plantejat suposa un greu atemptat contra l’ésser humà.

3.D’una prevalença trans històrica del 1,5% deriva un increment exponencial brutal de les peticions (+ del triple/x any) i en trams d’edat, abans no existents. “De debò, algú pensa que si un nen de 3 anys, en arribar la nova germaneta, demana unes botetes roses, cal posar-se en alerta de transició?

4.Afanyar-se en activar beta bloquejadors hormonals o mastectomies, impedint un trànsit maduratiu pausat? Quina pressa és aquesta, que deixa al lliure albir una decisió tan crucial per a la vida, en què no hauria tornada enrere, podent a més (atenció) no estar el desconcert al cos?

5. Aquesta doctrina quasi religiosa obvia la salut mental, actua en clau de ruptura i violenta imposició i s’implanta com una “moda”.

6.Un patètic “Circ Disney” valida el gènere com a sentiment i accepta “trans- espècies”, tipus: “em sento gat, llop, colom”. S’instal·la una incongruència d’afirmació patològica, implantada il·legalment des d’una “oficial clandestinitat”, en ser adoptada inauditament i ferventment per governs que es creuen progressistes com el Ministeri d’igualtat i la Conselleria de Sanitat.

La llei trans és ja a les comissaries, la prova: Alt, barbut i quadrat com un armari, un col·lega en renovar el seu DNI, a la pregunta de la funcionària, Sexe?, després de donar-se una “ullada” a ell mateix, torna una mirada inquisitiva… Ella: “escolti, jo poso el que em digui, però m’ho ha de dir vostè”. Educat en un entorn familiar mordaç, ell rumia preguntar “i quines opcions tinc?, però, pensant-s’ho millor, decideix no fer-ho i respondre al que mai va pensar que no pogués ser, cosa que, per a ell, no podia ser més obvi.

Si el col·lega hagués respost “dona”, així constaria al seu DNI. Si la resposta fos “em sento gata”, no ho sabem, però la urgència psiquiàtrica no progressaria. El ciutadà de “a peu”, davant la llei trans, no sap que, qualsevol “persona” pot avui reconsiderar la seva condició sexual lliurement, i, sense més ni més, la societat ho ha de respectar, i l’administració atendre la seva demanda, sigui d’intervenció mèdica, farmacològica i/o quirúrgica. Compartida per autonomies populistes, aquesta doctrina (no llei) s’instaura a l’administració catalana, des del 2017. El fugat, exconseller Comín, la consideraria “progre”. Diversos desaforaments de perversa índole educativa sexual, produïts aquest estiu a Catalunya, se sustenten en aquesta doctrina, que el “govern” sembla fomentar entusiàsticament demanant avui suprimir el sexe del DNI.

Instaurada i fomentada inauditament per la universitat qui expulsa dels seus fòrums qualsevol opositor (https://theobjective.com/espana/2022-11-17/expulsan-genetica-universidad/ )

Aquesta doctrina presenta indicadors trans de fins a 37 gèneres i 10 orientacions sexuals.

Es desvirtua el concepte de transexualitat entès fins ara, complicant terriblement l’escenari a aquest sensible i sofert i patidor col·lectiu.

Indicadors d’alerta.

A. Avui de cada 5 peticions de canvi de sexe, quasi 4 són de dones. Gir inexplicable? Doncs, no ! Oportunitat d’or per deslliurar-se del risc “de ser dona”. Una societat que “encara” la maltracta amb abusos, menyspreus, assalts sexuals, i assassinats (1.166 des del 2003, mitjana de 58 per any, sense esmentar els països absolutament “infernals” per a elles). Motivació aspiracional on subjau un desig de reparació. Fi de l’angoixa de ser dona i abast d’una posició de poder masculí, social, esportiu, professional. El trànsit (menor) d’homes a dones hauria generat gran confusió “als vestidors”, però sobretot a les lligues esportives, veient-se les atletes “originals”, fulminades en tots els seus rècords.

B. El boicot a Barcelona a la presentació del llibre d’Errasti i Marino “Ningú neix en un cos equivocat” és d’una ferocitat inaudita, des d’incendiar la llibreria, fins a insults contra els autors -prestigiosos professors- instant-los a “callar la boca”, i obligant els “mossos” a “batre’s el coure” per impedir-ho. També la universitat Balear reconsidera el permís de presentació del llibre davant les amenaces d’un col·lectiu similar. Sense oblidar la professora de la UB que va haver de desistir d’impartir un programa docent on “gosava” tractar aquest tema, davant l’abandonament coral d’unes alumnes, convenientment adoctrinades.

C. El colofó de la infàmia el posa la Comissió Ètica del PSOE (costa de creure) amenaçant als militants de sancions, si qüestionen aquesta llei. Dotada d’un poder i uns recursos sorprenents, la doctrina Queer neix als Estats Units, i és adoptada a Espanya per Podem (ministeri d’igualtat -327 treballadores-). El PSOE la compra, una vegada més, com a moneda de canvi. Després de la presentació pública de la llei TRANS, es desencadena, un debat ferotge que exigeix múltiples esmenes. La “baralla” la protagonitza la dona: d’una banda les defensores, feministes “progres”(“trans friendly”), de l’altra, les opositores (feministes “clàssiques”). Dotades aquestes de més recorregut d’experiència, per a elles aquesta llei atorgaria una llibertat tan absurda com perillosa, susceptible d’un gravíssim risc físic i psicològic tant a nens i joves com a adults. Les defensores, “progres”, amb menor experiència, però amb una convicció tan ferma com radical, –sense imaginar estar tirant-se pedres a la seva pròpia teulada-, defensen “a mort” la doctrina, titllant a les primeres, de trànsfobes retrogrades de dretes, recurs habitual del populisme d’esquerres, quan fallen els arguments.

On es gesta la doctrina Queer? En un fòrum comunista, anarquista o al club Bilderberg? La disfòria de gènere (sentiment d’alienació respecte del mateix sexe biològic) es planteja com a clau de llibertat per a l’autodeterminació, aconseguint l’espectacular augment de peticions assenyalat. Però, què passa aquí? Estem davant d’una proposta ideològica “vestida paradoxalment de dona”. Vegem el “com”, en un abracadabra maquiavèl·lic, es pretendria diluir, el sexe femení fent-lo desaparèixer, en fusionar-lo amb les múltiples variables “descobertes”: binàries, transexuals agènere, bi-gènere, pangènere, poligènere, fluides, transvestides, així fins a 37 definicions (veure Generalitat Servei Trànsit). Asterix coincidiria “ils sont fous ces romains”.

Fa mig segle la moda identitària només afectava la imatge externa: fer-se mod, rocker o punk” era reversible a la maduresa. La “moda” d’avui afecta òrgans vitals i sol ser irreversible. Anem al “qui”: el progrés de la dona hauria causat cansament en determinats “eminents personatges” els quals, apostant per “l’esborrat” femení, aconseguirien frenar un ascens considerat amenaçant. Arribem al perquè. Doncs, preservar el predomini masculí, incrementat, a més, amb els majoritaris trànsits a home. Un programa diabòlic gestat, des d’unes falses esquerres, creat i redactat per homes o, en tot cas, des de la masculinitat.

Alertes de la barbàrie. EUROPA, Espanya inclosa, estaria revelant-se davant aquest despropòsit. Autoritats sanitàries, psiquiatres, psicòlegs, psicoanalistes, cirurgians, endocrins i jutges, des de l’evidència, revelen conseqüències de proximitat criminal. Decisions de trànsit reconsiderades, sense control ni tutela, porten a una situació angoixant en què el desig de “tornar enrere”, es presenta amb terribles conseqüències físiques i psicològiques associades.

“Non nocere” (no fer mal). Primer article del codi ètic de les professions cuidadores. A la llei Trans, la iatrogènia a la població concernida ja és esfereïdora, tant pel que fa als efectes de les brutals medicacions subministrades sense assaig previ com pel que fa a les sentències dels jutges. El Tribunal Suprem dictamina que els nens no poden donar el seu consentiment informat a un tractament que els pugui tornar estèrils. Per concloure: qui mou els fils d’aquesta història “per a no dormir”? Forces fosques pretenen reconduir un món massa femení i “massa poblat” que NO convé als interessos d’una elit. La lluita anti-queer, atesa la implantació aconseguida serà molt dura, doncs a més hi ha en joc economies que involucren consultes, hospitals i laboratoris. Hauríem d’analitzar l’abast del moviment Woke, revisar els projectes del club Bilderberg i saber què hi té a veure Soros i la seva Open Society, en tot això.

Aturar i revertir aquest perillós sense sentit és d’extrema urgència .

La entrada Doctrina Queer, la bogeria d’un peix que es mossega la cua se publicó primero en El Triangle.

Gairebé mig segle després, presento el meu amic, català de soca- rel, a una amiga sevillana que li diu: “Por mí puedes seguir en catalán, que lo entiendo bastante bien”, a la qual cosa el meu col·lega, i no obstant amic, respon en català: “És que no tenia cap intenció de canviar d’idioma, benvolguda”. La resposta va ser penosa per a la meva voluntariosa amiga que va patir una gran decepció. Després de 45 anys, estem davant d’un gir de 180 graus, encara que les posicions s’assemblen com dues gotes d’aigua. En un 2022 amb el suflé punxat, un procés mort i els separatistes separant- se (vade retro), encara queden hiperventilats. La mostra és l’últim vídeo de Marta Sibina, fervent independentista coneguda pels seus llargs vídeos, això sí, ben documentats, adoctrinament a part. Una “psicòloga” atribueix un “trastorn” que afectaria els catalanoparlants anomenat “estrès lingüístic”, provocat per un estat de “submissió”, al qual, pel que sembla (sense cap dada científica), es veuen sotmesos els catalanoparlants, en “veure’s obligats” a canviar de llengua, malgrat, segons indica, que el 94% dels castellanoparlants coneixen i entenen el català. Amb aquesta teoria la psicòloga planteja invertir aquesta submissió, transformant-la en felicitat, eliminant “l’estrès lingüístic” sense que l’afectat se senti, com sembla que passa, maleducat si segueix parlant en català o submís si canvia al castellà. Per a Gemma Sanginés, així es diu la psicòloga, “existeix” una norma, que anomena “norma de convergència al català” (penso en Pujol i la seva Norma del 82) que seria la responsable directa que els catalanoparlants passin de forma massiva al castellà. Diuen que després de dècades d’imposició lingüística, seria normal que, davant d’un castellà, el català s’acoquini i passi (submisament) a la llengua de l’altre i no mantingui la seva, o que se senti maleducat si segueix en català. Tant una cosa com l’altra li provocaria un fort “estrès lingüístic”. Els “malvats castellans”, haurien aconseguit que el catalanoparlant canviï al castellà en un 60% dels casos de forma automàtica, i això li hauria provocat un greu ressentiment emotiu.

La solució: “Assertivitat lingüística”, que consisteix senzillament en el que li va passar a la meva amiga sevillana. Del que es tracta és de mantenir-se inamovible en la llengua catalana, caigui qui caigui. Es pretén abolir així, la “falsa idea”, que els drets dels altres són més importants que els nostres propis. La proposta, que presumeix d’“acadèmica” és, en realitat, “indecent” per buida. Un exemple més del supremacisme fanàtic d’aquest col·lectiu, en plantejar que no cal canviar de llengua, ni per facilitar la comunicació, ni per educació, ni per voluntat, ni per principis, ni en somnis, ja que són els seus drets els que s’han de prioritzar… Aquesta és la seva assertivitat. Ah! I sí a l’altre no li agrada, doncs que marxi… o ja ni vingui. Sense cap base empírica, conclou “el model” amb una recomanació totalitària: “Mantenir la posició”. Aquest despropòsit mereix una denúncia a la comissió deontològica del seu col·legi professional, ja que ignorar les patologies tipificades per la comunitat científica internacional frivolitzant arguments sense cap base falta al respecte a les persones que sí que pateixen estrès i les seves greus seqüeles.

A Catalunya mai no hi ha hagut conflictes significatius sobre aquest tema, i cap català s’ha sentit trastornat. Aquest mateix cap de setmana a Cardona, magnífica ciutat encara que trufada d’estelades i llaços grocs, ens atén un dependent que parla tranquil·lament amb nosaltres en català i en castellà en adonar-se que el meu acompanyant no parla català. En demanar una adreça, li pregunta a la meva interlocutora si l’entén, i és clar que sí. Una cosa és atendre en castellà i una altra oferir un explicatiu complicat. Hauríem d’actuar tots així, amb naturalitat, bona fe, empatia i respecte mutu per les dues llengües, evitant proposicions indecents.

La entrada Català-castellà; una proposició indecent se publicó primero en El Triangle.

Als que crèiem que el dret a decidir va ser un parany pervers. Als que estem farts d’Indas i Raholes, de Maruhendas i Tonis Albàs, de Donaires i Brico “covards”. Als que tenim l’evidència d’un adoctrinament educatiu vigent obscè als nostres adolescents. Als que sentim vergonya aliena davant Vergés, Borràs, Puignerons o Canadells. Als que flipem veient nens “estelats” de dalt a baix, cridant “In-inde-independència”. Als que se’ns eriça el cabell veient a TV3 Carles Sastre, assassí confés (mateixos tics facials de Pujol), presentat com a gran reserva de l’independentisme. Als que ens fem creus en veure un torero amb un pegat a l’ull i un aligot a l’esquena. Als que constatem el greu complex d’inferioritat que pateix Bilbeny. Als que no donem crèdit amb els col·legis privats trilingües dels fills dels consellers. Als que sabem que Pujol no serà mai jutjat. Als qui ens sentim avergonyits per l’existència de denúncies o escraches per no abraçar el nou ordre. Als que ens sentim fastiguejats de la vida d’or “d’emèrits comissionistes” i “colpistes fugats”. Als que flipem veient com, després del dol, la De-Generalitat fomenta una història conspirativa amb l’atemptat de les Rambles. Als que ens escandalitzem que la universitat sigui un feu separatista radical. Als que ens avergonyim del blanqueig acadèmic de quatre presidents de la Generalitat imputats. Als que ens avergonyim del nepotisme de les institucions catalanes, contractant a dit familiars i adeptes. Als que flipem amb la parcialitat militant de part de la nostra policia catalana. Als que patim pel fanàtic aïllament informatiu de Catalunya a TV3. Als que veiem amb espant com el govern exonera els seus predecessors malversadors, amb els nostres diners. Als que sospitem d’una guàrdia urbana captiva, que no pot ser tan obtusa de calcular 150.000 assistents a la Diada, i 2.800 a la manifestació per la inclusió del castellà. Als que ens sentim esperançats assistint a la cruenta “separació entre separatistes”. Als que somiem a treure “Pedro” de la Moncloa, però intuïm un “més del mateix” amb Feijóo. Als valents que netegen de cubanes l’espai públic.

Als esforçats acadèmics en la seva lluita pel retorn de la neutralitat als campus. Als que patim vergonya aliena davant la incapacitat de consellers i regidors. Als que pensem que darrere dels 3.000 represaliats del procés, condecorats per Borràs, sura un ocult reconeixement patriòtic als encaputxats incendiaris de BCN. Als que veiem amb horror els excessos de l’executiu i el seu suport anticonstitucional al govern. Als que sentim arcades davant els insults i el menyspreu a ciutadans traspassats cèlebres no nacionalistes. Als que gaudim veient com Sala-i-Martín no pensa examinar- se de català. Als decebuts exseparatistes que es van adonar de les mentides i els paranys. Als que no entenem que amb tants diners del poble, el govern separatista no n’encerti ni una. Als que tenim com a objectiu recuperar la democràcia a Catalunya. Als que pensem votar “no nacionalista” per sortir d’aquest malson. A tots aquells que –cada vegada més nombrosos– presentem una aferrissada resistència contra el mal del nacionalisme, i és que, entre el Falcon i la cubana, PEDROOOS!, ens ho esteu posant molt difícil!

