Malson a Catalunya: fer-se amb el poder per escripturar la finca

El meu avi, CEO de Viatges Marsans, “va noliejar”, el 1939, trens “turístics” plens de jueus, que després de creuar el pas de Anemasse (Suïssa) arribaven a Port Bou, fugint del que sospitaven se’ls venia a sobre, amb un tal Hitler al poder. Arribats a BCN, mentre esperaven els seus papers per creuar l’oceà, dormien en cases com la dels meus oncles avis. Franco no va parar atenció a uns jueus “de pas”, i va mirar -per sort per a mi avi- cap a un altre costat.

Em diran a què ve aquest preàmbul en un article que pretén parlar d’una Catalunya adoctrinada, i en decadència. Fàcil; es tracta d’un comparatiu que té a veure amb les vivències dels catalans no nacionalistes, que, entre incredulitat, temor i un sentiment de terrible humiliació, patim per mor dels nostres germans catalans abduïts, en una experiència cada vegada més semblant a la de els jueus, – ixò sí, si 1er tram d’assetjament i repressió, i abans de la “solució final”-. El deliri identitari provocat i subvencionat també des del poder a Catalunya, amb els diners de tots i amb una publicitat que hagués estat l’enveja de Goebbels, treu al carrer a gairebé dos milions de ciutadans, però la revolució dels somriures esdevé aviat una ganyota patètica, via CDR’S o Tsunamis, incendiant Barcelona per dues vegades. Els que no deliràvem, sentim que a més de el risc físic, se’ns insulta i se’ns pretén arrabassar la nostra identitat catalana, reafirmada en el seu moment per l’ex-honorable, en dir una vegada i una altra, que “és català tot aquell que viu i treballava a Catalunya” (avui “això” ja no toca).

Anomenem a aquests invasors bàrbars, “lazis”, no només pel signe populista que ostenten, sinó per un comportament reivindicatiu, semblant al dels nazis, amb el seu arbitrari enemic intern, els jueus. L’apel·latiu “lazi” pretenia preservar la qualificació de “nazi”, per evitar un injust paral·lelisme amb la “solució final o holocaust”, en ser aquest el primer pensament associat a “nazi”. Donàvem per suposat que, en el cas català, la “solució final”, no arribaria i que si els ciutadans arrelats, però no nascuts, se n’anaven de Catalunya (milers ja ho han fet), marxarien pel seu propi peu, i no sortirien “per les xemeneies de l’estat” com a Alemanya.

No obstant això, nombrosos indicadors separatistes als mitjans i les  xarxes socials, llueixen una inquietant condició nazi, des de la similitud de la parafernàlia de les seves convocatòries, a l’abraçada amb Otegui, passant per l’exaltació televisiva de Sastre (assassí confés de l’alcalde Viola i l’empresari Bultó), com a futur actiu clau de la independència. També la sospitosa petició de Puig”Demon”, al govern, òbviament no atesa, d’un nombre desmesurat de cartutxos per als fusells d’assalt dels” mossos “, o el descerebrat membre de la llista de Junts (Graco) desitjós “de fer sabó amb els espanyols “, o grups “docents” en una insistent promoció “pedagògica” de colònies d’estiu paramilitars! Recentment l’audiència de TV3, contempla com dos pobres diables, estómacs agraïts, prefereixen presentar, en el seu programa, abans la esvàstica que la bandera espanyola .

Tinc un cognom català, no en necessito més, els altres apunten a Cartagena, Galícia i França. Mai vaig ballar sardanes, encara que les sento, vaig fer de llenya amb els castellers, em vaig ficar entre mig dels Diables de Vilafranca, conservo un “palote” del “ball de bastons”, i sempre em vaig sentir orgullós de la meva terra, de la meva gent, dels seus llocs, dels nostres costums, fossin o no originals, i d’una llengua increïblement rica i plena de matisos. Emocionat en trobar-me a la Xina amb una cervesa lleidatana, o davant enclaus catalans a l’estranger com el de Sardenya, però d’aquí a considerar-me d’una ètnia superior, única i exclusiva, sempre hi haurà un abisme moral.

