Buscant un conflicte on mai n’hi va haver

Baixant de Balaguer arribem a Jorba, després d’omplir el dipòsit i abans d’entrar als túnels del Bruch, passem pel bar restaurant proper. Allà una parella d’asiàtics ens atén en català. També a un grup de joves “estelats”. Encara que amb la meva filla alternem darrerament català i castellà ja que tot i que em dic Dalmau, el meu pare era de Cartagena, qui ens pren nota capta de seguida la cruïlla idiomàtica i la segueix.

En una taula propera dos mossos d’esquadra prenen un menú parlant en castellà (seran guàrdies civils reciclats?). Amb la impassibilitat típica que els caracteritza, els asiàtics modifiquen les seves expressions idiomàtiques amb absoluta facilitat, segons qui parli, en un intercanvi digne de la millor convivència. Estic segur que, a més de mandarí, parlen també anglès, com ha de ser en aquest escenari europeu on ja no cal el passaport i es tracta d’obrir ponts, no de minar-los. Els “estelats” segueixen a la seva bola i en cap moment arrufen les celles, disposats a recriminar els restauradors, pel seu fluid pas alternatiu d’un idioma a un altre. Els policies segueixen a la taula debatent “en castellà” i això potser els frena. Em sento encantat davant l’escena. A Catalunya, mai no hi va haver cap problema de comprensió, el bilingüisme transitava amb absoluta normalitat. Alguna excepció però que confirma la regla. Qui són els que ens han buscat un problema on mai n’hi va haver? Gent malaltissa, amb el deliri d’escripturar la finca, va decidir enganyar-nos.

Els mitjans de comunicació subvencionats, -aleshores sense condicions polítiques- ho explicaven tal qual, una vegada i una altra: “a Catalunya no hi ha cap problema de comunicació”. Algú ha volgut que el tinguem. Pujol després de reclamar l’ètica per a ell i Catalunya, ens va posar davant “La Norma”, l’avatar femení que “recomanava” paternalment tenir en compte l’idioma natural de l’autonomia.

La història recent però ens diu que el català sempre va tenir un rol significatiu, durant la dictadura de Franco. Des de les poblacions del litoral, més bilingües i europees que les de l’interior (ídem als EEUU) mai no ens vàrem assabentar del subtil i descarat, per mentider, adoctrinament educatiu que va promoure Pujol. Constatem aquesta adherència quan es dispara la “fletxa groga” i de l’interior emergeix una massa ingent de voluntariosos i somrients “tiets i tietes”, que, en no “colar” els somriures, són substituïts per enfurismats CDR encaputxats, molt ben organitzats, equipats i per tant subvencionats, que ens cremen Barcelona.

Avui veiem com es denuncia a qui no segueix “la norma”, evolucionada en imposició. El líder de les denúncies és un “mosso d’esquadra”, activista intocable, que quan (suposadament) acaba la tasca policial, surt orgullós “de cacera” a la recerca i denúncia de comerciants que atenguin en castellà. L’absurda vehiculització idiomàtica instaurada des de Moncloa, dona legitimitat al govern per desobeir, una vegada més, una sentència ferma de la judicatura, obligant la ciutadania a “suplicar” una implementació que ja és de mínims (25%). Aquell que es queixa, pateix l’assetjament i el suggeriment d’apedregar la seva casa,  en concret la del ”infaust nen de 5 anys” de Canet. Els pares haurien comès l’atreviment de demanar el compliment de la sentència. Això no és tot. En paral·lel es provoca que els alumnes delatin els professors que facin la classe en castellà i la massa, tot i que minoritària, consenteix i s’engresca. Les arengues de Pujol durant 20 anys han tingut el seu efecte. Cap pare normal vol que els seus fills parlin només l’idioma local, que frenarà el seu futur desenvolupament, deixant-los aïllats a “l’illa catalana”, que paradoxalment vol ser “colonitzada”, per una penya d’il·lustres reaccionaris, vividors amb el suport d’aquesta massa de seguidors que no pensen per ells mateixos, excepte per tractar curiosament de “colons” als opositors.

Tots els catalans hauríem d’evitar que, en sortir de l’escola, els nostres fills només parlessin català i fessin el ridícul allà on anessin.

Qualsevol pare no voldrà que el seu fill, en sortir fora de Catalunya, li passi com a l’orgullós jove regidor d’ERC -“com podeis comprobar, me desenvolupo muy bien en castelàno”- o un portaveu de la Generalitat -“si esto no vayase bien, haubiesemos conseguido..”.

El fanatisme amaga el sentit del ridícul. A l’estand de recollir firmes pel 25%”, molts passen de llarg mirant de reüll, un descerebrat, arribat de l’interior, molt demòcrata ell, llença el material per terra. Uns quants ja arriben amb el boli a la mà, altres que s’avenen a escoltar, se’ls convenç, encara que d’aquests n’hi ha que es fan enrere quan saben que s’han d’identificar amb el seu DNI. Quan hom tem quedar assenyalat, la democràcia d’un país està en perill. M’escandalitzo quan em confirmen que les elits del govern que fan gala, sempre que poden, d’animar a desobeir la sentència del TS, són d’una hipocresia menyspreable ja que porten els seus fills a col·legis privats alemanys, francesos o italians. L’ànima se m’encongeix de pena, però també d’indignació, quan recordo el llarg temps que ser català a Espanya era un orgull, tant pels de fora com pels de dins. La proximitat i col·laboració entre nosaltres mateixos era total, com per l’estil treballador, honrat, digne, sincer senzill i caracteritzat per una convivència sana de “gent maca”. En una dècada aquesta convivència s’ha trastocat en una enemistat arbitrària, unidireccional, que provoca a la “bocabadada” víctima, insultada i tractada de no català, una incomprensió paralitzant que arriba a l’estupefacció quan s’escolta la possibilitat d’un escenari de “balcanització” a Catalunya .

Desastre absolut. Què ens ha passat”? Què han fet? Com hem arribat a això?

Diabòlica reversió la que hem patit davant d’un col·lectiu minoritari, primer somrient, després enfurismat que crema, trenca, i agredeix (mentre demana llibertat) impedint la lliure expressió dels altres. Avui no obstant, decebut, s’acomiada com si no hagués passat res, però que encara és capaç de dir “ja m’avisareu quan torneu a fer-ho”. Els quatre-cents oportunistes oficials de torn, als quals la independència, els importa un rave, segueixen escalfant el personal.És igual que ja no portin el llaç, cal seguir nodrint de llenya un foc que semblava estar apagant-se. Mentre dictadures com la de Cuba contractn cdr’s, per vigilar i delatar, a Veneçuela porters de barri uniformats fan el mateix, i aquí el govern infla la plantilla de funcionaris i paga jubilacions anticipades, per garantir-se el vot. S’ha destruït radicalment una realitat sociològica històrica que posava el poble català entre el millor de la societat espanyola. Avui ens mirem en silenci amb desconfiança, i suspicàcia ja que continua sent impossible obrir un diàleg. Els no independentistes estan molt farts i han començat a fer pinya en comprovar que s’intenta sotmetre el poble, amb la connivència del Estat espanyol. Sembla inaudit, oí?  Els constitucionalistes, unionistes o lliures de nacionalisme, com se’ls vulgui anomenar, es defensen, però mai s’hi tornen. Aleshores qui rep? 1. La relació de convivència amb el veí lazi, amb qui no es pot parlar. 2. El preciós idioma català, que, en ser percebut com a símbol d’opressió, es deixa de parlar per reactivitat, 3. La decadència econòmica de Catalunya. Aquestes son tres fites aconseguides pels separatistes, no són per estar orgullosos (o potser sí per ells).

Els lliures de nacionalisme, ni agredeixen, ni insulten, eviten les pedres sense tornar-les. Només lluiten per la neutralitat social, per tornar a la democràcia i a l’estat de dret, amb la Constitució a la mà, i per protegir-se dels insults, plens d’un odi irracional i absurd. Una esquerra “antinatura” dona suport obertament i incomprensiblement al separatisme, malgrat els constants menyspreus que rep dels lazis. Els representants dels treballadors, o –“líders sindicalistes llagosta”, que mai van treballar en la seva vida, com altres polítics molt destacats, participen de la cova d’Alí Baba, lluint descaradament la “bandera sindicalista” en cotxes d’alta gamma, donant suport conscientment a un separatisme cofoi que “els mima”. S’hi afegeix el Síndic de Greuges que porta traint –per la pasta– des del 2012, els principis i funcions del seu càrrec. Una Moncloa servil que abjura del socialisme, cedeix descaradament competències al separatisme per davant i per darrere, només per mantenir-se al poder, encara que això signifiqui potenciar la ruptura d’Espanya. L’executiu escolta “empàtic”, la exigència d’amnistia i de nous referèndums, “pel dret a decidirel que jo et digui”, una vegada i una altra, fins que “surti el que volen”. Fastiguejats, catalans valuosíssims, dubten d’anar-se’n a altres indrets, en no voler veure’s sotmesos a una dictadura aclaparadora i de descarat nepotisme en ple segle XXI. Sense justícia, ni estat de dret, ni cap oportunitat, si no t’inclines davant el seu dogma i on el teu veí separatista fanàtic et pot buscar la ruïna.

Catalunya és massa valuosa econòmicament i humanament per lliurar-la a un nucli de nous i també vells xupòpters incapaços d’abandonar “la masia”, confiant amb el suport d’una minoria fanàtica i, per tant, cega. A veure qui pot més, però l’ètica, la inclusió, la convivència, els valors, i principis, són del nostre costat.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.