La entrada Als dos Peres que ens ho esteu posant d’allò més difícil se publicó primero en El Triangle.

Aquest és el sentit de la neutralitat. Qualsevol individu que a títol personal, o com a grup pretengui liderar una associació no política, ha d’excloure la seva ideologia particular. L’ANC, fidel servidora del nacionalisme radical, tracta de fer-se amb qualsevol associació o col·legi, per implantar-hi la seva doctrina totalitària. El que menys importa d’aquesta estratègia immoral és la pròpia associació. L’objectiu és aconseguir la seva direcció per implantar ideologia. L’atac de les hosts separatistes, sol deixar confusos els socis, sobretot si són contraris a la ideologia que s’intenta imposar. Un exemple “esfereïdor” d’aquesta situació, el trobem a les universitats vatalanes, preses pràcticament per rectors oportunistes, que mai no haguessin ascendit per mèrits propis, però que han trobat en l’amoral elecció a dit una manera de ascendir només amb venerar “la causa”, la sentin pròpia o no.

L’escenari universitari ha estat sempre “l’oasi de cultura, coneixement i diàleg”. Així que amb aquesta intromissió ideològica, el propòsit constitutiu ha quedat fet miques. Aquests rectors com a bons estómacs agraïts, no només animen les consignes involucionistes, sinó que permeten que es titlli de feixistes als que s’hi oposen. Davant del constant assetjament i humiliació patides, en progressiu degoteig, molts professors brillants ja han marxat de Catalunya, i molts altres s’ho estan pensant. Els lectors o doctorands estrangers ja no hi apareixen, ja que ha corregut la veu del que aquí els espera. Les pancartes de rebuig contra qualsevol que els qüestioni sorgeixen a la més mínima reivindicació, arribant a l’atac físic que els rectors ignoren, mirant cap a una altra banda. Per això, l’inicial èxode jueu d’expulsió nazi ja es pot considerar una comparació correcta. En el súmmum del despropòsit la Universitat ha arribat a acceptar un exercici de blanqueig institucional dels quatre expresidents de la Generalitat independentista, tots ells imputats, prestant-s’hi encantats, davant el sentiment de vergonya aliena de la comunitat docent.

Aquesta descarada invasió de la llibertat de pensament ha propiciat que s’aixequi un mur de resistència contra la que ja és una clara dictadura. L’objectiu central d’aquesta resistència és recuperar la neutralitat perduda, ja que ningú, i menys al segle XXI acata un règim autoritari del tipus que sigui. Des d’aquí el meu profund respecte, reconeixement i admiració pels esforços incansables d’aquest grup de més de 200 professors i catedràtics que conformen “Universitaris per la convivència” -col·lectiu al qual em sento orgullós de pertànyer-, l’objectiu vertebral del qual és recuperar la neutralitat i la llibertat de pensament de l’acadèmia. Més enllà dels estralls soferts en la convivència veïnal i familiar de la ciutadania, algun dia, estic segur, s’arribarà a reconèixer també aquest gran dany infringit a la comunitat universitària.

Fer-se amb les institucions d’un país és un exercici històric dels règims dictatorials. Catalunya pateix, doncs, des del 2012, amb la interessada abraçada de Mas a la independència (seguint ordres de Pujol) el que anomeno com “invasions bàrbares” – estratègia política involucionista consistent a apropiar-se del govern d’una institució per imposar un règim ideològic totalitari, estratègia aclamada i subvencionada pel post govern colpista. Tot al contrari, doncs, del que s’espera de la neutralitat de representació. Els invasors no tenen el més mínim projecte ni interès per la institució, i com a penya sectària, quasi religiosa que segueix les instruccions del guru de torn, “l’assalten a sac”, a toc de corneta. Es tracta d’una encara més perversa versió del major engany català: “dret a decidir sí, però el que jo et digui”.

Compartint govern al meu col·legi professional durant vuit anys, vaig mantenir una estricta neutralitat -sortint jo del govern, no va trigar a perdre’s- descartant de ple el referèndum associatiu que fanàtics col·legiats ens plantejaven, amb la pretensió de poder constatar el grau de divisió del col·lectiu. Vam afrontar el 2018 una candidatura que ja només pel seu lema instava a la parcialitat: “psicòlegs per la república“. Avui afortunadament, encara que l’ANC segueix mantenint el grup sectorial de col·legis professionals “a envair”, es tracta d’un moviment decadent.

Un altre exemple de vergonyosa invasió el pateix la Cambra de Comerç, entitat de gran arrelament, presa, amb males arts, fa anys, ja en el mateix període electoral, utilitzant l’esmentada “sectorial de col·legis” de l’ANC. El jutge acaba de confirmar la sentència: les eleccions s’hauran de repetir. Societat Civil Catalana, afortunadament, també disposa d’una sectorial de col·legis, però just pel contrari; promoure una estricta neutralitat de representació. A la seva recent escola d’estiu, la neutralitat ha estat el seu eix vertebrador. La resistència a la foscor i al borreguisme, que ofereix el nacionalisme, creix com l’escuma a Catalunya i acabarà, per molt sacrifici que ens costi, per lliurar-nos d’aquest inesperat yugo con flechas, que no vam saber veure venir. Com ens diu Ayn Rand; “Quan reparis que la corrupció és recompensada i l’honradesa es converteix en un sacrifici personal, llavors podràs afirmar sense por a equivocar-te que la teva societat està condemnada”.

La entrada Neutralitat representativa, eix del respecte per la llibertat i la democràcia se publicó primero en El Triangle.

No és bo fer llenya de l’arbre caigut, tot i que quan la maquinària de l’arbre ha estat tan perversa com enganyosa i malversadora, almenys cal deixar testimoni i constància d’aquests fets, com en el del “dret a decidir”, del fals referèndum, o el que descric en aquest article, en què, des del poder, se’ns va tractar gairebé com a imbècils. És per això que, perquè consti a les hemeroteques, despropòsits  com aquest, s’han d’inscriure en la memòria històrica d’aquesta dècada infame, del frustrat i frustrant “procés”,.

ELS FETS. ANC i Òmnium Cultural posen en marxa, la que titllen de SUPER enquesta de sis “preguntes” que interpel·len sobre una hipotètica Catalunya independent, cercant prèviament ni més ni menys, que “100.000” enquestadors, suposadament voluntaris, extrets de les mateixes associacions independentistes (primer biaix ) per visitar els 2,5 milions de llars existents en aquell moment a Catalunya.

La demoscòpia -mala premsa a part per les seves sospitoses i a vegades flagrants desinformacions electorals- és una ciència matemàtica que permet, preguntant estratificadament a una part de la població, sobre un tema, saber què pensa o què farà la totalitat. Entrevistar tota la població és tan inviable com inútil, encara que, sens dubte, una mostra àmplia ens donarà un error mostral menor.

UNA ENQUESTA QUE NO HO ÉS. Per començar, l’expectativa d’entrevistar tota la població és un cens, no una enquesta, i la captació de 100.000 entrevistadors d’unes associacions políticament compromeses és un absurd. Estem davant d’un exemple “acadèmic” que contravé les lleis de la demoscòpia i ens plasma una altra realitat; una, mal emmascarada, campanya d’adoctrinament. En realitat, el que proposa l’ANC és una visita electoral de míting, amb l’excusa de l’enquesta, pensant en reforçar els ja adoctrinats i veure si piquen els que encara no ho estan.

LES PREGUNTES. En la mesura que una pregunta es manipula prèviament, ja sabem que la resposta serà el resultat del que suggereix la pregunta mateixa. Les respostes favorables a les preguntes fetes no poden estar més garantides.

Els instigadors d’aquesta “visita electoral” no s’immuten el més mínim, en presentar una acció revestida de demoscòpia que, acadèmicament, no se sosté. Vegem en un parell de preguntes, la manipulació que s’amaga darrere. Cada pregunta conté una afirmació prèvia esbiaixada a favor del l’independentisme, que consisteix en el veritable missatge “electoral” d’adoctrinament.

1.- Si Catalunya fos un estat tindria entre 8.000 i 16.000 milions d’euros més. Com pensa que s’haurien de gastar? A la pregunta la precedeix una informació, que rau la base de la resposta que es planteja, la qual, sigui la que sigui, confirma la pregunta, reafirmant que s’està d’acord amb la informació prèvia rebuda, sense que es doni l’opció de no estar d’acord. La subtilitat és tan grollera com extrema. En nivells educatius, per exemple, rurals, l’interpel·lat acabaria apuntant-se a la “secta” si això se li plantegés.

2.- Catalunya forma part de la UE des del 1986 i paga més del que rep. Si és un estat independent, compleix tots els criteris per continuar sent membre de la UE. Què us sembla més important de la relació Catalunya-Europa?. Les afirmacions; de la primera ”paga més del que rep”, no hi havia constància, i la segona “si com a independents complim per continuar sent membre de la UE” és una dada falsa (és sabut que Catalunya es veuria obligada a sortir de la UE).

PERQUÈ NO HAN PREGUNTAT PER EXEMPLE: La possibilitat que a cada ciutadà, la independència li costés 9000 € podria dissuadir-lo de donar suport a la proposta que Catalunya fos un Estat? o… Si inexorablement Catalunya en independitzar-se hagués de sortir de la CEE, i de l’euro, vostè donaria suport al projecte d’Estat català?

Estem davant de la mateixa manipulació, però al revés. Unes i altres no són preguntes, sinó pur adoctrinament. Va passar el mateix amb la pregunta del referèndum: “ Vol que Catalunya sigui un Estat independent en forma de república?”. “Voler”, d’entrada, és un verb d’acció que suggereix una resposta positiva. El que hauria estat correcte és fer una pregunta dicotòmica. Per exemple, “Davant del futur de Catalunya hi ha dues possibilitats: a/ Convertir-nos en un estat independent en forma de republicà, i b./ Seguir sent una autonomia amb millors concessions progressives”.

Transcric l’opinió d’un lector que no tenia perquè saber res de demoscòpia però ja intuïa l’adoctrinament sectari: “Començo a preocupar-me seriosament. Diuen que no volen convèncer ningú, només escoltar, però el to és sacerdotal i paternalista. Et parlaran des de la “fe independentista”, així que m’entra una certa tremolor en pensar que una parella em pregunti a casa meva com vull que sigui el nou país. Quin nou país? Intromissió i instruccions amables i simpàtiques en un desplegament desmesurat casa per casa. Les sectes feien això mateix no fa gaire”.

Van començar amb imposicions subtils i somrients, però amb una manca d’habilitat evident. Després van passar a incendiar la ciutat i avui, descolorides, les seves estelades, llangueixen en finestres i xalets adossats, mentre els líders polítics, perquè no sigui dit, s’aferren “al no al castellà”, mentre trepitgen moqueta i arriben a casa en les seves limusines. Ni oblit ni perdó, si més no, per a aquests últims, aprofitats oportunistes.

La entrada Serrels del procés: Una enquesta tramposa se publicó primero en El Triangle.

En aquest article em proposo reflectir alguns nudges afavoridors, però també aquells contraris a l’interès general, de manera que el consumidor pugui sensibilitzar-se davant “estímuls” que, d’altra banda en un legítim afany de venda, es posen davant dels ulls del consumidor perquè “piqui”.

El nudge favorable més popular és el gravat d’una mosca al fons del receptor ceràmic d’urinaris masculins per millorar “la punteria” i, per tant, la higiene dels banys públics.

Descompte de multes. Que l’administració faciliti l’abonament del 50% d’una multa si es fa abans de 15 dies, fomenta l’ingrés municipal, estalvia tràmits i incideix en la satisfacció del conductor.

“El càncer mata”. Les terribles fotos dels paquets de tabac amb aquest lema pretenen dissuadir de fumar, reduint les morts per tabaquisme, tot i  que davant del fenomen de dissonància cognitiva acabes no volent veure ni la foto ni la frase i això minva l’èxit de la proposta.

Donacions. La nova redacció de la llei que estableix que la donació d’òrgans es pot dur a terme si no hi ha oposició escrita expressa del donant, ha facilitat els trasplantaments (Espanya és líder) i que es salvin moltes vides. La norma en l’opció, per defecte, afavoreix la donació.

Què tenen en comú aquests casos tan diferents? Es tracta de supòsits en què es fa servir un nudge, per aconseguir la modificació del comportament del ciutadà. El sistema no limita ni prohibeix res i no té cost o un cost mínim per l´administració. Pot incidir en els mes variats escenaris. Així, per decidir, si sotmetre’s o no a una cirurgia, no és el mateix que se’ns digui que «de 100 pacients que s’operen 90 segueixen vivint cinc anys després», que «De cent pacients que s’operen, 10 moren cinc anys després». La informació és idèntica, però el segon cas, (moren,) sol semblar, a la majoria, menys optimista que la primera afirmació (viuen).

Les possibilitats de creació de nudges són enormes, com L’anàlisi dels comportaments fraudulents, en base a una combinació de tres factors: moral, oportunitat, i gosadia. Com se sap és, en l’escenari municipal o de l’administració, on es donen més oportunitats de corrupció per part de qui se li atorga el poder. Si es dona coincidència de la menor restricció moral i l’alta gosadia de l’investit, i si aquest menysprea el risc de ser descobert és molt probable que aprofiti l’oportunitat, impulsant el frau.

Tres variables, doncs, precisen la supervisió i l’avís al polític que arriba.

Comportament financer. Nudges o esperons, en referència a la despesa, estalvi i endeutament, mitjançant la implantació d’una planificació adequada d’un pressupost, i d’uns indicadors objectius per a la millora de la seva economia, indicadors que, en ser constatables, modificaran el seu comportament econòmic inicial erràtic, després d’obtenir guia i seguiment.

Adicció al joc. La presència poc edificant de personatges famosos, sovint ídols dels més joves, publicitant jocs d’atzar ens va donar la possibilitat d’extingir aquest comportament a través d’un nudge, aquesta vegada personalitzat, mitjançant l’enviament de l’informe anual sobre addicció al joc de la Generalitat als protagonistes dels espots publicitaris. Al cap de poc temps sorpresos, vam deixar de veure’ls amb aquest protagonisme. Previsiblement, després de llegir  els estralls del joc addicte, s’hauria despertat espontàniament una consciència de responsabilitat com a referents de la joventut, sentint-se provocadors no exemplars, sabent, a més, que el seu benefici es mantindria igualment anunciant, per exemple, cotxes o paelles. Una acció proactiva no hauria tingut el mateix èxit.

A l’àmbit educatiu, l’aplicació d’un nudge relativament senzill i de baix cost, que pretenia sensibilitzar pares de nens i adolescents, sempre bolcats a les xarxes, mostrant-los uns exemples (per edats) del que els seus fills visionen quan naveguen, generant un espectacular impacte en els progenitors, que els porta a estar-ne més pendents, abordant familiarment el tema de les xarxes i cercant navegacions conjuntes, per connectar amb uns fills, habitualment, sense consciència de l’esforç econòmic dels pares per portar la família endavant, costejant a més de tot el pressupost, els seus mòbils, setmanada i capricis.

