Iglesias, a missa i repicant?

Que Pablo Iglesias se saltés la quarantena era un comportament típic de qui exigeix als altres i després va per lliure. No li vaig donar més voltes, distret davant la penosa carnisseria entre polítics, ovacionada per una ciutadania que, després de perdre el seu inicial sentit unitari, havia caigut de nou en el parany de les ideologies. No obstant això, aquesta podia ser també una maniobra de distracció que amagaria quelcom de més envergadura que s'intentaria dissimular i que explicaria per què Pablo Iglesias no estava disposat a perdre's ni una sola reunió decisòria.

En efecte, la pandèmia constituiria una oportunitat que el nou Govern no podia desaprofitar, perquè no cada dia es declara un estat d'alarma, que dóna la llibertat als qui manen de funcionar a cops de decret diaris, sense donar comptes a ningú. El cas és que el vicepresident, com un correcamins, estava a tot arreu, fent-se imprescindible en tot escenari governamental que es posés al seu abast. 

Vaig deduir que, com jo, hauria llegit l'article de Carolin Emcke La pandèmia és una temptació autoritària que convida a la repressió. El cas és que, a partir d'aquí, la seva mà estava en, pràcticament, tota la política que el Govern duia a terme; des del pacte amb Bildu, fins a la seva pròpia acte-projecció atribuint a un tercer el desig d'un cop d'Estat, passant per intentar que l'Ingrés Mínim Vital semblés cosa seva, enviant als seus cadells a les maltractades residències a difondre “el seu èxit”.

En aquest pandemònium d'activitat, em crida molt l'atenció la seva obsessió amb Catalunya, quant a acabar definitivament amb Diego Pérez dels Cobos, proposar una amnistia per als polítics presos, suggerir un diàleg amb Carles Puigdemont, animar amb “els seus comuns” (Ada Colau) una execrable acusació contra Manuel Valls -comptant ni més ni menys que amb suport oficial del PSC i les habituals palmes d'Iceta- o aconseguint que el Govern, cosa inèdita, arribés a un acord flaix amb l'executiu de Quim Torra per mantenir el confinament “una mica més”. És també curiosa la postura de perfil de Pablo Iglesias davant els constants bastons a les rodes posats per la Generalitat al que ara és el seu Govern. 

Que un col·lectiu d'extrema esquerra donés suport a un nacionalisme tan ranci, innoble i de dretes com el que ens ha tocat viure a Catalunya era 'anti-natura'. A Catalunya, o hi havia dues esquerres o la catalana no tenia res a veure amb la de la resta del país. El cas és que el vicepresident mai es va queixar dels desvaris separatistes, com el pensament únic, l'exaltació del supremacisme ètnic, l'exclusió de l'altre, la imposició lingüística, l'odi fanàtic a un enemic imaginari, l'adoctrinament juvenil, el recurs a la violència, la voladura de ponts i la cruel fallida de la convivència que hem patit. Excepte en la vena totalitària, resultava paradoxal que un partit que defensa la justícia i la igualtat corregués un espès vel davant aquesta mostra de maldat. 

Aquesta actitud mai em va semblar coherent, fins avui, quan després d'observar les seves anades i vingudes, he vist la llum! En els seus objectius, els polítics, en general, són amorals i faran el que sigui per a no desviar-se del seu trajecte. Ho hem vist fins a la sacietat, el ciutadà és el de menys. Així que de sobte vaig comprendre que aquesta posició antinatural d'una esquerra abraçant un nacionalisme de dretes es mantenia perquè tenia una finalitat oculta però cristal·lina.

Per a Pablo Iglesias, les boges propostes del separatisme català eren absurdes. Totes, menys una: la República, que seria tercera aquí i allí. Així que, per fi, ho vaig tenir clar: l'interès per Catalunya era exclusivament aquest. 

La porta entreoberta de la República catalana “fallida” en 2017, impulsada per uns separatistes que mai van tenir ni idea de què era “això de la República”, menys per a Pablo Iglesias, que sempre ho va saber. Així que aquesta era la seva altra oportunitat, jugada diabòlica, posada en safata de plata. La República lliure associada de Catalunya seria el disparador de la culminació del seu projecte, un pastís extensible a Espanya, després de posar el rei a la frontera. No sé si els he descobert alguna cosa nova, però juraria que Nicolás Maduro està al corrent i a l'espera. Aquí ho deixo.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides