Ressorgir catalanista, cavall de Troia?

El sufix “ista“. Element gramatical que s’incorpora al final d’una base lèxica, donant lloc a una paraula derivada designant diferents opcions, per exemple, la d’ofici o professió; aparadorista, magatzemista, oculista, articulista, o la de ser partidari “de”, o inclinat “a”, com Europeista, en una pretensió de significat que podem qualificar com de “fervent”. Trobem el mateix sufix en clau d’afecció a un líder carismàtic, com carlista de Carlos, chavistes de Chávez, franquista, de Franco, pujolista de Pujol, papista de Papa ( “ser més papista que el papa”), així com també el d’adhesió a moviments o ideologies determinades, com feixista de Feixisme, espanyolista d’Espanyol, nacionalista de Nació, o catalanista de Català. En aquests casos, l’adhesió, indicaria una “convicció superlativa”, ser catalanista és ser més, que (només) català, o ser espanyolista sería “mes” que ser (només) espanyol. Hi ha, doncs, un sentit d’exaltació en aquest indicatiu gramatical: “som catalanistes, ja que no en tenim prou de ser, només catalans”. Aquí rau, la revisió de continguts que en aquest article em proposo dur a terme, respecte a l’històric moment sociopolític català immediat.

Ressorgir del catalanisme. Moviment amb profunda base històrica, però ser o considerar-se catalanista en l’última dècada, no comportaria “a priori”, ser independentista; de manera que, en una clau de renovació política, existiria en aquesta condició, un clar “nínxol de mercat” . Nínxol, que es reivindica avui, just després de la constatació d’un “procés” fracassat -en realitat un lucratiu negoci-, que porta a la decadència de Catalunya. No obstant això, la persistència numèrica dels votants secessionistes no aconsegueix trencar encara la tònica d’un govern d’aquesta condició, encara que els enfrontaments entre les faccions independentistes confirmen la seva inviabilitat. https://www.elliberal.cat/2021/04/03/analisis-el-negocio-no-esta-en-la-independencia-sino-en-el-proces).

En el transcurs d’aquesta desafortunada etapa, en la qual fins i tot gairebé desapareix la senyera (substituïda per l’estelada), el “catalanisme” s’hauria mantingut al marge, diria fins i tot que ocult, com per poder-se preservar a ell mateix, i arribat el moment, mostrar-se com a la vinyeta de Mafalda, “jo no vaig ser“. Avui després del estrepitós fracàs de l’independentisme, aquest catalanisme, ressorgeix públicament adoptant una posició davant de l’independentisme, que es conforma com “un sí però no, sinó tot el contrari“. Catalanisme emergent, que encara que dividit en nombrosos grupuscles que no fan preveure el seu èxit a les urnes, presenta, però, una aparença experimentada, convençuda i disposada a la reparació, apel·lant al retorn sentit comú perdut (seny), el que a priori, tindria el seu atractiu. No obstant això, diversos indicadors ens fan suposar que aquest moviment podria estar més a prop de l’oportunisme, que no d’una proposta estructurada, sincera i centrada en l’interès general.

Vegem els indicadors

1er indicador; subratllen el seu sentit identitari “fervent”, que els diferencia. ¿El catalanista es postula com un ens intermedi, pactista, negociador, dialogant, pacificador que pretendria tancar ferides? No obstant això, l’absència d’unió i projecte comú ens parla més d’una posició bonista, més propera a un “apartat’t tu que m’hi poso jo”, que a un sòlid projecte de retornar-nos la convivència i el creixement.

2n indicador. S’autoatribueixen la denominació “independents”, per què? quina necessitat de buscar aquesta proximitat identificativa, perquè no un concepte també proper, però més intel·ligent, i fins i tot Europeu com la interdependència? https://www.eltriangle.eu/2020/05/15/noticia-ca-106035/

“Catalanistes independents“, que subratllen el sufix “ista” sobre la seva condició identitària de “més que catalans”, però també -vés per on- independents (que no independentistes), en un binomi que certament fa pensar.

3r indicador. Veient el passat recent d’algun dels membres d’aquest moviment, com excapitans convergents, o exsocis significats del virregnat -Pujol “ista”- la semblança amb el “pal de paller” convergent, resulta inquietant.

4t indicador. Si el pla dinàstic Oriol Pujol Ferrusola, amb Mas de teloner, no hagués fracassat, els vells catalanistes “moderats” seguirien als seus llocs. Però el projecte falla i davant d’un president nàufrag, que perd 12 escons, amb CiU embargada i sense cap Pujol, Mas pren una decisió transcendental; es llença, com pinotxo, en braços de la independència, -enganant a ERC que ingènua ella, creu arribada per fi, la seva oportunitat. És llavors quan els “moderats” catalanistes opten per amagar-se per “veure-les venir”. Perquè no es van fer notar abans defensant la legalitat? Per què esperar a el fracàs del “procés”, per ressorgir de la seva invisibilitat. Reagrupació de catalanistes, que davant la caiguda independentista, tractaria de recuperar la seva original posició nacionalista moderada dominant.

5è indicador. Pretendre exonerar de la seva responsabilitat als que ens han ficat en aquest desastre, sense cap condicionant ni exigència que garanteixi, -encara evitant als presos, la renúncia, d’altra banda, legitima, del seu objectiu de independència-, però sí almenys que en aquest reintent confessat de tornar-ho a fer, els indultats no tornessin en cap cas, a transgredir, desobeir, ni apartar-se de la llei, ni de la Constitució. Per què insistir tant en una butlla sense condicions? ¿Possible “cant clientelar”?

6è indicador. Acostament subtil, però evident, a l’avui, aparentment moribund, PDECat, partit de Mas, aquest sí, autodefinit juntament amb alguna altra proposta (demòcrates?) com a independentista (mon dieu!).

7è indicador. Les faccions catalanistes ignoren, com si no existís, l’”organització criminal per delinquir”, encapçalada pel seu antic cap, amb que la justícia imputa tota la família Pujol-Ferrusola. Esperarien potser que s’oblidi el lladronici de l’ “ex- mite” ja entrat en anys, com va passar amb els també confessos Millet o Estivill?

8è indicador. La intenció de girar full tan ràpidament no contempla tampoc la garantia constitucionalista (cap referència a ella ni que sigui per actualitzar-la), el que els tornaria a posar en qüestionament.

Així que finalment em ve al cap una metàfora associativa, que els assenyala com a possibles replicants d’aquells aqueus que aparentment “vençuts” deixen abandonat, quan es retiren, un “innocent” gran cavall de fusta, a les portes de Troia -com homenatge al valor dels defensors, que havien aconseguit repel·lir tots els atacs, i que els ingenus troians, entusiastes, introdueixen a la ciutat.

Conclusió. Mateixos gossos (perdó pel símil) amb diferents collars? Aquesta tornada de personatges de l’època convergent, difuminats durant el procés, que inclou socialistes, també incombustibles, resulta tan impactant com inquietant. Un pal de paller desarborat, sense projecte conegut pretendria recuperar subtilment una gran ex clientela, que va ser vilment enganyada i per tant avui llueix cada vegada més confusa? Doncs probablement si. Però com?; 1.-indult sense condicions 2.-proximitat PDECat, 3.- Sufix “ista” esqueixat del proces, i ubicat a la base identitària històrica del moviment (català-ista) 4.- Garantia com “independents” implícitament -ni captius ni subalterns-. Una subtil abraçada de l’ós, digne del millor passi de màgia de Houdini o de l’impagable David Copperfield, que fins i tot envejaria el nostre mag Pop.

Una altra cosa és que el plantejament els surti bé, però d’haver-ne n’hi ha.