Esperons que afavoreixen els altres. Fins ara hem vist nudges afavoridors d’una decisió més racional i beneficiosa, però no podem obviar l’existència, d’esperons, o estímuls (comercials) no pensats per afavorir l’usuari, sinó les entitats que els promouen.

Grans magatzems. Des de les capçaleres de góndola dels supermercats ressaltant les ofertes de compra fins als expositors a la línia del pagament a caixa, mentre esperes el teu torn, es dispara la compra compulsiva. La pròpia col·locació de productes “premium” a les prestatgeries, constitueixen esperons perquè el consumidor es deixi portar pel que es presenta davant dels seus ulls i actuï com espera el promotor.

Crèdits ràpids sense paperassa (i sense informació clara sobre condicions de devolució). Diverses marques centrades en aquest objectiu (sostingudes per bancs ocults) duen a terme campanyes de comunicació que juguen amb quatre variables terribles: 1 petició on-line, 2 facilitat documental (només DNI), 3 agilitat/immediatesa (els diners arriba en hores) i 4 quantitat, que es pot sol·licitar per exemple, fins a 60.000 €, la devolució dels quals pot suposar un autèntic malson. “Comenceu a pagar, o pagueu menys, o res, fins a l’any que ve”. En una línia semblant, resulta espectacular l’intent d’una marca per entrar a l’atractiu sector de les alarmes antirobatori oferint la seva, al mòdic preu de 9 € mes, quantitat assequible que crida l’atenció, en realitat esquer, sobretot si no et fixes en la lletra petita, que “com de passada”, t’esmenta que, transcorreguts sis mesos, aquest preu es multiplica x 5 passant a 49€.

Mediadors “vinculats”. Rebo la trucada d’una societat que em diuen “vinculada” a una prestigiada entitat asseguradora de la que soc client. Per tant, escolto. L’operador, m’ofereix una pòlissa dental a un preu seductor, col·locant-me la coneguda reducció durant el primer any. En sol·licitar-me el compte bancari, que no li dono, dedueixo que les dues dates de que disposa han estat facilitades per la marca (a canvi d’alguna cosa): el meu telèfon i que no tinc pòlissa. La companyia paraigües (la meva), a la que truco, té pòlissa dental i està, a més, fent una campanya dental. Denuncio a tots dos?

Associacions de consumidors poc proactives als fraus al consum, ni a la seva difusió, com, per exemple, un conegut gel amb dispensador d’obertura exagerada que, en cada ús, desaprofita una bona part del contingut, obligant a una compra més freqüent sense que l’usuari ho detecti. L’actual pla Renove, que només atén la compra de cotxes híbrids i ens porta a buscar els de km 0, o l’amenaça de la ràpida desaparició dels discos durs que n’estimula una sobre compra.

Podríem seguir i seguir…reunificació de deutes, ofertes de criptomònades… Dels nudges favorables tampoc en som conscients, però almenys sabem que són institucionals i s’implanten a favor del ciutadà, facilitant una presa de decisions més racional que busca el benefici col·lectiu. Dels estímuls comercials que no juguen a favor nostre, llevat que siguem molt perspicaços, tampoc en serem conscients, així que l’accés a ells passa per la nostra pròpia sensibilització, reflexionant prèviament sobre allò que estem a punt de contractar o comprar i per una informació fluida i constant al públic, per part de l’administració i de les associacions de protecció del consumidor, actualment en carència.

La entrada “Nudges” que afavoreixen la nostra presa de decisions se publicó primero en El Triangle.

En una taula propera dos mossos d’esquadra prenen un menú parlant en castellà (seran guàrdies civils reciclats?). Amb la impassibilitat típica que els caracteritza, els asiàtics modifiquen les seves expressions idiomàtiques amb absoluta facilitat, segons qui parli, en un intercanvi digne de la millor convivència. Estic segur que, a més de mandarí, parlen també anglès, com ha de ser en aquest escenari europeu on ja no cal el passaport i es tracta d’obrir ponts, no de minar-los. Els “estelats” segueixen a la seva bola i en cap moment arrufen les celles, disposats a recriminar els restauradors, pel seu fluid pas alternatiu d’un idioma a un altre. Els policies segueixen a la taula debatent “en castellà” i això potser els frena. Em sento encantat davant l’escena. A Catalunya, mai no hi va haver cap problema de comprensió, el bilingüisme transitava amb absoluta normalitat. Alguna excepció però que confirma la regla. Qui són els que ens han buscat un problema on mai n’hi va haver? Gent malaltissa, amb el deliri d’escripturar la finca, va decidir enganyar-nos.

Els mitjans de comunicació subvencionats, -aleshores sense condicions polítiques- ho explicaven tal qual, una vegada i una altra: “a Catalunya no hi ha cap problema de comunicació”. Algú ha volgut que el tinguem. Pujol després de reclamar l’ètica per a ell i Catalunya, ens va posar davant “La Norma”, l’avatar femení que “recomanava” paternalment tenir en compte l’idioma natural de l’autonomia.

La història recent però ens diu que el català sempre va tenir un rol significatiu, durant la dictadura de Franco. Des de les poblacions del litoral, més bilingües i europees que les de l’interior (ídem als EEUU) mai no ens vàrem assabentar del subtil i descarat, per mentider, adoctrinament educatiu que va promoure Pujol. Constatem aquesta adherència quan es dispara la “fletxa groga” i de l’interior emergeix una massa ingent de voluntariosos i somrients “tiets i tietes”, que, en no “colar” els somriures, són substituïts per enfurismats CDR encaputxats, molt ben organitzats, equipats i per tant subvencionats, que ens cremen Barcelona.

Avui veiem com es denuncia a qui no segueix “la norma”, evolucionada en imposició. El líder de les denúncies és un “mosso d’esquadra”, activista intocable, que quan (suposadament) acaba la tasca policial, surt orgullós “de cacera” a la recerca i denúncia de comerciants que atenguin en castellà. L’absurda vehiculització idiomàtica instaurada des de Moncloa, dona legitimitat al govern per desobeir, una vegada més, una sentència ferma de la judicatura, obligant la ciutadania a “suplicar” una implementació que ja és de mínims (25%). Aquell que es queixa, pateix l’assetjament i el suggeriment d’apedregar la seva casa,  en concret la del ”infaust nen de 5 anys” de Canet. Els pares haurien comès l’atreviment de demanar el compliment de la sentència. Això no és tot. En paral·lel es provoca que els alumnes delatin els professors que facin la classe en castellà i la massa, tot i que minoritària, consenteix i s’engresca. Les arengues de Pujol durant 20 anys han tingut el seu efecte. Cap pare normal vol que els seus fills parlin només l’idioma local, que frenarà el seu futur desenvolupament, deixant-los aïllats a “l’illa catalana”, que paradoxalment vol ser “colonitzada”, per una penya d’il·lustres reaccionaris, vividors amb el suport d’aquesta massa de seguidors que no pensen per ells mateixos, excepte per tractar curiosament de “colons” als opositors.

Tots els catalans hauríem d’evitar que, en sortir de l’escola, els nostres fills només parlessin català i fessin el ridícul allà on anessin.

Qualsevol pare no voldrà que el seu fill, en sortir fora de Catalunya, li passi com a l’orgullós jove regidor d’ERC -“com podeis comprobar, me desenvolupo muy bien en castelàno”- o un portaveu de la Generalitat -“si esto no vayase bien, haubiesemos conseguido..”.

El fanatisme amaga el sentit del ridícul. A l’estand de recollir firmes pel 25%”, molts passen de llarg mirant de reüll, un descerebrat, arribat de l’interior, molt demòcrata ell, llença el material per terra. Uns quants ja arriben amb el boli a la mà, altres que s’avenen a escoltar, se’ls convenç, encara que d’aquests n’hi ha que es fan enrere quan saben que s’han d’identificar amb el seu DNI. Quan hom tem quedar assenyalat, la democràcia d’un país està en perill. M’escandalitzo quan em confirmen que les elits del govern que fan gala, sempre que poden, d’animar a desobeir la sentència del TS, són d’una hipocresia menyspreable ja que porten els seus fills a col·legis privats alemanys, francesos o italians. L’ànima se m’encongeix de pena, però també d’indignació, quan recordo el llarg temps que ser català a Espanya era un orgull, tant pels de fora com pels de dins. La proximitat i col·laboració entre nosaltres mateixos era total, com per l’estil treballador, honrat, digne, sincer senzill i caracteritzat per una convivència sana de “gent maca”. En una dècada aquesta convivència s’ha trastocat en una enemistat arbitrària, unidireccional, que provoca a la “bocabadada” víctima, insultada i tractada de no català, una incomprensió paralitzant que arriba a l’estupefacció quan s’escolta la possibilitat d’un escenari de “balcanització” a Catalunya .

Desastre absolut. Què ens ha passat”? Què han fet? Com hem arribat a això?

Diabòlica reversió la que hem patit davant d’un col·lectiu minoritari, primer somrient, després enfurismat que crema, trenca, i agredeix (mentre demana llibertat) impedint la lliure expressió dels altres. Avui no obstant, decebut, s’acomiada com si no hagués passat res, però que encara és capaç de dir “ja m’avisareu quan torneu a fer-ho”. Els quatre-cents oportunistes oficials de torn, als quals la independència, els importa un rave, segueixen escalfant el personal.És igual que ja no portin el llaç, cal seguir nodrint de llenya un foc que semblava estar apagant-se. Mentre dictadures com la de Cuba contractn cdr’s, per vigilar i delatar, a Veneçuela porters de barri uniformats fan el mateix, i aquí el govern infla la plantilla de funcionaris i paga jubilacions anticipades, per garantir-se el vot. S’ha destruït radicalment una realitat sociològica històrica que posava el poble català entre el millor de la societat espanyola. Avui ens mirem en silenci amb desconfiança, i suspicàcia ja que continua sent impossible obrir un diàleg. Els no independentistes estan molt farts i han començat a fer pinya en comprovar que s’intenta sotmetre el poble, amb la connivència del Estat espanyol. Sembla inaudit, oí?  Els constitucionalistes, unionistes o lliures de nacionalisme, com se’ls vulgui anomenar, es defensen, però mai s’hi tornen. Aleshores qui rep? 1. La relació de convivència amb el veí lazi, amb qui no es pot parlar. 2. El preciós idioma català, que, en ser percebut com a símbol d’opressió, es deixa de parlar per reactivitat, 3. La decadència econòmica de Catalunya. Aquestes son tres fites aconseguides pels separatistes, no són per estar orgullosos (o potser sí per ells).

Els lliures de nacionalisme, ni agredeixen, ni insulten, eviten les pedres sense tornar-les. Només lluiten per la neutralitat social, per tornar a la democràcia i a l’estat de dret, amb la Constitució a la mà, i per protegir-se dels insults, plens d’un odi irracional i absurd. Una esquerra “antinatura” dona suport obertament i incomprensiblement al separatisme, malgrat els constants menyspreus que rep dels lazis. Els representants dels treballadors, o –“líders sindicalistes llagosta”, que mai van treballar en la seva vida, com altres polítics molt destacats, participen de la cova d’Alí Baba, lluint descaradament la “bandera sindicalista” en cotxes d’alta gamma, donant suport conscientment a un separatisme cofoi que “els mima”. S’hi afegeix el Síndic de Greuges que porta traint –per la pasta– des del 2012, els principis i funcions del seu càrrec. Una Moncloa servil que abjura del socialisme, cedeix descaradament competències al separatisme per davant i per darrere, només per mantenir-se al poder, encara que això signifiqui potenciar la ruptura d’Espanya. L’executiu escolta “empàtic”, la exigència d’amnistia i de nous referèndums, “pel dret a decidir… el que jo et digui”, una vegada i una altra, fins que “surti el que volen”. Fastiguejats, catalans valuosíssims, dubten d’anar-se’n a altres indrets, en no voler veure’s sotmesos a una dictadura aclaparadora i de descarat nepotisme en ple segle XXI. Sense justícia, ni estat de dret, ni cap oportunitat, si no t’inclines davant el seu dogma i on el teu veí separatista fanàtic et pot buscar la ruïna.

Catalunya és massa valuosa econòmicament i humanament per lliurar-la a un nucli de nous i també vells xupòpters incapaços d’abandonar “la masia”, confiant amb el suport d’una minoria fanàtica i, per tant, cega. A veure qui pot més, però l’ètica, la inclusió, la convivència, els valors, i principis, són del nostre costat.

La entrada Buscant un conflicte on mai n’hi va haver se publicó primero en El Triangle.

Moltíssims es van treure el llaç groc que només tenia un objectiu: la presa de poder pels que estaven en primera línia. Aquests separatistes privilegiats (consellers, directors generals, assessors) per no perdre encara més clientela, continuaran insistint en la consecució de la independència; bé amb “mantra” re-referèndum, o amb reeditar la DUI (per a Aragonès, fins al 2050). Aleshores “tots calbs”.

El furiós enfrontament entre les tres faccions separatistes, la primera fugada, jugant al Consell republicà; la segona, presencial, que planteja fins i tot, renunciar a l’estelada, i, la tercera, una CUP que no sap qui és Jordi Pujol. Sense bastides doncs per al “dogma”. Es reafirma el ridícul a Europa, els diputats farts “dels catalans”, mai no van validar, per absurda i innecessària la seva reivindicació, malgrat la inaudita inversió (Espanya no ens robava) que alguns diputats varen gaudir, deixant-se comprar. Allò que ara els queda rau en dos objectius: primer viure bé, i segon reclamar competències. El primer està aconseguit ja que contràriament al llibre d’Albert Soler (“Ens vàrem cansar de viure bé”) la flor i nata dels separatistes viuen com mai no haurien ni imaginat. Cuidaran, dels fidels a la causa, ja siguin convençuts o oportunistes, però només emocionalment, ja que garanteixen vots, per seguir pujats “al carro”.

Encara que la independència quedi aparcada, continuaran tenint el control dels diners, ja que es  tractava d’això. Sense esperar-ho, els ve a veure un àngel, en forma d’au fènix, es tracta de Pedro Sánchez, entestat a mantenir-se fins a les properes eleccions, que una, cada vegada més nombrosa, Espanya decebuda, espera que no guanyi. Sánchez, un líder amb una excepcional capacitat per renéixer de les seves cendres, ho aconsegueix una vegada més amb l’èxit aparent de l’últim congrés, sense una sola crítica, amb tots els expresidents i capitans històrics rendits als peus -no fos cas que els treguin beneficis-, posant-se ell al seu torn, als peus dels separatistes.

Segon objectiu, aquest en curs: arrencar al servent, el màxim de competències a canvi d’aprovar els pressupostos. En efecte, l’odiat Estat espanyol “nyordo”, cedeix una vegada i una altra, a un xantatge brut. Els mandataris separates, i la seva cohort amb els seus precedents malversadors, a qui se’ls subvenciona els avals reclamats per tornar els diners. Una còmoda supervivència per ells queda més que garantida. La població que no abraça “la causa” no tindrà cap oportunitat, llevat que es llencin als seus braços parlant català i prometent fer-ho, fins i tot, en somnis. El Barça perd, les empreses es resisteixen a tornar, Barcelona és avui una de les ciutats més brutes, deixades i perilloses d’Europa, s’ho poden creure?

