Als dos Peres que ens ho esteu posant d’allò més difícil

Als que no vam pensar mai si ens sentíem més espanyols o més catalans. Als que no ens manifestem ni l’11 de setembre ni el 12 d’octubre. Als que ens importen ben poc himnes i banderes. Als que vam confiar en un “honorable” que, sense sentir-lo com a propi, ens semblava íntegre. Als que, atònits, vam veure, com, per no assumir un règim unilateral, se’ns intentà desproveir de la nostra condició de catalans. Als que mai ens vam considerar raça superior. Als que no vam donar crèdit que a Catalunya es podia arribar a fer un cop d’estat. Als que ens repugna l’expectativa de morts, a canvi “d’escripturar la finca”. Als que abominem dels fanàtics que et denuncien si atens o retoles en castellà. Als que pensem que la dignitat i la convivència superen qualsevol identitat localista. Als que no vam entendre mai com líders polítics catalans s’abraçaven amb (ex)terroristes. Als que senten la mateixa empatia (molta, poca o cap) per la gent de Galícia que per la de Lleida. Als que no ens podíem creure que l’espanyol es pogués veure tan menyspreat i odiat.

Als que crèiem que el dret a decidir va ser un parany pervers. Als que estem farts d’Indas i Raholes, de Maruhendas i Tonis Albàs, de Donaires i Brico “covards”. Als que tenim l’evidència d’un adoctrinament educatiu vigent obscè als nostres adolescents. Als que sentim vergonya aliena davant Vergés, Borràs, Puignerons o Canadells. Als que flipem veient nens “estelats” de dalt a baix, cridant “In-inde-independència”. Als que se’ns eriça el cabell veient a TV3 Carles Sastre, assassí confés (mateixos tics facials de Pujol), presentat com a gran reserva de l’independentisme. Als que ens fem creus en veure un torero amb un pegat a l’ull i un aligot a l’esquena. Als que constatem el greu complex d’inferioritat que pateix Bilbeny. Als que no donem crèdit amb els col·legis privats trilingües dels fills dels consellers. Als que sabem que Pujol no serà mai jutjat. Als qui ens sentim avergonyits per l’existència de denúncies o escraches per no abraçar el nou ordre. Als que ens sentim fastiguejats de la vida d’or “d’emèrits comissionistes” i “colpistes fugats”. Als que flipem veient com, després del dol, la De-Generalitat fomenta una història conspirativa amb l’atemptat de les Rambles. Als que ens escandalitzem que la universitat sigui un feu separatista radical. Als que ens avergonyim del blanqueig acadèmic de quatre presidents de la Generalitat imputats. Als que ens avergonyim del nepotisme de les institucions catalanes, contractant a dit familiars i adeptes. Als que flipem amb la parcialitat militant de part de la nostra policia catalana. Als que patim pel fanàtic aïllament informatiu de Catalunya a TV3. Als que veiem amb espant com el govern exonera els seus predecessors malversadors, amb els nostres diners. Als que sospitem d’una guàrdia urbana captiva, que no pot ser tan obtusa de calcular 150.000 assistents a la Diada, i 2.800 a la manifestació per la inclusió del castellà. Als que ens sentim esperançats assistint a la cruenta “separació entre separatistes”. Als que somiem a treure “Pedro” de la Moncloa, però intuïm un “més del mateix” amb Feijóo. Als valents que netegen de cubanes l’espai públic.

Als esforçats acadèmics en la seva lluita pel retorn de la neutralitat als campus. Als que patim vergonya aliena davant la incapacitat de consellers i regidors. Als que pensem que darrere dels 3.000 represaliats del procés, condecorats per Borràs, sura un ocult reconeixement patriòtic als encaputxats incendiaris de BCN. Als que veiem amb horror els excessos de l’executiu i el seu suport anticonstitucional al govern. Als que sentim arcades davant els insults i el menyspreu a ciutadans traspassats cèlebres no nacionalistes. Als que gaudim veient com Sala-i-Martín no pensa examinar- se de català. Als decebuts exseparatistes que es van adonar de les mentides i els paranys. Als que no entenem que amb tants diners del poble, el govern separatista no n’encerti ni una. Als que tenim com a objectiu recuperar la democràcia a Catalunya. Als que pensem votar “no nacionalista” per sortir d’aquest malson. A tots aquells que –cada vegada més nombrosos– presentem una aferrissada resistència contra el mal del nacionalisme, i és que, entre el Falcon i la cubana, PEDROOOS!, ens ho esteu posant molt difícil!

(Visited 218 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

1 comentari a “Als dos Peres que ens ho esteu posant d’allò més difícil”

Feu un comentari