Com assimilar que, a la teva pròpia terra, uns catalans exaltats t’obliguin a tenir un pensament identitari únic en contra de la pluralitat i de la llibertat d’expressió, i paral·lelament demanar llibertat, quan t’estan traient la teva, si no et sumes a ells? És una contradicció tal que no té altra explicació més que un trastorn. I després hi ha l’odi, que horroritza pel seu format immoral; resulta que els que se senten “oprimits”, vexen, després de la seva defunció, la memòria d’una inigualable artista catalana, lliure de nacionalisme. La mateixa reprovació després del decés d’una diva catalana internacional de l’òpera resistent al separatisme, o d’un estimat cantant també traspassat, que no cantava en l’únic idioma que es tracta d’imposar. Però quina classe de monstres humans reaccionen així? Aquesta degenerada implosió d’odi cec no comporta cap reprovació pels promotors en el poder!

Aquesta connivència i fins i tot l’alegria de complicitat (“apreteu apreteu”) determinarà el fracàs d’un règim nociu. Denúncies i escratxes als comerços que no atenen en l’idioma impost, que no es considera catalans. Personatges d’opereta inunden d’improperis, fins i tot acadèmics, en ple claustre titllen de colons i feixistes, a gent pacífica que només demana neutralitat.

El menyspreu als bombers de la UME per combatre el foc català… que “potser haurien causat els unionistes”, deixa oberta la veda per aquest infame i retorçat camí que envaeix institucions, universitats o col·legis imposant els seus criteris per la força, renegant de qualsevol diàleg o concessió, com la dels indults. Volen clar, l’amnistia, – aquí no ha passat res-, una exoneració completa per “tornar-ho a fer”, i que la ciutadania pagui per dues vegades la desmesurada malversació de fons, en realitat principal motiu de les sentències de presó, i per a la qual cosa la Generalitat institucionalitza a més de la violència, la corrupció, sumint en la pitjor vergonya la seva “republiqueta”. La falca final la posa una Moncloa que, oblidant els valors del socialisme, deixa de ser-ho, a canvi de 30 monedes de plata, que enfonsen Espanya i donen ales als populistes.

Puc seguir amb aquest passeig del terror, com el surrealista intent de Koiné de substituir l’entranyable ratolí Perez pel “Ratolí Martí”, o la corrua esperpèntica de genis il·lustres esdevinguts catalans per la gràcia d’uns supremacistes que en el seu deliri de superioritat voldrien que el món fos català. Disbarat aplaudit i subvencionat pel mateix Pujol. Segueix el pur “robatori” oficial, com l’obscena pujada de l’impost de successions, aprofitant la mortalitat de la pandèmia (75% + de facturació el 2020) o primer lloc del rànquing en els sous polítics més alts d’Espanya, o el patètic i car objectiu de domini del cel d’una Nasa Catalana. Casos nepotisme i corrupció de les elits al poder (Voloh), o lladronici de la família Pujol, organització criminal que aixeca ja cent milions acreditats, i que la cega Catalunya secessionista indulta.

Tot el que escrit fins aquí se sap però he volgut reflectir-ho en un mateix text, per a la seva constatació. Mostrin-ho a aquests veïns i amics que, decebuts i confusos, ja no llueixen el llaç a la solapa, mentre la senyera llangueix descolorida as seus balcons. Trist paquet d’evidències i fets constatables que destrossen la idea d’independència, descobreixen la maldat de l’ésser humà i ens mostren la incapacitat per governar, des d’un fanatisme sectari, que desemboca inevitablement en l’apunyalament entre ells mateixos. S’escriu així el més negre capítol de la nostra història. No obstant això, on som realment? En un circ, en un conte hiperrealista, en una pel·lícula de terror o ciència ficció, o senzillament a la cova d’Ali Babà… Vostès decidiran encara que és això últim. No obstant això i malgrat tot i per sort, la finca continua sense escripturar, la resistència va aconseguir trencar el seu nociu somni immoral i per això mateix impossible.