L’única esperança per la resistència és que funcioni el “divideix i guanyaràs”, ja que l’independentisme està quartejat, encara que només ideològicament, que no per al repartiment. “No ho tornaran a fer fins al 2050”, però fins aleshores seguiran aquí, fixats qual “super glue”, com Sánchez, tot el que puguin. Tot i les increïbles barbaritats que han fet i segueixen fent, l’un i els altres, no podem esperar que baixin del ruc, si algú no els fa fora. Un ruc en bucle repetit “com pitjor, millor”. Es van aferrar a la moqueta, als super sous, més limusina, després de guanyar unes eleccions, fent una volta de rosca totalitària a la democràcia, empobrint el país a costa del seu enriquiment personal. La història en donarà testimoni: mai un nacionalisme destructor de l’estat de dret, va ser tan enganyós, i malvat amb la seva pròpia gent, orquestrant un vergonyós blanqueig, en un pervers intent, que la destrossa passés desapercebuda, i ells continuessin al comandament, in saecula saeculorum, i “si t’he vist no me’n recordo”.

La entrada No ho tornaran a fer fins el 2050. Mentre tant, romandran aquí, com amb “super glue”. se publicó primero en El Triangle.

Encara que és poc sabut, 42 anys més tard del “vol” del bust del Generalísimo, s’expulsa a Oriol Pujol de la Generalitat i de CiU. El fill d’un Pujol divinitzat, anava a ser el seu successor, en una dinastia Pujol Ferrusola, prevista després d’un breu efecte de distracció del teloner: Artur Mas. El poble s’ho empassaria però l’hereu designat havia abusat de la seva posició al govern, amb corrupteles descobertes i sentenciades. El seu pare creient que encara tenia la “santa butlla”, després de 23 anys de “quid pro quo” amb la centralitat, ho considera com una provocació més “de la malvada Espanya”. Frustrat i furiós va recórrer immediatament al seu pla B (Catalunya 2000) desenterrant la destral de guerra i fent que el seu titella, Artur Mas, ja en la corda fluixa després de perdre 12 escons, abracés la independència, entabanant a ERC, a canvi de quedar-se com a president. Acció innecessària si Oriol hagués arribat a presidir la Generalitat 23 anys més, tal com tenia previst el seu astut pare.

Primera semblança: Tot lligat i ben lligat. Primera coincidència frustrada, entre els dos personatges: Pujol perd el seu successor, de sang i Franco el seu, de confiança, Carrero. El nus previst es trenca. La dictadura assassina del guanyador d’una guerra fratricida, suavitzada a partir 1950 (sense ja gairebé marxistes per suprimir), ungit d’un poder absolut, és un tipus baixet, hieràtic, tímid, implacable, impredictible, amb veu atiplada, concentrat en la pàtria, i a qui únicament venç, la mort el 1975. Entre el 77 i el 80 s’arma amb urgència una “successió” que pretén tornar a la democràcia, obrint-se a una irregular transició que, a Catalunya, dirigeix ​​un Pujol, també ungit qual “caudillo”, líder incontestable, absolut. Tots dos se senten destinats a passar a la història

Segona semblança: Cabdills animen entorns mafiosos. El president català aviat implementa, a l’ombra, un desplegament similar del mateix nepotisme, prebendes, comissions i corrupteles, coincident amb els que Franco havia desplegat. Al contrari que el hieràtic caudillo, Pujol és càlid, somriu, sap ser proper. Feta aquesta excepció, és una rèplica gairebé exacta del “Generalisimo”.

Tercera semblança: Gairebé bessons. També de baixa estatura, tímid, implacable i impredictible amb veu atiplada, i un interès obsessiu per Catalunya, Pujol és un respectadíssim monstre polític.

Quarta semblança: Por insuperable. Les paraules i dictàmens de tots dos, eren llei. Ningú, gossa interposar-se a les seves decisions, ni fer la més mínima crítica. Ni tan sols Pasqual Maragall, quan va tenir l’oportunitat, en renunciar a la seva acusació del 3%, que, no obstant va obrir però la Capsa de Pandora. Pujol, després de 23 anys de mandat (més de la meitat dels 40 de Franco) i ja fora de la presidència, és interrogat al Parlament, per a vergonya seva i estupefacció de fidels i contraris (això no va ocórrer en vida mai a Franco ). Pujol després de perdre la seva condició d’honorable, indignat, irascible, amenaça penosament al Parlament amb sacsejar les branques del seu arbre, sent finalment acusat al costat de tota la seva família, i ja amb proves irrefutables, d’organització criminal per delinquir, en un procés, que sembla dormir “el somni dels justos”.

Cinquena semblança: Eludint a la justícia. El caudillo tampoc va ser mai jutjat, ni condemnat, malgrat els morts a les cunetes. El mateix succeirà amb Pujol, de qui, previsiblement, s’espera que mori per posar fi a l’assumpte i llavors iniciar la seva redempció, que amb les rodes de molí a TV3 ja hauria començat.

Sisena semblança: Companyes també al comandament. Marta Ferrusola és exonerada d’un judici, que no arriba, malgrat el seu altíssim protagonisme, en tots els tipus de decisions “de la casa gran”, tant polítiques com econòmiques, mobilitzant  privilegiats negocis amb els fills, que Pujol aprovava (mai una “abadessa” va ser tan activa). Com és sabut la influència de Carmen Polo sobre el seu marit va ser així mateix extraordinària, tant en desviar-lo dels que li demanaven clemència, com respecte dels suggeriments atesos en el nomenament de ministres.

Setena semblança: Enganyosos “indultats”. Franco, amb el seu poder absolut i de mitjans, aconsegueix enganyar el poble espanyol, que el venera multitudinàriament fins anys després de la seva mort. Una part significativa de Catalunya, malgrat la seva caiguda en desgràcia, sembla haver-lo indultat. Un Pujol sagrat que, no obstant, ja en els inicis del seu mandat, enganya el poble, amb la gran mentida de Banca Catalana, en arrogar-se una ètica que no té i, més tard, acumulant una fortuna bruta amb recompte fins ara constatat que puja avui ja a més de 100 milions d’euros. Res a veure amb l’herència de Florenci. Pujol no mor, només es “jubila”, però, demostrada la seva malifeta, arriba la seva defenestració oficial encara que les evidències i veritats sobre ell, són negades per una part del poble que, tossut, culpa la “malvada Espanya”. Els sona en temps de Franco, el “complot judeo masónico”? Pujol encunya la mateixa idea contra Espanya.

Vuitena semblança: Adoctrinament. Tots dos personatges coincideixen en invertir quantitats ingents en l’adoctrinament dels ciutadans. El caudillo mitjançant Falange i auxili social, i en tots els programes escolars, amb lloances a la seva persona. A més, un molt sòrdid robatori de 30.000 nounats mitjançant infermeres afectes al règim que “distreuen” fills de mares vinculades a la República, per fer-ne patriotes de la sagrada Espanya. Pujol, al seu torn, fomenta la “Norma”, aplicada en tots els nivells educatius, incloent una flagrant manipulació de geografia i història que aconsegueix un profund adoctrinament, fins i tot de molts fills d’immigrants del sud, nascuts a Catalunya i avui afectes radicals a la identitat nacionalista, per no sentir-se orfes. Aquest adoctrinament es desvetlla a partir del 2012, en la baixada al carrer de gairebé dos milions de catalans. Pujol és així mateix el responsable d’un altre projecte abjecte (encarregat a l’independentista Àngel Colom) per atraure a Catalunya milers d’immigrants magribins o indis (Catalunya ostenta el 70% de la totalitat nacional) proclius aquests a aprendre català, ja que no parlen castellà, mentre que els hispanoamericans sí, i, per això, no interessen. Aconseguida la independència serien els primers a tenir papers (Carme Forcadell dixit).

Novena semblança: Enemic imaginari. Mentre Franco abjurava del marxisme, Pujol clama contra “l’espanyol”. Clam heretat amb una obsessió “esquizo” pels processistes. És molt probable que trobéssim semblances similars amb altres totalitaris, tipus Perón, podent elaborar una completa guia del “perfecte dictador”. No obstant això, la proximitat i potència dels nostres protagonistes, Franco a la post guerra i Pujol a la transició demanaven a crits aquesta anàlisi comparativa en què els paral·lelismes trobats resulten aclaparadors.

Avui, a l’ex honorable, més preocupat per netejar la seva imatge, no el deu fer gens feliç comprovar la decadència de Catalunya amb la interpretació que els hereus, -no escollits per ell- han fet del seu pla B; amb una independència “a la brava” i en un “com pitjor, millor”. No obstant això, tot i que, fracassat, el procés segueix vigent en clau de poder instaurat, tot i que deteriorant-se per moments, en aplicar els líders actuals els seus mateixos mètodes de nepotisme, abusos, corrupció, frau, inaudita malversació de fons, amb un terrible afegit d’odi i imposicions pròpies de Mussolini, i que Pujol, presumiblement no hauria aprovat. “La Claveguera”, aquesta vegada, s’ha deixat oberta a la vista de tothom i la pudor arriba arreu. L’apunyalament entre les dues faccions, abans germanes, marca la fi del somni. Pujol, escrúpols i moralitat a part, ha estat un personatge irrepetible de reconegut lideratge, habilitat i prestigi i un implacable autoritarisme que va saber conduir a una Catalunya seduïda i en progrés, durant 23 anys. Es podria haver elevat com a mite històric etern per al país, de no haver escombrat fraudulentament cap a la família, més fidels i propers, a més d’activar, per rancúnia, el seu funest i nefast pla B, que obre en canal el seu propi país, destrossant-lo. El Franco militar va fer coses molt pitjors. Per això les comparacions tenen un límit. Els dos però passaran a la història, tot i que de forma diferent. De poder-la llegir, a cap dels dos els resultaria del seu gust.

La entrada De la defenestració de Franco a la de Pujol, nou semblances per a la història se publicó primero en El Triangle.

Seguim aclaparats per la rapidesa, tot es fa amb pressa. El jove “estudiant” ha perdut el costum de llegir i es troba hipnotitzat i seduït per “visualitzar” les 1000+ 1 imatges, seguir esquemes o amb sort, obrir tutorials del “rei Google”. Té pressa per treure’s de sobre l’assignatura de torn i el seu portàtil el distreu d’una classe que li sembla avorrida. El seu sentit de l’esforç ha desaparegut: “Ho vull fàcil i ja”. Per molts joves, la nova febre de l’or digital (les criptomonedes) suposa un mannà automàtic. Reconeixent i lamentant que els joves es trobin en un entorn que transita entre la precarietat i la màgia digital, la dinàmica de pressing social d’aquesta paradoxal dicotomia furta i empobreix l’ésser humà de la seva humanitat.

Tot i l’impacte i avantatges, si algú no hi posa remei, els “enginyers en línia”, podrien acabar, posant endolls al “fons” de la pica, i el veí o l’amic desaparèixer, tancats a la seva casa búnquer. Al costat del multi teletreball, per mor de la pandèmia, i davant els nous entorns digitals que ens enlluernen, no podem preveure les noves finalitats dels terrenys urbans apunt de quedar desèrtics. Milers d’hectàrees de les seus multinacionals, universitats, parcs temàtics, hípers o malls centers esdevindran espais abandonats, (dos edificis locomotores del Corte Inglés a BCN ja han estat venuts), reconstruïts a tota pressa amb micro despatxos i pluri habitatges barats i hermètics, vídeo condicionats, d’oci i treball, abastits per milers de Siris o Alèxies i pels drons d’Amazon.

El sistema, incapaç de compaginar progrés amb un autèntic benestar sostenible, segueix animant la supervivència del model obsolet de creixement infinit, que ens porta a una crisi, darrera l’altra; l’última, devastadora. Els avisos segueixen caient en sac foradat, i, tot i estar ja en ple compte enrere, els atemporals desastres climàticses continuen considerant normals, i, per tant, d’origen  natural. Abandoneu qualsevol projecte de compra immobiliària a primera línia de platja, després de la ja pronosticada pujada del nivell de la mar, perquè quedarà sota l’aigua. S’ha parlat poc de les illes desèrtiques, en altres temps habitades, avui abandonades a quedar semi cobertes d’aigua marina. Tampoc fem res davant el multi creixement arbitrari de ciutats en terres volcàniques. En tenim l’exemple terrible a casa nostra.

Es relativitzen les humanitats, s’aprecia com poc rendible l’aproximació qualitativa i molt menys la reflexió filosòfica. Com a molt ens quedem, “gràcies” a Moncloa, amb l’assignatura d’Urbanitat, que substitueix la ja aprovada de Valors i Ètica. Mentre, ens envaeix un nou concepte de gènere, a mes de perillós, sense cap ni peus, que escandalitza fins a les més històriques feministes. El nostre jove rei, empassador de guions, en mans del sistema que representa, ens diu que “per fi hem entrat en una època de creixement sostenible”. Res més allunyat de la realitat: el biaix dels algoritmes, els bots maliciosos (https://latam.kaspersky.com/resource-center/definitions/what-are-bots) i, fins i tot els robots d’atenció psicològica, dominen les nostres planificacions. Dades que, en estar basades en aquesta “nova evidència”, no es poden qüestionar. La fal·làcia que els números tot ho aguanten ha passat a ser dogma de fe, i només dient que “això és científic”, podem validar qualsevol estupidesa.

S’admira i es dona per bons a polítics engolats i alhora enfangats, personatges sense historial laboral, experts “medradors” sense ofici, però amb benefici (avida $). Ens hem deixat enganyar per una transició centrada en “com està lo meu”. Hem arribat a l’extrem de donar el comandament més poderós del món a un tipus perillós, tant ric com abjecte, mal educat, masclista i destructor, a qui hauria seguit un altre de motllo similar. Una esquerra anti natura i erràtica es posa al servei dels nocius nacionalismes populistes, venerant-los.

Dit això, només hi ha dos camins; seguir per la senda del creixement infinit fins a topar novament de cara amb la realitat i baixar a un refugi cada vegada més insegur, o mostrar-se crític i fins desobedient amb aquestes immenses rodes de molí que el sistema aconsegueix que, submisos, ens seguim empassant. Al punt al què hem arribat, posicionar-nos, equival a rebel·lar-nos, però els poders dels estats, amb les seves recents lleis de seguretat “anti” ciutadana, ens fan fer-nos enrere, així que optem per seguir dins la nostra zona de confort, sense apreciar que aquest espai és cada vegada més limitat i indigne.

L’engany es sustenta ara en el “somni” de la domòtica. Amb la nostra llar automatitzada i la companyia sonora intel·ligent dels robots – aquests sí, femenins- que ens avituallen la nevera quan es buida, tindrem més temps per veure Telecinco, entre teletreballar i rebre els drons. Des de les consultories comprovem com els comandaments intermedis es desafecten de la marca que representen, mentre els fundadors concentren els seus esforços en posar en valor la seva “startup” de torn, per vendre-la, com més aviat millor, al primer ingenu que passi, i llestos. El consumidor d’avui s’ha de treballar la compra, ja que el proveïdor està reduint recursos i aplica la llei del mínim esforç. La banca residual sanciona al client, si pretén donar-se de baixa del compte o si els importunes presencialment. Les xarxes de delinqüència de coll blanc, on empresaris artistes i fins i tot presidents estan empantanats (https://elpais.com/pandora-papers/2021-10-03/los-papeles-de-pandora-destapan-los-negocios-opacos-de-600-espanoles-y-35-mandatarios-internacionales.html), mereixen un nou article. No només no estem progressant adequadament, sinó que malgrat el brutal avenç científic/tecnològic, el món ni millora ni progressa ni és més feliç, i la venda d’armes i els objectius de poder i domini creixen inexorables.

