El procés “semblaria enfonsat definitivament, queda donar testimoni històric, no solament de la immoralitat del règim que els nacionalistes pretenien imposar-nos, sinó dels ignominiosos fets que van començar a cometre el 2012 quan un president que mai havia esmentat la independència, per mantenir-se al poder, va canviar la senyera per l’estelada, aconseguint, malgrat el seu propi fracàs, que Catalunya fos presidida per un poder secessionista, dotat d’ales, gràcies al posterior suport de Moncloa, en una rèplica del mateix afany de poder.
El constitucionalisme ha estat massacrat per un col·lectiu fanàtic i supremacista que es creia per sobre de la llei. A la Catalunya convivencial se li ha infringit una tortura constant en la seva dignitat, de connivència amb líders terroristes, i violents atacs germans, psicològics i físics (CDRs) amb un odi arbitrari i desmesurat, contra tot aquell contrari al règim totalitari que persistia en imposar-se. Un nacionalisme “religiós” cerril imposa llengua i envaeix institucions, vulnerant la seva neutralitat representativa: Parlament, universitat, col·legis professionals, associacions civils. La malversació de fons, d’una magnitud obscena i les corrupteles de líders secessionistes i els seus palmers, han dessagnat el país.
Les empreses van fugir del conflicte i, per tant, d’un país modèlic, pioner i en creixement, portat a una gravíssima decadència de la que costarà recuperar-se. Una sèrie de personatgets secessionistes, beneficiats per aquest règim, es mostren, a mitjans i xarxes, com autèntics salvatges animadors de l’odi al proïsme, amb burles cruels i immorals, aplaudides pels mateixos que avui finalment s’han vist enganyats pels seus líders. Altres aprofitats de la secessió, subvencionats i aplaudits “des de dalt”, per administradors aparentment assenyats, no dubten, en construir un fals escenari històric, en què a més dels catalans il·lustres que el país ja tenia, n’incorporen d’altres, que, furtats escandalosament del seu origen, són “rebatejats” com a catalans il·lustres, en un surrealista, patètic i acomplexat deliri de grandesa, d’imprescindible estudi psicoanalític i psiquiàtric.
Els polítics presos haurien generat una caça de bruixes contra funcionaris resistents a la connivència a la presó de luxe on estaven pernoctant. Avui davant la concessió d’indults, l’ANC fa una barbacoa amb fotos del rei, que és qui ha de signar els indults, i que no es planteja abdicar tres dies, com va fer Balduí. Els colpistes, ja a la porta de Lledoners, ara sí, reconeixen, per salvar-se, que tota la parafernàlia de la independència, iniciada l’1-O, no era més que un intent de doblegar la legalitat constitucional i que no hi havia cap mandat, ni fidel, ni legal, ni real, cap a la independència i relativitzant la unilateralitat. Quan aquests presos polítics afirmen que no es penedeixen, ni tan sols ho fan, del engany flagrant infringit als seus seguidors, que ja han començat a titllar-los de traïdors, que haurien de quedar-se a la presó de la qual es pretén que surtin. Dels fugats, millor ni parlar-ne
El dany i el dolor finalment s’hauria produït a tot un país per igual; als que no es creien que en plena democràcia pogués fer-se un cop d’estat, fictici o no, i als seguidors crèduls que van seguir, com deixebles sense criteri, el cant de sirenes, donat per autèntic. Avui l’enfrontament entre faccions independentistes s’incrementarà amb els seguidors que reconeixen un engany, que procedeix directament dels “ídols” que els van enganyar. L’oposició als indults té a veure amb l’absència de garanties de rescabalament del que s’ha sofert. Els que els donen suport incloent-hi patronal, sindicats i església són també ofesos i menyspreats, però que no volen veure’s titllats d’un afany de venjança revengista. La seva posició és un intent, – esperem que no debades-, que “la vida”, torni a la normalitat. Conceptes com magnanimitat, fortalesa i generositat, amagarien una grandesa que els separatistes no van tenir envers els soferts catalans i la resta d’espanyols, atacats i perseguits, mentre va durar el procés. Conceptes aquests que els exoneren de complir tot el càstig de la sentència. L’expectativa bonista pretén treure’ns a tots del malson, per tornar a la normalitat i, per tant, a una democràcia encara inexistent a Catalunya. Tot un repte, amb l’esperança que darrere de les restes d’aquest naufragi, avui en procés de rescat, no hi hagi un nou engany.