La Xina, el 2030, tindrà a l’espai estacions orbitals elèctriques que obligaran els governs a tancar les nostres “Endesas” (https://blogs.elconfidencial.com/tecnologia/hasta-los-diodos/2021-08-19/china-electricidad-electricas- factura-luz_3238658/). Això sí, la factura de la llum baixarà, i molt. La desigualtat, el sofriment o la pobresa no preocupen les elits. Branson, Musk i Bezos, competeixen en organitzar viatges turístics a l’espai que només les elits es poden permetre. Una situació tant radical necessita d’una revisió humanista i moral, també radical, però que ningú “de dalt” gosarà proposar, ni ningú “de baix” disposarà de mitjans per activar, així que seguirem al ritme del sistema. Les pròpies administracions, amb cada vegada més funcionaris, tornen de nou a l’endeutament, mitjançant ofertes financeres, crèdits al consum o préstecs personals immediats, únic mitjà de vida que els queda als banquers. Augment penós de la esclavitud i la desigualtat d’una majoria desfavorida.

Arribat el vespre, els casinos, bingos i llocs d’apostes “on line”, ens regalen un primers diners perquè ens enganxem des de casa, al joc. Com va passar amb la criminal pujada de la llum, el nostre podemita ministre de Consum, poca cosa resoldrà, en el seu intent, d’aparador, de frenar el joc. Nous lladres espanyols, protegits per la justícia -denominats “pobres okupes”-, sense hàbitat, campen al seu aire envaint domicilis aliens i exigint diners per retornar una propietat que no és seva. “Alguna cosa va malament” va escriure Tony Judt. Esperant haver contribuït a que el lector -“Obri els ulls”-, títol de la premiada pel·lícula d’Amenábar, amb un guió, inspirat en La Vida és somni, de Calderón, -temàtica que oscil·la entre el compromís i el malson- vull concloure aquest article, citant un paràgraf de Zygmunt Bauman, “estem pagant el preu de 40 anys d’afartament i gresca atorgats per una sèrie d’obsessions demoníaques interconnectades, com viure a crèdit, en una salvatge orgia consumista, que obre una bretxa profunda entre guanyadors i derrotats, amb la nacionalització dels guanys i la individualització de les pèrdues, l’encongiment dels rangs dels guanyadors davant de la multiplicació dels perdedors i una globalització per als rics, aparellada amb lligar els pobres a terra “.

La entrada Obre els ulls! se publicó primero en El Triangle.

Disposo encar d’escasses dades, però tot apunta a un objectiu similar, tot i que el de 8tv està més consolidat. Vegem-ho: en efecte, Frank Blanco, captat per aquesta cadena del programa Zapeando, per Nicola Pedrazzoli el nou amo de 8tv, després de la compra al grup Godó, (hi ha molts italians en aquestes contrades mediàtiques!) presenta – encara que de forma fugaç – al costat de padrí del programa, ni més ni menys que Xavier Sardà, a dos colpistes indultats, Rull i Junqueras, i fins i tot arriba a incloure, també fugaçment la imatge d’Alejandro Fernández… Coneixem en paral·lel la contractació per la cadena d’Albert Donaire i Toni Albà, dos insultadors professionals d’Espanya i el constitucionalisme, annexats fins ara a TV3, al costat de presències equilibradores de la plantilla; la més professional amb Samanta Villar i la més sexy, amb Ares Teixidó (8tv no oblida donar algun toc TV5). Un còctel que no té pèrdua.

Hipòtesi: aquesta singular plantilla d’arrencada coincidiria amb una actual i presumpta política de la Generalitat de “menys separatisme i més governança, o referèndum el 2030”, cosa que em sembla com un clar blanqueig del secessionisme amb l’objectiu de restar-li la seva virulència habitual i fer-lo més amable. Un blanqueig similar aprofitant “al nou Iglesias”, podria tenir la seva extensió a Espanya. M’atreviria a pronosticar que, malgrat els adustos personatges contractats, l’habitual tendència ofensiva i insultant de TV3 no es produirà tan agressivament a 8tv. Veurem però si les consignes de contenció donades a Donaire i Albà es respecten. Aquest punxat “polític” ordenat, del suflé separatista abastaria també TV3, on queden personatges menys virulents, com els Jair Domínguez o Bricohéroes, que factiblemente “s’empassarien”, d’una vegada, el “puta Espanya”, perquè el de “colons “, atenent al “consell” d’Aragonés, ja no ho deixen anar per pantalla. La raó o una part d’ella hauria tornat a la “casa gran”…? Espero no equivocar-me… al temps.

La rèplica “espanyola” del blanqueig, abans apuntada, arribaria amb Iglesias, just després anar-se’n Messi, contractat l’ex-coletas, per “treballar” com “investigador” a la UOC (feu de Castells amb portes giratòries activades) i com a periodista -encara que intrús- a la SER, per debatre aquesta vegada amistosament amb l’exministra Carmen Calvo incloent l’aparició -també “equilibradora” de l’erudit exministre Garcia Margallo. Contractat així mateix per la cadena independentista RAC1 i el digital CTX, Iglesias tindria feina i potser buscaria redimir …?

Una tercera estratègia de contingut separatista aquest cop anti-blanqueig, seria la d’Els matins de Catalunya Ràdio, on independentistes variats, tots d’alt rang, capaços d’argumentar sense insultar, podran dur a terme debats diaris “ombliguistes” en un “yo me lo guiso, yo me lo como”. Sala Martin, Tardà, Mireia Boya, Roures, Santi Vila, Graset, Bassas, Núria Cadenes. Un planter groguista d’alt voltatge amb capacitat d’argumentació més raonada que emotiva. Fixeu-vos que ni a Otegui ni a Carles Sastre se “les da vela en este encierro”, encara que millor no dono idees.

La entrada Blanquejant el separatisme? se publicó primero en El Triangle.

Em diran a què ve aquest preàmbul en un article que pretén parlar d’una Catalunya adoctrinada, i en decadència. Fàcil; es tracta d’un comparatiu que té a veure amb les vivències dels catalans no nacionalistes, que, entre incredulitat, temor i un sentiment de terrible humiliació, patim per mor dels nostres germans catalans abduïts, en una experiència cada vegada més semblant a la de els jueus, – ixò sí, si 1er tram d’assetjament i repressió, i abans de la “solució final”-. El deliri identitari provocat i subvencionat també des del poder a Catalunya, amb els diners de tots i amb una publicitat que hagués estat l’enveja de Goebbels, treu al carrer a gairebé dos milions de ciutadans, però la revolució dels somriures esdevé aviat una ganyota patètica, via CDR’S o Tsunamis, incendiant Barcelona per dues vegades. Els que no deliràvem, sentim que a més de el risc físic, se’ns insulta i se’ns pretén arrabassar la nostra identitat catalana, reafirmada en el seu moment per l’ex-honorable, en dir una vegada i una altra, que “és català tot aquell que viu i treballava a Catalunya” (avui “això” ja no toca).

Anomenem a aquests invasors bàrbars, “lazis”, no només pel signe populista que ostenten, sinó per un comportament reivindicatiu, semblant al dels nazis, amb el seu arbitrari enemic intern, els jueus. L’apel·latiu “lazi” pretenia preservar la qualificació de “nazi”, per evitar un injust paral·lelisme amb la “solució final o holocaust”, en ser aquest el primer pensament associat a “nazi”. Donàvem per suposat que, en el cas català, la “solució final”, no arribaria i que si els ciutadans arrelats, però no nascuts, se n’anaven de Catalunya (milers ja ho han fet), marxarien pel seu propi peu, i no sortirien “per les xemeneies de l’estat” com a Alemanya.

No obstant això, nombrosos indicadors separatistes als mitjans i les  xarxes socials, llueixen una inquietant condició nazi, des de la similitud de la parafernàlia de les seves convocatòries, a l’abraçada amb Otegui, passant per l’exaltació televisiva de Sastre (assassí confés de l’alcalde Viola i l’empresari Bultó), com a futur actiu clau de la independència. També la sospitosa petició de Puig”Demon”, al govern, òbviament no atesa, d’un nombre desmesurat de cartutxos per als fusells d’assalt dels” mossos “, o el descerebrat membre de la llista de Junts (Graco) desitjós “de fer sabó amb els espanyols “, o grups “docents” en una insistent promoció “pedagògica” de colònies d’estiu paramilitars! Recentment l’audiència de TV3, contempla com dos pobres diables, estómacs agraïts, prefereixen presentar, en el seu programa, abans la esvàstica que la bandera espanyola .

Tinc un cognom català, no en necessito més, els altres apunten a Cartagena, Galícia i França. Mai vaig ballar sardanes, encara que les sento, vaig fer de llenya amb els castellers, em vaig ficar entre mig dels Diables de Vilafranca, conservo un “palote” del “ball de bastons”, i sempre em vaig sentir orgullós de la meva terra, de la meva gent, dels seus llocs, dels nostres costums, fossin o no originals, i d’una llengua increïblement rica i plena de matisos. Emocionat en trobar-me a la Xina amb una cervesa lleidatana, o davant enclaus catalans a l’estranger com el de Sardenya, però d’aquí a considerar-me d’una ètnia superior, única i exclusiva, sempre hi haurà un abisme moral.

Com assimilar que, a la teva pròpia terra, uns catalans exaltats t’obliguin a tenir un pensament identitari únic en contra de la pluralitat i de la llibertat d’expressió, i paral·lelament demanar llibertat, quan t’estan traient la teva, si no et sumes a ells? És una contradicció tal que no té altra explicació més que un trastorn. I després hi ha l’odi, que horroritza pel seu format immoral; resulta que els que se senten “oprimits”, vexen, després de la seva defunció, la memòria d’una inigualable artista catalana, lliure de nacionalisme. La mateixa reprovació després del decés d’una diva catalana internacional de l’òpera resistent al separatisme, o d’un estimat cantant també traspassat, que no cantava en l’únic idioma que es tracta d’imposar. Però quina classe de monstres humans reaccionen així? Aquesta degenerada implosió d’odi cec no comporta cap reprovació pels promotors en el poder!

Aquesta connivència i fins i tot l’alegria de complicitat (“apreteu apreteu”) determinarà el fracàs d’un règim nociu. Denúncies i escratxes als comerços que no atenen en l’idioma impost, que no es considera catalans. Personatges d’opereta inunden d’improperis, fins i tot acadèmics, en ple claustre titllen de colons i feixistes, a gent pacífica que només demana neutralitat.

El menyspreu als bombers de la UME per combatre el foc català… que “potser haurien causat els unionistes”, deixa oberta la veda per aquest infame i retorçat camí que envaeix institucions, universitats o col·legis imposant els seus criteris per la força, renegant de qualsevol diàleg o concessió, com la dels indults. Volen clar, l’amnistia, – aquí no ha passat res-, una exoneració completa per “tornar-ho a fer”, i que la ciutadania pagui per dues vegades la desmesurada malversació de fons, en realitat principal motiu de les sentències de presó, i per a la qual cosa la Generalitat institucionalitza a més de la violència, la corrupció, sumint en la pitjor vergonya la seva “republiqueta”. La falca final la posa una Moncloa que, oblidant els valors del socialisme, deixa de ser-ho, a canvi de 30 monedes de plata, que enfonsen Espanya i donen ales als populistes.

Puc seguir amb aquest passeig del terror, com el surrealista intent de Koiné de substituir l’entranyable ratolí Perez pel “Ratolí Martí”, o la corrua esperpèntica de genis il·lustres esdevinguts catalans per la gràcia d’uns supremacistes que en el seu deliri de superioritat voldrien que el món fos català. Disbarat aplaudit i subvencionat pel mateix Pujol. Segueix el pur “robatori” oficial, com l’obscena pujada de l’impost de successions, aprofitant la mortalitat de la pandèmia (75% + de facturació el 2020) o primer lloc del rànquing en els sous polítics més alts d’Espanya, o el patètic i car objectiu de domini del cel d’una Nasa Catalana. Casos nepotisme i corrupció de les elits al poder (Voloh), o lladronici de la família Pujol, organització criminal que aixeca ja cent milions acreditats, i que la cega Catalunya secessionista indulta.

Tot el que escrit fins aquí se sap però he volgut reflectir-ho en un mateix text, per a la seva constatació. Mostrin-ho a aquests veïns i amics que, decebuts i confusos, ja no llueixen el llaç a la solapa, mentre la senyera llangueix descolorida as seus balcons. Trist paquet d’evidències i fets constatables que destrossen la idea d’independència, descobreixen la maldat de l’ésser humà i ens mostren la incapacitat per governar, des d’un fanatisme sectari, que desemboca inevitablement en l’apunyalament entre ells mateixos. S’escriu així el més negre capítol de la nostra història. No obstant això, on som realment? En un circ, en un conte hiperrealista, en una pel·lícula de terror o ciència ficció, o senzillament a la cova d’Ali Babà… Vostès decidiran encara que és això últim. No obstant això i malgrat tot i per sort, la finca continua sense escripturar, la resistència va aconseguir trencar el seu nociu somni immoral i per això mateix impossible.

La entrada Malson a Catalunya: fer-se amb el poder per escripturar la finca se publicó primero en El Triangle.

El constitucionalisme ha estat massacrat per un col·lectiu fanàtic i supremacista que es creia per sobre de la llei. A la Catalunya convivencial se li ha infringit una tortura constant en la seva dignitat, de connivència amb líders terroristes, i violents atacs germans, psicològics i físics (CDRs) amb un odi arbitrari i desmesurat, contra tot aquell contrari al règim totalitari que persistia en imposar-se. Un nacionalisme “religiós” cerril imposa llengua i envaeix institucions, vulnerant la seva neutralitat representativa: Parlament, universitat, col·legis professionals, associacions civils. La malversació de fons, d’una magnitud obscena i les corrupteles de líders secessionistes i els seus palmers, han dessagnat el país.

Les empreses van fugir del conflicte i, per tant, d’un país modèlic, pioner i en creixement, portat a una gravíssima decadència de la que costarà recuperar-se. Una sèrie de personatgets secessionistes, beneficiats per aquest règim, es mostren, a mitjans i xarxes, com autèntics salvatges animadors de l’odi al proïsme, amb burles cruels i immorals, aplaudides pels mateixos que avui finalment s’han vist enganyats pels seus líders. Altres aprofitats de la secessió, subvencionats i aplaudits “des de dalt”, per administradors aparentment assenyats, no dubten, en construir un fals escenari històric, en què a més dels catalans il·lustres que el país ja tenia, n’incorporen d’altres, que, furtats escandalosament del seu origen, són “rebatejats” com a catalans il·lustres, en un surrealista, patètic i acomplexat deliri de grandesa, d’imprescindible estudi psicoanalític i psiquiàtric.

Els polítics presos haurien generat una caça de bruixes contra funcionaris resistents a la connivència a la presó de luxe on estaven pernoctant. Avui davant la concessió d’indults, l’ANC fa una barbacoa amb fotos del rei, que és qui ha de signar els indults, i que no es planteja abdicar tres dies, com va fer Balduí. Els colpistes, ja a la porta de Lledoners, ara sí, reconeixen, per salvar-se, que tota la parafernàlia de la independència, iniciada l’1-O, no era més que un intent de doblegar la legalitat constitucional i que no hi havia cap mandat, ni fidel, ni legal, ni real, cap a la independència i relativitzant la unilateralitat. Quan aquests presos polítics afirmen que no es penedeixen, ni tan sols ho fan, del engany flagrant infringit als seus seguidors, que ja han començat a titllar-los de traïdors, que haurien de quedar-se a la presó de la qual es pretén que surtin. Dels fugats, millor ni parlar-ne

El dany i el dolor finalment s’hauria produït a tot un país per igual; als que no es creien que en plena democràcia pogués fer-se un cop d’estat, fictici o no, i als seguidors crèduls que van seguir, com deixebles sense criteri, el cant de sirenes, donat per autèntic. Avui l’enfrontament entre faccions independentistes s’incrementarà amb els seguidors que reconeixen un engany, que procedeix directament dels “ídols” que els van enganyar. L’oposició als indults té a veure amb l’absència de garanties de rescabalament del que s’ha sofert. Els que els donen suport incloent-hi patronal, sindicats i església són també ofesos i menyspreats, però que no volen veure’s titllats d’un afany de venjança revengista. La seva posició és un intent, – esperem que no debades-, que “la vida”, torni a la normalitat. Conceptes com magnanimitat, fortalesa i generositat, amagarien una grandesa que els separatistes no van tenir envers els soferts catalans i la resta d’espanyols, atacats i perseguits, mentre va durar el procés. Conceptes aquests que els exoneren de complir tot el càstig de la sentència. L’expectativa bonista pretén treure’ns a tots del malson, per tornar a la normalitat i, per tant, a una democràcia encara inexistent a Catalunya. Tot un repte, amb l’esperança que darrere de les restes d’aquest naufragi, avui en procés de rescat, no hi hagi un nou engany.

La entrada L’esperança en les restes d’un naufragi avui en procés de rescat se publicó primero en El Triangle.

El perquè de l’ocultació mediàtica de les dones assassines per part de l’administració, pel que fa als assassins homes de les seves parelles, podria ser evident; perquè hi ha més, bastants més, però en el cas més execrable, per premeditat, de matar els propis fills, succeeix el mateix ocultació mediàtic, quan el protagonisme de gènere s’inverteix. Hi ha més mares que maten els seus fills que pares, en una ràtio de 7 dones x 3 homes, però, aquesta dada s’amaga. També s’oculta la major ràtio de violacions per part de residents estrangers. En el segon cas per minorar la ira i el racisme, en el primer a fi a preservar el dogma ideològic? Per a la majoria de les associacions feministes, una dona, ni menteix, ni maltracta, ni assassina. Quan una dona mata la seva parella, és perquè es va afartar de maltractaments, i això sol ser cert, però perquè amagar les mares assassines (15 a 2020/9 a 2021) quan els assassinats masclistes segueixen sent superiors i del que es tracta és que no se’n produeixi cap.

Més enllà de la síndrome, el SAP (síndrome d’alienació parental) com a comportament, es nega amb una violència exacerbada, només perquè s’atribueix a la dona (?) quan l’home pot ostentar i ostenta la mateixa conducta. No obstant això, transformar tot el gènere masculí de forma generalitzada en potencials maltratacdors- assassins, suposa un greuge injust sobre el qual les associacions de pares lògicament es queixen. El cas és que això de “ni una més” segueix sense funcionar i Moncloa, que no vol ensenyar a pescar i només proporciona peixos, va i suprimeix matèries tan claus com filosofia i ètica, ja aprovades per l’executiu anterior, substituint-les per urbanitat. No hi ha per tant cap aproximació al que seria la urgent necessitat d’implementar un intens pla educatiu d’educació en valors i respecte entre humans especialment entre gèneres. Aquesta absència allargarà la condició masclista ja detectada en els estudis dels joves.

Així que d’una banda és lògic que les dones, sent les majors víctimes propiciatòries d’aquest desvari, es defensin i protegeixin, però, al voltant d’aquesta situació s’estaria creant una tela d’aranya sectària de la qual es beneficiarien associacions feministes -no totes- que no estarien fent res pràctic o prou actiu pel que fa a les subvencions rebudes i els objectius associatius. Sóc conscient que el que acabo d’escriure és políticament incorrecte i pot suposar-me els pitjors epítets, però, crec que puc salvar la situació dient que aquestes associacions són abans de res voluntarioses i conscienciades, però no fanàtiques, i no els mancaria una tutela experta que les ajudi a anar mes enllà “de la manifestació” i contribuir des de la difusió i la formació de com d’execrable n’és el crim sigui per masclisme o feminicidi.

La gran incògnita que manté dissimulada l’acció assassina d’un maltractador tindria dos vectors: 1. La impossibilitat de preveure una inesperada reacció de violència que sorgeix d’improvís (moltes agressions que acaben en assassinat no tenien cap antecedent almenys conegut per denunciat) 2. La massa freqüent posició femenina d’acceptar com a norma un maltractament per eventual i resistir-se a denunciar posant en risc la seva vida en acceptar la tornada a casa del maltractador que reincidirà carregat ja a més, aquesta vegada, amb sentiments de venjança.

En aquest sentit, una altra de les urgències que caldria implementar com més aviat millor seria el afinament en el peritatge de la Psicopatia, atorgant un valor jurídic de perillositat, en aquest diagnòstic, trastorn que comporta alhora, seducció, manipulació, mentida, absència de emocions i remordiment, així com notable potencial per passar a l’acte en un tipus d’agressió que pogués ser letal. Al psicòpata se’l descobreix després del pas a l’acció. En el cas dels assassinats purament masclistes, la psicopatia cursa, però presumiblement no sempre, en l’assassinat premeditat dels propis fills; l’existència d’una psicopatia és molt més probable i la seva detecció primerenca hauria de poder arribar a constituir un valor jurídic que “a priori” no “a posteriori”, protegís a tots dos progenitors separats, que hagin de compartir custòdia de fills en fase de creixement. Es tracta d’un diagnòstic de profundes connotacions ètiques i morals, que podria comprometre la llibertat de les persones, però sembla que la nova normalitat obligués cada vegada més, com ja passa a la Xina, a ser una persona obedient i a qui, no compleixi les lleis, sancionar-lo. Se sap que avui es poden preveure el patiment de l’Alzheimer, fins i tot el del càncer i altres malalties genètiques-hereditàries.

En pocs anys la nostra fitxa mèdica serà un mapa molt complet de les malalties que per herència o constitució podem arribar a patir per així prevenir-les. En aquest marc, perquè no incloure un diagnòstic psicològic que detecti salut o malaltia mental i, en aquest cas, la Psicopatia com a síndrome nociu, que podem establir amb força precisió en tractar-se de subjectes freds, mancats d’empatia i d’emocions que no cursen exteriorment , aspectes detectables amb força precisió a un diagnòstic clínic en profunditat?

Sé que plantejo una cosa tan nova com escandalosa, però en quina mesura el saber que la parella de la qual m’acabo de separar i amb qui he de compartir el creixement dels nostres fills, en cas de xoc parental, podria comportar risc de mort per als nens? Fins i tot un mateix podria tenir tendències psicopàtiques. Incloure aquest diagnòstic en el nostre mapa d’hora de malalties potencials amb previsibles actualitzacions a mesura que la nostra edat i la ciència avanci, formarà part d’un futur en què el metge ens cridarà a casa, si aquest dia no ens hem pres el “liti” prescrit , ja que serà la mateixa pastilla no ingerida, la que avisarà telemàticament al metge i/o a la família.

La entrada Prevenir amb un diagnòstic el ‘pas a l’acte’? se publicó primero en El Triangle.

Ressorgir del catalanisme. Moviment amb profunda base històrica, però ser o considerar-se catalanista en l’última dècada, no comportaria “a priori”, ser independentista; de manera que, en una clau de renovació política, existiria en aquesta condició, un clar “nínxol de mercat” . Nínxol, que es reivindica avui, just després de la constatació d’un “procés” fracassat -en realitat un lucratiu negoci-, que porta a la decadència de Catalunya. No obstant això, la persistència numèrica dels votants secessionistes no aconsegueix trencar encara la tònica d’un govern d’aquesta condició, encara que els enfrontaments entre les faccions independentistes confirmen la seva inviabilitat. https://www.elliberal.cat/2021/04/03/analisis-el-negocio-no-esta-en-la-independencia-sino-en-el-proces).

En el transcurs d’aquesta desafortunada etapa, en la qual fins i tot gairebé desapareix la senyera (substituïda per l’estelada), el “catalanisme” s’hauria mantingut al marge, diria fins i tot que ocult, com per poder-se preservar a ell mateix, i arribat el moment, mostrar-se com a la vinyeta de Mafalda, “jo no vaig ser“. Avui després del estrepitós fracàs de l’independentisme, aquest catalanisme, ressorgeix públicament adoptant una posició davant de l’independentisme, que es conforma com “un sí però no, sinó tot el contrari“. Catalanisme emergent, que encara que dividit en nombrosos grupuscles que no fan preveure el seu èxit a les urnes, presenta, però, una aparença experimentada, convençuda i disposada a la reparació, apel·lant al retorn sentit comú perdut (seny), el que a priori, tindria el seu atractiu. No obstant això, diversos indicadors ens fan suposar que aquest moviment podria estar més a prop de l’oportunisme, que no d’una proposta estructurada, sincera i centrada en l’interès general.

Vegem els indicadors

1er indicador; subratllen el seu sentit identitari “fervent”, que els diferencia. ¿El catalanista es postula com un ens intermedi, pactista, negociador, dialogant, pacificador que pretendria tancar ferides? No obstant això, l’absència d’unió i projecte comú ens parla més d’una posició bonista, més propera a un “apartat’t tu que m’hi poso jo”, que a un sòlid projecte de retornar-nos la convivència i el creixement.

2n indicador. S’autoatribueixen la denominació “independents”, per què? quina necessitat de buscar aquesta proximitat identificativa, perquè no un concepte també proper, però més intel·ligent, i fins i tot Europeu com la interdependència? https://www.eltriangle.eu/2020/05/15/noticia-ca-106035/

“Catalanistes independents“, que subratllen el sufix “ista” sobre la seva condició identitària de “més que catalans”, però també -vés per on- independents (que no independentistes), en un binomi que certament fa pensar.

3r indicador. Veient el passat recent d’algun dels membres d’aquest moviment, com excapitans convergents, o exsocis significats del virregnat -Pujol “ista”- la semblança amb el “pal de paller” convergent, resulta inquietant.

4t indicador. Si el pla dinàstic Oriol Pujol Ferrusola, amb Mas de teloner, no hagués fracassat, els vells catalanistes “moderats” seguirien als seus llocs. Però el projecte falla i davant d’un president nàufrag, que perd 12 escons, amb CiU embargada i sense cap Pujol, Mas pren una decisió transcendental; es llença, com pinotxo, en braços de la independència, -enganant a ERC que ingènua ella, creu arribada per fi, la seva oportunitat. És llavors quan els “moderats” catalanistes opten per amagar-se per “veure-les venir”. Perquè no es van fer notar abans defensant la legalitat? Per què esperar a el fracàs del “procés”, per ressorgir de la seva invisibilitat. Reagrupació de catalanistes, que davant la caiguda independentista, tractaria de recuperar la seva original posició nacionalista moderada dominant.

5è indicador. Pretendre exonerar de la seva responsabilitat als que ens han ficat en aquest desastre, sense cap condicionant ni exigència que garanteixi, -encara evitant als presos, la renúncia, d’altra banda, legitima, del seu objectiu de independència-, però sí almenys que en aquest reintent confessat de tornar-ho a fer, els indultats no tornessin en cap cas, a transgredir, desobeir, ni apartar-se de la llei, ni de la Constitució. Per què insistir tant en una butlla sense condicions? ¿Possible “cant clientelar”?

6è indicador. Acostament subtil, però evident, a l’avui, aparentment moribund, PDECat, partit de Mas, aquest sí, autodefinit juntament amb alguna altra proposta (demòcrates?) com a independentista (mon dieu!).

7è indicador. Les faccions catalanistes ignoren, com si no existís, l’”organització criminal per delinquir”, encapçalada pel seu antic cap, amb que la justícia imputa tota la família Pujol-Ferrusola. Esperarien potser que s’oblidi el lladronici de l’ “ex- mite” ja entrat en anys, com va passar amb els també confessos Millet o Estivill?

8è indicador. La intenció de girar full tan ràpidament no contempla tampoc la garantia constitucionalista (cap referència a ella ni que sigui per actualitzar-la), el que els tornaria a posar en qüestionament.

Així que finalment em ve al cap una metàfora associativa, que els assenyala com a possibles replicants d’aquells aqueus que aparentment “vençuts” deixen abandonat, quan es retiren, un “innocent” gran cavall de fusta, a les portes de Troia -com homenatge al valor dels defensors, que havien aconseguit repel·lir tots els atacs, i que els ingenus troians, entusiastes, introdueixen a la ciutat.

Conclusió. Mateixos gossos (perdó pel símil) amb diferents collars? Aquesta tornada de personatges de l’època convergent, difuminats durant el procés, que inclou socialistes, també incombustibles, resulta tan impactant com inquietant. Un pal de paller desarborat, sense projecte conegut pretendria recuperar subtilment una gran ex clientela, que va ser vilment enganyada i per tant avui llueix cada vegada més confusa? Doncs probablement si. Però com?; 1.-indult sense condicions 2.-proximitat PDECat, 3.- Sufix “ista” esqueixat del proces, i ubicat a la base identitària històrica del moviment (català-ista) 4.- Garantia com “independents” implícitament -ni captius ni subalterns-. Una subtil abraçada de l’ós, digne del millor passi de màgia de Houdini o de l’impagable David Copperfield, que fins i tot envejaria el nostre mag Pop.

Una altra cosa és que el plantejament els surti bé, però d’haver-ne n’hi ha.

La entrada Ressorgir catalanista, cavall de Troia? se publicó primero en El Triangle.

Fet aquest aclariment, anem als perquès concrets, d’una compra tan sorprenent. Ningú qüestiona la immersió lingüística; la identitat catalana dels que vivim i treballem -nascuts i no nascuts aquí- és ferma i arrelada. Tampoc ningú qüestiona la democràcia, el dret a decidir, tal com li vaig respondre al meu amic Josep, després de la seva pregunta, abans de l’1 d’octubre. “Però tu estaries en contra de el dret a decidir?”. “És clar que no, com puc estar-hi en contra”, li vaig contestar: ” faltaria més “.

Llengua i drets; són dos contextos en què Catalunya coincideix. Tots hauríem pogut comprar aquesta proposta, si no s’hagués pervertit des de la manipulació i l’engany. El “sagrat” dret a decidir, resulta que muta en el dret “a decidir el que jo et digui”. En el referèndum (a més d’il·legal) la posició de No, que indiscutiblement ha de contemplar qualsevol referèndum, aquí brilla per la seva absència. ¿ om és possible? Pot un govern, a més de saltar-se la legalitat, decantar i fomentar una sola opció? Escòcia no ho fa, però Mas, i les seves hosts sens dubte, sí. Després d’una nova malversació de fons en publicitat, exclusivament, a favor del SI, el segueix “la pregunta clau”, inauditament esbiaixada, segons tots els cànons acadèmics, que, com a especialista en demoscòpia, he explicat múltiples vegades a la Facultat, però ni la meva associació professional, ni l’àrea de comunicació de la Generalitat s’immuta davant el meu avís.

El Govern elegit a les urnes, pot perdre el sentit de la representació universal? Potser per aconseguir oficial (i forçadament) la seva ferma expectativa de manipulació. La resposta és terroríficament clara: per Mas i els seus “sequaços” el SI ha de guanyar “a costa del que sigui”. Si el referèndum ja era il·legal per anticonstitucional, influir descaradament en el SI, era senzillament un acte de deslleialtat al país.

M’arriba dolorosament el record d’un Pujol exultant arrogant-se per a ell mateix, l’ètica, des del balcó oficial, que il·lusos tots vam assumim orgullosos. Però aquesta vegada serà que no; els estranys “picnics” nocturns a “totes” les escoles públiques, previstes com a col·legis electorals el dia 1, confirmen el que per a la història ja és un monumental complot contra la democràcia. Ordit des de les ruïnes de CiU, just després que (avui ja ho sabem) Oriol perdi la seva oportunitat dinàstica. Ni el mag Pop hauria superat un engany tan enorme a l’audiència.

“El mandat democràtic que el poble dóna al govern” era, en realitat, una faula que el Govern posa en forma d’ham en mans de catalans, els quals, obnubilats, o piquen en massa, o bé opten per no qüestionar-se el que és evident que és mentida. D’aquest cavall de Troia no s’han baixat i encara es rememora i reivindica el fal·laç mandat de l’1-10. L’emoció un cop més obnubila la raó. Aquell dia les 40 bretxes obertes per la policia “nacional” es transformen en 400 terribles agressions inexistents, però explotades fins al tedi, i que tanquen amb nota màxima de satisfacció l’enganyosa operació de compra duta a terme. Si repeteixes moltes vegades una mentida aquesta s’acaba fent veritat. L’engany no ha fet més que començar; les irresistibles i contínues diatribes secessionistes que segueixen, no donen ocasió als seguidors a pensar per ells mateixos, i com en les sectes, la consciència es posa en mans dels gurus de presos i fugats en un cop d’estat que un tebi 155 no elimina.

La segona raó del “perquè de la compra” és rural, ve d’abans, i té a veure amb un Pujol carismàtic que dels 24 anys de la seva presidència en passa 4 repartits longitudinalment, visitant la Catalunya profunda, la més noble, però també la menys formada i per això la més ingènua. Allà el “petit” President, amb un perfil clon del típic botiguer de la comarca, estreny mans, xerra, abraça, signa i “toca” (per que Pujol et tocava i es quedava amb el teu nom, amb el del teu poble i amb el teu èxtasi per ell).

A cada visita porta millores per a una necessitada Catalunya rural que (https://federalistesdesquerres.org/es/2020/06/ricard-cayuela-dalmau-90-anos-de-jordi-pujol-o-catalula-a-la-casilla-de-salida/) mai, passi el que passi, deixarà de venerar, admirar la seva figura, i exonerar-lo fins i tot de qualsevol crim de què se´l pogués acusar en el futur. (Déu no ho vulgui) Estem, doncs, davant una prevenda de matrícula d’honor, de la qual només falla l’hereu, però aquesta jugada, ningú del carrer, se la imagina, així que Mas i Junqueras segueixen amb la malversació de fons i treuen al carrer a gairebé dos milions d’ingenus i alhora exultants compatriotes, en autocars, primer a Barcelona, ​​més tard a Perpinyà, amb bitllet i entrepà pagat, al millor estil de les convocatòries franquistes.

El tercer motiu de compra té un nom; “Joves”, que vivien bé i mai havien tingut una oportunitat èpica, com la que li ofereix lliurar-se del “opressor”. Mai van córrer davant dels grisos, així que de sobte, troben un motiu de rebel·lió i lluita contra un enemic imaginari. Adoctrinats i protegits pel Govern, ben proveïts i guiats pels cdrs corren darrere d’uns mossos incrèduls que suporten tèbiament com es crema la ciutat, sense ordres de detenció (“apreteu, apreteu”).

Tres raons doncs aclaparadores per les quals una part de Catalunya ha comprat la independència; 1r el de prevenda amb Pujol, 2n l’acte engany del referèndum 3r els joves troben un objectiu de vida. La cirereta del pastís, la posa Pedro Sánchez i els seus palmeros, just quan els desanimats independentistes de carrer comencen, -histèrics i desesperats-, a comprendre que el “procés” no és més que un bast negoci mafiós, que ara, a més, entra en mortal confrontació interna. Un estat embogit promou passar de la immersió a la supressió lingüística. Es sacrifica el castellà com a llengua vehicular per mantenir els suports nacionalistes que evitin la desfeta de “Moncloa”.

El despropòsit permet una comparació sociològica per als annals de la història de Catalunya: del policia nacional de Franco que, els 60, t’amenaçava amb una hòstia si no li parlaves en cristià, al comerç que mig segle més tard és escratxat, denunciat i assetjat per atendre en l’idioma del “opressor”, sense que ni Gobierno ni Govern s’immutin.

Entendran per què la resistència constitucionalista dels que estem lliures de nacionalisme ha de ser tan persistent com la resistència francesa, que va aconseguir, no sense esforços i sacrificis, l’expulsió del seu país dels invasors nazis.

La entrada Perquè Catalunya compra la independència? se publicó primero en El Triangle.

És la batalla de la por sense enemics que es puguin defensar. Destrossar el mobiliari urbà i saquejar “valentament” comerços, sota la mirada d’una policia tèbia, a la qual fins i tot es persegueix perquè se sap que les detencions, si n’hi ha, duraran poc i se’n sortirà sense càrrecs. L’ajuntament, babau solidari amb els vàndals i els seus inductors, se suma a demanar la llibertat d’un pres per agressió, no per cantar.

El separatisme pagarà aquesta devoció ignorant-los. L’efecte de distracció per barbàrie s’atura just quan s’arriba a un acord bàsic sobre el repartiment del pastís; la policia no utilitzara foam, s’imputarà a 35 agents, s’alliberarà els manifestants empresonats, s’activarà (o no) un nou referèndum pel dret a decidir “el que jo et digui”, es menysprearà des de ja, i un cop més, a l’oposició. I ja que hi som, anem a lluir-nos: es vetarà que policies i guàrdies civils puguin vacunar-se.

La imputada Borràs es fa amb el 2n poder institucional de Catalunya, i en un salt als principis de moralitat-dignitat, demana i se li concedeix, encara que de forma opaca, ser funcionària d’un estat que odia i torpedina. Per a més “INRI, Moncloa no s’immuta gens ni mica davant els esdeveniments catalans. La seva atenció està posada en els seus fosques subvencions a Duro Felguera/Veneçuela, i a Plus Ultra, a més de buscar – ara ells- els seus “tamayazos”, per fer-se amb el màxim d’autonomies, després d’acomiadar al dimoni Iglesias.

Acostumar-se als desastres. A l’igual que els invisibles milers de morts diaris per la covid, respecte a la primera onada, han deixat d’afectar la ciutadania, les últimes nits “de vidres trencats”, tampoc afecten tant com les primeres. L’ésser humà s’adapta als desastres i en el seu desig de supervivència acaba per acostumar-se, esperant que el foc, si més no, no arribi al portal de casa seva. És així com s’imposa una dictadura en un país, ho estem veient en un clar directe.

Una Alemanya sense sentit comú. S’ha parlat poc d’aquells alemanys, dubtosos i fins i tot contraris als violents postulats de Hitler que o bé van anar directament a camps de treball o van acabar alçant el braç amb la salutació feixista per pura por de ser exterminats al costat dels jueus. El que passa a Catalunya podria tenir una similitud esgarrifosa amb el que va succeir a Alemanya, nació que quan va descobrir qui eren en realitat els feixistes i assassins als camps d’extermini, Berlín estava ja en ruïnes.

Aquí a més s’acorda una estratègia perversa. Els “lazis”, com furiós rebuig de l’acrònim que els hem penjat, no són feixistes, els feixistes som els altres catalans qui, segons sembla, els oprimim i no els deixem ser lliures. En realitat, l’apel·latiu feixista només se’ls pot aplicar a ells, els secessionistes que, per la seva pròpia naturalesa fanàtica, intolerant i violenta, ho són i ho saben, per això inverteixen amb tanta feresa aquest qualificatiu i ho atribueixen injustament als seus opositors.

Tal com va passar amb l’alçament de la resistència francesa després de la invasió dels nazis, una bona notícia emergeix per la democràcia a Catalunya: neix una resistència catalana a la dictadura nacionalista, de cada vegada més activistes lliures de nacionalisme, força que creix proporcionalment a l’augment de la seva intolerància, del seu fanatisme, del seu odi patològic i de la crueltat inusitada que s’estén fins amb els morts que mai van ser nacionalistes, sense que cap dels líders es lamenti de tal disbarat. Els que resistim només busquem la llibertat, una convivència inclusiva, un pensament plural sense supremacismes i la pau.

L’altra bona notícia és que l’abstenció ha calat en el vot separatista que només compta amb el 25% dels seus votants. La Independència és la pitjor de les dependències.

La entrada Separatisme, o com governar sense els governats se publicó primero en El Triangle.

Vaig tenir l’ocasió de viure un intent d’invasió bàrbara a la meva corporació professional, després de presentar una candidatura professional a la Junta de Govern. En aquest procés electoral es va presentar del no-res, una candidatura, que, sense dissimular, advocava per un col·legi per la república. Ningú d’aquest grup havia participat en la dinàmica estructural de l’organització, ni tenia idea de gestió col·legial, amb un programa més trufat de proclames que una altra cosa, constituint, de sortir elegits, un clar perill per al bon desenvolupament de la institució. Per sort no ho van aconseguir, però el seu pes va trencar l’estructura habitual de vot i va guanyar una altra candidatura que, tot i que tenia secessionistes, no ho eren tots. Del mal, doncs, el menys dolent. Com no eren tots de la mateixa corda, no podien fer el que va fer, per exemple, Canadell en entrar a la Cambra de Comerç amb unes enquestes que més esbiaixades i manipulades no podien ser. Per cert, després de dos anys, un jutge ha anul·lat per fraudulentes, aquestes eleccions de la Cambra, que hauran de repetir-se. Amb el Palau de la Música o amb el Col·legi d’Infermeria ha passat poc menys que alguna cosa similar i a la UB, tot i els esforços per aconseguir un rector neutral, ha sortit guanyador un altre independentista.

Gestionar des de l’adhesió i no des de la capacitat. Si un ocupa un lloc sensible i té ganes de prosperar, en té prou avui a Catalunya amb posar-se un llaç groc, per arribar al cim, senti més o menys la causa. Una fita per la qual no haurà hagut de passar cap filtre experiencial ni d’aptitud, ja que amb el fervor ideològic val. Aquesta és, doncs, una selecció nepotista o a dit d’algú que mai serà imparcial ni neutral i que escombrarà cap als seus passi el que passi. Aquesta parcialitat jugula la pluralitat o la diversitat de pensament en un esperable marc democràtic, que el secessionisme incompleix de base. Suposa un gran garrotada per a les institucions i, a hores d’ara, després de la dolentíssima pel·lícula groguista viscuda, des de gairebé una dècada, la insatisfacció d’una part de ciutadania comença a emergir, després d’adonar-se de la trampa que suposa reclamar llibertats mentre et treuen la teva. Ni a la Cambra de Comerç, ni al meu col·legi professional, ni en el dret a decidir (el que jo et digui) de l’1-10, el vam veure venir. Pimec, ja amb veterania suficient, sí que ho va veure, reacciona davant l’amenaça, i ho fa a temps donant-li la volta a la invasió bàrbara que s’acostava. És un exemple a seguir tant davant institucions ja ocupades com davant pròximes amenaces.

Els diners fugen del conflicte. Tots ho saben, menys Artur Mas; que també passarà a la història per la seva vídeo arenga sobre el seu pronòstic de permanència entusiasta de les empreses catalanes, davant la nova república (vegin-ho, no s’ho perdin). Empreses que, fins i tot malgrat els 8 segons de durada de la DUI, van sortir en massa disparades de Catalunya. No obstant això, a les mitjanes i petites empreses no els resulta gens senzill fugir de la crema, com a les grans, així que davant la nova amenaça secessionista de dominar i dinamitar la pròpia casa corporativa, aquest cop el col·lectiu s’hauria rebel·lat i votat aclaparadorament per la garantia continuista i de neutralitat lluny de la política. El nombrós empresariat català de la mitjana i petita empresa fins i tot aliena a PIMEC ha dit prou i encara que no han estat tots, sí els suficients per aquesta vegada evitar la invasió. En el seu moment és probable que alguns petits empresaris haguessin tingut fins a una inicial actitud tolerant i de certa simpatia per un nou moviment que va començar amb l’anomenada revolució dels somriures i semblava que preservava la cultura, allò propi i proper, fins que va arribar la deriva violenta després de no aconseguir l’escriptura de la finca catalana, i el somriure es va torçar en ganyota emmascarada i incendiària, manejada pels que tiren la pedra i amaguen la mà.

Els dos milions de seguidors que l’independentisme va assolir treure al carrer, dels quals parla orgullós Junqueras -que mai van arribar a dos milions, però si a prop-, avui ja no existeixen com a seguidors. Ho hem vist objectivament en l’abstencionisme del vot independentista del 14 F i en els 3.097 vots de PIMEC que opten per Cañete, el candidat continuista (84%) contra els 599 de l’ANC (16%) i és que tantes persones poden ser enganyades un temps, però no tot el temps.

La tornada de les Kristall nacht. En aquest procés electoral avançat, cal tenir en compte així mateix que els dies previs a la votació i fins i tot el mateix dia de la votació s’estaven produint, sobretot a Barcelona, ​​el que ja s’ha acordat en anomenar Kristallnacht catalanes o nits dels vidres trencats en trist record d’una sèrie de linxaments i atacs combinats ocorreguts a l’Alemanya nazi, el 1938, contra ciutadans jueus per les tropes d’assalt de les SA juntament amb la població civil, mentre les autoritats alemanyes observaven sense intervenir, a l’igual que fa avui el govern, que només veu desproporcionada l’actuació policial (sense voler veure la impagable imatge d’uns manifestants perseguint les furgones policials) mentre calla davant el foc, les destrosses i saquejos de 300 vàndals organitzats i 80 delinqüents que passaven per allí. Sens dubte aquests fets en temps real van animar encara més a un vot massiu a PIMEC.

L’estratègia de Cañete ha estat avançar les eleccions i tenint en compte que les candidatures continuistes sempre tenen mes avantatges que les del challenger, s’ha aprofitat sens dubte de la posició avantatjosa de què està ja dins, la qual cosa davant l’opció d’una invasió més religiosa que professional que se’ls venia a sobre, qualsevol amb sentit comú, hauria fet el mateix. Es llança doncs un monumental repte comunicatiu als socis que ha evitat que un col·lectiu estrany que no té més objectiu que implantar un règim absolutista de pensament únic, se’ls fiqui a casa.

La entrada Pimec, fre a les ‘invasions bàrbares’ se publicó primero en El Triangle.

Aquest 11 de setembre la presidenta de l’ANC, aprofitant les mesures contradictòries de Torra prohibint les reunions de més de deu persones, però permetent les manifestacions, decideix utilitzar eufemísticament el terme –rodejar– i proposa celebrar aquest dia
rodejant les institucions de l’Estat, tipus corro de la patata o sardana, com a –una vegada més– rebuig obsessiu, genèric, i arbitrari d’Espanya i dels espanyols. Paluzie, en la seva obsessió, no s’adona que després de tants anys d’insistència, aquest tipus de setges sense resultats es fan ja molt pesats per a una bona part dels mateixos promotors del procés, l’actitud enutjada dels quals davant la proposta de la presidenta es reflecteix expressament a la premsa, o en general contra la gestió secessionista de publicacions, en mitjans nacionalistes, amb articles que critiquen durament i sense embuts els responsables del procés.

Paluzie, en fer aquesta nova crida, hi inclou les universitats i es marca dues relliscades; una negació i un oblit, en dir que "no es tracta tant que haguem de tenir rectors independentistes (és clar que no…) com de reivindicar drets fonamentals, com (per exemple…) el dret
a l’autodeterminació”. Cap dels altres drets, com el de la llibertat ideològica, el de la lliure expressió o el de la diversitat de pensament hi consten.

Reedició del mantra obsessiu pel control i la uniformitat del personal, a favor d’una opció sociopolítica presentada als catalans de forma irregular per il·legal, incloent-hi agressió i violència, que mai ha tingut un sí majoritari. Es confirma el seny català. Els responsables del procés, tossudament, no van reconèixer aquesta manca de quòrum i van persistir en la seva estratègia, de
l’“ho tenim a tocar”.

El fet d’anar molt poc a les bones, molt per força, i bastant des de deliris surrealistes absoluts (dignes de recopilació), va ser una
tàctica errònia i erràtica que va recollir fracàs rere fracàs, fins l’estancament actual. Es va marcir l’entusiasme inicial dels seguidors, davant d’una Catalunya molt trista i molt ferida, tant convivencialment com econòmicament, i per l’estancament de la seva històrica projecció pionera i innovadora que ens expulsa absurdament a la casella de sortida del nostre progrés i, paradoxalment, de la nostra opció internacional.

Als “unionistes” (així ens diuen) ens impacta comprovar com en els patis polítics secessionistes es lluita avui amb totes les forces per veure qui manté l’hegemonia. A ells els hauria d’impactar encara més, en ser una dolorosa lluita fratricida entre faccions abans unides, lluita que mostra l’engany d’un consens fals i antinatural. En qualsevol cas, l’escenari secessionista –fanàtics i hiperventilats a part– avui es remodela. Alguns independentistes abandonen, cansats o decebuts, amb el sentiment d’haver estat víctimes d’un colossal engany. Altres independentistes que estan força indignats pel que està passant gosen criticar ja obertament l’establishment. I hi ha un tercer grup que es distancia de la deriva totalitària i se situa en una posició més moderada i sens dubte més intel·ligent, ètica i autèntica. Aquest tercer grup el que vol és preservar, per damunt de tot, els valors “de país” i de tota la seva gent. Vol que Catalunya no segueixi retrocedint, ni s’enfronti mai més. Posposen o relativitzen una independència que entenen que avui és inviable, per obrir-se finalment al diàleg sense línies vermelles.

Per a una Catalunya que estimem tots, la gran esperança és que hi hagi un abans i un després de l'11 de setembre d’aquest
nefast 2020. Per a una Catalunya que estimem tots, la gran esperança és que l’opció sigui tornar tots junts a un camí de progrés
amb rodejos o sense. 

El tema Messi ja és tota una altra història.

La entrada Rodejar sí, però només per unir-nos deixant el setge per Numància se publicó primero en El Triangle.

En efecte, la pandèmia constituiria una oportunitat que el nou Govern no podia desaprofitar, perquè no cada dia es declara un estat d'alarma, que dóna la llibertat als qui manen de funcionar a cops de decret diaris, sense donar comptes a ningú. El cas és que el vicepresident, com un correcamins, estava a tot arreu, fent-se imprescindible en tot escenari governamental que es posés al seu abast. 

Vaig deduir que, com jo, hauria llegit l'article de Carolin Emcke La pandèmia és una temptació autoritària que convida a la repressió. El cas és que, a partir d'aquí, la seva mà estava en, pràcticament, tota la política que el Govern duia a terme; des del pacte amb Bildu, fins a la seva pròpia acte-projecció atribuint a un tercer el desig d'un cop d'Estat, passant per intentar que l'Ingrés Mínim Vital semblés cosa seva, enviant als seus cadells a les maltractades residències a difondre “el seu èxit”.

En aquest pandemònium d'activitat, em crida molt l'atenció la seva obsessió amb Catalunya, quant a acabar definitivament amb Diego Pérez dels Cobos, proposar una amnistia per als polítics presos, suggerir un diàleg amb Carles Puigdemont, animar amb “els seus comuns” (Ada Colau) una execrable acusació contra Manuel Valls -comptant ni més ni menys que amb suport oficial del PSC i les habituals palmes d'Iceta- o aconseguint que el Govern, cosa inèdita, arribés a un acord flaix amb l'executiu de Quim Torra per mantenir el confinament “una mica més”. És també curiosa la postura de perfil de Pablo Iglesias davant els constants bastons a les rodes posats per la Generalitat al que ara és el seu Govern. 

Que un col·lectiu d'extrema esquerra donés suport a un nacionalisme tan ranci, innoble i de dretes com el que ens ha tocat viure a Catalunya era 'anti-natura'. A Catalunya, o hi havia dues esquerres o la catalana no tenia res a veure amb la de la resta del país. El cas és que el vicepresident mai es va queixar dels desvaris separatistes, com el pensament únic, l'exaltació del supremacisme ètnic, l'exclusió de l'altre, la imposició lingüística, l'odi fanàtic a un enemic imaginari, l'adoctrinament juvenil, el recurs a la violència, la voladura de ponts i la cruel fallida de la convivència que hem patit. Excepte en la vena totalitària, resultava paradoxal que un partit que defensa la justícia i la igualtat corregués un espès vel davant aquesta mostra de maldat. 

Aquesta actitud mai em va semblar coherent, fins avui, quan després d'observar les seves anades i vingudes, he vist la llum! En els seus objectius, els polítics, en general, són amorals i faran el que sigui per a no desviar-se del seu trajecte. Ho hem vist fins a la sacietat, el ciutadà és el de menys. Així que de sobte vaig comprendre que aquesta posició antinatural d'una esquerra abraçant un nacionalisme de dretes es mantenia perquè tenia una finalitat oculta però cristal·lina.

Per a Pablo Iglesias, les boges propostes del separatisme català eren absurdes. Totes, menys una: la República, que seria tercera aquí i allí. Així que, per fi, ho vaig tenir clar: l'interès per Catalunya era exclusivament aquest. 

La porta entreoberta de la República catalana “fallida” en 2017, impulsada per uns separatistes que mai van tenir ni idea de què era “això de la República”, menys per a Pablo Iglesias, que sempre ho va saber. Així que aquesta era la seva altra oportunitat, jugada diabòlica, posada en safata de plata. La República lliure associada de Catalunya seria el disparador de la culminació del seu projecte, un pastís extensible a Espanya, després de posar el rei a la frontera. No sé si els he descobert alguna cosa nova, però juraria que Nicolás Maduro està al corrent i a l'espera. Aquí ho deixo.

La entrada Iglesias, a missa i repicant? se publicó primero en El Triangle.

Amb una agenda cada vegada més plena de cites virtuals, es va estar al corrent de mitjans escrits i audiovisuals, al·lucinant entre fakes que no ho semblaven, explosions d'odi i maquinacions conspiratives de terror pur. Davant d'un escenari d'hospitals en overbooking, ucis completes, manca de respiradors, milers de morts diaris, -alguns propers-, tenebroses històries de ‘triatges de guerra’ i descobriments desoladors a les residències, aquest temps de confinament hauria d'haver-nos marcat a foc, així que, hauríem de saber que, en sortir, la porta per la qual vam entrar ja no serà la mateixa. (O sí. De nosaltres dependrà).

És més, ens trobarem amb + d'una porta com a ‘aquell del Scape Room’ de diumenge, o del ‘Castell de la bruixa’, amb els nens. Aquesta habitació amb tres portes de colors vius, de les que cal escollir-ne una per poder ‘escapar’ i seguir endavant. Sortim simplement al carrer? O escollim la porta que ens permeti anar ‘més enllà’?, una ‘nova’ porta de sortida que connecti d'una vegada amb la presa de consciència per a un nou paradigma de vida; econòmic, social, familiar, laboral i de consum, en què la unió seria un dels eixos vertebradors. Ja ho va dibuixar Forges: "la gent unida no té ni idea del poder que pot arribar a tenir". Perquè no ho dubtin, a més d'ajustos de pandèmia, arribaran més conflictes, el climàtic és un, així que en aquest canvi de vida hauríem de fer alguna cosa més que fer servir mascareta i prendre distància.

La insòlita situació ens va pujar mentalment en un Dragon Khan, des del qual vam patir turbulències i vertígens, amb estats de justa indignació objectiva, conjunta i compartida. Dos escenaris es compaginaven: un d’unió i solidaritat tant des dels balcons com des de les iniciatives d'ajuda posant a disposició allò que cadascun bonament pogués aportar o fer, i un segon d’incisiva critica comuna i objectiva, no esbiaixada per paràmetres polítics de bàndol… "He de ser capaç de sancionar fins i tot amb més energia precisament a aquells en qui he confiat". No obstant això, aviat vam comprovar, una vegada més, com el sistema ens pot arribar a manipular al seu antull, en caure en la mateixa trampa que ells utilitzen des de sempre: "La teva proposta pot estar bé, però comque  ve de vosaltres la descartem".

El panorama de mútua deslleialtat que de seguida ens ofereixen els polítics, al Congrés i en declaracions, ‘ens contagia’ de les respectives posicions ideològiques, quan ‘no tocava’. L'objectivitat queda anul·lada, la pandèmia passa a un segon terme, emergeix ‘l'agressió’ i tot queda en un ‘ets dels meus, o no ets’. En plena crisi sanitària veiem manifestacions imprudents que inclouen enfrontaments violents, amb mascaretes ensangonades. Les cassolades ‘elegants’ de barris alts de Madrid, els escratxes (ves per on) a ‘Galapagar’, i similars sortides ‘compensatòries’ oposades, de grups de suport al govern i crítiques a la gestió d'Ayuso, ens ofereixen, al costat dels cotxes fúnebres, un panorama surrealista.

La facció catalana independentista, com no pot ser d’una altra manera, també es manifesta per si ens n’havíem oblidat del ‘procés’ i per descomptat només lloa la ‘magnífica i excel·len’ gestió de el govern, deixant la crítica per la facció no nacionalista. Se n'adonen? Tot aquest cúmul de despropòsits es du a terme davant l'estupefacció d'uns esgotats sanitaris que observen la situació com si fóssim extraterrestres irresponsables, ja que saben que són ells els que han de treure'ns d'un nou rebrot.

En sortir per la porta, hauríem de prendre consciència del que és objectiu, que la unió fa la força, i l'enfrontament ens trenca i debilita com a ciutadans, del respecte pels que arrisquen la seva vida per nosaltres, de la convicció de no caure més en la trampa de la manipulació, d'un sistema que és el que finalment ens ha portat aquests llots. Accepto que, pel costum, pugui ser difícil adonar-nos de com n’és de perniciós ‘seguir el flautista de torn’, però hem entrat en ‘temps de guerra’, d'una guerra que perdrem, si no estem tots en el mateix equip per anar en contra de privilegis, de desigualtats, del capital salvatge i abusos.

Hauríem de confluir, per pura evidència, que el polític és un col·lectiu que (excepte per a ell mateix) no dóna respostes frontals a les necessitats de la ciutadania, ni els uns, ni els altres. Així que donar-los camp suposa desunir-nos, perquè ells segueixin feliços amb les seves coses i en els seus torns de poder. Deixem les militàncies per a les eleccions. Votem llavors com considerem oportú, o a un partit nou, o en blanc, però no els fem el joc enfrontant-nos avui entre nosaltres, perquè, ara mateix estan encantats amb les nostres baralles ‘per ells’.

La entrada Scape Room. En sortir, sisplau, faci-ho per la porta adequada se publicó primero en El Triangle.

Aquesta pandèmia ens ha portat: 1. Un profund gir a la nostra vida (por i desconfiança), 2. Un avís finalista (n'hi haurà pocs més) i 3. Ha deixat molt clar que "la unió fa la força", i que, a més, amb la força de l'altre cadascú podrà seguir endavant.

El sacrifici dels nostres sanitaris ha estat conjunt, conjuntes han estat les trobades solidàries des de balcons i terrasses, sense discriminar ningú, amb esforços per col·laborar i compartir amb allò que es disposa, sigui una guitarra, un equip de música, unes màquines de cosir, un repartiment gratuït d'aliments, una cadena industrial fabricant respiradors. Queda clar; l'ésser humà no és autosuficient, necessita el suport, l'afecte, el suport i les ajudes necessàries d'altres, per sortir reforçat i tirar endavant, i ell és el primer a oferir-les. A partir d'ara, doncs, la clau té nom: INTERDEPENDÈNCIA, o relació vinculant, social, econòmica, ecològica, integral entre persones, organitzacions, ciutats o països.

La interdependència és una relació de dependència mútua i recíproca, on tots els actors es beneficien i es complementen des de la cooperació, sense excloure ningú, buscant l'interès general i el bé comú. El bon fi justifica els millors mitjans. Amb òptims resultats, des de fa anys, entre aquells col·lectius que tenen molt clar que sense aquest nou paradigma de vida, el món desapareixerà. Una organització (empresa i/o família) que proveeix o produeix, és un grup de persones entrellaçades mitjançant un vincle d'interdependència que, realitzant tasques diferents però complementàries, treballa per un objectiu comú que es reflecteix en la seva missió: bé comú, interès general, cooperació, treball amb sentit.

La interdependència s'aconsegueix quan la direcció cohesionada estimula la cooperació (amb) per sobre de la competència (contra), subratllant que l'èxit no prové de l'individualisme, sinó de la col·laboració. Des d'aquesta perspectiva, la INTERDEPENDÈNCIA comporta una satisfacció emocional profunda, que es projecta en tots els escenaris relacionals, incloent especialment el laboral (1/3 de vida). Es forma a un treballador que, en la seva relació amb altres, comprèn i sent que l'èxit en la tasca només s'aconsegueix, si cada membre del grup és conscient que la feina ben feta depèn d'ell, i a l'inrevés (aprenentatge cooperatiu): "el meu èxit és el teu".

La fúria per arribar a dalt abans que els altres, ja veiem on ens ha portat. Per això, és un compromís a inculcar ja des de l'escola. Les cultures empresarials 'del sistema', segueixen considerant que cal estimular l'individualisme i la competitivitat, però aquest és un concepte equivocat, acabat i obsolet. L'èxit individual ens deixa 'encapsulats'  sense saber dirigir (solament manar), la qual cosa deixa aïllat el 'guanyador', que només gaudeix de l'escalafó adquirit, però no té el reconeixement, ni la recerca d'aprenentatge o orientació que el grup espera d'ell o d'ella.

No poques vegades he hagut de descobrir-li a l'estupefacte CEO de torn que era en els seus propis inter-departaments on es produïen les pitjors lluites pel poder, oblidant el personal que jugava en un mateix equip i amb els mateixos objectius. La interdependència, que no pot procedir d'un paternalisme vertical, es promou des de la horitzontalitat. Avui cuidar i ser cuidat contribueix a donar sentit al nostre treball i èxit en els nostres objectius de vida, com a actors compromesos en la recerca del nostre benestar i el dels altres.

Ens hi posem tots ja?

La entrada Dependència, Independència, o Interdependència? se publicó primero en El Triangle.